Sínode d'Ancira

Plantilla:Infotaula esdevenimentSínode d'Ancira
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
 39° 56′ 09″ N, 32° 50′ 19″ E / 39.9358°N,32.8387°E / 39.9358; 32.8387
Tipussínode Modifica el valor a Wikidata
Data314 Modifica el valor a Wikidata
LlocAnkara (Turquia) Modifica el valor a Wikidata

El Sínode d'Ancira va ser un concili eclesiàstic, o sínode, convocat a Ancira, la seu de l'administració romana de la província de Galàcia, l'any 314. Juntament amb els sínodes de Neocesarea, Antioquia, Gangra i Laodicea, els cànons del sínode van formar el nucli de gairebé totes les futures col·leccions de dret eclesiàstic.[1][2]

Configuració

El sínode o concili es va convocar, tal com preveu el cànon 38 dels cànons apostòlics,[3] durant la quarta setmana després de la Pasqua; l'any es pot deduir amb seguretat del fet que els primers nou cànons tenen com a objectiu reparar els estralls causats a l'església per la persecució, que va cessar després del derrocament de Maximí Daia el 313.[4] Es van promulgar 24 cànons,[5] molts d'ells destinats al tema dels lapsi, cristians que abjuraven de la fe a causa de les persecucions imperials.[6] S'han conservat tres llistes de bisbes que hi van assistir, que varien entre 12 i 18 bisbes participants. Tot i que les llistes podrien haver estat modificades posteriorment, la majoria dels participants es poden datar del període i van ser presents al concili de Nicea.[7] O bé Vitalis, bisbe d'Antioquia, o bé Marcel d'Àncira, bisbe d'Àncira,[1] el van presidir, i possiblement tots dos hi van ser presents, tot i que el Libellus Synodicus, assigna a aquest últim la presidència.[8]

Participants

Decrets

El sínode va emetre 25 cànons, i la versió més antiga conservada del text grec data del segle IX o X.[9] Els primers nou cànons del concili tractaven la readmissió de clergues i laics que havien adjurat durant les persecucions. Segons el rang clerical i les circumstàncies d'aquesta apostasia, es prescrivien diferents penitències.[1]

Els quinze cànons restants tractaven qüestions de disciplina i jurisdicció eclesiàstica, ascetisme i violència derivada dels nomenaments clericals.[1]

El desè cànon tolera els matrimonis dels diaques que abans de l'ordenació s'havien reservat el dret de casar-se.[10] El tretzè prohibeix als corbisbes ordenar preveres o diaques.[4]

El setzè cànon classifica els cristians que han comès bestialitat, o que encara ho poden haver estat fent, en diversos grups diferents segons l'edat del delinqüent, i assigna diferents penitències a cada grup; els homes casats majors de 20 anys van ser sancionats amb més duresa que els joves solters, i els homes casats majors de 50 anys van rebre les sancions més dures.

El dissetè cànon condemna els cristians que han comès bestialitat o han tingut relacions sexuals amb una dona leprosa, mentre ells mateixos són leprosos, a haver de pregar amb les persones que passen l'hivern, és a dir, fora dels edificis de les esglésies (excomunicats). L'equiparació de les dones leproses amb les bèsties es considera generalment difícil d'interpretar.

El divuitè salvaguarda el dret del poble a oposar-se al nomenament d'un bisbe que no vol.[4]

El cànon vint-i-dos s'ocupa dels assassins voluntaris, proscrivint-los a romandre prostrats però permetent-los al final de la vida gaudir de la plena comunió. El cànon vint-i-quatre imposa cinc anys de penitència a aquells que consulten mags.[11]

El Concili també va condemnar tant l'avortament com l'infanticidi, tot i que només va suggerir una excomunió de deu anys en comparació amb l'excomunió de per vida imposada pel concili d'Elvira.[12]

Llegat

Els cànons resultants del sínode tenen una importància particular per a la història de la institució de la penitència i es troben entre les primeres proves del sistema de penitència de tres passos, que més tard va esdevenir el sistema de quatre passos. A més, el cànon 13 conté les primeres proves de corbisbat.[13]

Referències

  1. 1 2 3 4 Ferguson, Everett (8 octubre 2013). Encyclopedia of Early Christianity: Second Edition. Routledge. p. 50, 211, 370, 713. ISBN 978-1-136-61158-2. Consultat 24 març 2025.
  2. ↑ Giuseppe Cappelletti, Storia Ecclesiastica Universale, Volume II, Milano 1861, Stabilimenti di Giuseppe Civetti, p. 90-94
  3. ↑ (The Ecclesiastical Canons of the Same Holy Apostles, Christian Classics Ethereal Library. Canoni da 1 a 85
  4. 1 2 3 Rockwell 1911.
  5. ↑ Edward H. Landon, A Manual of Councils of the Holy Catholic Church, vol. 1, John Grant, Edimburgo 1909, p. 23-25.
  6. ↑ Carlo Dell'Osso, "Il Sinodo di Ancyra", in Di Bernardino Angelo (ed.), I canoni dei concili della Chiesa antica, Institutum Augustinianum, Roma 2006, 289-297
  7. ↑ Ohme 2012, p. 39.
  8. ↑ «CHURCH FATHERS: Council of Ancyra (A.D. 314)».
  9. ↑ Ohme 2012, p. 39–40.
  10. ↑ Rockwell, 1911.
  11. ↑ Paulkovich, Michael. Beyond the Crusades: Christianity's Lies, Laws, and Legacy. Amazon Digital Services LLC - Kdp, December 2016, p. 65. ISBN 978-1578840373.
  12. ↑ Ferguson, Everett. Encyclopedia of Early Christianity: Second Edition (en anglès). Routledge, 8 octubre 2013, p. 50,211,370,713. ISBN 978-1-136-61158-2.
  13. ↑ Ohme, 2012, p. 41.

Bibliografia

 Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.

  • Ohme, Heinz. «Sources of the Greek Canon Law to the Quinisext Council (691/692)». A: Hartmann. The History of Byzantine and Eastern Canon Law to 1500 (en anglès). CUA Press, 27 febrer 2012. ISBN 978-0-8132-1679-9. 
  • Hefele, Charles Joseph. A History of the Councils of the Church: from the Original Documents, to the close of the Second Council of Nicaea A.D. 787 (en anglès). Wipf and Stock Publishers, 1 febrer 2007, p. 199-222. ISBN 978-1-55635-247-8. 
  • Eusebio di Cesarea, Historia Ecclesiastica, X, 3.
  • Giuseppe Cappelletti, Storia ecclesiastica universale, vol. II, Milano-Verona 1861, p. 90–91
  • Giovanni Domenico Mansi, Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio, vol. II, Firenze 1759, coll. 513-540
  • Edward H. Landon, A Manual of Councils of the Holy Catholic Church, vol. I, John Grant, Edimburgo 1909, p. 23-25
  • X. Le Bachelet, v. Ancyre (Conciles d'), in «Dictionnaire de théologie catholique», vol. I, coll. 1173-1176

Enllaços externs