Saint-Roch (barri de Quebec)

Saint-Roch és un dels barris més antics de la ciutat de Quebec. A principis del segle xvii, Samuel de Champlain planejà desenvolupar una ciutat model anomenada Ludovica al lloc de l'actual Saint-Roch. El 1620 l'orde religiós dels Recol·lectes hi construí un convent a la vora del riu Saint-Charles. Aquest convent esdevindria més tard, sota la direcció de les agustines hospitalàries, el primer hospital general de la ciutat.^[2] El 1692 els recol·lectes van construir una capella dedicada a Sant Roc de Montpeller, però fou destruïda durant la guerra del 1754. Finalment, aquesta ermita donaria nom al carrer Saint-Roch, després al raval, a la parròquia i finalment al barri del mateix nom.^[3] L'expansió de la ciutat cap a les terres situades just al nord-est del promontori de Quebec va començar a finals del segle xvii, primer al llarg de l'actual carrer Saint-Vallier Est i al voltant de la Maison Blanche (que encara ocupa el número 870 d'aquest mateix carrer, però que hagué de ser reconstruïda després de l'incendi de 1845).^[4] Alhora, els terrenys al voltant de la ciutat foren concedits a uns pocs privilegiats. La vall del riu Saint-Charles s'atribueix, doncs, d'est a oest a Louis Hébert (un dels primers pobladors), als jesuïtes i a altres propietaris.^[5] Des de l'època de la colònia francesa, el barri acollí artesans, en particular adobers, que s'establiren al peu del penya-segat.^[6]

El districte va tenir un veritable auge a mitjans del s.XVIII amb l'aparició de les drassanes al llarg del riu Saint-Charles. Cap a finals del s. XIX, l'economia de Saint-Roch, centrada principalment en la construcció naval, experimentà un estancament. Cal destacar la diversificació industrial i el desenvolupament del sector comercial, en particular del comerç minorista. No obstant això, diversos incendis assolaren el districte durant aquest segle, com ara els incendis de 1845 i el Gran Incendi de Quebec (1866). El districte experimentà un fort creixement demogràfic després del 1871, testimoni de la seva recuperació després d'un altre incendi el 1870 que assolà els carrers Dorchester, Saint-François Est i de la Chapelle. A partir de 1880 Saint-Roch prosperà sense precedents i diversos alcaldes del Quebec hi van viure: John Lemesurier, Olivier-Napoléon Drouin, Valmont Martin, Télesphore Simard i Oscar Auger; entre altres notables francòfons^[7] (caldria esperar uns 100 anys abans que un altre alcalde tornés a residir al districte, Régis Labeaume el 2019).^[8]

Des de finals del s. XIX la densificació de Saint-Roch va comportar la construcció de cases de diversos pisos i dúplexs amb entrades individuals, sense galeries ni escales al davant ni reculades, per manca d'espai a les parcel·les existents. En alguns casos es tracta de cases unifamiliars antigues que es densifiquen verticalment o horitzontalment. No obstant això, encara avui en trobem alguns «cases canadenques» recognoscibles pel seu revestiment de pedra, guix o fusta i per la seva teulada amb un fort pendent. A la dècada del 1940, la construcció residencial a la zona es caracteritzava per edificis d'apartaments amb un vestíbul comú i circulació vertical, construïts sobre solars buits o convertint cases existents^[9]

El districte de Saint-Roch experimentà el seu apogeu comercial durant la primera meitat del s. XX, sobretot al carrer Saint-Joseph amb els seus grans magatzems que ara han desaparegut, com ara Paquet, Pollack i més tard el Syndicat de Québec i Laliberté. En aquella època, dos terços de la població del que aleshores era la ciutat de Quebec vivien a Saint-Roch o Saint-Sauveur, on vivia la majoria dels francòfons^[4] mentre que una població substancial d'anglòfons residia a la part alta de la ciutat o a Petit Champlain.

A partir de mitjans de la dècada de 1950 el districte, com els altres districtes centrals, experimentà una baixada de la població a favor dels suburbis tradicionalment agrícoles però que s'urbanitzaren ràpidament, concretament Sainte-Foy al sud-oest, l'actual districte de Rivières (compost en l'època de Duberger-Les Saules i Neufchâtel) al nord-oest, Charlesbourg al nord i Beauport al nord-est, on hi havia prou espai per construir. bungalows » o cases unifamiliars, amb patis davanters i posteriors individuals. En poques dècades la població de Saint-Roch passà de les 20.000 persones a 5.000, i a finals de la dècada de 1960, la construcció dels accessos de l'autopista Dufferin-Montmorency a la part oriental del districte va requerir la demolició d'aproximadament 300 habitatges i 30 negocis, la totalitat de l'antiga parròquia de Notre-Dame-de-la-Paix.^[4]

Per compensar l'èxode de comerciants i clients cap als afores, la ciutat de Quebec i la comunitat empresarial van inaugurar el 1967 un espai públic que s'estenia al llarg del carrer Saint-Joseph, entre els carrers de la Couronne i Monseigneur-Gauvreau. Aquesta secció va ser primer un carrer de vianants i després es cobrí amb una teulada i parets el 1974 per tal que es construís un centre comercial al cor de Saint-Roch.^[10] Anomenat Mail Centre-Ville, més tard Mail Saint-Roch aquest centre comercial que també atreia flâneurs, sovint desfavorits i de vegades considerats indesitjables pels comerciants. De fet, el carrer Saint-Joseph, fins i tot quan estava cobert, continuava existint com a via pública i, per tant, en teoria, hauria de ser accessible a tothom, en tot moment, sobretot perquè els residents de les plantes superiors i els seus visitants només podien accedir als allotjaments des de la planta baixa dels edificis, al nivell del carrer.^[11] L'aspecte descuidat del Mail també li ha valgut la seva ració de crítiques. Per exemple, les rajoles del terra sovint es feien malbé pel pes del pas dels vianants, i el vidre de plexiglàs del teulat era de difícil accés i, conseqüentment, es netejava amb poca freqüència.^[12]

A finals de la dècada del 1990 les autoritats municipals endegaren un programa de revitalització comercial als carrers Crown i Dorchester, així com al carrer Saint-Joseph, que feu necessària la demolició gradual del Mail entre el 2000 i el 2007. A banda de la renovació de façanes d'aquestes artèries, el programa també incloïa la reconversió d'antigues fàbriques que havien tancat o traslladat. Per exemple, les antigues naus industrials de la F. X. Drolet i la del Dominion Corset es van transformar en oficines municipals, i altres com la de la Royal Paper Box en estudis d'artistes o cooperatives d'habitatge.^[13]

El març del 2000 l'Ajuntament començà la primera fase de les obres de demolició del centre comercial, un tram 301 m entre els carrers de la Couronne i del Pont.^[14] Les persones marginades i els agents comunitaris denunciaren aquest desmantellament, argumentant que el Mail s'havia convertit en un lloc públic de reunions i descans per a alguns. Per satisfer les seves necessitats les autoritats posaren en marxa més centres de dia a la part baixa de la ciutat, en particular al soterrani de l'església de Saint-Roch.^[15]

A principis dels anys 2000 es van construir grans edificis d'oficines al bulevard Charest i als seus voltants, a la zona dels carrers de la Couronne i Dorchester, entre altres coses per allotjar la seu de la Universitat del Quebec, així com oficines d'empreses d'informàtica i videojocs atretes pels incentius governamentals.^[4]