Segrestos de Dawson's Field

Plantilla:Infotaula esdevenimentSegrestos de Dawson's Field
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
 32° 06′ 21″ N, 36° 09′ 24″ E / 32.1059°N,36.1567°E / 32.1059; 36.1567
Tipussegrest d'avió Modifica el valor a Wikidata
Part deSetembre Negre de Jordània Modifica el valor a Wikidata
Data6 setembre 1970 Modifica el valor a Wikidata
LlocZarqa (Jordània) Modifica el valor a Wikidata, Jordània Modifica el valor a Wikidata
EstatJordània Modifica el valor a Wikidata
AeronauBoeing 707
Punt de sortidaAeroport Internacional de Ben Gurion (Israel)
Punt d'arribadaAeroport Internacional John F. Kennedy (Nova York)
Gestor/operadorEl Al Modifica el valor a Wikidata
ObjectiuTrans World Airlines Modifica el valor a Wikidata
Ferits1 Modifica el valor a Wikidata
Armaarma de foc
granada de mà Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpbs.org… Modifica el valor a Wikidata

El setembre de 1970, membres del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) segrestaren quatre vols comercials destinats a Ciutat de Nova York i un per a Londres. Tres aeronaus van ser forçades a aterrar a Dawson's Field, un remot aeròdrom abandonat prop de Zarqa, Jordània, anteriorment usat com l'Estació de Zarqa de la Royal Air Force, que aleshores esdevingué l'Aeroport Revolucionari de l'FPAP. Al final de l'incident, un segrestador fou assassinat i un altre de ferit. Aquest fou el segon cas de segrest massiu d'aeronaus, després de la fugida de la Txecoslovàquia comunista de 1950.

El 6 de setembre, el vol TWA 741 de Frankfurt del Main (un Boeing 707) i el vol Swissair 100 de Zúric (un Douglas DC-8) va ser forçats a aterrar a Dawson's Field,[1] anomenat així en honor del mariscal en cap de l'aire Sir Walter Dawson.[2] El mateix dia, el segrest del vol El Al 219 d'Amsterdam (un altre Boeing 707) va fracassar: el segrestador Patrick Argüello fou disparat i mort, i la seva sòcia Leila Khaled va ser reduïda i posada a disposició de les autoritats britàniques de Londres. Dos segrestadors de l'FPAP que van ser previnguts de no embarcar al vol d'El Al, van segrestar, en canvi, el vol Pan Am 93, un Boeing 747, desviant l'avió primer a Beirut i després al Caire, més que no al petit aeròdrom jordà. El 9 de setembre, un cinquè avió, el vol BOAC 775, un Vickers VC10 que venia de Bahrain, va ser segrestat per un simpatitzant de l'FPAP i portat a Dawson's Field per tal de pressionar al govern britànic perquè allibarés a Khaled.

Mentre la majoria de les 310 ostatges va ser transferits a Amman i alliberats l'11 de setembre, el FPAP va segrestar les tripulacions de vol i passatgers jueus, mantenint els 56 ostatges jueus sota custòdia, mentre alliberava els no-jueus. Sis ostatges en particular van ser mantinguts perquè eren ciutadans estatunidencs, no necessàriament jueus: Robert Norman Schwartz, un investigador del Departament de Defensa dels EUA destinat a Tailàndia; James Lee Woods, l'assistent de Schwartz i responsable de seguretat; Gerald Berkowitz, un professor de química universitària estatunidenc i jueu; el rabí Abraham Harrari-Raful i el seu germà, el rabí Joseph Harrari-Raful, dos professors escolars de Brooklyn; i John Hollingsworth, un treballador del Departament d'Estat dels EUA. Schwartz, el pare del qual era jueu, era un convers al catolicisme.[3][4] El 12 de setembre, previ a la data límit anunciada, el FPAP va utilitzar explosius per a destruir els avions buits, mentre van anticipar un contraatac.

L'activitat de l'FPAP en territori jordà era un exemple del cada vegada major activitat palestina àrab autònoma al Regne de Jordània – un repte seriós per a la monarquia haiximita del Hussein I. El monarca va declarar llei marcial el 16 de setembre i del 17 al 27 setembre desplegant les seves forces per àrees controlades pels palestins en el que s'ha acabat coneixent com a Setembre Negre de Jordània, gairebé provocant una guerra regional que implicava a Síria, Iraq i Israel. Tanmateix, una victòria jordana veloç va habilitar un tracte el 30 de setembre en que la resta d'ostatges retinguts per l'FPAP van ser alliberats a canvi de Khaled i tres membres més de l'FPAP d'una presó suïssa.

Segrestos

Vol El Al 219

El vol El Al 219 (un Boeing 707-458 inscrit com a 4X-ATB i número de sèrie 18071) tenia per origen l'aeroport internacional de Lod, a Tel-Aviv, i destinació l'aeroport internacional John F. Kennedy, a la Ciutat de Nova York. A bord hi viatjaven 138 passatgers i 10 membres de tripulació. Va fer escala a l'aeroport d'Amsterdam-Schiphol, a Amsterdam, i, poc després, el nicaragüenc-estatunidenc Patrick Argüello[5] i la palestina Leila Khaled el van segrestar.

El pla original era tenir quatre segrestadors a bord per a aquell vol, però les autoritats de seguretat israeliana vam impedir l'embarcament de dos d'ells a Amsterdam, ja que viatjaven amb passaports senegalesos amb números consecutius.[6] En defecte, van adquirir bitllets de primera classe del vol Pan Am 93 i van col·laborar en el seu segrest.

Simulant que es tractava d'una parella de casats, Argüello i Khaled van embarcar al vol utilitzant passaports hondurenys —havent-hi passat a través d'un control de seguretat del seu equipatge— i es van asseure a la segona fila de la classe turística. Quan l'avió es va apropar a la costa britànica, van mostrar les seves pistoles i grenades i es va acostar a la cabina per exigir-hi l'entrada. Segons Khaled, en una entrevista de 2000, va manifestar:

« Mitja hora després (de l'enlairement) ens havíem de moure. Ens vam posar dempeus. Vaig treure les dues grenades de mà que duia i vaig ensenyar a tothom com les hi havia tret els passadors i els aguantava amb les dents. En Patrick també es va alçar. Ja en el mateix minut vam sentir trets i quan vam travessar la primera classe, les persones cridaven, però no vaig veure qui havia disparat perquè estava darrere meu. Així que en Patrick em va dir "ves endavant que et protegeixo el darrere" i llavors jo vaig continuar. Ell es va trobar una hostessa i ella m'anava a agafar al voltant de les cames. Ràpidament em vaig afanyar, vaig assolir la cabina, però estava tancada. A continuació vaig xisclar "obriu la porta". Llavors l'hostessa va venir i va dir "té dues grenades de mà", però no van obrir (la porta de la cabina) i de cop vaig amenaçar de fer esclatar l'avió. Vaig dir "comptaré i si no obres faré esclatar l'avió".[7] »

Després que s'informés al capità Uri Bar-Lev (39 anys) per intercomunicador, que el segrest de l'avió estava en progrés, va decidir no accedir a les seves demandes:

« Vaig decidir que no seríem segrestats. El noi de seguretat estava aquí a punt per saltar. El vaig avisar que posaria l'avió en mode G-negatiu. Tothom cauria. Quan es posa l'avió en negatiu, és com si caiguessis en un ascensor. En comptes que l'avió voli de forma correcta, es capbussa i tothom que està dempeus, cau.[5] »

Bar-Lev va posar l'avió en una posició de descens costerut que va fer desequilibrar els dos segrestadors. Aleshores, Argüello va tirar la seva única grenada de mà pel passadís de l'avió, però va fallar a l'hora d'explotar, i va treure la pistola que duia. En aquell moment, un passatger el va colpejar al cap amb una ampolla de whisky però no poder impedir que disparés a l'auxiliar de vol Shlomo Vider i, segons els passatgers i personal de seguretat israeliana, va ser llavors quan va ser disparat per un mariscal de vol.[6] Al seu torn, Khaled va ser reduïda pel personal de seguretat i passatgers, mentre l'avió va fer un aterratge d'emergència a l'aeroport de Londres-Heathrow. En aquell instant, ella va reclamar que Argüello havia estat disparat quatre vegades a l'esquena després que els dos segrestadors fallessin en el seu pla. Vider va rebre una operació d'emergència i es va recuperar de les seves ferides mentre que Argüello va morir a l'ambulància que el portava, juntament amb Khaled, cap a l'Hospital de Hillingdon. Posteriorment, Khaled va ser arrestada per la policia britànica.[8]

Nacionalitats al vol 219

NacionalitatPassatgersTripulacióTotal
 Israel Israel11810128
 Països Baixos Països Baixos10010
 Estats Units Estats Units909
 Canadà Canadà101
Total13810148

Vol TWA 741

El vol TWA 741 (un Boeing 707-331B inscrit com a N8715T i número de sèrie 18917/460) tenia per origen l'aeroport internacional de Lod, a Tel-Aviv, i destinació l'aeroport internacional John F. Kennedy, a la Ciutat de Nova York, amb escales a l'aeroport internacional d'El·linikó, a Atenes, i a l'aeroport de Frankfurt, a Frankfurt del Main. A bord hi viatjaven 144 passatgers i 11 membres de tripulació. Al capdavant hi va haver el capità Carroll D. Woods, l'oficial en cap Jim Majer i l'enginyer de vol Al Kiburis. Durant el trajecte entre Frankfurt i Nova York, a l'alçada de Bèlgica, es va consumar el segrest.

En una entrevista per a la pel·lícula documental Hijacked, el comissari a bord del vol 741, Rudi Swinkles, va recordar haver vist un passatger corrent cap a primera classe. Assumint que era un marit enfadat perseguint la seva dona, Swinkles va córrer darrere seu. Els segrestadors eren a la porta de la cabina, ordenant a una assistent de vol que obrís la porta. L'home segrestador es va girar, va apuntar a Swinkles amb un revòlver .38 niquelat i una granada de mà i li va cridar «Enrere! Enrere!». A mode de defensa, Swinkles es va llançar darrere de la mampara divisòria de primera i segona classe.[9]

Un cop van prendre el control de la cabina, l'home segrestador va mantenir el revòlver apuntant a l'oficial en cap Jim Majer, dient-li «Vull que facis girar aquest avió» fins que l'aeronau va aterrar a l'aeròdrom jordà de Dawson's Field a les 18:45 hora local.[10][11] Al seu torn, la dona segrestadora va declarar per l'intercomunicador «Us parla el vostre nou capità. Aquest vol ha estat pres pel Front Popular per a l'Alliberament de Palestina. Us portarem a un país amic amb gent amable»[12] i va ordenar a tothom de primera classe que es desplacés a la secció de classe turista.

El rabí Yitshaq Hutner,[13] la seva dona Tova Kahn i els seus fills es trobaven entre els passatgers.[14] Martha Hodes, una jove estatunidenca de 12 anys en el moment del segrest i que es trobava volant amb la seva germana de 13 anys, va publicar l'any 2023 un llibre sobre la seva experiència titulat My Hijacking.[15]

Nacionalitats al vol 741

NacionalitatPassatgersTripulacióTotal
 RFA RFA16218
  Grècia202
 Israel Israel55055
 Índia Índia303
 Itàlia Itàlia101
 Països Baixos Països Baixos101
 Regne Unit Regne Unit18018
 Estats Units Estats Units51960
Total14411155

Vol Swissair 100

El vol Swissair 100 (un Douglas DC-8-53 inscrit com a HB-IDD i número de sèrie 45656, construït el 1963 i anomenat Nidwalden) tenia per origen l'aeroport de Zuric-Kloten, a Zuric, i destinació l'aeroport internacional John F. Kennedy, a la Ciutat de Nova York. A bord hi viatjaven 143 passatgers i 12 membres de tripulació. L'avió es va segrestar quan sobrevolava França, poc després del vol TWA 741. Un home i una dona van prendre el control de l'aeronau, un d'ells amb un revòlver de plata. A través de l'intercomunicador es va anunciar que el FPAP havia segrestat l'avió i seria redirigit a Dawson's Field, incrementant el nombre d'ostatges a 306 persones.[13][16][17]

Quan es van alliberar tots els ostatges no-israelians i no-jueus, l'oficial en cap Horst Jerosch es va mantenir en captiveri.[13]

Nacionalitats al vol 100

NacionalitatPassatgersTripulacióTotal
 França França303
 RFA RFA25025
 Israel Israel20020
  Suïssa571067
 Estats Units Estats Units26026
Altres14216
Total14512157

Vol Pan Am 93

El vol Pan Am 93 (un Boeing 747-121 inscrit com a N752PA i número de sèrie 19656, anomenat Clipper Fortune) tenia per origen l'aeroport de Brussel·les, a Brussel·les, i destinació l'aeroport internacional John F. Kennedy, a la Ciutat de Nova York, amb escala a l'aeroport d'Amsterdam-Schiphol, a Amsterdam. A bord hi viatjaven 152 passatgers i 17 membres de tripulació,[18] dels quals 85 eren ciutadans estatunidencs.[19] Els dos segrestadors que van baixar del vol d'El Al van embarcar i van segrestar aquest vol com a objectiu d'oportunitat.

El director de vol John Ferruggio va recordar que:

« Estàvem preparats per enlairar-nos d'Amsterdam quan l'avió es va aturar bruscament al mig de la pista. I el capità Priddy em va cridar a la cabina i em va dir: "M'agradaria parlar amb tu". Vaig pujar a la cabina i em va dir: "Tenim dos passatgers que es diuen Diop i Gueye". Em va dir: "Baixa i intenta trobar-los al manifest, perquè m'agradaria parlar amb ells". ... Així que el capità Priddy els va fer seure en aquests dos seients d'aquí. Els va donar una bona palmada. Tenien un contenidor de poliestirè expandit a l'engonal on portaven la granada i les pistoles del calibre 25. Però això ho vam descobrir molt més tard.[9] »

Primer, l'avió va aterrar a Beirut, on va repostar i va recollir diversos col·laboradors dels segrestadors, així com prou explosius per destruir tot l'avió. Després va aterrar al Caire després de la incertesa sobre si l'aeròdrom de Dawson's Field podia suportar la mida del nou Boeing 747. Al director de vol John Ferruggio, que va dirigir l'evacuació de l'avió, se li atribueix haver salvat els passatgers i la tripulació de l'avió.[20] L'avió va ser destruït al Caire segons després d'haver estat evacuat. Aquesta va ser la primera pèrdua de buc d'un Boeing 747.[21] Un d'ells va fer una gravació d'àudio de les instruccions d'aterratge de Feruggio als passatgers, que es pot escoltar en un informe de la National Public Radio.[22] Els segrestadors van ser arrestats per la policia egípcia.

Nacionalitats al vol 93

NacionalitatPassatgersTripulacióTotal
 Bèlgica Bèlgica25025
 França França25025
 RFA RFA10010
 Índia Índia202
 Països Baixos Països Baixos35338
 Regne Unit Regne Unit202
 Estats Units Estats Units231437
Total13817155

Vol BOAC 775

El 9 de setembre, un cinquè avió, el vol BOAC 775 (un Vickers VC-10 inscrit com a ASGN) tenia per origen l'aeroport de Sahar, a Bombai (ara Mumbai), i destinació a l'aeroport de Heathrow, a Londres, amb escala a l'aeroport internacional de Bahrain, a al-Manama, i l'aeroport internacional de Beirut, a Beirut. A bord hi viatjaven 105 passatgers i 9 membres de tripulació. Un simpatitzant del FPAP que volia influir en el govern britànic perquè alliberés Leila Khaled va segrestar-lo després d'enlairar-se de Bahrain i el va fer aterrar forçosament a Dawson's Field.[23]

Les imatges de l'avió enlairant-se de Beirut cap a Dawson's Field es troben a l'arxiu de Pathe News.[24]

Nacionalitats al vol 775

NacionalitatPassatgersTripulacióTotal
 Albània Albània505
 Dinamarca Dinamarca15015
 França França25025
 RFA RFA505
 Índia Índia404
 Regne Unit Regne Unit25934
 Estats Units Estats Units21021
Total1059114

Testimonis d'ostatges

L'esclat de l'aeronau davant de la premsa internacional el 12 de setembre de 1970.

Més tard, passatgers anònims van relatar els seus dies com a ostatges.

Testimoni desconegut 1: «Els àrabs em van retenir com a ostatge a la part davantera de l'avió. No es van creure que fos ciutadà americà, perquè van veure el meu passaport que indicava que havia estat a Israel dues setmanes abans. Pensaven que estava connectat amb l'exèrcit israelià i em van retenir a punta de pistola davant de l'avió».

Testimoni desconegut 2: «Bé, llavors ens van dir que ens estaven segrestant a Beirut, cosa que originalment van fer, i que tothom havia de mantenir la calma i fer exactament el que deien».

Testimoni desconegut 3: «Vam aterrar a l'aeroport, vam baixar i van dir al capità que teníem tres minuts per evacuar; però no crec que encara hi hagués un parell de persones a bord quan van fer explotar la part davantera de l'avió. Tenien dinamita per tot el davant i el darrere de l'avió. Van portar 20 quilos de dinamita de plàstic o alguna cosa així a Beirut».[25]

Dies en el desert

El cap de gabinet de l'Exèrcit jordà Zaid ibn Shaker supervisa l'alliberament d'ostatges, 25 de setembre de 1970.

El 7 de setembre de 1970, els segrestadors van realitzar una roda de premsa per a 60 membres dels mitjans de comunicació que s'havien dirigit al que s'anomenava «Aeroport de la Revolució». Uns 125 ostatges van ser traslladats a Amman, mentre que els ciutadans estatunidencs, israelians, suïssos i de l'Alemanya Occidental van ser retinguts als avions.[26] També es van retenir passatgers jueus. La passatgera Rivke Berkowitz de Nova York, entrevistada el 2006, va recordar que «els segrestadors anaven preguntant a la gent la seva religió, i jo deia que era jueva». A una altra ostatge jueva, Barbara Mensch, de 16 anys (germana de Peter Mensch i cunyada de l'exdiputada britànica Louise Mensch), li van dir que era «una presonera política».[12]

Mentre que la resta de passatgers i tripulants es reunia a la sorra davant dels mitjans de comunicació, membres del FPAP, entre ells Bassam Abu Sharif, van fer declaracions a la premsa. Sharif va afirmar que l'objectiu dels segrestos era «aconseguir l'alliberament de tots els nostres presos polítics empresonats a Israel a canvi dels ostatges».[9][27]

El President dels Estats Units Richard Nixon aconsellat una resposta militar directa als segrestos.

Als Estats Units d'Amèrica, el President Richard Nixon es va reunir amb els seus assessors el 8 de setembre i va ordenar al secretari de Defensa dels Estats Units, Melvin Laird, que bombardegés les posicions del FPAP a Jordània. Laird s'hi va negar amb el pretext que el temps era desfavorable, i la idea es va deixar a banda. La 82a Divisió Aerotransportada es va posar en alerta, la Sisena Flota es va fer a la mar i es van enviar avions militars a Turquia en preparació per a un possible atac militar.[28]

En canvi, el Primer ministre britànic Edward Heath va decidir negociar amb els segrestadors, finalment acordant l'alliberament de Khaled i els altres a canvi d'ostatges. Això va ser durament recriminat pels Estats Units:

« Les tensions entre Londres i Washington es reflecteixen en una conversa telefònica amargament agre entre l'alt funcionari del Ministeri d'Afers Exteriors, Sir Denis Greenhill, i l'assessor sènior de la Casa Blanca, Joseph Sisco. ... "Crec que el vostre govern voldria sospesar molt i molt acuradament el tipus de protesta que es produiria en aquest país després de prendre aquest tipus d'acció". Greenhill va respondre: "Bé, ho fan, Joe, però també hi ha protestes en aquest país", expressant la preocupació que "Israel no mogui ni un dit i... la nostra gent sigui assassinada. Us podeu imaginar com de malament quedaria això, i si tot surt a la llum, podríem haver tret la nostra gent si no fos per la vostra obstinació i la d'altres persones, per dir-ho d'alguna manera... Vull dir, la gent diu, per què coi no ho vau intentar?".[29] »

El 9 de setembre el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va reclamar l'alliberament dels ostatges en compliment de la Resolució 286. L'endemà, van esclatar combats entre el FPAP i les forces jordanes a l'Hotel Intercontinental d'Amman, on el FPAP allotjava les 125 dones i nens, i Jordània semblava estar a la vora d'una guerra civil a gran escala.[9] La destrucció de l'avió el 12 de setembre va posar de manifest la impotència del govern jordà a les zones controlades pels palestins, i els palestins van declarar la ciutat d'Irbid com a «territori alliberat», en un desafiament directe al règim del rei Hussein.

El 13 de setembre, el Servei Mundial de la BBC va emetre un anunci governamental en àrab que deia que el Regne Unit alliberaria Khaled a canvi dels ostatges.[30]

Segons el Secretari d'Estat dels Estats Units Henry Kissinger, «en aquest punt, ja sigui perquè les mesures de preparació [estatunidenques] havien donat [al rei Hussein] un impuls psicològic o perquè estava arribant al punt de la desesperació, Hussein va decidir una confrontació total amb els fedaïns».[31]

La crisi internacional es va complicar pel fet que Síria i l'Iraq, que tenien vincles amb la Unió Soviètica, ja havien amenaçat d'intervenir en nom dels grups palestins en qualsevol confrontació amb el Regne de Jordània. Segons documents britànics desclassificats sota el «govern dels trenta anys», un rei Hussein ansiós va demanar al Regne Unit i als Estats Units que transmetessin una sol·licitud a Israel per bombardejar les tropes sirianes si entraven a Jordània en suport dels palestins.[30] Quan un tanc sirià va travessar la frontera, els avions israelians van sobrevolar la zona en senyal d'advertència.

Resolució i conseqüències

El 16 de setembre, el rei Hussein va declarar la llei marcial i va iniciar accions militars, més tard conegudes com el conflicte de Setembre Negre de Jordània. L'ostatge David Raab va descriure les accions militars jordanes d'aquesta manera:

« Érem enmig del bombardeig, ja que Ashrafiyeh [barri d'Amman] era un dels principals objectius de l'exèrcit jordà. Es va tallar l'electricitat i, de nou, teníem poc menjar ni aigua. Divendres a la tarda, vam sentir les erugues metàl·liques d'un tanc que dringaven al paviment. Ens van fer entrar ràpidament a una habitació i els guerrillers van obrir les portes de bat a bat per fer que l'edifici semblés abandonat perquè no atregués el foc. De sobte, el bombardeig es va aturar.[26] »

Aproximadament dues setmanes després de l'inici de la crisi, els ostatges restants van ser recuperats de llocs al voltant d'Amman i intercanviats per Leila Khaled i diversos altres presoners del FPAP. Els ostatges van ser traslladats en avió a Xipre i després a l'aeroport de Roma-Fiumicino, on el 28 de setembre es van reunir amb el president Nixon, que estava realitzant una visita d'estat a Itàlia i al Vaticà.[32] Aquell dia, en declaracions als periodistes, Nixon va assenyalar que havia dit als captius alliberats que:

« ...com a resultat del que havien passat... la possibilitat de reduir els segrestos en el futur havia augmentat substancialment, perquè la comunitat internacional estava indignada per aquests incidents. Ara no només hem mobilitzat guàrdies als nostres avions, sinó que estem desenvolupant instal·lacions... amb l'objectiu d'assegurar-nos que les persones que podrien ser possibles segrestadors no pugin als avions amb armes o material explosiu.[33] »

L'11 de setembre, durant la crisi, el president Nixon va iniciar un programa per abordar el problema de la «pirateria aèria», que incloïa l'enviament immediat d'un grup de 100 agents federals per començar a servir com a agents de policia armats en vols estatunidencs.[6] La declaració de Nixon indicava a més que els departaments de Defensa i Transport dels Estats Units determinarien si els dispositius de raigs X, que aleshores estaven disponibles per a l'exèrcit, podien ser traslladats al servei civil.[34]

Oficialment, el FPAP va renunciar a la tàctica de segrestos de vols comercials diversos anys després, tot i que alguns dels seus membres i subgrups van continuar segrestant alguna aeronau i cometent altres operacions violentes.[35]

Pel·lícula documental

L'any 2006, Ilan Ziv descrigué els segrestos de Dawson's Field a Hijacked, un episodi d'una hora de durada del programa de PBS American Experience, el qual escrigué, dirigí i fou emès per primera vegada el 26 de febrer de 2006. Ziv inclogué apunts d'arxiu dels esdeveniments i entrevistà segrestadors, ostatges, membres dels mitjans de comunicació i polítics.

Referències

  1. ↑ «1970: Hijacked jets destroyed by guerrillas» (en anglès). BBC News, 12-09-1970. [Consulta: 1r maig 2006].
  2. ↑ «Air of Authority – A History of RAF Organisation – Air Chief Marshal Sir Walter Dawson» (en anglès). RAFweb.org. [Consulta: 9 abril 2019].
  3. ↑ «Britain Releases Girl Guerilla» (en anglès). News Google, 01-11-1970. [Consulta: 16 desembre 2014].
  4. ↑ «Robert Schwartz; Defense Official Was Hostage in Hijacking» (en anglès). WashingtonPost.com, 17 juny 2007. [Consulta: 16 desembre 2014].
  5. 1 2 «The American Hijacker» (en anglès). Public Broadcasting Service. [Consulta: 20 agost 2025].
  6. 1 2 3 «Flight crews and security» (en anglès). Public Broadcasting Service. [Consulta: 20 agost 2025].
  7. ↑ Baum, Philip. «Leila Khaled: In her own words» (en anglès). Aviation Security International, 01-09-2000. Arxivat de l'original el 2006-03-24. [Consulta: 1r maig 2006].
  8. ↑ Ranter, Harro. «ASN Aircraft accident Boeing 707-458 4X-ATB London-Heathrow Airport (LHR)» (en anglès). Aviation-Safety.net. [Consulta: 8 setembre 2019].
  9. 1 2 3 4 «American Experience» (en anglès). Public Broadcasting Service. Arxivat de l'original el 2012-03-04. [Consulta: 28 agost 2025].
  10. ↑ «1970 Hijackings | American Experience» (en anglès). Public Broadcasting Service. [Consulta: 28 agost 2025].
  11. ↑ Ranter, Harro. «ASN Aircraft accident Boeing 707-331B N8715T Zerqa RAF Station (Dawson's Field)» (en anglès). Aviation-Safety.net. [Consulta: 8 setembre 2019].
  12. 1 2 Tugend, Tom. «The Day a New Terrorism Was Born» (en anglès). The Jewish Journal of Greater Los Angeles, 24-02-2006. Arxivat de l'original el 2006-03-21. [Consulta: 10 novembre 2007].
  13. 1 2 3 Raab, David. «Terror in Black September: An Eyewitness Account» (en anglès). Middle East Quarterly, 01-09-2007. Arxivat de l'original el 2024-08-07. [Consulta: 9 setembre 2025].
  14. ↑ «Hostages Tell Concerns» (en anglès). Spokane Daily Chronicle, 12-09-1970. [Consulta: 28 agost 2025].
  15. ↑ «Remembering My Hijacking» (en anglès). The New Yorker, 14-05-2023. [Consulta: 8 setembre 2025].
  16. ↑ «Entführung einer Swissair-DC-8 nach Zerqa» (en alemany). Neue Zürcher Zeitung, 05-09-2005. [Consulta: 9 setembre 2025].
  17. ↑ Ranter, Harro. «ASN Aircraft accident Douglas DC-8-53 HB-IDD Zerqa RAF Station (Dawson's Field)» (en anglès). Aviation-Safety.net. [Consulta: 8 setembre 2019].
  18. ↑ «4 Jets Hijacked» (en anglès). New York Times, 07-09-1970. [Consulta: 16 setembre 2019].
  19. ↑ Raab, David. Terror in Black September (en anglès). Ciutat de Nova York: Palgrave MacMillan, 2007. ISBN 978-1-4039-8420-3.
  20. ↑ Marquard, Bryan. «John Ferruggio, at 84; hero of 1970 Pan Am hijacking» (en anglès). Boston Globe, 22-06-2010. [Consulta: 27 juny 2010].
  21. ↑ Ranter, Harro. «AASN Aircraft accident Boeing 747-121 N752PA Cairo International Airport (CAI)» (en anglès). Aviation-Safety.net. [Consulta: 8 setembre 2019].
  22. ↑ «The Skyjacking of 1970» (en anglès). NPR.org, 09-09-2003. [Consulta: 6 setembre 2010].
  23. ↑ Ranter, Harro. «ASN Aircraft accident Vickers Super VC10-1151 G-ASGN Zerqa RAF Station (Dawson's Field)» (en anglès). Aviation-Safety.net. [Consulta: 8 setembre 2019].
  24. ↑ «Pathe News film» (en anglès). BritishPathe.com. [Consulta: 9 maig 2013].
  25. ↑ «Hijackings - 1970 Year in Review - Audio» (en anglès). UPI.com. [Consulta: 11 setembre 2025].
  26. 1 2 Raab, David. «Remembrance of terror past» (en anglès). The New York Times Magazine, 22-08-2004. [Consulta: 2 maig 2006].
  27. ↑ «Hijacked:Journalists and the Hijacking» (en anglès). American Experience. Public Broadcasting Service. [Consulta: 1r maig 2006].
  28. ↑ «People and events» (en anglès). Public Broadcasting Service. [Consulta: 1r maig 2006].
  29. ↑ Davis, Douglas. «Declassified documents show how UK gave in to terrorists» (en anglès). The Jerusalem Post, 02-01-2001. Arxivat de l'original el 2006-05-22. [Consulta: 1r maig 2006].
  30. 1 2 «Black September: Tough negotiations» (en anglès). BBC News, 01-01-2001. [Consulta: 2 maig 2006].
  31. ↑ Kissinger, Henry. «Crisis and Confrontation» (en anglès). Time, 15-10-1979. Arxivat de l'original el 2005-03-20. [Consulta: 2 maig 2006].
  32. ↑ «Exchange of remarks with reporters at Leonardo da Vinci Airport about released American hostages» (pdf) (en anglès). Nixon Foundation p. 305. Arxivat de l'original el 2007-07-03. [Consulta: 5 maig 2006].
  33. ↑ «Exchange of remarks with reporters at Leonardo da Vinci Airport about released American hostages» (pdf) (en anglès). Nixon Foundation p. 306, 28-09-1970. Arxivat de l'original el 2007-07-03.
  34. ↑ «Statement announcing a program to deal with airplane hijacking» (pdf) (en anglès). Nixon Foundation p. 291, 11-09-1970. Arxivat de l'original el 2007-07-03.
  35. ↑ «On This Day, 23 February 1972: Hijackers surrender and free Lufthansa crew» (en anglès). BBC News, 23-02-1972. [Consulta: 11 abril 2011]. «It later emerged the hijackers belonged to the PFLP (the Popular Front for the Liberation of Palestine) and had been paid ,00m in ransom»

Bibliografia

  • Arey, James A. The Sky Pirates (en anglès). Ciutat de Nova York: Charles Scribner's Sons, 1972. 
  • Carlton, David. The West's Road to 9/11: Resisting, Appeasing and Encouraging Terrorism since 1970 (en anglès). Ciutat de Nova York: Palgrave Macmillan, 2006. ISBN 1-4039-9608-3. 
  • Phillips, David. Skyjack: The Story of Air Piracy (en anglès). Londres: George G. Harrap, 1973. 
  • Moss, Miriam. Girl on a Plane (en anglès). Londres: Andersen Press, 2015. 
  • Raab, David. Terror in Black September: The First Eyewitness Account of the Infamous 1970 Hijackings (en anglès). Ciutat de Nova York: Palgrave Macmillan, 2007. ISBN 1-4039-8420-4. 
  • Snow, Peter; Phillips, David. The Arab Hijack War: The True Story of 25 Days in September 1970 (en anglès). Ciutat de Nova York: Ballantine Books, 1971. 

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.