Setge de Constantinoble (626)

Infotaula de conflicte militarSetge de Constantinoble
Guerra romano-sassànida del 602-628 i guerres romano-àvares

Miniatura del segle XIV de la Crònica de Constantí Manassès: Heracli ataca una fortalesa persa mentre els perses amenacen Constantinoble. És una representació tardana, no contemporània dels fets.
Tipussetge i batalla Modifica el valor a Wikidata
Data29 de juliol – 7 d'agost de 626
Coordenades41° 00′ 44″ N, 28° 58′ 34″ E / 41.01224°N,28.97602°E / 41.01224; 28.97602
LlocConstantinoble, Imperi Romà d'Orient
Estat
ResultatVictòria romana d'Orient; retirada dels àvars i fracàs de l'operació conjunta amb els sassànides
Bàndols
Imperi Sassànida
Kaganat àvar i contingents eslaus, búlgars i gèpides
Imperi Romà d'Orient
Comandants
Sarbar
Gran kan dels àvars
Bonus
Sergi I
Constantí III
Forces
Desconeguda; les xifres de les fonts contemporànies són discutides Desconeguda; probablement diversos milers de defensors, militars i mariners
Baixes
Desconegudes; pèrdues importants entre les embarcacions eslaves Desconegudes

El setge de Constantinoble del 626, conegut també com a setge àvaro-persa de Constantinoble, fou l'intent del kaganat àvar i de l'Imperi Sassànida, amb contingents eslaus, búlgars i gèpides, de conquerir la capital de l'Imperi Romà d'Orient. El setge pròpiament dit durà del 29 de juliol al 7 d'agost del 626, encara que una avantguarda àvara ja havia aparegut davant la ciutat un mes abans. Els sassànides, comandats per Sarbar, ocupaven la riba asiàtica del Bòsfor, mentre que l'exèrcit del gran kan atacava les muralles des de la banda europea. El control romà d'Orient de l'estret impedí, però, que els dos exèrcits reunissin les seves forces.[1][2]

La defensa fou dirigida principalment pel patrici Bonus, amb el suport polític i religiós del patriarca Sergi I i la presència del jove coemperador Constantí III, mentre l'emperador Heracli combatia els perses a l'est. Les muralles de Constantinoble, la marina imperial i el fracàs de les embarcacions eslaves al Corn d'Or frustraren l'assalt final del 7 d'agost. La derrota obligà els àvars a retirar-se i eliminà l'amenaça immediata sobre la capital.[3]

El fracàs del setge no acabà per si sol la Guerra romano-sassànida del 602-628, però tingué una importància estratègica considerable: preservà el centre polític i logístic de l'imperi i permeté a Heracli continuar la seva campanya ofensiva, culminada amb la victòria de Nínive el 627 i la crisi interna sassànida de l'any següent. La victòria també adquirí una forta dimensió religiosa. Les fonts romanes d'Orient l'atribuïren a la protecció de la Mare de Déu, i la memòria del setge contribuí a consolidar la imatge de Constantinoble com una ciutat protegida divinament. La relació exacta entre els fets del 626 i la composició o l'ús litúrgic de l'Acatist, tanmateix, continua sent objecte de debat historiogràfic.[4][5]

Fonts i problemes d'interpretació

El setge és un episodi relativament ben documentat per al segle vii, però les fonts conservades no ofereixen una narració neutral ni completament coincident. El relat cronològic més detallat és el del Chronicon Paschale, una crònica redactada a Constantinoble per un autor contemporani o molt proper als esdeveniments. La seva exposició s'interromp en un punt crític de l'assalt final perquè el manuscrit principal presenta una llacuna, fet que obliga a completar la reconstrucció amb altres testimonis.[6][7]

També són contemporanis el poema Bellum Avaricum de Jordi de Pisídia i una homilia atribuïda habitualment a Teodor Sincel·le, clergue vinculat a Santa Sofia. Tots dos textos celebren la salvació de la ciutat i interpreten la victòria dins un marc providencial. Són testimonis essencials per conèixer la percepció dels habitants, els protagonistes de la defensa i alguns episodis militars, però el seu caràcter encomiàstic i teològic exigeix una lectura crítica. La Història armènia atribuïda a Sebeos aporta una perspectiva externa sobre la guerra romano-sassànida i sobre les operacions perses.[8]

Les narracions de Nicèfor I de Constantinoble i Teòfanes el Confessor, redactades als segles viii i ix, conserven informació que pot procedir de tradicions anteriors, però també introdueixen episodis difícils de conciliar amb els testimonis contemporanis. Entre aquests hi ha la descripció d'un estratagema de senyals que hauria atret les embarcacions eslaves a una emboscada. La historiografia moderna no descarta necessàriament l'episodi, però en distingeix el nucli plausible de les elaboracions literàries posteriors.[9]

Les xifres d'efectius són especialment insegures. Jordi de Pisídia parla d'uns 80.000 atacants, mentre altres passatges de la tradició ofereixen nombres diferents; aquestes quantitats poden expressar la magnitud percebuda de l'amenaça més que no pas un recompte administratiu. Tampoc no és possible fixar amb precisió la guarnició. Les estimacions modernes inclouen tropes regulars, guàrdies palatines, mariners i civils mobilitzats, però depenen d'inferències sobre unitats que les fonts no enumeren de manera completa. Per aquest motiu, les xifres s'han de considerar aproximacions i no dades establertes.[10]

Antecedents

La guerra romano-sassànida

El 602, Focas enderrocà i feu executar l'emperador Maurici. El rei sassànida Cosroes II, que havia recuperat el tron persa amb l'ajut de Maurici el 591, presentà la seva mort com a justificació per intervenir contra l'Imperi Romà d'Orient. La guerra començà en un moment de desorganització política romana i, durant la dècada següent, els exèrcits perses ocuparen bona part de Mesopotàmia, Armènia, Síria i Palestina. La conquesta de Jerusalem el 614 i la posterior ocupació d'Egipte privaren Constantinoble de territoris, ingressos i recursos essencials.[11][2]

Heracli, arribat al poder el 610, no pogué revertir immediatament la situació. Després de reorganitzar els recursos disponibles i negociar temporalment amb els àvars, el 622 inicià una sèrie de campanyes personals a Anatòlia, Armènia i el Caucas. Aquestes operacions traslladaren progressivament la iniciativa al territori persa, però deixaren la capital exposada a un atac coordinat des dels Balcans i des de la riba asiàtica del Bòsfor.[1]

El 626, Cosroes II disposà una ofensiva destinada a neutralitzar Heracli i a amenaçar el centre de govern romà. Un exèrcit persa comandat per Shahin operà contra les forces enviades pel germà de l'emperador, Teodor, mentre Sarbar avançà fins a Calcedònia, davant de Constantinoble. Heracli continuà la seva campanya a l'est i confià la defensa de la capital als responsables que hi havia deixat.[2]

Relacions amb els àvars

Des de la seva instal·lació a la conca dels Carpats al segle VI, el kaganat àvar s'havia convertit en la principal potència de les fronteres danubianes de l'imperi. La relació alternà subsidis, tractats, incursions i guerres. Els àvars exercien autoritat sobre una coalició heterogènia i podien mobilitzar grups eslaus, búlgars i gèpides, encara que el grau de dependència i la funció militar de cada contingent variaven.[12]

Heracli havia pactat amb el gran kan abans de reprendre l'ofensiva contra Pèrsia, però les tensions no desaparegueren. Les fonts romanes atribueixen al sobirà àvar un intent de capturar l'emperador durant una trobada a Heraclea el 623, episodi que agreujà l'hostilitat entre les dues parts. Cap al 626, els interessos àvars i sassànides coincidien: els primers podien obtenir botí, tributs i prestigi amb la presa de la capital, mentre els segons cercaven obligar Heracli a abandonar la seva ofensiva.[1]

No es coneixen amb detall les negociacions que conduïren a l'operació conjunta. La presència simultània de Sarbar a Calcedònia i del gran kan a la Tràcia oriental mostra, però, que existí coordinació estratègica. Aquesta coordinació no equivalia a un comandament unificat: els dos exèrcits estaven separats pel Bòsfor, utilitzaven mitjans militars diferents i depenien de comunicacions vulnerables.[1][2]

Forces i defenses

L'exèrcit assetjador

El nucli de les forces europees era l'exèrcit del gran kan. La cavalleria àvara constituïa l'element de més prestigi, però davant d'una gran fortalesa calien nombrosos combatents a peu, constructors, servidors i especialistes. Les fonts esmenten contingents eslaus, búlgars i gèpides i descriuen la construcció de màquines de setge, torres i coberts de protecció. Els eslaus tingueren una funció particular en les operacions navals gràcies a les seves embarcacions monòxiles, canoes o barques fetes habitualment a partir d'un sol tronc.[10]

L'exèrcit sassànida de Sarbar havia demostrat una capacitat considerable en la conquesta de ciutats fortificades, però restà a la riba asiàtica. No disposava d'una flota capaç de disputar el control del Bòsfor a la marina romana d'Orient ni podia traslladar les seves grans màquines de setge a Europa. La seva participació directa depenia, doncs, que embarcacions lleugeres transportessin soldats perses o que els àvars obrissin una via segura fins a la ciutat.[10][2]

L'heterogeneïtat de la coalició no implica que fos improvisada o militarment feble. Els àvars havien participat en nombrosos setges balcànics i podien adaptar tècniques apreses dels romans o d'altres adversaris. Tanmateix, Constantinoble superava en dimensions, fortificacions i defenses marítimes les places que havien atacat anteriorment.[10][12]

Constantinoble i la guarnició

Mapa de Constantinoble i el seu entorn en època romana d'Orient. La posició de Calcedònia, a la riba asiàtica, mostra la separació entre l'exèrcit sassànida i les forces àvares desplegades a Europa.

La principal defensa terrestre eren les muralles teodosianes, un sistema de fossat, mur exterior i mur interior que protegia l'accés occidental. Al nord, el sector de Blanquerna presentava una configuració més complexa i en alguns punts menys regular, mentre que les muralles marítimes vorejaven el Corn d'Or, el Bòsfor i la mar de Màrmara. El terreny, els cursos d'aigua i les diferents fases de construcció condicionaven els punts d'atac disponibles.[13]

El domini naval romà era tan important com les fortificacions. Vaixells de guerra patrullaven el Bòsfor i el Corn d'Or, impedien el pas massiu de perses i podien atacar les monòxiles, molt més fràgils en combat o en aigües obertes. La geografia convertí l'estret en una barrera interior que dividia els assetjadors en lloc d'envoltar completament la ciutat.[13]

Bonus exercia el comandament militar i coordinava la guarnició, la reparació de les defenses, les sortides i la flota. El patriarca Sergi actuava com a figura d'autoritat civil i religiosa, i Constantí III personificava la continuïtat dinàstica en absència d'Heracli. Abans del setge es reuniren provisions i es reforçaren els punts vulnerables. També es mobilitzaren mariners i habitants, però no és possible determinar quants civils participaren directament en el combat.[13][2]

La capital havia patit tensions d'abastament. El 14 i 15 de maig del 626 hi hagué disturbis relacionats amb l'augment del preu del pa i amb una proposta de modificar les racions d'alguns cossos palatins. L'episodi mostra la pressió financera i logística de la guerra, però no prova que Constantinoble es trobés sense provisions quan començà l'assalt.[6][2]

Desenvolupament del setge

Aproximació i desplegament

Una avantguarda àvara aparegué a les proximitats de Constantinoble el 29 de juny. Durant les setmanes següents, les forces atacants saquejaren o destruïren edificis i instal·lacions dels suburbis i prepararen materials. Algunes fonts associen aquesta fase amb danys a l'aqüeducte de Valent, encara que no tots els detalls topogràfics poden establir-se amb certesa.[14]

El gran kan arribà amb el gruix de l'exèrcit el 29 de juliol, data que la historiografia moderna sol prendre com a inici del setge pròpiament dit. Els assetjadors desplegaren les seves forces davant les defenses occidentals i començaren a muntar les màquines. Sarbar, mentrestant, romania a Calcedònia; la seva presència obligava els defensors a vigilar el Bòsfor, però no permetia als perses atacar les muralles terrestres.[14]

El 31 de juliol es produí un assalt general contra diversos sectors de les muralles. Els atacants empraren arcs, fones, coberts, ariets i altres enginys, i concentraren part de l'esforç al tram central de les defenses teodosianes. L'endemà desplegaren noves torres i màquines. Els defensors respongueren amb projectils, artilleria, foc i sortides limitades, i repararen els danys sense permetre una ruptura decisiva.[6][14]

Negociacions i comunicacions entre els aliats

Bonus intentà obrir negociacions amb el gran kan, probablement tant per guanyar temps com per explorar una retirada a canvi de diners. En una de les audiències dels primers dies d'agost, els representants romans trobaren emissaris perses a la tenda del sobirà àvar. El gran kan exigí la rendició i presentà l'arribada dels perses com una amenaça imminent.[14]

Les comunicacions a través del Bòsfor continuaren mitjançant petites embarcacions i senyals. Els romans interceptaren alguns missatgers perses, fet que demostrava alhora l'existència de coordinació i la seva fragilitat. Les fonts contemporànies i posteriors difereixen en el nombre d'homes que els perses intentaren traslladar i en la seqüència exacta d'aquestes operacions; les estimacions d'un miler o de tres mil soldats procedeixen de relats diferents i no es poden harmonitzar amb seguretat.[3]

Malgrat la pressió, la ciutat no quedà completament bloquejada per mar. Aquesta diferència respecte d'un setge total permeté mantenir el moviment de vaixells i concentrar les forces defensores contra els punts amenaçats. Al mateix temps, obligà els atacants a aconseguir una victòria ràpida abans que els problemes d'abastament, coordinació i moral reduïssin les seves possibilitats.[13][2]

Religió i moral durant la defensa

Sergi organitzà pregàries, processons i exhibicions de relíquies o imatges sagrades. Els testimonis no coincideixen sempre sobre quina icona de la Mare de Déu fou portada ni sobre el recorregut exacte, i alguns elements poden haver estat ampliats per la tradició posterior. Sí que és clar que les autoritats presentaren la defensa com una causa religiosa i que aquesta interpretació reforçà la cohesió dels habitants.[7][5]

El llenguatge de Teodor Sincel·le i Jordi de Pisídia contraposa la ciutat cristiana als pobles assetjadors i recorre a paral·lels bíblics. Aquest discurs no descriu necessàriament l'actitud de tots els participants, ni permet atribuir cada decisió militar al fervor religiós. Constitueix, però, una part central de la manera com els contemporanis vinculats a la cort i al patriarcat explicaren la victòria.[8][7]

L'assalt final del 6 i 7 d'agost

La coalició preparà una operació de màxima intensitat per al final del setge. A terra, els àvars i els seus auxiliars atacaren les muralles teodosianes i el sector de Blanquerna. Al Corn d'Or, les monòxiles eslaves havien d'apropar combatents a les defenses marítimes i facilitar, directament o indirectament, el pas de tropes perses des de l'altra riba.[3]

Durant la nit del 6 al 7 d'agost i al llarg del dia 7, els vaixells romans atacaren les embarcacions eslaves. Les monòxiles, sobrecarregades i inferiors als vaixells de guerra, sofriren grans pèrdues; moltes foren enfonsades o dispersades abans d'acomplir la seva missió. Les fonts atribueixen un paper destacat als combats prop de Blanquerna i del Corn d'Or, però la llacuna del Chronicon Paschale i les divergències dels altres relats impedeixen reconstruir cada moviment.[6][3]

Nicèfor i Teòfanes afirmen que els defensors encengueren deliberadament un senyal que els eslaus confongueren amb l'ordre d'avançar, i que així entraren en una emboscada. Altres explicacions destaquen la vigilància de la flota, la mala coordinació dels atacants o les condicions meteorològiques. La possibilitat d'un estratagema no és incompatible amb aquests factors, però la forma literària dels relats tardans desaconsella presentar-la com un fet indiscutible.[9]

L'assalt terrestre també fracassà. En conèixer la desfeta naval, el gran kan interrompé l'operació, ordenà incendiar part de les màquines i inicià la retirada. El 8 d'agost els habitants pogueren observar l'abandonament de les posicions àvares. Sarbar no assaltà la ciutat des de Calcedònia i el seu exèrcit continuà durant un temps a la regió asiàtica, però ja no existia una possibilitat immediata de prendre Constantinoble mitjançant una acció conjunta.[4][2]

Causes del fracàs

La resistència de les fortificacions fou essencial, però no explica tota sola el resultat. Les muralles teodosianes permetien una defensa en profunditat i els atacants no obriren cap bretxa decisiva; al mateix temps, la topografia de Blanquerna i les muralles marítimes obligava a coordinar operacions de naturalesa molt diferent.[13]

El factor operatiu principal fou la separació entre els dos exèrcits. Els sassànides disposaven d'experiència en setges, però no podien transferir a Europa ni les seves tropes en massa ni el seu material pesant. Els àvars podien atacar les muralles occidentals, però depenien de les monòxiles per cooperar amb Sarbar. El control romà del Bòsfor i del Corn d'Or convertí aquesta dependència en una vulnerabilitat decisiva.[3][2]

També influïren la durada prevista de l'operació i la logística. Un exèrcit nombrós concentrat als suburbis necessitava aliments, farratge, fusta i comunicacions segures. El gran kan podia devastar l'entorn, però no sostenir indefinidament un bloqueig incomplet davant una ciutat que conservava accés marítim. Després de perdre una part important de les embarcacions i de no obtenir resultats a les muralles, continuar el setge hauria augmentat els costos sense garantir l'arribada dels perses.[4]

Finalment, la defensa mantingué una direcció coherent. Bonus combinà negociació, preparació de les muralles i ús de la marina, mentre Sergi contribuí a sostenir la moral i la legitimitat del govern. Aquest repartiment de funcions no elimina les incerteses sobre episodis concrets, però mostra que la victòria no fou únicament el resultat d'una intervenció fortuïta ni d'una incapacitat tècnica absoluta dels atacants.[13][4]

Conseqüències

La guerra amb l'Imperi Sassànida

La victòria preservà Constantinoble, el tresor, l'administració central, la marina i la dinastia heracliana. També permeté que Heracli mantingués la iniciativa a l'est en lloc d'abandonar la campanya per defensar la capital. En aquest sentit, el setge fou un punt d'inflexió estratègic, però no una batalla que decidís automàticament tota la guerra.[2][4]

Les forces de Teodor derrotaren l'exèrcit de Shahin en una operació separada. El 627, Heracli penetrà de nou a Mesopotàmia i vencé els perses prop de Nínive. La derrota militar, l'amenaça sobre el cor de l'imperi sassànida i l'oposició interna provocaren la caiguda de Cosroes II el 628. Els seus successors negociaren la retirada dels territoris conquerits i la restitució de les relíquies i províncies reclamades pels romans.[2]

La tradició segons la qual Heracli mostrà a Sarbar una carta de Cosroes que n'ordenava l'execució forma part de les explicacions sobre la ruptura entre el general i el rei. Les fonts no permeten establir amb certesa si el document fou autèntic, interceptat o manipulat. És més prudent entendre la neutralitat posterior de Sarbar dins la crisi política sassànida que no pas atribuir-la a un únic episodi documental.[4]

La pau restaurà formalment bona part de la situació territorial anterior a la guerra, però tots dos imperis havien sofert pèrdues humanes, fiscals i militars molt grans. Pocs anys després començaren les conquestes àrabs, en un context nou que no es pot reduir a una conseqüència directa del setge del 626.[2]

El Kaganat àvar i els Balcans

Per al gran kan, la retirada representà una pèrdua de prestigi després d'haver concentrat una gran coalició davant la capital imperial. El fracàs pogué afavorir tensions entre l'autoritat àvara i alguns grups sotmesos o aliats. La historiografia ha relacionat la crisi posterior amb l'ascens de formacions polítiques eslaves i búlgares, però la cronologia i la causalitat varien segons cada regió.[12][4]

La derrota no comportà la desaparició immediata del Kaganat àvar. Aquest continuà existint a la conca dels Carpats durant més d'un segle i mig i conservà capacitat militar i política. El que canvià fou la possibilitat de projectar una operació comparable contra Constantinoble: els àvars ja no tornaren a presentar una amenaça directa de la mateixa magnitud a la capital.[12]

Als Balcans, el govern romà d'Orient continuà tenint dificultats per controlar extensos territoris interiors. La supervivència de Constantinoble no restablí automàticament l'administració imperial al nord de Grècia ni al Danubi; la transformació política i demogràfica de la península seguí durant el segle VII.[12]

Memòria religiosa i cultural

Els autors vinculats a Constantinoble interpretaren la salvació de la ciutat com una manifestació de la protecció de la Mare de Déu. Aquesta lectura no fou un simple afegit posterior: ja apareix en els textos celebratius pròxims als fets. Amb el temps, però, la narració s'enriquí amb processons, icones, relíquies, tempestes i intervencions miraculoses descrites de maneres diferents segons l'autor i l'època.[5][7]

La victòria reforçà un model ideològic en què Constantinoble era la ciutat escollida, protegida per la Theotokos. Aquest model reaparegué en setges posteriors i influí en la litúrgia, la predicació i la iconografia. La commemoració del 7 d'agost es mantingué durant segles en el calendari de la capital.[5]

La tradició litúrgica associà el setge amb l'Acatist i, especialment, amb el proemi «A la general defensora». No hi ha consens que l'himne sencer fos compost arran del setge, i tampoc no és segura l'autoria del proemi atribuïda alternativament a Sergi o a Jordi de Pisídia. L'estudi filològic distingeix, per tant, entre l'antiguitat de parts de l'himne, la possible adaptació del proemi i la consolidació posterior de la festa de l'Acatist.[15][7]

La representació artística del setge és majoritàriament tardana. Les miniatures medievals i els frescos d'èpoques posteriors traslladaren sovint als atacants armes, vestits o formes de combat contemporanis als artistes. Aquestes imatges són valuoses per estudiar la recepció de l'episodi, però no s'han d'utilitzar com a testimonis directes de l'aspecte dels exèrcits del 626.[16]

Valoració historiogràfica

Les interpretacions antigues i una part de la historiografia tradicional presentaren el setge com un enfrontament simple entre una ciutat cristiana i una massa «bàrbara». Els estudis actuals subratllen, en canvi, la complexitat de la coalició atacant, el paper autònom dels eslaus, la capacitat militar àvara i els objectius específics dels sassànides. També eviten identificar sense matisos els termes ètnics de les fonts amb comunitats homogènies.[10][12]

El setge tingué conseqüències importants, però les formulacions contrafactuals segons les quals la derrota hauria significat necessàriament la desaparició immediata de l'imperi no són verificables. El que es pot afirmar és que la pèrdua de la capital hauria destruït el principal centre administratiu i naval romà d'Orient en un moment crític, i que la seva defensa permeté mantenir l'estratègia d'Heracli.[4][2]

La monografia de Martin Hurbanič ha ampliat l'estudi del setge integrant història militar, topografia, crítica de les fonts, litúrgia i memòria cultural. Aquesta aproximació mostra que cal distingir tres nivells: els moviments militars que es poden reconstruir amb una probabilitat raonable; les interpretacions providencials dels contemporanis; i la llegenda desenvolupada en els segles posteriors.[17]

Referències

  1. 1 2 3 4 Martin Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend, Cham: Palgrave Macmillan, 2019, p. 103–121. DOI: 10.1007/978-3-030-16684-7. ISBN 978-3-030-16683-0.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Walter E. Kaegi, Heraclius, Emperor of Byzantium, Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 124–151. ISBN 978-0-521-81459-1.
  3. 1 2 3 4 5 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 203–222.
  4. 1 2 3 4 5 6 7 8 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 223–245.
  5. 1 2 3 4 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 247–338.
  6. 1 2 3 4 Michael Whitby i Mary Whitby (trad. i comentari), Chronicon Paschale 284–628 AD, Liverpool: Liverpool University Press, 1989, p. 169–181. ISBN 978-0-85323-096-0.
  7. 1 2 3 4 5 Michael Whitby, «Theodore Syncellus and the 626 Siege of Constantinople», Electrum, vol. 29, 2022, p. 285–300. DOI: 10.4467/20800909EL.22.019.15789.
  8. 1 2 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 7–79.
  9. 1 2 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 55–79 i 203–222.
  10. 1 2 3 4 5 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 123–179.
  11. ↑ Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 81–121.
  12. 1 2 3 4 5 6 Walter Pohl, The Avars: A Steppe Empire in Central Europe, 567–822, Ithaca i Londres: Cornell University Press, 2018. ISBN 978-0-8014-4210-0.
  13. 1 2 3 4 5 6 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 151–179.
  14. 1 2 3 4 Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 181–201.
  15. ↑ Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 269–284.
  16. ↑ Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 285–313.
  17. ↑ Martin Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend, Cham: Palgrave Macmillan, 2019, 361 p. DOI: 10.1007/978-3-030-16684-7. ISBN 978-3-030-16683-0.

Bibliografia

Fonts primàries en traducció o edició moderna

  • Mango, Cyril (ed. i trad.). Nikephoros, Patriarch of Constantinople: Short History. Washington, DC: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, 1990. ISBN 978-0-88402-184-1.
  • Thomson, Robert W. i James Howard-Johnston (trad. i comentari). The Armenian History Attributed to Sebeos. Liverpool: Liverpool University Press, 1999. ISBN 978-0-85323-564-4.
  • Whitby, Michael i Mary Whitby (trad. i comentari). Chronicon Paschale 284–628 AD. Liverpool: Liverpool University Press, 1989. ISBN 978-0-85323-096-0.
  • Mango, Cyril i Roger Scott (trad.). The Chronicle of Theophanes Confessor: Byzantine and Near Eastern History, AD 284–813. Oxford: Clarendon Press, 1997. ISBN 978-0-19-822568-3.

Estudis

  • Howard-Johnston, James. Witnesses to a World Crisis: Historians and Histories of the Middle East in the Seventh Century. Oxford: Oxford University Press, 2010. ISBN 978-0-19-920859-3.
  • Hurbanič, Martin. The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend. Cham: Palgrave Macmillan, 2019. DOI: 10.1007/978-3-030-16684-7. ISBN 978-3-030-16683-0.
  • Kaegi, Walter E. Heraclius, Emperor of Byzantium. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 978-0-521-81459-1.
  • Pohl, Walter. The Avars: A Steppe Empire in Central Europe, 567–822. Ithaca i Londres: Cornell University Press, 2018. ISBN 978-0-8014-4210-0.
  • Whitby, Michael. «Theodore Syncellus and the 626 Siege of Constantinople». Electrum, vol. 29, 2022, p. 285–300. DOI: 10.4467/20800909EL.22.019.15789.

Vegeu també