Silur

La seva presència a Espanya, concretament a l'Ebre es fixa en 1974 a Mequinensa (Aragó). Està documentat que el llavors jove de nacionalitat alemanya Roland Lorkowsky, pescador i ictiòleg, va travessar els Pirineus amb 32 alevins de Silurus glanis procedents del riu Danubi, declarats com a esquer viu. La seva intenció era alliberar-los en la desembocadura del riu Segre a Mequinensa per a introduir una espècie en un embassament acabat de construir en 1964. De la mateixa manera en 1995, es va completar la introducció per part d'una altra solta d'uns 200 petits silurs procedents del riu Po de mans d'Oliver Portrat.

Tots dos ictiòlegs havien calculat que l'espai seria l'adequat perquè l'espècie s'assegués i fomentar d'aquesta manera l'equilibri ecològic. Els dos principals depredadors en aquelles dates a l'Ebre, el luci i la perca, anaven a tenir un minvament considerable en pocs anys a causa dels embassaments i en conseqüència això fomentaria la proliferació indiscriminada de les carpes suposant una alteració encara més greu de l'hàbitat.

Lorkowski, que sovint visitava la zona, explicava que aquest “monstre” no era tal, que es tractava del silur que normalment es pesca en el Danubi i molts altres rius de tota Europa. Des de llavors, Mequinensa s'ha convertit en una capital econòmica i turística que mou anualment molts diners i ofereix la possibilitat de capturar uns animals que superen dues o tres vegades en pes als humans. El Silurus glanis no suposa un risc la seva captura, més enllà de la mateixa resistència del seu pes, ja que fins i tot es pot agafar per la boca per a treure'l de l'aigua.^[9]

A poc a poc, s'ha estès per altres punts de la conca de l'Ebre, al llarg del riu Ebre. També ha estat objecte d'introduccions a altres rius, embassaments i llacs d'Espanya. L'última denúncia coneguda sobre la seva presència indesitjada la va fer l'octubre de 2009 la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana i es refereix a la presència d'aquests peixos a l'embassament de Forata (Foia de Bunyol).^[10] La introducció del silur ha provocat la total desaparició del barb, que era una espècie abundant fins aproximadament l'any 2005, en el llit mitjà del Ebre, produint un canvi en l'ecologia del riu en forma d'un gran desenvolupament en la quantitat de vegetació aquàtica, sargazos i algues. També depreda sobre ocells.^[11]

A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, a Espanya està inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial decret 630/2013, de 2 d'agost,^[12] estant prohibida a Espanya la seva introducció en el medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç.

Les bagres són fotofòbics i predominantment nocturns, encara que els patrons d'activitat poden variar significativament segons l'època de l'any. També estan actius durant el dia, especialment quan cau la pressió de l'aire, la qual cosa es detecta amb l'ajuda de la bufeta natatòria; En cas contrari, els animals solen descansar en el sòl entre plantes aquàtiques, sota bancs penjants o arrels d'arbres fins al vespre. Els animals deixen de menjar sota temperatures de l'aigua de set a quatre°C. Passen l'hivern en els rius, en esquerdes o pous prop de les ribes, en llacs en el terç inferior de la columna d'aigua o en fons fangosos.^[13][14]

Entre maig de 2009 i febrer de 2011, es van observar silurs al Roine es van observar silurs que mostraven un comportament atípic: els animals, normalment solitaris, es trobaven en grups de fins a 44 grans exemplars (major longitud observada: 2,10 metres). D'una banda, no es tractava d'una formació d'eixam, ja que els moviments natatoris eren descoordinats i els animals a vegades xocaven, i per un altre, no es podia descartar que els silurs estiguessin implicats en la reproducció, la cerca d'aliment o la protecció enfront d'atacants. Aquests grups van aconseguir una densitat de biomassa de fins a 40 quilograms per metre quadrat de llit fluvial.^[15]

Els silurs són oportunistes peixos depredadors que prendran com a presa gairebé qualsevol cosa que es pugui manejar en termes de grandària. La proporció més gran sol estar formada per aquells peixos que dominen l'aigua en qüestió, com tenques, paneroles o carpes. A més de peixos vius i morts, amfibis, crustacis, insectes, cucs i altres invertebrats, cries d'ocells aquàtics i també coloms^[16][17] a més de menjar ocasionalment plantes i mamífers, especialment rosegadors. En comparació amb altres grans depredadors d'aigua dolça, com el lluç o la lucioperca, els grans silurs s'alimenten de preses de grandàries molt diferents, la qual cosa condueix a una utilització més eficaç del subministrament d'aliments. Per aquesta raó, el silur té un impacte menor en la població d'espècies de peixos econòmicament importants.

Les preses es capturen principalment de nit, per la qual cosa els ulls probablement no exerceixen cap paper. El silur té un excel·lent sentit de l'olfacte i del gust, que inclou receptors per al dolç, l'agre, l'amarg i el salat, situats en la boca, en els llavis, en els barballons, però també en les aletes i en la pell del cap i la part anterior del cos. L'oïda dels animals és extremadament sensible i està especialment especialitzat en els sons que es produeixen per sobre de la superfície de l'aigua, la qual cosa s'aconsegueix connectant la bufeta natatòria amb els òrgans auditius a través de l'aparell de Weber, que s'origina en els ossos de les costelles. Això també ho utilitzen els pescadors esportius, que empren un rem per a produir sons especials en la superfície que poden atreure el silur. El silur també té electrorreceptors i un acusat sentit del tacte, que es basa en els barballons, la mandíbula inferior i l'òrgan de la línia lateral. Els peixos presa solen ser perseguits i capturats per darrere, per la qual cosa els senyals químics i hidrodinàmica en el deixant dels peixos que fugen. La ingesta d'aliment depèn en gran manera de la temperatura de l'aigua. Mentre que de novembre a març gairebé no consumeix aliment, a la primavera comença una fase d'alimentació més intensiva per la disponibilitat més gran de preses. Al juny i juliol, molts peixos emigren a aigües més profundes, per la qual cosa el silur depreda menys. Després de l'època de fresi, a l'agost, es produeix un altre pic d'alimentació.^[13][14]

L'època de fresa del silur depèn de la temperatura de l'aigua i sol començar quan aquesta ha pujat fins als 17 a 18 °C . A Hongria comença ja a principis d'abril, a Europa Central sol ser entre maig i juliol. El mascle prepara el lloc de fresa netejant una fossa prop de la riba, normalment entre 40 i 60 centímetres d'aigua i sovint protegida per arrels de salze, amb cops de cua i pressionant amb la boca material vegetal tou contra el substrat. Aquí espera a una femella adequada. L'acte de fresa va precedit d'uns preliminars tempestuosos en els quals el mascle persegueix la seva parella prop de la superfície de l'aigua. L'aparellament sol tenir lloc al capvespre, a una temperatura de l'aigua de 22 a 23 °C . El mascle res al voltant de la femella, la condueix al voltant del niu i empeny el seu ventre amb la boca. Per sobre del niu, el mascle res cap al costat de la femella i s'embolica al voltant del seu ventre. Després d'uns segons, la femella s'allibera, s'enfonsa fins al fons i allibera els ous, seguits de l'alliberament d'esperma per part del mascle. Tot el procés es repeteix diverses vegades al llarg d'una hora i mitja o dues hores. La quantitat i la grandària dels ous varien segons l'estat nutricional i la grandària de la femella. Es produeixen al voltant de 20.000 a 25.000 ous per quilogram de pes corporal, amb un diàmetre d'1,4 a 2 mil·límetres. Després de la fecundació, els ous s'inflen i poden aconseguir un diàmetre de 4,5 mil·límetres quan fan eclosió. Són molt enganxosos i formen grans grumolls en els quals és difícil que penetri l'aigua, la qual cosa pot provocar una oxigenació deficient i la proliferació de fongs. Per això, el mascle pot romandre amb la niuada fins a l'eclosió dels alevins, vigilant-la i ventant-la amb aigua fresca cada tres o cinc minuts amb l'aleta cabal.^[13]

Les larves, semblants a capgrossos, fan eclosió al cap de dos o tres dies, depenent de la temperatura de l'aigua. Immediatament després de l'eclosió, les cries són en gran manera indefenses i s'enfonsen en el fons de l'aigua; al cap d'altres dos o tres dies, els animals comencen a moure's activament. Són molt sensibles a la llum, moren sota la llum solar directa i busquen zones fosques de l'aigua sempre que sigui possible. El sac vitel·lí s'esgota al cap d'uns deu dies de vida; a partir d'aquest moment, les larves comencen a buscar aliment en el fons, però també en aigües obertes. Al principi s'alimenten principalment de zooplàncton, més tard l'espectre alimentós s'amplia per a incloure crustacis, larves d'insectes, petits caragols i tubifex. Al cap d'uns vint dies, les característiques larvàries comencen a desaparèixer; en aquest moment, els joves silurs han aconseguit una longitud d'entre 2,2 i 2,5 centímetres. A partir d'una longitud corporal de 2,5 a tres centímetres, comencen a depredar sobre altres alevins. Si hi ha escassetat d'aliment, es produeix canibalisme entre les cries de silur, que s'intensifica si l'escassetat persisteix. Els detritus vegetals també són ingerits en unes certes quantitats en funció de la disponibilitat d'aliment. En general, no obstant això, els invertebrats constitueixen la major part de l'aliment consumit en el primer any de vida.^[13]

Els silurs creixen ràpidament i aconsegueixen una longitud mitjana de 20 a 30 centímetres en el seu primer any, un màxim de gairebé mig metre i fins a 500 grams de pes. Al cap de dos anys aconsegueixen una mitjana de 40 centímetres i un metre entorn dels sis o set anys. La major part del creixement té lloc a la primavera, depenent de la temperatura i la nutrició. Per tant, les taxes de creixement varien considerablement en les diferents regions de l'àrea de distribució en funció del clima. La maduresa sexual s'aconsegueix amb un pes d'entre un i dos quilos als tres o quatre anys, però en climes freds pot no aconseguir-se fins als nou anys. A mesura que aconsegueixen la maduresa sexual, disminueix la taxa de creixement en longitud, però augmenta l'increment relatiu en pes. En general, les taxes de creixement dels mascles, en termes de longitud i pes, són superiors a les de les femelles.^[18][14]