Simfonia Manfred

Plantilla:Infotaula obra musicalSimfonia Manfred
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatSi menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorPiotr Ilitx Txaikovski Modifica el valor a Wikidata
Opus58 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorgue Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz (obra): 1ea0c6a0-b96c-3d87-ad8f-ec8e50b9ec87 IMSLP: Manfred Symphony, Op.58 (Tchaikovsky, Pyotr) Allmusic (composició): mc0002371634 Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia Manfred en re menor, op. 58, en quatre escees a partir del poema dramàtic de Lord Byron, fou composta per Piotr Ilitx Txaikovski entre l'abril i el 4 d'octubre de 1885; dedicada a Mili Balàkirev; estrenada el 23 de març de 1886 a Moscou, en un concert de la Societat Musical Russa, amb Max Erdmannsdörfer com a director.[1]

Origen i context

El rerefons literari de l’obra és el gran prestigi europeu de Byron, molt admirat a Rússia. La figura byroniana —heroica, turmentada i fascinant— influí escriptors com Puixkin, Heine i Baudelaire, i també músics com Berlioz, autor d’Harold a Itàlia, una obra que tingué una importància indirecta en la gènesi de Manfred.[2]

El punt de partida és el Manfred de Lord Byron, un poema dramàtic centrat en un protagonista solitari que habita un castell aïllat als Alps i viu consumit pel pes d’una culpa mai del tot precisada. Després d’un intent frustrat de llevar-se la vida, Manfred crida la Bruixa dels Alps i acaba revelant-li que el seu turment prové d’una relació incestuosa amb Astarte, la seva germana morta. Més endavant, unes forces sobrenaturals fan comparèixer l’esperit d’Astarte i reclamen a Manfred que entregui la seva ànima com a pagament pel pecat comès. Ell, però, s’hi resisteix fins al final. Els esperits s’esvaeixen i Manfred mor sense renunciar a la seva actitud de desafiament.[1]

L’interès obsessiu de Balàkirev per Manfred venia de lluny. Ja a finals dels anys seixanta havia encarregat al seu deixeble Vladímir Stàssov un esquema per a una simfonia programàtica en quatre moviments basada en aquest argument. Primer intentà fer assumir el projecte a Berlioz, però aquest se’n deslliurà adduint l’edat avançada i el mal estat de salut. Poc després, Balàkirev reduí dràsticament la seva activitat musical i passà més de deu anys gairebé desaparegut, ocupat en una feina administrativa dins el sistema ferroviari. No reaparegué fins a la dècada de 1880, convertit en un compositor poc prolífic i, en general, retret. Tot i així, encara conservava prou autoritat per impressionar un col·lega tan sensible com Txaikovski. El 1882, Balàkirev recuperà de sobte l’antic guió de Stàssov sobre Manfred i el presentà com un tema ideal per a Txaikovski. Poc importava que el compositor no se sentís gaire atret per l’argument, ni que aleshores comencés a distanciar-se de la música programàtica en conjunt.[1]

Després d’uns quants anys d’insistència, Txaikovski acabà acceptant l’encàrrec. Quan a finals de 1884 viatjà a Suïssa per visitar el seu antic company Ióssif Kotek —inspirador del Concert per a violí—, ja greument malalt de tuberculosi, s’endugué un exemplar del poema de Byron. Potser el paisatge alpí, tan proper a l’ambient de l’obra literària, contribuí a despertar-li la imaginació. De retorn a Rússia, Txaikovski es posà finalment a treballar en la Simfonia Manfred, una partitura que li exigí un esforç considerable. L’agost de 1885 escrivia a Balàkirev que l’obra prenia unes proporcions enormes, complexes i serioses, que l’ocupava completament i l’esgotava, però que una veu interior li deia que no treballava en va i que potser aquella acabaria essent la millor de les seves obres simfòniques. A finals de setembre pogué anunciar-li que la composició estava acabada. En la carta, Txaikovski admetia que no sabia si la simfonia agradaria o no a Balàkirev, però li assegurava que mai no havia treballat durant tant de temps ni amb tanta intensitat, ni s’havia sentit tan esgotat per una obra. També li explicava que havia respectat l’estructura en quatre moviments del programa proposat, tot i que no havia pogut seguir totes les tonalitats i modulacions que Balàkirev havia indicat. Naturalment, afegia, Manfred li era dedicada.[1]

Txaikovski començà la composició de Manfred l'abril de 1885; acabà els quatre moviments, respectivament, el 24 de juny, el 3 d'agost, el 23 de setembre i el 24 de setembre, i completà totes les revisions el 4 d'octubre.[2]

Representacions

Max Erdmannsdörfer en dirigí l’estrena a Moscou l’11 de març de 1886, en un concert dedicat a commemorar el cinquè aniversari de la mort de Nikolai Rubinstein. Aquest havia tingut un paper essencial en la difusió de Txaikovski, ja que havia dirigit les primeres audicions de les quatre primeres simfonies, de Romeu i Julieta, Francesca da Rimini, les Variacions sobre un tema rococó, el Capriccio italià i la Suite núm. 1, a més de la primera posada en escena professional d’Ievgueni Oneguin.[2]

Recepció

El deixeble de Balàkirev, César Cui, es mostrà ple d'elogis en un llarg assaig sobre la Simfonia Manfred de Txaikovski, publicat el 12 de gener de 1884 a la Revista de Música:

« L'aparició d'una obra simfònica de gran format d'un compositor rus, particularment de Txaikovski, és un esdeveniment important; la seva importància com un dels simfonistes actuals més altament dotats i versàtils ha quedat fermament establerta per tota una sèrie d'obres d'aquest tipus... Txaikovski ha escollit amb intel·ligència els moments del poema dramàtic de Byron que es prestaven a la il·lustració musical, sense tenir en compte la seva importància dins el poema mateix. Berlioz feu servir procediments semblants en la seva simfonia Harold a Itàlia; em sembla que, en general, aquesta obra de Berlioz serví al nostre compositor de model en la composició del seu Manfred: en primer lloc, pel que fa a la forma externa, és una obra amb programa que, tanmateix, conserva l'estructura simfònica habitual de quatre moviments; en segon lloc, pel seu contingut intern, el tercer moviment retrata la vida lliure dels pastors que viuen a les muntanyes, mentre que el quart moviment representa una orgia. No hi ha cap orgia en el poema de Byron, de manera que és evident que el compositor se la va imaginar per obtenir un final més animat per a la seva simfonia. (...) És superflu esmentar que les textures i la instrumentació de Txaikovski són magistrals; només podem agrair-li la seva nova contribució al tresor de la música simfònica de la nostra nació.[1] »

Estructura

Hi ha quatre moviments:

  1. Lento lugubre (si menor)
  2. Vivace con spirito (si menor)
  3. Andante con moto (sol major)
  4. Allegro con fuoco (si menor → re♭ major → si major)

I. Lento lugubre

Manfred vaga pels Alps. Cansat de la qüestió fatal de l'existència, turmentat per anhels sense esperança i pel record de crims passats, pateix cruels turments espirituals. S'ha submergit en les ciències ocultes i domina les poderoses forces de la foscor, però ni elles ni res en aquest món no poden donar-li l'oblit al qual aspira en va. El record de l'Astarté perduda, que un dia estimà apassionadament, li rosega el cor, i no hi ha ni límit ni fi per a la desesperació de Manfred.[3]

L'encarnació musical d'aquesta nota programàtica es presenta en cinc grans blocs musicals separats per quatre silencis. Un primer tema ombrívol, breument sense harmonitzar, creix fins a una música alhora espaiosa i monolítica. Un segon tema condueix a un segon bloc musical, aquesta vegada avançant cap al clímax més fort que Txaikovski mai va escriure. La música del tercer bloc sembla més calmada, mentre que el quart bloc marca l'aparició d'Astarté. El cinquè bloc culmina en un clímax frenètic i una sèrie d'acords finals abruptes.[4]

II. Vivace con spirito

La fada alpina apareix davant Manfred en l'arc de Sant Martí format per l'escuma d'una cascada.[3]

Els esforços de Txaikovski per explorar noves possibilitats d'orquestració li permeteren presentar la seva música amb colors nous i contrastos més refinats. En aquest scherzo, sembla com si l'orquestració creés la música, com si Txaikovski hagués pensat directament en colors i textures i els hagués convertit en el focus principal. Dit senzillament, no hi ha cap melodia i hi ha poca definició de cap base harmònica, cosa que crea un món seductor, fràgil i màgic. El sentit d'això es fa clar quan una melodia real i lírica entra a la secció central del moviment.[5]

III. Andante con moto

Una imatge de la vida nua, senzilla i lliure de la gent de muntanya.[3]

Aquesta pastorale s'obre amb una siciliana, seguida de la crida de tres notes d'un caçador. El tema inicial torna. Sentim una breu i viva dansa camperola, després un esclat agitat, abans que torni el tema inicial. Finalment, el tema pastoral inicial reapareix de manera més espaiosa i amb una orquestració més plena i decorativa. El caçador fa sonar el seu corn; la música s'esvaeix.[6]

IV. Allegro con fuoco

El palau subterrani d'Arimanes. Orgia infernal. Aparició de Manfred enmig de la bacanal. Evocació i aparició de l'ombra d'Astarté. És perdonat. Mort de Manfred.[3]

Molts crítics consideren que el final és fatalment defectuós, però el problema no rau tant en la música com en el programa. Fins a aquest punt, Txaikovski havia aconseguit reconciliar bé les exigències extramusicals de cada moviment amb la música mateixa. Ara, però, el programa pren el control, començant amb una fuga, que per naturalesa és acadèmica i poc dramàtica, per representar el descobriment de Manfred per part de la multitud enmig d'ells.[7] El resultat, tot i que en molts aspectes esdevé una recapitulació condensada de la segona meitat del primer moviment,[8] és un moviment fragmentat, amb interrupcions musicals i non-sequitur, que acaba amb el coral germànic que representa l'escena de la mort de Manfred.[7]

Instrumentació

La partitura requereix tres flautes —la tercera doblant el flautí—, dos oboès i corn anglès, dos clarinets i clarinet baix, tres fagots, quatre trompes, dues trompetes, dos cornetins, tres trombons, tuba, timbales, platerets, bombo, tam-tam, triangle, campana fora d'escena, pandereta, dues arpes, orgue i cordes. Aquesta és l'orquestra més gran que Txaikovski va arribar a requerir mai.[2]

Referències

  1. 1 2 3 4 5 Keller, James M. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 29 juny 2026].
  2. 1 2 3 4 Steinberg, Michael. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 29 juny 2026].
  3. 1 2 3 4 Citat a Wood, 90.
  4. ↑ Brown, Man and Music, 294–295.
  5. ↑ Brown, Man and Music, 295–296.
  6. ↑ Brown, Man and Music, 296–297.
  7. 1 2 Brown, Man and Music, 297.
  8. ↑ Wood, 93.

Bibliografia

  • Brown, David, Tchaikovsky: The Years of Wandering, 1878–1885, (Nova York: W.W. Norton & Company, 1986). ISBN 0-393-02311-7.
  • Brown, David, Tchaikovsky: The Man and His Music (Nova York: Pegasus Books, 2007). ISBN 0-571-23194-2.
  • Cui, César, "Tchaikovsky's Manfred Symphony." A Russians on Russian Music, 1880–1917 (Cambridge i Nova York: Cambridge University Press, 2003), ed. Stuart Campbell. ISBN 0-521-59097-3.
  • Holden, Anthony, Tchaikovsky: A Biography (Nova York: Random House, 1995). ISBN 0-679-42006-1.
  • Laroche, Hermann, "The concert on 11 August at Pavlovsk, Tchaikovsky's Manfred and Hamlet." A Russians on Russian Music, 1880–1917 (Cambridge i Nova York: Cambridge University Press, 2003), ed. Stuart Campbell. ISBN 0-521-59097-3.
  • Warrack, John, Tchaikovsky (Nova York: Charles Scribner's Sons, 1973). ISBN 0-684-13558-2.
  • Wood, Ralph W., "Miscellaneous Orchestral Works." A Music of Tchaikovsky (Nova York: W. W. Norton & Company, 1946), ed. Gerald Abraham. ISBN n/a.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.