Sulis

Cap de bronze daurat de l'estàtua de culte de Sulis Minerva del Temple de Bath, trobada a Stall Street el 1727 i ara exposada a les Banys Romans.

En el politeisme celta localitzat practicat a la Gran Bretanya, Sulis[nota 1] era una deïtat venerada a la font termal de Bath. Va ser venerada pels romanobritànics com a Sulis Minerva, els objectes votius i les tauletes de plom inscrites de la qual suggereixen que va ser concebuda tant com una deessa mare nutritiva i vivificant com un agent eficaç de les malediccions invocades pels seus devots.[1]

Etimologia

El significat exacte del nom Sulis ha estat objecte de debat, però un consens emergent entre els lingüistes considera que el nom és un cognat de l'irlandès antic súil ("ull, vista").[2][3][4]

També s'ha proposat una arrel comuna del protocèltic *sūli-, relacionada amb diverses paraules indoeuropees per a "sol" (cf. grec homèric ἡέλιος, sànscrit sūryah, de *suh2lio-),[2] tot i que els termes en britònic per a "sol" (bretó antic houl, gal·lès antic heul) presenten un diftong que és meitat absent a Sulis i no estan atestats com a forma femenina o amb la flexió en -i-.[3] Pierre-Yves Lambert defensa una forma protocèltica *su-wli-, composta pel prefix su- ("bo") afegit al tema verbal cèltic *wel- ("veure").[2]

El nom personal del gal·lès medieval Sulgen (< Sulien; "nascut de Sulis") i el nom personal bretó Sul, portat per un sant local, també hi estan relacionats.[3]

Sul o Sulis

S'utilitzen totes dues formes, Sul i Sulis. Els erudits moderns prefereixen Sulis, però Sul és la lectura tradicional,[5] i també és la representació comuna en diversos llocs web no especialitzats però de gran difusió, com ara el lloc web oficial de la ciutat de Bath.[6]

Sul va ser la representació estàndard fins a la descoberta, el 1979, d'una tauleta de maledicció de plom[7] de la font sagrada d'Aquae Sulis que contenia la frase "dea Sulis", la qual és el primer i únic exemple que conserva el nom de la deïtat en cas nominatiu. Els estudiosos van concloure que les lectures o suposicions anteriors del nom com a "Sul" (basades en la creença que "Sulis" era una forma de genitiu) eren incorrectes, i que la forma completa i correcta del nom és Sulis. Així i tot, la descoberta de 1979 no va posar fi al debat. La troballa de la tauleta de plom va ser única i, per tant, és una mostra massa petita per treure'n una conclusió definitiva; a més, si acceptem que el nom és cognat de l'irlandès antic súil ("ull, vista"), la forma Sul semblaria més propera a la seva paraula d'origen que no pas Sulis.

Un argument independent a favor de la forma Sulis és que el nom és britònic, i cap paraula britònica coneguda acabava en -l. Tanmateix, això tampoc no és definitiu, ja que el vocabulari conegut de l'època en qüestió és escàs. Un resum estàndard dels canvis fonètics del protocèltic al britònic tardà llista explícitament /l/ com una possible consonant en posició final de paraula, sense mostrar cap regla que elimini o modifiqui la -l final. En aquesta taula, seqüències com -VlV- i -ll- donen en britònic tardà -l-, que continua com a /l/ en gal·lès, còrnic i bretó, la qual cosa indica que les líquides, inclosa la l, formaven part plenament del sistema consonàntic i podien aparèixer als extrems de les paraules. El gal·lès modern té nombroses paraules heretades i toponímia que acaba en l escrita, com ysgol ("escola"), que fonològicament acaba en /l/ en molts dialectes. El còrnic i el bretó conserven de la mateixa manera lexemes natius amb l escrita final, de manera que una afirmació categòrica que "cap paraula britònica acaba en -l" no es correspon amb l'evidència comparativa de la branca britònica en el seu conjunt. El període durant el qual es va utilitzar el nom és prou llarg com perquè hagin existit totes dues formes.

Culte a Bath

Sulis era la deessa local de les fonts termals que encara alimenten els banys termals de Bath, les quals els romans anomenaven Aquae Sulis ("les aigües de Sulis").[8] Probablement, Sulis era venerada com una divinitat curativa, les fonts d'aigua calenta sagrades de la qual podien curar patiments i malalties físiques o espirituals.[9] Segons la investigadora Miranda Green, el culte a Sulis a Bath va estar actiu fins a meitat del segle IV dC.[10] El seu nom apareix principalment en inscripcions descobertes a la seva extensa àrea del temple a Bath, amb un únic cas fora de Gran Bretanya a Alzey, Alemanya.[11][12]

Vista aèria del Gran Bany dels Banys Romans a Bath

Al temple romà de Bath, diversos afegits antics a la zona de l'altar suggereixen que el sacrifici era una part fonamental del culte a la deessa.[13] L'àrea oberta que envoltava l'altar podria haver-se utilitzat per a processons i ofrenes públiques de carns i líquids.[13] La majoria de les troballes a la font consisteixen en monedes i tauletes de maledicció (vegeu la secció següent "Tauletes inscrites"), havent-se trobat més de 12.500 monedes romanes i 18 monedes cèltiques al dipòsit.[13] A més, també s'hi han recuperat objectes que probablement eren ofrenes privades, com ara joies, pedres precioses, plats, bols, articles militars, així com objectes de fusta i de cuir.[13]

Els recipients de peltre trobats al dipòsit de la font han portat alguns estudiosos a concloure que el contacte físic amb l'aigua podria haver estat important per a la transferència de les propietats curatives, utilitzant-se aquests recipients per abocar l'aigua sobre els cossos dels visitants.[14]

Segons les evidències de les inscripcions funeràries descobertes al lloc, sembla que entre els visitants de les fonts sagrades hi podia haver soldats retirats, soldats que actuaven com a turistes i/or soldats que buscaven alivi per a alguna ferida o malaltia.[15] Per tal de poder pagar les inscripcions, aquells que van registrar la seva visita amb altars o làpides probablement haurien estat d'un estatus social més elevat.[15]

El Temple de Sulis Minerva era conegut per cremar carbó al foc de l'altar en lloc de fusta.[16] Aquest carbó hauria estat portat per esclaus, els quals també haurien ajudat en la neteja i el servei per als àpats del culte.[16]

L'estàtua de culte de bronze daurat de Sulis Minerva "sembla haver estat danyada deliberadament" en algun moment de l'Antiguitat tardana, potser per saquejadors bàrbars, zelotes cristians o alguna altra força.[17]

Tauletes inscrites

S'han trobat prop de 130 tauletes de maledicció, la majoria dirigides a Sulis, a la font sagrada dels banys romans de Bath.[18] Generalment, el text de les tauletes ofertes a Sulis està relacionat amb robatoris; per exemple, de petites quantitats de diners o de roba de la casa de banys. És evident, per l'estil localitzat de llatí ("Llatí britànic") utilitzat, que una alta proporció de les tauletes procedia de la població nativa.[19] Amb un llenguatge formal i sovint legalista, les tauletes apel·len a la deessa Sulis perquè castigui els autors coneguts o desconeguts del delicte fins que es facin les reparacions. Normalment, es demana a Sulis que perjudiqui el benestar físic i mental del perpetrador, mitjançant la denegació del son, fent que les funcions corporals normals s'aturin, o fins i tot mitjançant la mort. Aquestes afliccions només han de cessar quan la propietat sigui retornada al propietari o disposada com el propietari desitgi, sovint sent dedicada a la deessa.[20] Un missatge trobat en una tauleta del temple de Bath (una vegada desxifrat) diu: "Docimedis ha perdut dos guants i demana que el lladre responsable perdi el seny i els ulls al temple de la deessa".[21]

Epitafi en llatí de Gai Calpurni, un sacerdot de Sulis a Bath, que va morir als 75 anys i va ser commemorat per la seva dona, una lliberta{[22]

Les tauletes s'escrivien sovint en codi, mitjançant lletres o paraules escrites al revés; l'ordre de les paraules es podia invertir i les línies es podien escriure en direccions alternes, d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra (Bustrofedon). Mentre que la majoria de textos de la Britànnia romana estan en llatí, dos escrits trobats aquí, realitzats sobre làmines de peltre, estan en una llengua desconeguda que podria ser britònic. Si fos així, serien els únics exemples d'escriptura en aquesta llengua que s'hagin trobat mai.[23]

L'única tauleta datada de la col·lecció és la tauleta de Bath 94, tot i que no s'hi indica l'any juntament amb el dia i el mes.[24] Tanmateix, això es pot deduir per comparació amb la cal·ligrafia utilitzada en altres tauletes, que va des de la "cursiva romana antiga" dels segles II i III dC fins a la "cursiva romana nova" del segle IV dC[24] . Tal com va defensar Tomlin en la seva publicació del 2020, això demostra la popularitat de les inscripcions i, per tant, la probable creença en la seva eficàcia, durant almenys dos segles.[24]

Sincretisme amb Minerva

A Bath, el temple romà estava dedicat a Sulis Minerva com a deïtat principal del balneari del temple. És probable que la devoció a Sulis ja existís a Bath abans de la presència romana a la zona, per part de la tribu cèltica local dels dobunnes, els quals podrien haver creat que Sulis tenia poders curatius.[25] La presència de Sulis en l'època preromana també s'ha suggerit a partir del descobriment de divuit monedes cèltiques de l'edat del ferro als nivells més inferiors del jaciment, tal com va documentar Barry Cunliffe el 1988.[26] Aquesta és una de les raons per les quals Sulis s'anomena en primer lloc en la forma sincrètica Sulis Minerva.[27] Mitjançant el sincretisme romà amb Minerva, els mitògrafs posteriors han deduït que Sulis també era una deessa de la saviesa i de les decisions.

Dels 17 altars i bases dedicatòries trobats al temple romà de Bath, 9 invoquen Sulis Minerva mitjançant el seu nom simple o doble.[28] En particular, hi ha dos altars trobats als jaciments de Cross Bath (RIB 146)[29] i Hot Bath (RIB 150)[30] respectivament, els quals esmenten 'Sulis Minerva' de forma completa.[28] L'altar trobat a Hot Bath diu: "A la deessa Sulis Minerva, Sulinus, fill de Maturus, va complir el seu vot de bon grat i de manera merescuda" (RIB 150).[30]

Altar de Hot Bath, on es llegeix "A la deessa Sulis Minerva, Sulinus, fill de Maturus, va complir el seu vot de bon grat i de manera merescuda."

Sulis no va ser l'única divinitat que va presentar sincretisme amb Minerva. El nom de Senuna apareix en plaques votives que porten la imatge de Minerva, mentre que Brigàntia també comparteix molts trets associats a Minerva. La identificació de múltiples déus cèltics amb el mateix déu romà no és inusual (tant Mart com Mercuri es van emparellar amb una multiplicitat de noms cèltics). Per altra banda, les deesses cèltiques tendien a resistir-se al sincretisme; Sulis Minerva és una de les poques parelles atestades d'una deessa cèltica amb la seva contrapart romana.

Les dedicatòries a "Minerva" són comunes tant a la Gran Bretanya com a l'Europa continental, la major part de les vegades sense cap epítet o interpretació cèltica (cf. Belisama com a única excepció).

Deessa solar

A partir de l'etimologia del seu nom, com també de diverses altres característiques com l'associació amb la visió, el dret civil i els epítets relacionats amb la llum, Sulis s'ha interpretat com una deïtat solar, almenys en l'època preromana. Més d'un investigador ha suggerit un paper com a deïtat solar cèltica de facto, essent les Suleviae i noms similars les atestacions de la deessa en altres llocs.[31][32] Van Andringa interpreta les Suleviae com a "divinitats domèstiques natives honrades en tots els nivells socials".[33] Aquesta teoria és qüestionada per alguns investigadors que no troben vincles directes amb Sulis i, en canvi, suggereixen que la similitud en els noms és una coincidència.[34]

Culte modern

Sulis té un cert nombre de devots moderns entre les comunitats wiccana i pagana.[35] Des de 1998, algunes persones encara dipositen ofrenes a les aigües dels banys romans.[35]

Sulis en l'art i l'epigrafia

El cap de Sulis Minerva

El 1727 es va descobrir a Bath el cap de bronze daurat de la deessa Sulis Minerva (vegeu a dalt a la dreta), el qual probablement procedia d'una estàtua de culte situat a l'interior del seu temple, al costat de la font sagrada.[36] És possible que aquesta estàtua estigués situada a l'altre costat del pati del temple, enfront de la zona de l'altar de sacrificis.[36] L'estàtua podria ser un producte de la fundació del jaciment romà, que data de finals del segle I dC.[36] Només es coneixen altres dues troballes de bronze daurat a la Britànnia romana.[36]

Frontó del temple i cap de la Gorgona

Descobert el 1790, aquest frontó del Temple de Sulis Minerva presenta un gran cap de Gorgona al centre.[37] Probablement va ser esculpit al segle I dC per artesans del nord de la Gàl·lia.[38] Originalment a una alçada de quinze metres, el frontó devia estar sostingut per quatre columnes acanalades.[37] També hi ha diverses imatges que acompanyen el frontó, com ara Tritons (els servidors meitat home i meitat peix de Neptú), un casc de cara amb forma de cap de dofí, un petit mussol i Victòries femenines dretes sobre globus terraqüis.[37]

Frontó del Temple de Sulis Minerva a Bath

Una interpretació de la imatge central, que dona nom a la peça, és que el cap representa la Gorgona mítica.[39] Tal com diu la mitologia grega, l'heroi Perseu va matar la Gorgona i li va donar el cap a Atena, que el portava al seu peto. Així, el Museu dels Banys Romans suggereix una possible connexió entre la Gorgona i la deessa Sulis Minerva (sent Minerva l'equivalent romà de la grega Atena).[39] Encara que la Gorgona del frontó és masculina i la Gorgona mítica era femenina, s'ha suggerit que la imatge del frontó es va alterar per reflectir una combinació d'estils cèltics i clàssics.[39]

Una altra interpretació és que el cap central reflecteix un déu de l'aigua, a causa de les semblances amb altres déus de l'aigua de Britànnia. Per exemple, el Museu dels Banys Romans assenyala un plat de plata de Mildenhall que representa el déu Oceà.[40]

Plat de plata que representa el déu Oceà, del tresor de Mildenhall trobat a Suffolk, Anglaterra, el 1942 o 1943.

En un article del 2016, Eleri H. Cousins va defensar que gran part de la iconografia del frontó es pot vincular a la iconografia imperial, incloses les Victòries, la corona de roure i l'estrella del seu àpex.[41] A més, Cousins va destacar altres exemples d'elements arquitectònics similars dels segles I i II, especialment la iconografia de la Gorgona trobada a la Gàl·lia i a Hispània, per suggerir que el Fòrum d'August a Roma es va utilitzar com a arquetip general.[41] Segons Cousins, el frontó i la seva iconografia no són només 'romans' o 'cèltics', sinó que resulten d'una barreja d'estils i conceptes que van "des d'allò local fins a tot l'imperi".[41]

Base d'estàtua en forma d'altar

La base d'estàtua en forma d'altar es va trobar al paviment, a prop dels esglaons del Temple de Sulis Minerva.[42] A la base es llegeix: "A la deessa Sulis, Lucius Marcius Memor, endeví, (ho) va donar com a regal" (RIB III, 3049).[43] Aquest és l'únic cas conegut a Britànnia d'un harúspex, o endeví professional que interpretava les entranyes dels animals sacrificats.[43] La inscripció original utilitzava l'abreviatura 'HAR' per distingir Memor com a harúspex, però sembla que hi va haver una afegida posterior de les lletres 'VSP'.[42] Això podria haver estat un intent d'aclarir la seva posició com a alguna cosa més que un endeví informal, i suggereix que Memor podria no haver estat vinculat al mateix temple, sinó que podria haver estat un membre visitant del personal del governador.[43]

Làpida en forma d'altar

Aquesta làpida semblant a un altar (vegeu a dalt a l'esquerra) es va trobar amb dues urnes cineràries fora de la ciutat de Bath,[44] a la parròquia de Bathwick, 800 metres al nord-est dels Banys Romans.[45] A la làpida es llegeix: "Ais esperits dels difunts; Gaius Calpurnius Receptus, sacerdot de la deessa Sulis, va viure 75 anys; Calpurnia Trifosa, la seva lliberta (i) dona, ho va fer erigir" (RIB 155). El nom de la vídua de Receptus, Trifosa, és grec i significa 'De Luxe', i probablement hauria estat el nom que se li va donar quan era esclava, abans de ser alliberada i casar-se amb el seu antic amo, el sacerdot Receptus.[44]

Sulis en la literatura moderna

Sulis ha captat l'atenció de múltiples escriptors i narradors creatius.[46]

Sulis i les Termes Romanes han estat reimaginats en les següents obres de ficció històrica:

  • The Waters of Sul (1989) – Moyra Caldecott
  • Flavia's Secret (2008) – Lindsay Townsend
  • Crown of Acorns (2010) – Catherine Fisher
  • The Curse-Maker (2011) – Kelli Stanley
  • Memento Mori: A Crime Novel of the Roman Empire (2018) – Ruth Downie
  • The Sinister Booksellers of Bath (2023) – Garth Nix

Notes

  1. ↑ Tot i que sovint es tradueix com a "Sul" en els temps moderns, la forma correcta del nom és Sulis. Vegeu Collingwood i Myres p. 264, i notes a RIB Tab.Sulis 10.

Referències

  1. ↑ Joyce Reynolds and Terence Volk, "Review: Gifts, Curses, Cult and Society at Bath", reviewing The Temple of Sulis Minerva at Bath: vol. 2 The Finds from the Sacred Spring, in Britannia 21 (1990: 379–391).
  2. 1 2 3 Delamarre, 2003, p. 287.
  3. 1 2 3 Lambert, 2008, p. 90.
  4. ↑ Zair, Nicholas. Reflexes of the Proto-Indo-European Laryngeals in Celtic. Brill, 2012, p. 120.
  5. ↑ Scarth, H. N. «On Roman Remains at Bath». Journal of the British Archaeological Association, vol. 13, 12-1857, p. 268.
  6. ↑ «Minerva» (en anglès americà). Bath UK Tourism, Accommodation, Restaurants & Whats On, 02-07-2014. [Consulta: 18 maig 2026].
  7. ↑ «Tab.Sulis 10. Curse tablet | Roman Inscriptions of Britain» (en anglès). romaninscriptionsofbritain.org. [Consulta: 18 maig 2026].
  8. ↑ La introducció estàndard a l'arqueologia i la reconstrucció arquitectònica del santuari, amb el seu temple clàssic elevat sobre un podi al centre, i les termes monumentals, amb la font sagrada entre elles, és Barry Cunliffe, ed. Roman Bath (Oxford University Press) 1969.
  9. ↑ Aldhouse-Green, Miranda. «Gallo-British Deities and their Shrines». A: Companion to Roman Britain. Oxford: John Wiley & Sons, 2007, p. 200, 204–205. ISBN 978-0-470-99885-4. OCLC 437157439.
  10. ↑ Green, Miranda. «The Celtic Goddess as Healer». A: The Concept of the Goddess. London: Routledge, 1996, p. 33–35. ISBN 0-203-45638-6. OCLC 51912602.
  11. ↑ CIL XIII, 6266, Alzey (Altiaia, Roman Province of Germania Superior): Dea(e) Sul(i) / Attonius / Lucanu[s]
  12. ↑ Maier, Bernhard, 1963-. Dictionary of Celtic religion and culture. Woodbridge, Suffolk: Boydell Press, 1997. ISBN 0-85115-698-3. OCLC 36074567.
  13. 1 2 3 4 Revell, Louise «Religion and Ritual in the Western Provinces». Greece & Rome, vol. 54, 2, 2007, p. 218–219. DOI: 10.1017/S0017383507000162. ISSN: 0017-3835. JSTOR: 20204190.
  14. ↑ Aldhouse-Green, Miranda. «Gallo-British Deities and their Shrines». A: Companion to Roman Britain.. Oxford: John Wiley & Sons, 2007, p. 200, 204–205. ISBN 978-0-470-99885-4. OCLC 437157439.
  15. 1 2 Aldhouse-Green, Miranda. «Gallo-British Deities and their Shrines». A: Companion to Roman Britain.. Oxford: John Wiley & Sons, 2007, p. 200, 204–205. ISBN 978-0-470-99885-4. OCLC 437157439.
  16. 1 2 Henig, Martin. Religion in Roman Britain. London: Batsford, 1984, p. 122–123, 146. ISBN 0-7134-1220-8. OCLC 10837278.
  17. ↑ «The Official Roman Baths Museum Web Site in the City of Bath». Arxivat de l'original el 15 August 2010. [Consulta: 31 març 2009].
  18. ↑ Wilson, Roger. A guide to the Roman remains in Britain. Constable, 1988, p. 109. ISBN 0094686807.
  19. ↑ Adams, J. N. «British Latin: The Text, Interpretation and Language of the Bath Curse Tablets». Britannia. Cambridge University Press, vol. 93, 1992, p. 1–26. DOI: 10.2307/526102. JSTOR: 526102.
  20. ↑ Cf. Fagan, Garrett G. Bathing in Public in the Roman World. University of Michigan Press, 2002, p. 37. ISBN 0472088653., Gager, John G. Curse tablets and binding spells from the ancient world. Oxford University Press, 1999, p. 194–195. ISBN 0195134826.
  21. ↑ Tomlin, Roger. Tabellae Sulis: Roman inscribed tablets of tin and lead from the sacred spring at Bath. Oxford University Committee for Archaeology, 1988, p. 114–115. ISBN 0947816003.
  22. ↑ CIL VII, 53 = RIB 155.
  23. ↑ Tomlin, Roger «Was Ancient British Celtic Ever a Written Language?». Bulletin of the Board of Celtic Studies. University of Wales, 34, 1987, p. 18–35. ISSN: 0142-3363.
  24. 1 2 3 Tomlin, RSO. Britannia Romana : Roman Inscriptions and Roman Britain.. Oxford, United Kingdom: OXBOW Books, 2020, p. 335. ISBN 978-1-78925-548-5. OCLC 1143479195.
  25. ↑ Cohen, Paul; Cohen, Brenda «The Roman Baths Museum In Bath, England». Journal of College Science Teaching, vol. 29, 4, 2000, p. 285–286. ISSN: 0047-231X. JSTOR: 42990285.
  26. ↑ Green, Miranda. «The Celtic Goddess as Healer». A: The Concept of the Goddess. London: Routledge, 1996, p. 33–35. ISBN 0-203-45638-6. OCLC 51912602.
  27. ↑ Green, Miranda J. (Miranda Jane), 1947–. The gods of the Celts. New pbk.. Stroud: Sutton, 2004. ISBN 0-7509-3479-4. OCLC 56611355.
  28. 1 2 Revell, Louise «Religion and Ritual in the Western Provinces». Greece & Rome, vol. 54, 2, 2007, p. 218–219. DOI: 10.1017/S0017383507000162. ISSN: 0017-3835. JSTOR: 20204190.
  29. ↑ «RIB 146. Altar dedicated to Sulis Minerva and the Divinities of the Emperors | Roman Inscriptions of Britain» (en anglès). romaninscriptionsofbritain.org. Arxivat de l'original el 16 January 2021. [Consulta: 28 febrer 2021].
  30. 1 2 «RIB 150. Altar dedicated to Sulis Minerva | Roman Inscriptions of Britain» (en anglès). romaninscriptionsofbritain.org. Arxivat de l'original el 13 April 2021. [Consulta: 28 febrer 2021].
  31. ↑ Patricia Monaghan, The Encyclopedia of Celtic Mythology and Folklore, page 433.
  32. ↑ Kotch, John T., Celtic Culture: Aberdeen breviary-celticism, page 1636.
  33. ↑ William van Andringa (2002). La religion en Gaule romaine: piété et politique (Ier-IIIe siècle apr. J.-C. Editions Errance, Paris ISBN 2877722287 p. 275. In the original: "divinités domestiques indigènes honorés dans tous les milieux sociaux".
  34. ↑ Nicole Jufer & Thierry Luginbühl (2001). Les dieux gaulois : répertoire des noms de divinités celtiques connus par l'épigraphie, les textes antiques et la toponymie. Editions Errance, Paris. pp.15,64. In the original: "Celles qui gouvernent bien".
  35. 1 2 Marion Bowman «Belief, Legend and Perceptions of the Sacred in Contemporary Bath». Folklore, vol. 109, 1–2, 1998, p. 28. DOI: 10.1080/0015587X.1998.9715958.
  36. 1 2 3 4 «Key objects of the collection» (en anglès). The Roman Baths, 24-10-2014. Arxivat de l'original el 21 April 2021. [Consulta: 15 març 2021].
  37. 1 2 3 «Key objects of the collection» (en anglès). The Roman Baths, 24-10-2014. Arxivat de l'original el 21 April 2021. [Consulta: 15 març 2021].
  38. ↑ Cousins, Eleri H. «An Imperial Image: The Bath Gorgon in Context». Britannia, vol. 47, 2016, p. 99–118. DOI: 10.1017/S0068113X16000131. ISSN: 0068-113X. JSTOR: 44336599.
  39. 1 2 3 «Key objects of the collection» (en anglès). The Roman Baths, 24-10-2014. Arxivat de l'original el 21 April 2021. [Consulta: 15 març 2021].
  40. ↑ «Key objects of the collection» (en anglès). The Roman Baths, 24-10-2014. Arxivat de l'original el 21 April 2021. [Consulta: 15 març 2021].
  41. 1 2 3 Cousins, Eleri H. «An Imperial Image: The Bath Gorgon in Context». Britannia, vol. 47, 2016, p. 99–118. DOI: 10.1017/S0068113X16000131. ISSN: 0068-113X. JSTOR: 44336599.
  42. 1 2 Tomlin, RSO. Britannia Romana: Roman Inscriptions and Roman Rritain. Oxford, United Kingdom: Oxbow Books, 2020, p. 331, 335. ISBN 978-1-78925-548-5. OCLC 1143479195.
  43. 1 2 3 «RIB 3049. Dedication to Sulis Minerva | Roman Inscriptions of Britain» (en anglès). romaninscriptionsofbritain.org. Arxivat de l'original el 13 April 2021. [Consulta: 22 març 2021].
  44. 1 2 Tomlin, RSO. Britannia Romana : Roman Inscriptions and Roman Rritain. Oxford: Oxbow Books, 2020, p. 331, 335. ISBN 978-1-78925-548-5. OCLC 1143479195.
  45. ↑ «RIB 155. Funerary inscription for Gaius Calpurnius Receptus | Roman Inscriptions of Britain» (en anglès). romaninscriptionsofbritain.org. Arxivat de l'original el 2 August 2021. [Consulta: 22 març 2021].
  46. ↑ Gibson, Marion. Imagining the Pagan Past / Gods and Goddesses in Literature and History since the Dark Ages. New York: Routledge, 2013, p. 164–165. ISBN 978-1-135-08255-0. OCLC 827955460.

Bibliografia

Enllaços externs

  • Banys Romans de Bath (troballa del cap de bronze) (anglès)
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.