Symsagittifera roscoffensis
![]() | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Xenacoelomorpha |
| Ordre | Acoela |
| Família | Convolutidae |
| Gènere | Symsagittifera |
| Espècie | Symsagittifera roscoffensis (von Graff, 1891) Symsagittifera roscoffensis |
Symsagittifera roscoffensis, o salomó de creu, és un cuc marí que pertany a l'ordre Acoela, dins del fílum Xenacelomorpha. L'origen i la natura de la color verda d'aquest verm van despertar la curiositat dels zoòlegs de ben antic. Es deu a la col·laboració entre l'animal i les microalgues del llinatge verd, l'espècie Tetraselmis convolutae, allotjades sota la seva epidermis. L'activitat fotosintètica de l'alga hoste forneix al cuc la majoria dels seus nutrients. Aquesta col·laboració s'anomena fotosimbiosi, de photo, que significa "llum", i symbiosis, que significa "viure amb". Aquests animals marins fotosintètics viuen en colònies (fins a diversos milions d'individus) a la zona intermareal.
Denominació
Roscoffensis significa "que ve de Roscoff " perquè aquesta espècie es va descriure per la primera vegada a Roscoff.[1] Tanmateix, aquest cuc no és endèmic de Roscoff ni del nord de Finisterre. N'hi ha al llarg de tota la costa atlàntica europea, amb colònies observades de Gal·les fins al sud de Portugal.
Biologia i ecologia de l'espècie Symsagittifera roscoffensis
130 anys d'història
Ja el 1879, a l'Estació Biològica de Roscoff, fundada per Henri de Lacaze-Duthiers, el biòleg britànic Patrick Geddes[2] s'interrogava sobre la naturaa del compost verd d'un acoele local que va anomenar Convoluta schultzii. Va descriure sucintament " cèl·lules que contenen clorofil·la i la presència de midó associat com en els grànuls de clorofil·la de les plantes "
El 1886, Yves Delage[3] (segon director de l'Estació Biològica de Roscoff) va publicar un estudi histològic exhaustiu que descrivia (entre altres coses) el sistema nerviós i els òrgans sensorials del mateix acoele de Roscoff, Convoluta schultzii. En aquest article, Delage també qüestiona la natura de la zooclorella (és a dir, les microalgues). : Són algues de veritat? ? » – « D'on provenen? ? » – « Quines són les relacions simbiòtiques que els uneixen amb llur comensal? ? »
El 1891, Ludvig von Graff, un zoòleg alemany de la Universitat de Graz i especialista en acoeles, va dur a terme una redescripció taxonòmica de l'acoele de Roscoff a l'Estació Biològica de Roscoff,.[4][5] El seu treball va posar en evidència una confusió taxonòmica en el treball anterior de Geddes i Delage,:[2][3] « ...una investigació duta a terme a Roscoff i al llarg de la costa adriàtica m'ha demostrat que la convoluta verda adriàtica (Convoluta schultzii) ... és específicament diferent de la convoluta verda de Roscoff. He conservat el nom antic Convoluta schultzii per a la primera; a la segona li dono el nom de Convoluta roscoffensis. » El nom de l'espècie roscoffensis és, doncs, un homenatge a l'Estació Biològica de Roscoff i a Henri de Lacaze-Duthier. En aquest article, von Graff també escriu sobre el ' zooclorel·la » (és a dir, microalgues) : Per bé que sens dubte deriven d'algues... representen, en llur estat actual d'adaptació, un teixit específic del cuc: la seva xarxa d'assimilació ».[6]

És en una obra acadèmica titulada Plant-Animals publicada el 1912 per Frederick Keeble, codescobridor de la naturalesa i l'origen de les microalgues, que es compila un conjunt de treballs que descriuen la relació simbiòtica específica entre Convoluta roscoffensis i els seus socis fotosintètics en els seus teixits.[7]
També cal destacar que Luigi Provasoli, un microalgòleg pioner en l'art d'isolar i cultivar microalgues, va mantenir generacions de S. roscoffensis directament des de l'Estació Biològica de Roscoff a Nova York (Haskins Laboratories, ara a Connecticut) durant diversos anys entre 1965 i 1967.[8] Així, generacions de juvenils no simbiòtics van néixer a Nova York i es van utilitzar per provar l'especificitat de l'associació entre S. roscoffensis i diferents espècies de microalgues.
Un segle després de la seva descripció formal el 1991, gràcies a les tècniques de biologia molecular i les eines bioinformàtiques emergents, la filogènia dels acoeles ha estat revisada i modificada: la Convoluta verda de Roscoff, Convoluta roscoffensis, esdevingué Symsagittifera roscoffensis, el cuc de Roscoff[9].
Biòtop i etologia
Symsagittifera roscoffensis viu a la zona intermareal, preferentment en un substrat sorrenc pobre en matèria orgànica. L'acumulació d'aquesta matèria orgànica genera condicions químiques reductores, hipòxiques o anòxiques, que afavoreixen el desenvolupament de bacteris anaeròbics que alliberen compostos com el sulfur d'hidrogen (H2S), incompatibles amb els requisits d'oxigen del cuc.
Els ritmes circadials (l'alternança dinàmica de les marees altes i baixes) influeixen en el comportament d'aquests animals, que migren verticalment amb cada marea. A la marea alta (la marea de inundació), les colònies s'enterren a la sorra, pujant a la superfície al començament de la marea baixa i fent-se visibles als corrents d'aigua de mar (línies de font). La mida del gra de la sorra és un factor important, ja que determina la facilitat de moviment vertical dels cucs. Els cucs romanen en contacte amb l'aigua de mar intersticial quan les línies de font s'assequen durant la marea baixa, i també estan protegits (enterrats a la sorra) dels efectes dispersors de les onades a la marea alta.[10]

Les colònies s'estableixen a la part superior de la zona intermareal, que és l'àrea coberta per aigua durant el període més curt durant el cicle de les marees. Per tant, les colònies de S. roscoffensis estan exposades a la llum durant el període més llarg, maximitzant l'activitat fotosintètica de les seves microalgues associades. La llum és un factor biòtic essencial, ja que l'activitat fotosintètica de les algues a l'hospit (és a dir, dins de l'hoste) és l'única font d'aliment per al cuc que les allotja.
El treball de Louis Martin fa referència a la presència de S. roscoffensis en línies de primavera durant la marea baixa en nits il·luminades pel reflex del sol sobre la lluna.[11] També va demostrar que els cucs, en captivitat de laboratori, s'apleguen principalment a la superfície del recipient quan la marea és baixa i migren al fons quan la marea és alta. En cambres termo i fotoregulades on els cucs no perceben físicament la marea pujant o baixant, aquesta oscil·lació vertical persisteix durant 4 o 5 dies i després es perd gradualment, donant lloc a una ocupació aleatòria de l'espai dins del recipient.
Un altre moviment característic de l'espècie, que de vegades s'observa en basses d'aigua de mar i al laboratori, implica centenars o fins i tot milers d'individus formant una processó circular. Els estudis de modelització mostren que aquest comportament social s'autoorganitza i s'inicia pel moviment d'un individu, que atrau els cucs cap a la seva rodalia, propagant així el moviment a una massa de cucs cada cop més densa i coordinada. Symsagittifera roscoffensis és, per tant, un organisme model que ens permet estudiar i entendre com el comportament individual pot conduir a un comportament col·lectiu.[12]
Ja el 1924, els zoòlegs van observar el comportament de *S. roscoffensis* en resposta a l'acidificació del seu entorn.[13] Després de la difusió forçada de gas CO₂ (diòxid de carboni) a l'aigua de mar, la concentració de CO₂ dissolt augmenta fins que l'entorn se satura, generant àcid carbònic i alliberant un ió H⁺ (CO₂ + H₂O ↔ H⁺ + HCO₃⁻ ) . L'augmentació d'ions H⁺ condueix a una disminució del pH i, per tant, a un augment de l'acidesa. Sota l'efecte de la disminució sobtada i pronunciada del pH , *S. roscoffensis * es contrau, gira i després expulsa gradualment les seves parelles d'algues. El cuc perd progressivament el seu color verd i generalment mor en poques hores. Aquest experiment imita els efectes de l'acidificació dels oceans, que ara és la principal conseqüència (juntament amb l'augment de les temperatures) de les activitats humanes, en particular la crema de combustibles fòssils, que genera concentracions molt elevades de CO2 . Aquest sistema fotosímbitic de S. roscoffensis / T. convolutae ens permet explorar i avaluar l'efecte de l'acidificació sobre les espècies fotosímbitiques oceàniques, les més emblemàtiques de les quals són els corals.[14] El blanqueig dels corals, que és el resultat principalment de l'augment de la temperatura de l'oceà però que s'exacerba per l'acidificació, condueix a la dissociació de la relació alga/animal, cosa que provoca l'expulsió de les algues. Tot i que pot ser reversible, el blanqueig és una il·lustració directa dels canvis ambientals que amenacen cada cop més els esculls de corall i les nombroses espècies associades.
Anatomia adulta i reproducció de l'espècie
El cuc adult mesura aproximadament de 4 a 5 mm . A la part anterior (el cap) es pot distingir un estatocist o otòlit: un gravitosensor que permet al cuc orientar-se a l'espai i mostrar geotropisme negatiu (un estímul mecànic contra la paret d'un tub que conté cucs desencadena el seu descens/immersió activa cap al fons del tub).
El cuc té dos fotoreceptors que flanquegen l'estatocist: la percepció de la llum permet que el cuc es mogui cap a entorns il·luminats. Això es coneix com a fototropisme positiu. Aquesta adaptació probablement maximitza la probabilitat de trobada entre la microalga de vida lliure i el juvenil no simbiòtic, que també presenta aquest fototropisme positiu. S. roscoffensis, quan s'exposa a diferents intensitats de llum, tendeix a moure's cap a intensitats més altes que aquelles en què les microalgues de vida lliure realitzen una fotosíntesi òptima.[15] Altres estudis han demostrat experimentalment que, si en té l'opció, el cuc fotosímbitic evita l'exposició a condicions de llum extremes: o massa feble o massa fort. En el seu entorn, se sospita que l'enterrament temporal permet escapar d'intensitats excessivament fortes, cosa que seria fotoinhibidora.[16]
Aquest cuc posseeix un sistema nerviós central (cervell) i perifèric.[17] Quan se li amputa la part anterior (« el cap » que conté el cervell), s'observa una capacitat de regeneració de tot el sistema nerviós central en uns vint dies, amb una recuperació simultània del comportament normal. Tanmateix, les diferents funcions biològiques no es regeneren al mateix ritme. Si el fototropisme associat amb la regeneració de fotoreceptors es recupera ràpidament, el geotropisme (associat amb la regeneració de l'estatocist) no es restaura durant diverses setmanes.[18]
S. roscoffensis no posseeix cap sistema circulatori sanguini La difusió d'oxigen a través dels teixits és passiva. Cal tenir en compte que part d'aquest oxigen també prové de l'activitat fotosintètica de les algues.
La superfície de l'animal està abundantment ciliada i esquitxada de nombroses glàndules secretores de moc, proporcionant una xarxa física que permet als cucs moure's a través de la filtració d'aigua de mar. Un estudi exhaustiu del comportament in situ de S. roscoffensis explica que l'única manera que el cuc es mogui horitzontalment és creant un suport (invisible a simple vista), que és simplement una matriu sintetitzada a partir de moc secretat. Després d'una observació detallada, es fa evident que els animals no llisquen directament sobre la sorra, sinó que « fan l'efecte de lliscar sobre una superfície invisible »[19] L'autor d'aquest estudi va proposar la hipòtesi que els animals, movent-se « al damunt » del substrat sorrenc, també rebria més llum per reflexió dels raigs de llum, beneficiant-se de més fotosíntesi i, en conseqüència, de les transferències de molècules de nutrients al cuc.
El moc secretat també constitueix una interfície (biofilm) entre el cuc i el seu entorn. Allà es desenvolupen poblacions bacterianes específiques que semblen estar allotjades i íntimament involucrades en la biologia del cuc.
Aquest tríptic (animal + microalgues + consorci bacterià) il·lustra bé el paradigma holobiont que explica que un organisme (animal o planta) és una associació complexa i dinàmica que implica poblacions microbianes necessàries per al desenvolupament, el creixement i, per extensió, la vida de l'organisme.
S. roscoffensis no posseeix un sistema digestiu en cap etapa del seu desenvolupament. Tanmateix, una obertura considerada com a « boca » la qual cosa li permet d'ingerir (sense digerir) la microalga Tetraselmis convolutae.[20] Aquesta obertura proporciona accés a un sinciti digestiu a través del qual la futura microalga inhòspita primer és vacuolada (perd els flagels i la teca) i després passa per situar-se finalment sota l'epidermis de l'animal sense ser internalitzada a les cèl·lules: roman entre les cèl·lules del cuc i en contacte amb aquestes.
Symsagittifera roscoffensis també posseeix un sistema muscular compost per una complexa xarxa de fibres musculars transversals, longitudinals, circulars i dorsoventrals.
Aquest cuc és hermafrodita però no s'autofecunda: s'ha d'aparellar amb una parella per reproduir-se. Els espermatozoides madurs es produeixen a l'extrem posterior de l'animal. Els ovòcits són fecundats pels espermatozoides de les parelles, que s'emmagatzemen, després de l'aparellament, en una espermateca.. Aquesta espermateca va connectada als ovòcits per un conducte. Cada individu gràvid produeix un capoll transparent a partir del moc que segrega abundantment, en el qual s'alliberen els ovòcits fecundats. Els embrions, el nombre dels quals varia i pot arribar a ser d'una vintena, es desenvolupen de manera sincronitzada. Al laboratori, depenent de les condicions de cria, al cap de 4 o 5 dies, els juvenils desclouen, surten del capoll i comencen la seva cerca d'una parella fotosintètica. Si no s'ingereix la microalga, els juvenils no simbiòtics moren al cap d'uns vint dies al laboratori.
Filogènia : incertae sedis ?
El 1886, Yves Delage[3] va qüestionar la simplicitat del pla organitzatiu de l'acoele: és conseqüència d'una pèrdua, de regressions de trets durant l'evolució, o els aceles han conservat, per a certs trets, un pla organitzatiu ancestral? Aquests cucs plans es van classificar inicialment com a Turbellaria dins del fílum Platyhelminthes, principalment basant-se en similituds morfològiques. Després de nombrosos estudis filogenètics i filogenòmics, aquests cucs acelics es van col·locar dins del subfílum Acoelomorpha del fílum Xenacelomorpha.[21]
La posició filogenètica dels acoeles és inestable i ha estat objecte de molta discussió: alguns arguments els situen a la base dels bilateris, abans de la dicotomia deuterostom / protostom, mentre que d'altres els situen a la base dels deuterostoms. Independentment de la seva posició filogenètica dins dels metazous, els acoeles poden haver conservat certes característiques ancestrals dels animals amb simetria bilateral durant l'evolució i, per tant, representen un objecte d'estudi que podria ajudar a comprendre millor la diversificació dels plans corporals en animals amb simetria bilateral.
El soci fotosintètic i el modus vivendi entre l'animal i la microalga
Descobriment i característiques de la microalga associada
Ni Geddes (1879), que va observar la presència de midó i clorofil·la a les cèl·lules verdes presents als teixits, ni Delage (1886) i Haberlandt (1891) havien pogut identificar formalment el seu origen i naturalesa, tot i que sospitaven que es tractava de microalgues.
El 1901, a Roscoff, William Gamble i Frederick Keeble van començar a estudiar aquestes cèl·lules verdes en el seu entorn i van intentar aïllar-les i cultivar-les, sense èxit. El 1905, van observar que els juvenils no simbiòtics es tornaven verds després de sortir de capolls inicialment dipositats en aigua de mar sense filtrar, però transferits i incubats en aigua de mar filtrada; feren la hipòtesi que el factor que infectava els juvenils i els donava el color verd probablement es trobava a la superfície o dins del capoll.
En un segon experiment, van recollir capolls buits (post-eclosió) inicialment continguts en aigua de mar sense filtrar i els van transferir a aigua de mar filtrada per a la incubació. Després de tres setmanes, van observar que els capolls es tornaven verds a l'aigua de mar filtrada i l'acumulació d'organismes unicel·lulars verds i flagel·lats. Aquest experiment els va permetre aïllar aquests microorganismes verds. Les observacions microscòpiques d'aquestes cèl·lules van revelar característiques de les microalgues, inclosa una coloració porpra després del tractament amb iode, que indica la presència de midó, un diagnòstic de l'activitat fotosintètica. El fet de posar en contacte juvenils no simbiòtics, criats en condicions estèrils, amb aquestes cèl·lules verdes i flagel·lades va induir la fotosímbiosi: aquests treballs seminals van demostrar que les cèl·lules verdes de l'hospite eren, de fet, microalgues flagel·lades de vida lliure i que eren el factor "infectant" responsable de la coloració verda dels adults (absent en els juvenils no simbiòtics).[22] Per tant, no hi ha transmissió vertical dels simbionts (transmesa pels pares) sinó una adquisició horitzontal amb cada nova generació (és a dir, els simbionts són en el medi).
Tetraselmis convolutae pertany a la classe Chlorodendrophyceae dins de la divisió Chlorophyta. Aquesta alga posseeix característiques remarcables, com ara quatre flagels, una teca (embolcall de polisacàrid) i un vacúol (estigma o "ocell") que conté molècules fotoreceptores. T. convolutae viu de forma lliure a la columna d'aigua, però és principalment bentònica. Per tant, en els hostes, l'alga no presenta el mateix fenotip que en estat de vida lliure: ja no té els seus flagels, teca ni estigma. És aquesta diferència la que va impedir que Geddes, Delage i Haberlandt deduïssin que les cèl·lules verdes dels teixits podrien ser microalgues.
Modus vivendi: una col·laboració altament integrada, no solament additiva
Pocs estudis descriuen la naturalesa tròfica dels intercanvis entre l'animal i els seus socis fotosintètics. L'activitat fotosintètica proporciona, a més d'oxigen, diversos compostos orgànics com ara aminoàcids, proteïnes i polisacàrids.[23]
Les microalgues reciclen l'àcid úric del metabolisme del nitrogen del cuc per a la síntesi dels seus aminoàcids/proteïnes. L'assimilació de l'àcid úric per S. roscoffensis va atreure l'atenció dels experimentadors molt aviat, inclòs Louis Destouches, també conegut com a Louis Ferdinand Céline, que va dur a terme estudis sobre la fisiologia d'aquests animals i va concloure el 1920: « que, per tant, és molt probable que els intercanvis simbiòtics resultin en la transformació de l'àcid úric en aliment nitrogenat per a la zooclorel·la».[24] Douglas va demostrar formalment que l'àcid úric endogen del cuc (produït pel seu metabolisme) constitueix una font de nitrogen per a les microalgues i que els juvenils no simbiòtics contenen cristalls d'àcid úric que desapareixen entre 15 i 20 dies després de l'establiment de la simbiosi.[25] Tanmateix, l'autor proposa que el cuc no utilitza l'àcid úric exogen i que si la seva concentració en el medi ambient disminueix amb el temps, és degut a l'activitat bacteriana associada als animals."
A prop de les fonts riques en nitrats, a les zones intermareals on viu S. roscoffensis, els cucs són capaços d'assimilar quantitats significatives de nitrat depenent de l'exposició i la intensitat de la llum. Aquesta quantitat és deu vegades més gran que la que absorbeix l'alga en estat lliure. Per tant, S. roscoffensis podria ser un important interceptor de nitrats.[26]
Dins dels teixits de l'animal, la microalga produeix un compost de sofre, elDMSP (dimetilsulfopropionat), que també es difon al medi extern. Aquest compost generalment es degrada enzimàticament per les DMSP-liases en àcid acrílic i DMS (sulfur de dimetil). Tanmateix, no s'ha mesurat cap activitat de DMSP-liasa en cultius de Tetraselmsis convolutae sols. S'ha proposat la hipòtesi de l'activitat bacteriana de la DMSP-liasa per explicar la presència de DMS i àcid acrílic dins de les colònies de S. roscoffensis.[27] És probable que el moc de S. roscoffensis (com el moc d'altres animals fotosimbionts com els corals) albergui poblacions bacterianes específiques que posseeixen DMSP-liases. El DMSP és un compost de sofre que presenta, entre altres coses, una propietat repel·lent que podria proporcionar una barrera química que explica l'absència de depredadors coneguts o observats i l'abundància de cucs dins de les colònies.[28]
Fotosímbiosi educativa : una eina educativa per a l'ensenyament de la biologia marina
El control del cicle vital en captivitat a l'Estació Biològica de Roscoff permet l'accés a totes les etapes de l'ontogènesi de l'animal i, mitjançant el cultiu de microalgues lliures, indueix l'establiment de la relació fotosímbitica.
La cria i el cultiu de l'animal i de les microalgues, respectivament, s'han miniaturitzat per tal de poder ser utilitzats durant els cursos de biologia i les pràctiques en universitats, instituts i escoles superiors.
L'accés a juvenils no fotosintètics i microalgues de vida lliure de *Tetraselmis convolutae* permet, per exemple, observar la transició gradual d'un juvenil fotosintètic transparent a un juvenil verdós, o la incapacitat d'establir una associació amb una altra espècie d'alga, cosa que suggereix una associació específica. Les lupes binoculars i els microscopis de taula permeten observar les microalgues en el seu entorn hoste i descobrir les característiques més destacables del cuc (fotoreceptors, estatocistes, oòcits, microalgues, etc.).
Aquest kit educatiu també us permet descobrir i compartir aquest oxímoron biològic: un animal fotosintètic la natura compòsita del qual es pot deduir mitjançant un aplec d'experiments simples que utilitzen o il·lustren conceptes fonamentals de la biologia com la fotosíntesi o l'endosimbiosi.
Existeixen col·laboracions igualitàries a la natura? ?
Comprendre com s'estableix i persisteix el tríptic T. convolutae / S. roscoffensis / consorci bacterià requereix un concepte fonamental de biologia, és a dir, la simbiosi: la coexistència de diverses entitats integrades en una associació funcional.
La simbiosi (etimològicament "viure amb") és una regla universal que regeix l'organització i l'aparició de la vida; en altres paraules, i literalment, no existeix un estat de no-simbiosi. No hi ha cap organisme viu que no estableixi associacions amb altres. Per tant, les associacions múltiples i integrades són inevitables per als organismes vius.
L'estudi dels microbiomes il·lustra i reforça aquesta regla biològica universal: les interaccions necessàries i vitals (i durant molt de temps subestimades) entre un organisme i les seves poblacions associades de microorganismes. Aquesta unitat funcional s'anomena holobiont . Per descriure una simbiosi, cal definir el modus vivendi de l'holobiont per tal d'entendre la naturalesa dels intercanvis i la comunicació que unifiquen aquestes associacions duradores.
Per il·lustrar les regles que regeixen les interaccions necessàries per mantenir l'equilibri metaestable de les entitats que formen l'holobiont —el modus vivendi—, podem utilitzar la imatge d'un cursor que es mou entre dos extrems: d'una banda, quan l'associació condueix inevitablement a la mort d'un dels socis a través de l'explotació definitiva de l'altre (parasitisme) i, a l'altre extrem, l'associació cooperativa definitiva on els recursos dels socis es posen en comú i confereixen beneficis recíprocs.
Tanmateix, treballs recents,[29][30] mostren que definir el modus vivendi amb una noció d'igualtat perfecta i intercanvi recíproc és un terme inapropiat i que els fotosimbionts són generalment explotats pels seus "hostes". La definició igualitària de simbiosi, que defensa associacions mútuament beneficioses i equilibrades ("benefici mutu"), probablement va sorgir com a resultat d'intents massa simplistes de popularització.
En una entrevista del 2004, la microbiòloga americana Lynn Margulis es va oposar vehementment al terme "benefici mutu" —"M'oposo vehementment a aquesta terminologia"— ( 1'45'' ) quan el seu entrevistador va resumir la seva teoria de la simbiogènesi de la següent manera.: "... la teoria de la simbiogènesi, la idea que l'evolució no procedeix lentament a través de sèries de mutacions... sinó a través de la intimitat d'estranys, és a dir, organismes que s'uneixen de manera mútuament benèfica, no intencionadament, ben entès..." ( 1'10'' ).
Durant aquesta entrevista, per il·lustrar que la innovació evolutiva –“una nova espècie, un nou òrgan, un nou orgànul, un nou teixit, una novetat en l'evolució”– no es pot explicar únicament per mutacions aleatòries sinó per transferències/adquisicions de genomes (microbians), Lynn Margulis esmenta “...els meus exemples preferits que són tan gràfics... són els que anomenem animals verds... l'aliment dels animals (microalgues) esdevé part del cos de l'animal, per exemple, Convoluta (symsagittifera) roscoffensis ... que s'assemblen a les algues i fixen el carboni... i són fotosintètiques... no ho van fer per mutació aleatòria, ho van fer mitjançant l'adquisició i la integració del genoma microbià…” (3 '32'' ).
Per a S. roscoffensis, la transferència d'una part del genoma de l'alga continua sent una hipòtesi que encara no s'ha validat. Tanmateix, la transferència de material genètic de l'alga al genoma animal és teòricament i tècnicament possible perquè les algues estan físicament en contacte amb les línies cel·lulars germinals.[17]
Quantificar experimentalment els costos i beneficis per a l'hoste i els simbionts (llur valor selectiva respectiva) continua de ser força complicat. Els estudis que caracteritzen el modus vivendi de les associacions fotosimbionts, com ara S. roscoffensis i T. convolutae, donen suport a l'explotació i el control dels simbionts fotosintètics pel seu "hoste" en lloc del mutualisme.[30]
Notes i referències
- ↑ Frédéric Ziemski. «Symsagittifera roscoffensis» (en francès). ffessm.fr, 30-05-2008. [Consulta: 4 juillet 2023].
- 1 2 P. Geddes «Observations on the Physiology and Histology of Convoluta Schultzii». Proceedings of the Royal Society of London, vol. 28, 1878, p. 449–457.
- 1 2 3 Delage Y. «Etudes histologiques sur les planaires rhabdocoeles acoeles (Convoluta schultzii O. Sch.)». Arch Zool Exp Gén, 4, 1886, p. 109-144.
- ↑ Ludwig von Graff. Monographie der turbellarien (Vol. 1) W. Engelmann., 1882.
- ↑ Ludwig von Graff and Haberlandt Gottlieb. Die Organisation der Turbellaria Acoela, 1991.
- ↑ L. von Graff «Sur l’organisation des turbellariés acoeles». Archives de Zoologie Expérimentale et Générale. Deuxième Série, Tome 9, 1891, p 1 - 12.
- ↑ Frederick Keeble. Plant-Animals - A study in Symbiosis. Cambridge : at the University Press, 1912, p. 157.
- ↑ Provasoli, L. et al «Experiments on the re synthesis of symbiosis in Convoluta roscoffensis with different flagellate cultures». J. mar. biologique. Ass. UK, 1968, p. vol 48. p 465-479.
- ↑ Kostenko A. G., Mamkaev Y. V. «The position of green convoluts in the system of acoel turbellarians (Turbellaria, Acoela). 2. Sagittiferidae fam. n. 69, 5–16». Zool. Zh. (Moscow), 1990.
- ↑ M.-A. Selosse. Acta Botanica Gallica (en français), 2000, p. 8.
- ↑ Martin L. «La mémoire chez Convoluta roscoffensis». Compte Rendu Hebdomadaire des Séances de l’Académie des Sciences No. 147, 1907, p. 555-557.
- ↑ Nigel R. Franks «Social behaviour and collective motion in plant-animal worms». Proc. R. Soc. B 283: 20152946, 2016.
- ↑ Drzewina A & Bohn, G. «Expulsion des algues vertes symbiotes chez les Convoluta roscoffensis sous l’influence de l’acide carbonique.». Compte Rendu Hebdomadaire des Séances de l’Académie des Sciences No. 178, 1924, p. 876-878.
- ↑ S. Dupont, A. Moya, and X. Bailly «Stable Photosymbiotic Relationship under CO2-Induced Acidification in the Acoel Worm Symsagittifera Roscoffensis». PLOS ONE, vol. 7, no. 1, p.e29568, 1-2012.
- ↑ Simon G. Sprecher, F. Javier Bernardo-Garcia, Lena van Giesen, Volker Hartenstein, Heinrich Reichert, Ricardo Neves, Xavier Bailly, Pedro Martinez, Michael Brauchle «Functional brain regeneration in the acoel worm Symsagittifera roscoffensis» (en anglais). Biology Open 2015, 18-11-2015.
- ↑ Joao Serodio, Raquel Silva, Joao Ezequiel and Ricardo Calado «Photobiology of the symbiotic acoel flatworm Symsagittifera roscoffensis : algal symbiont photoacclimation and host photobehaviour» (en anglais). Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom, 2011.
- 1 2 X. Bailly et al. «The chimerical and multifaceted marine acoel Symsagittifera roscoffensis: from photosymbiosis to brain regeneration». Front. Microbiol., vol. 5, 10-2014, p. 498.
- ↑ Simon G. Sprecher «Functional brain regeneration in the acoel worm Symsagittifera roscoffensis». Biology Open, 2015, p. 1688 - 1695.
- ↑ G. Fraenkel «Quelques observations sur le comportement de Convoluta roscoffensis» (en français). Cahiers de Biologie Marine, 1951, p. Tome II. p. 155-160.
- ↑ A. E. Douglas «Establishment of the symbiosis in Convoluta roscoffensis». Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom, vol. 63, No. 2, 5-1983, p. 419–434.
- ↑ Philippe, H. «Acoelomorph flatworms are deuterostomes related to Xenoturbella.». Nature, 2011, p. Vol 470. p 255–258.
- ↑ F. Keeble and F. W. Gamble «On the Isolation of the Infecting Organism (‘Zoochlorella’) of Convoluta roscoffensis». Proceedings of the Royal Society of London. Series B, Containing Papers of a Biological Character, vol. 77, No. 514, 1905, p.66-68.
- ↑ J. E. Boyle and D. C. «Smith Biochemical Interactions between the Symbionts of Convoluta roscoffensis». Proceedings of the Royal Society of London B: Biological Sciences, vol. 189, No. 1094, 4-1975, p 121–135.
- ↑ Louis Destouches «Observations physiologiques sur Convoluta roscoffensis». Comptes rendus de l’Académie des Sciences, 1920, p 822-824.
- ↑ Douglas A.E. «Uric acid utilization in Platymonas convolutae and symbiotic convoluta roscoffensis». J. mar. biol. Ass UK, 1983, p. vol 63 p 435 - 447.
- ↑ Carvalho LF(1), Rocha C, Fleming A, Veiga-Pires C, Aníbal J. «Interception of nutrient rich submarine groundwater discharge seepage on European temperate beaches by the acoel flatworm, Symsagittifera roscoffensis.» (en anglais). Marine Pollution Bulletin, 15-10-2013.
- ↑ S. A. Van BergeijkL. J. Stal «Dimethylsulfoniopropionate and dimethylsulfide in the marine flatworm Convoluta roscoffensis and its algal symbiont» (en anglais). Marine Biology, 1-2001.
- ↑ Strom, S.et al «Chemical defense in the microplankton : inhibition of protist feeding by DMSP». Limnol Oceanogr, 2003, p. vol48. p 230-237.
- ↑ Kiers E.T. «Welcome to Symbiont Prison». Current Biology 26, 2016, p. R60–R82.
- 1 2 Lowe C.D. et al «Shining a Light on Exploitative Host Control in a Photosynthetic Endosymbiosis». Current Biology, 2016, p. vol 26. 207-211.
