Tendinopatia

Plantilla:Infotaula malaltiaTendinopatia
modifica
Tipusmalaltia musculoesquelètica, trastorn de teixits tous i trastorn de sinovial, tendó o bossa sinovial Modifica el valor a Wikidata
Especialitatfisioteràpia i rehabilitació Modifica el valor a Wikidata
Patogènesi
Afectatendó Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-10M67.9 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
MedlinePlus001229 Modifica el valor a Wikidata
MeSHD052256 Modifica el valor a Wikidata

La tendinopatia és un trastorn del tendó caracteritzat per dolor local, sensibilitat a la palpació i disminució de la funció, habitualment relacionats amb la càrrega mecànica o amb l'ús repetit d'una unitat múscul-tendinosa.[1][2] El terme s'utilitza sovint com a concepte paraigua per descriure dolor persistent del tendó sense pressuposar que el mecanisme principal sigui exclusivament inflamatori, degeneratiu o mecànic.[1][3]

El tendó d'Aquil·les és una de les localitzacions freqüents de tendinopatia, especialment en corredors, saltadors i altres activitats amb càrregues repetides sobre el turmell.

Històricament s'han emprat els termes tendinitis i tendinosi. Tendinitis posa l'accent en la inflamació, mentre que tendinosi s'ha utilitzat per descriure canvis degeneratius del teixit tendinós. La recerca histopatològica i clínica ha mostrat, però, que moltes tendinopaties cròniques no presenten una inflamació aguda clàssica i que els canvis estructurals no sempre expliquen la intensitat del dolor o la limitació funcional.[4][5] Per aquest motiu, en la literatura clínica contemporània es prefereix tendinopatia quan es descriu dolor tendinós persistent i pèrdua de funció vinculats a la càrrega.[1]

La tendinopatia pot afectar tendons de l'espatlla, el colze, el canell, el maluc, el genoll, el turmell o el peu. Les presentacions més conegudes inclouen la tendinopatia del manegot dels rotatoris, la tendinopatia lateral o medial del colze, la tendinopatia rotuliana, la tendinopatia glútia i la tendinopatia d'Aquil·les.[2][6] També pot aparèixer en persones no esportistes, en ocupacions amb moviments repetits, postures mantingudes o càrregues elevades, i en persones amb factors sistèmics que modifiquen la capacitat de reparació del tendó.[7]

Terminologia i classificació

La terminologia de les lesions doloroses del tendó ha estat variable. El consens internacional ICON 2019 va recomanar utilitzar tendinopatia com a terme preferent per al dolor tendinós persistent amb pèrdua de funció relacionada amb la càrrega mecànica. El mateix consens diferencia la tendinopatia de l'esquinçament tendinós, que implica una discontinuïtat macroscòpica parcial o completa d'un tendó que suporta càrrega.[1]

La distinció entre tendinitis, tendinosi, paratendinitis, tenosinovitis i entesitis pot ser útil en contextos concrets, però no sempre és possible establir-la només amb l'exploració clínica. La tenosinovitis implica la beina sinovial d'un tendó; la entesitis afecta la zona d'inserció d'un tendó o lligament a l'os; i l'esquinçament tendinós fa referència a una pèrdua de continuïtat del teixit. Aquestes entitats poden coexistir amb dolor tendinós, però no són sinònims estrictes de tendinopatia.[1][2]

Segons la localització anatòmica, es poden descriure tendinopaties insercionals, quan el dolor se situa prop de la inserció òssia, o de porció mitjana, quan afecta el cos del tendó. Aquesta distinció és habitual en el tendó d'Aquil·les, perquè la clínica, els factors de càrrega i algunes recomanacions de rehabilitació poden variar entre la tendinopatia insercional i la de porció mitjana.[8]

Anatomia i funció del tendó

Els tendons són estructures de teixit conjuntiu dens que transmeten la força generada pel múscul cap a l'os. La seva matriu extracel·lular és rica en col·lagen, sobretot col·lagen de tipus I, i està organitzada en fascicles que permeten resistir traccions elevades. Alguns tendons, com el d'Aquil·les o el rotulià, també emmagatzemen i alliberen energia elàstica durant activitats com córrer o saltar.[2][5]

La capacitat d'un tendó per adaptar-se depèn de l'equilibri entre càrrega, recuperació i resposta biològica del teixit. Quan l'estímul mecànic supera repetidament la capacitat d'adaptació, poden aparèixer canvis en la matriu, en l'activitat dels tenòcits i en la distribució de les fibres de col·lagen. Aquests canvis no equivalen necessàriament a dolor, ja que algunes alteracions visibles en ecografia o ressonància poden aparèixer en persones asimptomàtiques.[9]

Signes i símptomes

El símptoma principal és el dolor localitzat al tendó o a la seva inserció, sovint reproduïble amb la palpació i amb activitats que carreguen el tendó afectat. En fases inicials, el dolor pot aparèixer només durant l'activitat o després d'un augment recent de la càrrega; en casos persistents pot aparèixer abans, durant i després de l'activitat, i limitar activitats quotidianes o esportives.[2][10]

També poden aparèixer rigidesa matinal o després del repòs, sensació de debilitat, disminució de la tolerància a la càrrega i dolor en moviments específics. La inflor i l'engruiximent del tendó poden ser visibles o palpables en algunes localitzacions, especialment al tendó d'Aquil·les, però no sempre hi ha una relació directa entre la mida del tendó, les troballes d'imatge i la intensitat del dolor.[9][11]

Localitzacions freqüents

Les tendinopaties poden classificar-se segons la regió anatòmica:

  • Espatlla: tendinopatia del manegot dels rotatoris, sovint associada a dolor en elevar el braç, activitats per sobre del cap o decúbit lateral sobre l'espatlla afectada.[6]
  • Colze: tendinopatia lateral del colze, coneguda popularment com a colze de tenista, i tendinopatia medial del colze, coneguda com a colze de golfista. Malgrat els noms, poden aparèixer en tasques laborals o domèstiques que no tenen relació amb aquests esports.[1]
  • Genoll: tendinopatia rotuliana o genoll del saltador, freqüent en esports amb salts, acceleracions i canvis de direcció.[12]
  • Maluc: tendinopatia glútia, una causa freqüent de dolor lateral de maluc, especialment en adults de mitjana edat i persones grans.
  • Turmell i peu: tendinopatia d'Aquil·les, tendinopatia dels peroneals, del tibial posterior o dels flexors i extensors del peu.[8]

Causes i factors de risc

La tendinopatia és multifactorial. Un desencadenant habitual és un canvi en la càrrega mecànica: increment sobtat del volum o la intensitat de l'entrenament, canvis de superfície, augment de salts o esprints, retorn massa ràpid després d'una pausa, o introducció de tasques laborals repetitives. També hi poden contribuir la manca de recuperació, el son insuficient, factors biomecànics, antecedents de lesions i una progressió inadequada de la càrrega.[2][8]

Els factors sistèmics inclouen l'edat, la diabetis, l'obesitat o adipositat, algunes malalties reumàtiques, alteracions del metabolisme lipídic i factors hormonals. Una revisió sistemàtica va assenyalar l'adipositat com un factor associat a més incidència de tendinopatia, tot i que la relació causal exacta pot variar segons el tendó i la població estudiada.[7] En el manegot dels rotatoris, l'edat superior als 50 anys, la diabetis i les activitats repetides amb el braç per sobre de 90° s'han associat amb més risc.[13]

Alguns medicaments poden augmentar el risc de tendinopatia o ruptura tendinosa. Els antibiòtics fluoroquinolones s'han associat amb tendinitis i ruptura, especialment del tendó d'Aquil·les, i el risc és més alt en persones grans, en persones tractades amb corticoides sistèmics i en receptors de trasplantament.[14][15] La relació entre estatines i trastorns tendinosos és menys clara i la literatura mostra resultats heterogenis.[16]

Fisiopatologia

La fisiopatologia de la tendinopatia no s'explica per un únic mecanisme. S'han proposat models que combinen sobrecàrrega mecànica, resposta cel·lular dels tenòcits, canvis en la matriu extracel·lular, alteracions vasculars i neurals, sensibilització del dolor i factors sistèmics. El model del continu de la patologia tendinosa descriu fases reactives, de desorganització i degeneratives, però els seus autors han remarcat que l'estructura del tendó, el dolor i la funció no sempre evolucionen de manera paral·lela.[5]

En molts casos crònics s'observen desorganització del col·lagen, augment de substància fonamental, canvis en la proporció de col·lagen de tipus I i III, augment de la celularitat i neovascularització. Aquestes troballes van contribuir a qüestionar l'ús indiscriminat de tendinitis per a tots els dolors tendinosos crònics.[3][5] Tanmateix, la inflamació no s'ha d'excloure completament: revisions moleculars han descrit cèl·lules immunitàries i mediadors inflamatoris al llarg de l'espectre de la tendinopatia, de manera que la visió actual és més matisada que l'oposició simple entre inflamació i degeneració.[4]

El dolor tendinós tampoc depèn únicament de la morfologia visible en les proves d'imatge. Hi pot haver tendons amb alteracions ecogràfiques en persones sense dolor, i tendons dolorosos amb canvis estructurals modestos. Per això, la interpretació de la imatge ha de fer-se juntament amb la història clínica, la localització del dolor, la resposta a la càrrega i l'exploració física.[9][11]

Diagnòstic

El diagnòstic és principalment clínic. Es basa en la història del dolor, la relació amb la càrrega, la localització anatòmica, la palpació, proves funcionals i la reproducció dels símptomes amb contraccions resistides, estiraments o tasques específiques segons el tendó afectat.[1][2] La presència d'un patró típic de dolor relacionat amb la càrrega és més informativa que una prova aïllada.

Les proves d'imatge, com l'ecografia i la ressonància magnètica, poden ajudar quan el diagnòstic és incert, quan es vol descartar una ruptura, una calcificació, una bursitis, una patologia articular o una altra causa de dolor, o quan els símptomes no evolucionen com s'espera. El consens ICON va remarcar que la imatge no sempre és necessària per diagnosticar una tendinopatia.[1] En la tendinopatia d'Aquil·les, l'ecografia i la ressonància poden detectar engruiximent, alteracions de l'ecotextura o canvis vasculars, però cap modalitat substitueix el judici clínic.[11]

En recerca i seguiment clínic s'utilitzen qüestionaris específics, com el VISA-A per al tendó d'Aquil·les i el VISA-P per a la tendinopatia rotuliana. Aquests instruments poden ajudar a quantificar dolor, funció i capacitat esportiva, però no substitueixen el diagnòstic clínic i les seves propietats de mesura poden variar segons la versió lingüística, la població i el context d'ús.[17][18]

Diagnòstic diferencial

El dolor en una regió tendinosa pot provenir d'altres estructures. En l'espatlla, cal considerar dolor cervical referit, capsulitis adhesiva, artrosi acromioclavicular, bursitis subacromial o ruptura del manegot dels rotatoris. Al colze, el diagnòstic diferencial inclou dolor neural, artrosi, inestabilitat ligamentosa o dolor referit cervical. Al genoll, pot confondre's amb dolor femoropatel·lar, bursitis, lesió meniscal o patologia de la bossa infrarotuliana. Al turmell, la tendinopatia d'Aquil·les s'ha de diferenciar de la ruptura parcial o completa, bursitis retrocalcània, dolor del calcani, atrapaments nerviosos o patologia del tríceps sural.[8][2]

Els signes d'alarma depenen de la regió, però poden incloure dolor sobtat amb sensació de cop o ruptura, incapacitat per carregar pes, febre, envermelliment important, dolor nocturn progressiu no mecànic, pèrdua neurològica o antecedents de malaltia sistèmica. En aquests casos és recomanable una valoració mèdica per descartar ruptura, infecció, malaltia inflamatòria o altres diagnòstics no musculoesquelètics.[2]

Tractament

El tractament és habitualment conservador i s'ha d'adaptar a la localització, durada dels símptomes, gravetat, objectius funcionals, factors de risc i resposta individual. Les estratègies més utilitzades inclouen educació, modificació temporal de la càrrega, exercici terapèutic progressiu i retorn gradual a les activitats que exigeixen emmagatzematge i alliberament d'energia, com córrer, saltar o llançar.[19][8]

Educació i gestió de la càrrega

La reducció absoluta i prolongada de l'activitat rarament és l'únic objectiu. En molts casos s'intenta reduir temporalment les activitats que provoquen dolor elevat o irritabilitat persistent, mantenint activitats tolerables i introduint una progressió de càrrega. La gestió de la càrrega pot incloure ajustar volum, intensitat, freqüència, superfícies, calçat, tècnica, descansos i exposició a moviments d'alta energia.[10][8]

El retorn a l'activitat s'acostuma a fer de manera gradual, observant la resposta del dolor durant l'exercici, després de l'exercici i l'endemà. No hi ha una regla universal aplicable a tots els tendons, però una progressió massa ràpida pot augmentar la irritabilitat, mentre que una càrrega insuficient pot no estimular prou l'adaptació del sistema múscul-tendinós.[19]

Exercici terapèutic

L'exercici és un component central de la rehabilitació de moltes tendinopaties. S'han utilitzat programes excèntrics, concèntrics, isomètrics, de resistència lenta i pesada, i programes combinats amb fases de força i retorn a activitats d'alta demanda. La tria del programa depèn del tendó afectat, del nivell d'irritabilitat i dels objectius de la persona.[19] En la tendinopatia d'Aquil·les, les guies clíniques de 2024 recomanen l'exercici de càrrega del tendó com a intervenció de primera línia dins de l'àmbit de la fisioteràpia.[8]

Les revisions de l'exercici en tendinopatia indiquen beneficis en dolor i funció, però també mostren heterogeneïtat en protocols, dosis, durada, criteris de progressió i resultats. Per això és més prudent descriure l'exercici terapèutic com una intervenció amb suport general, però que requereix individualització, que no pas com un protocol únic i universal.[19][20]

Fàrmacs i infiltracions

Els antiinflamatoris no esteroidals poden reduir dolor a curt termini en algunes persones, però no corregeixen necessàriament la causa de la tendinopatia ni garanteixen millors resultats a llarg termini. S'han d'utilitzar segons criteri mèdic, tenint en compte contraindicacions, durada del tractament i efectes adversos.[2]

Les infiltracions de corticoides poden alleujar dolor a curt termini en algunes tendinopaties, però les revisions sistemàtiques han mostrat que els beneficis tendeixen a disminuir amb el temps i que, en alguns contextos, poden associar-se a pitjors resultats intermedis o recurrències. Per això s'aconsella valorar-les amb prudència, especialment quan es plantegen repeticions o quan el tendó suporta càrregues elevades.[21]

Altres infiltracions, com el plasma ric en plaquetes, la sang autòloga o altres productes biològics, s'han investigat en diverses localitzacions. L'evidència és heterogènia i depèn del tendó, del producte, de la preparació, de la tècnica i del comparador. En la tendinopatia crònica de la porció mitjana del tendó d'Aquil·les, una revisió sistemàtica i metaanàlisi de 2024 no va trobar evidència significativa que el plasma ric en plaquetes millorés la puntuació VISA-A respecte al control.[22]

Altres procediments i cirurgia

Les ones de xoc extracorpòries, l'agulla seca, la barbotatge en tendinopatia calcificant, les ortesis, les fèrules, els canvis de calçat i altres procediments poden tenir un paper en situacions seleccionades. La seva indicació depèn de la localització, del diagnòstic concret i de la disponibilitat d'evidència per a cada tendó. En general, s'evita presentar aquests procediments com a tractaments universals per a totes les tendinopaties.[2]

La cirurgia es reserva habitualment per a casos persistents que no milloren després d'un període adequat de tractament conservador, per a ruptures tendinoses o per a situacions amb alteracions mecàniques específiques. L'elecció quirúrgica varia segons el tendó i pot incloure desbridament, reparació, reconstrucció o tractament de patologia associada.[2]

Pronòstic

El pronòstic és variable. Algunes tendinopaties milloren en setmanes o pocs mesos amb modificació de la càrrega i exercici progressiu, mentre que altres poden persistir durant mesos o anys, especialment si hi ha alta demanda esportiva o laboral, factors sistèmics, dolor de llarga durada o episodis recurrents. En la tendinopatia d'Aquil·les i la rotuliana, el retorn a l'activitat esportiva pot requerir una progressió més llarga que la simple desaparició del dolor en repòs.[8][10]

Els resultats no depenen només de la curació estructural del tendó. La funció, la tolerància a la càrrega, les expectatives, la força muscular, la por al moviment, la qualitat del son i altres factors biopsicosocials poden influir en l'evolució. Per això, el seguiment acostuma a valorar dolor, funció, capacitat de treball o esport i resposta a la càrrega, més que una imatge aïllada.[9][19]

Prevenció

La prevenció se centra en una progressió adequada de la càrrega, períodes suficients de recuperació, força i capacitat muscular, variació d'estímuls i identificació precoç de símptomes persistents. En l'esport, els augments sobtats de volum, intensitat o freqüència, especialment en activitats de salt, esprint o canvis de direcció, poden incrementar el risc de símptomes. En l'àmbit laboral, poden ser útils mesures ergonòmiques, pauses, rotació de tasques i adaptació temporal de la càrrega quan apareixen símptomes.[8][10]

La prevenció també inclou tenir en compte factors generals de salut, com el control de la diabetis, el pes corporal, el son, el retorn progressiu després d'una lesió i la revisió de medicacions que poden augmentar el risc tendinós. En persones tractades amb fluoroquinolones, les agències reguladores han recomanat aturar el tractament i consultar un professional sanitari si apareixen dolor o inflamació tendinosa, d'acord amb les indicacions mèdiques i les alternatives disponibles.[15]

Epidemiologia

La tendinopatia és freqüent en consultes musculoesquelètiques, en població esportista i en persones amb feines repetitives o de càrrega. Algunes revisions estimen que els trastorns tendinosos representen una proporció rellevant de les consultes musculoesquelètiques i generen impacte funcional, esportiu i laboral.[4][2]

La freqüència varia segons el tendó i la població. La tendinopatia del manegot dels rotatoris té una incidència i prevalença anual variables segons els estudis, amb més risc associat a l'edat, la diabetis i activitats repetides per sobre del cap.[6][13] En esportistes, una revisió sistemàtica i metaanàlisi va estimar una prevalença de tendinopatia rotuliana del 18,3% en població esportiva activa, amb xifres especialment elevades en esports de salt com el bàsquet i el voleibol.[12] En la tendinopatia d'Aquil·les de porció mitjana, un estudi poblacional neerlandès va estimar una incidència de 1,85 per 1.000 persones registrades en atenció primària.[23]

Vegeu també

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 Scott A, Squier K, Alfredson H, Bahr R, Cook JL, Coombes B, et al. «ICON 2019: International Scientific Tendinopathy Symposium Consensus: Clinical Terminology». British Journal of Sports Medicine, 2020, 54(5), pàg. 260–262. doi:10.1136/bjsports-2019-100885. PMID 31399426.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Canosa-Carro L, Bravo-Aguilar M, Abuín-Porras V, Almazán-Polo J, García-Pérez-de-Sevilla G, Rodríguez-Costa I, et al. «Current understanding of the diagnosis and management of the tendinopathy: An update from the lab to the clinical practice». Disease-a-Month, 2022, 68(10), 101314. doi:10.1016/j.disamonth.2021.101314.
  3. 1 2 Khan KM, Cook JL, Kannus P, Maffulli N, Bonar SF. «Time to abandon the “tendinitis” myth: painful, overuse tendon conditions have a non-inflammatory pathology». BMJ, 2002, 324(7338), pàg. 626–627. doi:10.1136/bmj.324.7338.626. PMC 1122566. PMID 11895810.
  4. 1 2 3 Millar NL, Murrell GAC, McInnes IB. «Inflammatory mechanisms in tendinopathy: towards translation». Nature Reviews Rheumatology, 2017, 13(2), pàg. 110–122. doi:10.1038/nrrheum.2016.213. PMID 28119539.
  5. 1 2 3 4 Cook JL, Rio E, Purdam CR, Docking SI. «Revisiting the continuum model of tendon pathology: what is its merit in clinical practice and research?». British Journal of Sports Medicine, 2016, 50(19), pàg. 1187–1191. doi:10.1136/bjsports-2015-095422. PMID 27127294.
  6. 1 2 3 Littlewood C, May S, Walters S. «Epidemiology of rotator cuff tendinopathy: a systematic review». Shoulder & Elbow, 2013, 5(4), pàg. 256–265. doi:10.1111/sae.12028.
  7. 1 2 Gaida JE, Ashe MC, Bass SL, Cook JL. «Is adiposity an under-recognized risk factor for tendinopathy? A systematic review». Arthritis & Rheumatism, 2009, 61(6), pàg. 840–849. doi:10.1002/art.24518. PMID 19479698.
  8. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Martin RL, Chimenti R, Cuddeford T, Houck J, Matheson JW, McDonough CM, et al. «Achilles pain, stiffness, and muscle power deficits: midportion Achilles tendinopathy revision 2024». Journal of Orthopaedic & Sports Physical Therapy, 2024, 54(12), CPG1–CPG32. doi:10.2519/jospt.2024.0302. PMID 39611662.
  9. 1 2 3 4 Docking SI, Ooi CC, Connell D. «Tendinopathy: is imaging telling us the entire story?». Journal of Orthopaedic & Sports Physical Therapy, 2015, 45(11), pàg. 842–852. doi:10.2519/jospt.2015.5880.
  10. 1 2 3 4 Malliaras P, Cook J, Purdam C, Rio E. «Patellar tendinopathy: clinical diagnosis, load management, and advice for challenging case presentations». Journal of Orthopaedic & Sports Physical Therapy, 2015, 45(11), pàg. 887–898. doi:10.2519/jospt.2015.5987.
  11. 1 2 3 Gatz M, Betsch M, Dirrichs T, Schrading S, Tingart M, Michalik R, et al. «Multimodal ultrasound versus MRI for the diagnosis and monitoring of Achilles tendinopathy». Orthopaedic Journal of Sports Medicine, 2021, 9(4), 23259671211006826. doi:10.1177/23259671211006826.
  12. 1 2 Nutarelli S, Firinu A, Farì G, Fischetti F, Megna M, Ranieri M, et al. «Epidemiology of patellar tendinopathy in athletes and the general population: a systematic review and meta-analysis». Orthopaedic Journal of Sports Medicine, 2023, 11(6), 23259671231173659. doi:10.1177/23259671231173659.
  13. 1 2 Leong HT, Fu SC, He X, Oh JH, Yamamoto N, Yung SHP. «Risk factors for rotator cuff tendinopathy: a systematic review and meta-analysis». Journal of Rehabilitation Medicine, 2019, 51(9), pàg. 627–637. doi:10.2340/16501977-2598.
  14. ↑ van der Linden PD, Sturkenboom MCJM, Herings RMC, Leufkens HGM, Rowlands S, Stricker BHC. «Fluoroquinolones and risk of Achilles tendon disorders: case-control study». BMJ, 2002, 324(7349), pàg. 1306–1307. doi:10.1136/bmj.324.7349.1306.
  15. 1 2 Agència Europea de Medicaments. «Disabling and potentially permanent side effects lead to suspension or restrictions of quinolone and fluoroquinolone antibiotics». EMA, 2019.
  16. ↑ Teichtahl AJ, Brady SR, Urquhart DM, Wluka AE, Wills K, Wang Y, Cicuttini FM. «Statins and tendinopathy: a systematic review». Medical Journal of Australia, 2016, 204(3), pàg. 115.e1–115.e4. doi:10.5694/mja15.01172.
  17. ↑ Robinson JM, Cook JL, Purdam C, Visentini PJ, Ross J, Maffulli N, et al. «The VISA-A questionnaire: a valid and reliable index of the clinical severity of Achilles tendinopathy». British Journal of Sports Medicine, 2001, 35(5), pàg. 335–341. doi:10.1136/bjsm.35.5.335.
  18. ↑ Zwerver J, Kramer T, van den Akker-Scheek I. «Validity and reliability of the Dutch translation of the VISA-P questionnaire for patellar tendinopathy». BMC Musculoskeletal Disorders, 2009, 10, 102. doi:10.1186/1471-2474-10-102.
  19. 1 2 3 4 5 Cooper K, Alexander L, Benaim C, Nduka C, Morrissey D, Littlewood C, et al. «Exercise therapy for tendinopathy: a mixed-methods evidence synthesis». Health Technology Assessment, 2023, 27(24), pàg. 1–176. doi:10.3310/TFWS2748.
  20. ↑ Maetz R, Bouyer L, Mercier C, Bouyer LJ. «Systematic review and meta-analyses of randomized controlled trials comparing loading exercises with passive treatment modalities for midportion Achilles tendinopathy». Orthopaedic Journal of Sports Medicine, 2023, 11(6), 23259671231171178. doi:10.1177/23259671231171178.
  21. ↑ Coombes BK, Bisset L, Vicenzino B. «Efficacy and safety of corticosteroid injections and other injections for management of tendinopathy: a systematic review of randomised controlled trials». The Lancet, 2010, 376(9754), pàg. 1751–1767. doi:10.1016/S0140-6736(10)61160-9. PMID 20970844.
  22. ↑ Ling SKK, Lui TH, Yung PSH. «Effect of platelet-rich plasma injection on the treatment of chronic midportion Achilles tendinopathy: a systematic review and meta-analysis». Orthopaedic Journal of Sports Medicine, 2024, 12(11), 23259671241296508. doi:10.1177/23259671241296508.
  23. ↑ de Jonge S, van den Berg C, de Vos RJ, van der Heide HJL, Weir A, Verhaar JAN, et al. «Incidence of midportion Achilles tendinopathy in the general population». British Journal of Sports Medicine, 2011, 45(13), pàg. 1026–1028. doi:10.1136/bjsports-2011-090342.