The Angels Wash Their Faces
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Ray Enright |
| Protagonistes | |
| Guió | Michael Fessier, Niven Busch i Robert Buckner |
| Música | Adolph Deutsch |
| Fotografia | Arthur L. Todd |
| Distribuïdor | Warner Bros. |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units |
| Estrena | 1939 |
| Durada | 86 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama, cinema de ficció criminal, cinema de drama policíac, cinema negre i cinema romàntic |
The Angels Wash Their Faces és una pel·lícula estatunidenca de 1939 de Warner Bros. dirigida per Ray Enright i protagonitzada per Ann Sheridan, Ronald Reagan i els Dead End Kids.
Argument
Un jove acabat de sortir d'un reformatori es trasllada a un nou barri amb la seva germana, amb la intenció de començar una nova vida. Però es veu involucrat amb el cap de la màfia local i els polítics corruptes i aviat es veu acusat d'un incendi i un assassinat que no ha fet.
Repartiment
Els Dead End Kids
- Billy Halop com Billy Shafter
- Bobby Jordan com Bernie Smith
- Leo Gorcey com Leo Finnegan
- Gabriel Dell com Luigi Batteran
- Huntz Hall com Huntz Gartman
- Bernard Punsly com Luke 'Sleepy' Arkelian
Repartiment addicional
- Ann Sheridan com Joy Ryan
- Ronald Reagan com Patrick Remson
- Bonita Granville com Peggy Finnegan
- Frankie Thomas com Gabe Ryan
- Margaret Hamilton com Miss Hannaberry
- Marjorie Main com Mrs. Arkelian
- Grady Sutton com Gildersleeve
- Aldrich Bowker com Turnkey
- Cy Kendell com Hynes
- Henry O'Neill com Ramson Sr.
- Eduardo Ciannelli com Martino
- Berton Churchill com alcalde Dooley
- Minor Watson com Maloney
- Jackie Searle com Alfred Goonplatz
- Bernard Nedell com Kramer
- William Hopper com fotògraf (sense acreditar)
Producció
The Angels Wash Their Faces es va rodar sota el títol The Battle of the City Hall.[1] Es va canviar per fer referència al títol de la pel·lícula no relacionada Angels with Dirty Faces,[2] que també va protagonitzar Ann Sheridan i els Dead End Kids juntament amb James Cagney i Humphrey Bogart i que s'havia estrenat l'any anterior.
Recepció
Variety va escriure que, tot i que Ray Enright va sacrificar la "plausibilitat per a l'acció", havia "dirigit amb un ull per a l'espectacularitat, inclosa una escena emocionant de l'incendi i una seqüència dramàtica de la sala de tribunals" i mai va deixar que "el ritme ràpid s'alleugés", mentre que el "guió no segueix el ritme vertiginós de la trama".[1]