The Power of Nightmares

La primera part de la sèrie tracta els orígens de l'islamisme i el neoconservadorisme. Mostra el funcionari egipci Sayyid Qutb, presentat com el fundador del pensament islamista modern, durant una visita als Estats Units per conèixer-ne el sistema educatiu, i explica com queda disgustat pel que considera una corrupció de la moral i les virtuts de la societat occidental causada per l'individualisme. Quan torna a Egipte, se sent pertorbat per l'occidentalització impulsada per Gamal Abdel Nasser i arriba a la conclusió que, per salvar la seva societat, cal reconstruir-la completament d'acord amb la xaria, encara que continuï utilitzant la tecnologia occidental.

Posteriorment es convenç que la seva visió només es pot assolir mitjançant una «avantguarda» d'elit que encapçali una revolució contra l'ordre establert. Qutb es converteix en dirigent dels Germans Musulmans i, després de ser torturat en una de les presons de Nasser, arriba a creure que els dirigents influïts per Occident poden ser assassinats legítimament per eliminar-ne la corrupció. Qutb és executat el 1966, però influeix en Ayman al-Zawahiri, futur mentor d'Osama bin Laden, perquè creï el seu propi grup islamista clandestí.

Inspirats per la Revolució iraniana de 1979, Zawahiri i els seus aliats assassinen el president egipci Anwar Sadat el 1981 amb l'esperança de desencadenar la seva pròpia revolució. Tanmateix, aquesta no es produeix i Zawahiri arriba a considerar que la majoria dels musulmans han estat corromputs no només pels dirigents inspirats per Occident, sinó que els mateixos musulmans han estat afectats per la jahiliyya i, per tant, poden convertir-se en objectius legítims de la violència si es neguen a unir-se a la seva causa. Continuen creient que és necessària una avantguarda que s'aixequi, enderroqui el règim corrupte i el substitueixi per un estat islamista «pur».

Paral·lelament, als Estats Units, un grup de liberals desil·lusionats, entre els quals Irving Kristol i Paul Wolfowitz, s'apropa al pensament polític de Leo Strauss després del que perceben com el fracàs de la Gran Societat del president Lyndon B. Johnson. Arriben a la conclusió que l'èmfasi en la llibertat individual havia estat la causa del fracàs dels plans de Johnson. Imaginen una reestructuració dels Estats Units basada a unir la població contra un mal comú i comencen a construir la imatge d'un enemic mític.

Aquestes faccions, els neoconservadors, arriben al poder durant la dècada de 1980 sota l'administració de Ronald Reagan, juntament amb aliats com Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Afirmen que la Unió Soviètica incompleix els termes d'un tractat de desarmament entre tots dos països i, amb les conclusions de l'anomenat Team B, elaboren amb proves i mètodes qüestionables un argument destinat a convèncer Ronald Reagan.

A la segona part, les faccions islamistes, cada vegada més influïdes per la radicalització de Zawahiri i pel seu ric seguidor saudita Osama bin Laden, s'uneixen a l'administració Reagan, influïda pels neoconservadors, en la lluita contra la invasió soviètica de l'Afganistan.

Quan les tropes soviètiques finalment abandonen l'Afganistan i el Bloc de l'Est comença a esfondrar-se el 1989, tant els islamistes com els neoconservadors creuen haver estat els principals responsables de la dissolució de la Unió Soviètica. Curtis defensa que la Unió Soviètica ja era a punt de col·lapsar independentment de les seves accions.

Els islamistes, però, interpreten els fets d'una altra manera. Convençuts del seu triomf, creuen tenir el poder de crear estats islàmics «purs» a Egipte i Algèria. Els intents de crear-los són reprimits per la força. Aleshores intenten provocar revolucions en tots dos països mitjançant el terrorisme, amb la intenció d'espantar la població perquè s'aixequi contra els governants. La violència, però, aterreix els ciutadans i el govern algerià aprofita aquesta por per mantenir-se al poder. Finalment, els islamistes declaren que tota la població dels dos països està profundament contaminada pels valors occidentals. A Algèria acaben enfrontant-se entre ells, ja que cada grup considera que els membres de les altres organitzacions terroristes no són autèntics musulmans.

Als Estats Units, les aspiracions neoconservadores d'utilitzar el poder militar nord-americà per continuar destruint els enemics queden frenades per l'elecció de George H. W. Bush com a president dels Estats Units i, posteriorment, per l'elecció de Bill Clinton el 1992, que els deixa completament fora del poder.

Els neoconservadors i els seus aliats de la dreta cristiana intenten demonitzar Clinton durant tota la seva presidència mitjançant històries reals i inventades de corrupció i immoralitat. Contràriament al que esperaven, la població estatunidenca no es gira contra Clinton. Mentrestant, els intents revolucionaris islamistes acaben en un vessament de sang massiu i deixen els islamistes sense suport popular. Zawahiri i bin Laden fugen a la relativa seguretat de l'Afganistan i anuncien una nova estratègia: per combatre la decadència moral inspirada per Occident, han d'atacar-ne la font, els Estats Units.

La part final aborda l'ascens real d'al-Qaida. Curtis defensa que, després del fracàs de les revolucions islamistes, bin Laden i Zawahiri tenien poc o cap suport popular i encara menys una organització terrorista complexa, per la qual cosa depenien d'operatius independents per executar la seva nova crida a la gihad.

El documental sosté, però, que per processar bin Laden in absentia pels atemptats de 1998 contra les ambaixades dels Estats Units, els fiscals nord-americans havien de demostrar que era el cap d'una organització criminal responsable dels atemptats. Localitzen Jamal al-Fadl, un antic col·laborador de bin Laden, i li paguen perquè declari que bin Laden és el cap d'una gran organització terrorista anomenada «al-Qaida».

Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, els neoconservadors de la nova administració republicana de George W. Bush utilitzen, segons el documental, aquesta concepció de l'organització per justificar una nova croada contra un nou enemic, que culmina amb l'inici de la guerra contra el terrorisme.

Quan la invasió estatunidenca de l'Afganistan no aconsegueix desmantellar l'organització terrorista que es buscava, l'administració Bush dirigeix l'atenció cap a l'interior del país i busca infructuosament cèl·lules dorments terroristes als Estats Units.

El 2003, estén la guerra contra el terrorisme a una guerra contra amenaces percebudes de caràcter més general amb la invasió de l'Iraq de 2003. Les idees i tàctiques també s'estenen al Regne Unit, on Tony Blair utilitza l'amenaça terrorista per dotar-se d'una nova autoritat moral.

També s'examinen les conseqüències de l'estratègia neoconservadora, entre les quals la detenció indefinida de sospitosos de terrorisme al camp de detenció de Guantánamo, molts dels quals suposadament van ser capturats a partir de les acusacions de l'Aliança del Nord antitalibana sense una investigació efectiva per part de les forces armades dels Estats Units, i altres formes de «prevenció» contra amenaces inexistents o improbables basades únicament en el potencial que poguessin arribar a representar un perill.

Curtis intenta específicament rebaixar la por a un atac amb una bomba bruta i conclou afirmant que els polítics acabaran havent d'admetre que algunes amenaces s'han exagerat i que d'altres no tenen cap fonament real. Segons Curtis, en una època en què les grans idees han perdut credibilitat, «la por d'un enemic fantasma és tot el que queda als polítics per conservar el poder».

The Power of Nightmares va rebre crítiques generalment favorables.^[28] Rotten Tomatoes va informar que un 88% dels vuit crítics recopilats havien publicat ressenyes positives, amb una puntuació mitjana de 8,1 sobre 10.^[29] A Metacritic, que normalitza sobre 100 les valoracions de la crítica generalista, va obtenir una mitjana de 78 basada en sis ressenyes, corresponent a «crítiques generalment favorables».^[28]

Entertainment Weekly va descriure el documental com «un assaig cinematogràfic fluid, arrelat en proves reunides meticulosament, que aguditza i neteja la percepció», mentre que Variety el va considerar «una desconstrucció magnífica, reveladora i sovint absurdament divertida dels mites i les realitats del terrorisme global».^[30][31]

El San Francisco Chronicle també va valorar-lo molt positivament i el va comparar amb «un article brillant de The Atlantic Monthly que, afortunadament, hagués cobrat vida cinematogràfica».^[32]

The New York Times es va mostrar més escèptic. El crític literari i cinematogràfic A. O. Scott no va quedar convençut pels intents de comparar els atacs dels conservadors estatunidencs contra Bill Clinton amb les activitats revolucionàries islamistes i va afirmar que la comprensió que el documental mostrava de la política, tant geopolítica com nacional, podia semblar «curiosament superficial».^[19] El maig de 2005, Adam Curtis va afirmar que el 94% dels correus electrònics que havia rebut la BBC en resposta al documental eren favorables.^[4]

La sèrie va guanyar un BAFTA a la millor sèrie factual el 2005.^[33] També va rebre premis del Directors Guild of Great Britain i la Royal Television Society.^[34][35]

Alguns observadors progressistes van rebre el documental de manera especialment positiva. Common Dreams el va comparar favorablement amb la «píndola vermella» de la sèrie cinematogràfica Matrix, una comparació que Curtis va apreciar.^[24][36]

The Village Voice també va publicar una valoració majoritàriament favorable i va afirmar que, «com a cinema partidista, sovint és brillant i de vegades hilarant: una versió superior de Syriana».^[37]

The Nation, tot i formular una crítica detallada del contingut, va afirmar que «probablement és la pel·lícula més important sobre la "guerra contra el terrorisme" des dels esdeveniments de l'11 de setembre».^[38]

Entre els crítics conservadors i neoconservadors dels Estats Units, The Power of Nightmares va ser descrit com una teoria de la conspiració, una obra antiamericana o totes dues coses. David Asman, de Fox News, va afirmar que els agradaria no haver de continuar presentant exemples de com els mitjans europeus havien esdevingut «obsessivament antiamericans», però que continuaven anant cada vegada més lluny «fins al punt de l'absurd».^[39]

El comentarista Clive Davis va expressar una opinió semblant a National Review, on va acusar alguns productors britànics de mantenir una visió inspirada per Noam Chomsky dels Estats Units com a origen de tots els mals.^[40]

Altres comentaristes també van qualificar el documental de teoria de la conspiració. Davis i el comentarista britànic David Aaronovitch van utilitzar explícitament aquesta expressió per descriure la tesi de la sèrie; Aaronovitch va afirmar que l'argument de Curtis era «tan subtil com un maó».^[40][41]

Les crítiques en aquest sentit van continuar després dels atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005. La Christian Broadcasting Network va citar el documental com a exemple de les afirmacions de «l'esquerra britànica» segons les quals la guerra estatunidenca contra el terrorisme era un frau, i l'Australia/Israel & Jewish Affairs Council el va qualificar de «la sèrie documental antibel·licista més delirant i extrema que mai ha patrocinat la BBC».^[22][42]

A The Shadows in the Cave, Curtis recalca que no nega que hi hagi activitat terrorista, sinó que considera que l'amenaça del terrorisme havia estat enormement exagerada. En resposta a les acusacions de teoria de la conspiració, va afirmar que no creia que l'ús de la por com a força política fos resultat d'una conspiració, sinó que els protagonistes del documental simplement «hi havien topat».^[24]

Peter Bergen, escrivint per a The Nation, va formular una crítica detallada del documental. Bergen va sostenir que, encara que al-Qaida no fos tan organitzada com havia afirmat l'administració Bush, continuava sent una força molt perillosa a causa del fanatisme dels seus seguidors i dels recursos disponibles per a bin Laden.

Pel que fa a l'afirmació de Curtis que al-Qaida havia estat una creació dels polítics neoconservadors, Bergen la va qualificar de «disbarat» i va assenyalar que existien proves substancials que al-Qaida havia estat fundada el 1988 per bin Laden i un petit grup de militants afins, i que posteriorment s'havia convertit en l'organització clandestina i disciplinada que va perpetrar els atemptats de l'11 de setembre.^[43]

Bergen també va argumentar que els plantejaments de Curtis podien servir per excusar el fracàs de Bush a l'hora de capturar bin Laden durant la invasió de l'Afganistan de 2001 i el fet d'haver ignorat advertiments sobre un atac terrorista abans de l'11 de setembre.^[43]

També es van plantejar altres objeccions sobre la representació dels neoconservadors. Davis va mostrar el seu descontentament amb la manera com Curtis presentava Leo Strauss i va afirmar que, «en el món de Curtis, és Strauss, i no Osama bin Laden, qui és el veritable geni maligne».^[40] Peter Bergen va sostenir que el documental exagerava la influència de Strauss sobre el neoconservadorisme i va atribuir una influència més gran a la filosofia política d'Albert Wohlstetter.^[43]

Una ressenya de 2005 publicada a Filmcritic.com, de Christopher Null, va criticar la reconstrucció que Curtis feia dels atacs polítics contra Bill Clinton a «The Phantom Victory», i va considerar que aquests procedien més aviat de la dreta religiosa estatunidenca que no pas dels «intel·lectuals universitaris» del moviment neoconservador.^[44]

Daniel Pipes, comentarista polític conservador estatunidenc i fill de Richard Pipes, entrevistat al documental, va afirmar que la sèrie minimitzava l'amenaça que havia representat el comunisme per als Estats Units. Segons Pipes, el documental arribava a aquesta conclusió sense mencionar la Comintern, Julius i Ethel Rosenberg, Klaus Fuchs ni Igor Gouzenko.^[45]

També s'han assenyalat omissions en la història presentada al documental. Diversos espectadors van observar l'absència del conflicte israelianopalestí.^[19][37] Davis va sostenir que les idees de Leo Strauss s'havien format arran de les seves experiències a Alemanya durant la República de Weimar i va suggerir que el fet que el documental no ho mencionés responia a la voluntat de presentar Strauss com algú preocupat per la cultura dels suburbis estatunidencs de manera semblant a Qutb.^[40]

Després de la seva estrena, The Power of Nightmares va ser comparat repetidament amb Fahrenheit 9/11, la crítica que el cineasta estatunidenc Michael Moore va fer el 2004 dels primers quatre anys de la presidència de George W. Bush.

The Village Voice va definir directament The Power of Nightmares com «el documental d'agitprop més comentat des de Fahrenheit 9/11».^[37] The Nation i Variety van valorar el documental de Curtis per damunt de Fahrenheit i d'altres documentals polítics en diversos aspectes: el primer va considerar-lo més «intel·lectualment estimulant» i «històricament profund», mentre que el segon en va destacar «l'equilibri, l'amplitud de mires i el sentit de la perspectiva històrica».^[31][38] L'obra de Moore també va servir de punt de comparació per als crítics conservadors de Curtis.^[40]

Curtis ha intentat distingir el seu treball del de Moore, a qui va descriure com un cineasta d'«agitprop polític», i va afirmar que seria difícil deduir les seves pròpies opinions polítiques simplement mirant The Power of Nightmares.^[4]