The Well of Loneliness

Infotaula de llibreThe Well of Loneliness

Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
AutorRadclyffe Hall Modifica el valor a Wikidata
Llenguaanglès i anglès britànic Modifica el valor a Wikidata
PublicacióRegne Unit, 1928 Modifica el valor a Wikidata
EditorialJonathan Cape Modifica el valor a Wikidata
Gènereliteratura LGBT i literatura lèsbica Modifica el valor a Wikidata
Nombre de pàgines414 Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióParís
Londres Modifica el valor a Wikidata

The Well of Loneliness és una novel·la de temàtica lèsbica de l'escriptora britànica Radclyffe Hall, publicada per primera vegada el 1928 per Jonathan Cape.[a] Segueix la vida de Stephen Gordon, una dona anglesa de família de classe alta la «inversió sexual» (homosexualitat) de la qual es manifesta des de ben petita. Troba l'amor en Mary Llewellyn, a qui coneix mentre treballa com a conductora d'ambulància durant la Primera Guerra Mundial, però la seva felicitat queda marcada per l'aïllament i el rebuig socials, que Hall presenta com els patiments habituals de les persones «invertides», amb efectes previsiblement debilitants. La novel·la presenta la «inversió» com una condició natural i concedida per Déu i formula una súplica explícita: «Doneu-nos també el dret a existir».[2][3]

Poc després de publicar-se, el llibre es va convertir en l'objectiu d'una campanya de James Douglas, editor del Sunday Express. Douglas va escriure que «preferiria donar a un noi sa o a una noia sana un flascó d'àcid cianhídric abans que aquesta novel·la». Un tribunal britànic la va considerar obscena perquè defensava «pràctiques antinaturals entre dones»;[4] no es va tornar a publicar a Anglaterra fins al 1949.[5][6][7] Als Estats Units, el llibre va superar les impugnacions judicials a l'estat de Nova York i al Tribunal de Duanes dels Estats Units.[8]

La publicitat generada pels processos judicials de The Well of Loneliness va augmentar la visibilitat de les lesbianes en les cultures britànica i estatunidenca.[9] Durant dècades va ser la novel·la lèsbica en anglès més coneguda i sovint la primera font d'informació sobre lesbianisme a què podien accedir els joves.[10] Alguns lectors l'han valorada positivament, mentre que d'altres han criticat les expressions d'autoodi de Stephen i han considerat que fomentava la vergonya.[11] La novel·la va rebre moltes crítiques en el seu moment —algunes de les quals poden haver estat motivades pels prejudicis—, però ha acabat sent reconeguda com un clàssic de la literatura queer.[12]

El llibre va entrar al domini públic als Estats Units el 2024.[13]

Context

El 1926, Radclyffe Hall es trobava al punt culminant de la seva carrera. La seva novel·la Adam's Breed, sobre el despertar espiritual d'un cap de cambrers italià, s'havia convertit en un èxit de vendes i aviat obtindria el Prix Femina i el Premi Memorial James Tait Black.[14] Feia temps que pensava a escriure una novel·la sobre la inversió sexual i considerava que la seva reputació literària permetria que una obra d'aquesta mena fos escoltada. Com que sabia que s'arriscava a provocar un escàndol i «el naufragi de tota la seva carrera», va demanar i obtenir l'aprovació de la seva parella, Una Troubridge, abans de començar-la.[15] Els seus objectius eren socials i polítics: volia posar fi al silenci públic sobre l'homosexualitat, afavorir «una comprensió més tolerant» i «estimular totes les classes de persones invertides a demostrar la seva vàlua mitjançant el treball dur [...] i una vida sòbria i útil».[16]

L'abril de 1928 va dir al seu editor que el nou llibre exigiria un compromís total de l'editorial i que no permetria que se'n modifiqués ni una sola paraula. «He posat la meva ploma al servei d'algunes de les persones més perseguides i incompreses del món [...] Pel que jo sé, mai abans no s'ha intentat res semblant en la ficció».[17] Una de les raons que Hall va donar per escriure el llibre era que volia ser la primera persona a «trencar la conspiració de silenci» sobre la inversió sexual.[18]

Context social i cultural

Subcultura lèsbica i gai parisenca

En l'època de Hall, París era coneguda per tenir una comunitat gai i lèsbica relativament nombrosa i visible, en part perquè França, a diferència d'Anglaterra, no tenia lleis contra l'homosexualitat masculina.[19] Les novel·les de Marcel Proust, que representaven la subcultura gai i lèsbica, continuaven exercint una gran influència sobre la societat parisenca dels anys vint.

Quan Stephen viatja per primera vegada a París, a instàncies del seu amic Jonathan Brockett —que podria estar basat en Noël Coward—,[20] encara no ha parlat de la seva inversió amb ningú. Brockett, fent de guia, insinua l'existència d'una història secreta de la inversió a la ciutat quan es refereix a la suposada relació de Maria Antonieta amb la princesa de Lamballe.[21][22]

El Temple de l'Amistat a la residència de Natalie Barney, al número 20 de la Rue Jacob.

Brockett presenta Stephen a Valérie Seymour, que, com el personatge real en qui es basa, Natalie Clifford Barney,[20] és l'amfitriona d'un saló literari molts dels convidats del qual són lesbianes i homes gais. Immediatament després d'aquesta trobada, Stephen anuncia que ha decidit instal·lar-se a París, al número 35 de la Rue Jacob, una propietat adquirida per recomanació de Seymour i que té un temple en un racó d'un jardí cobert de vegetació. Barney vivia i celebrava el seu saló al número 20 de la mateixa via.[23]

Stephen desconfia de Valérie i no visita el seu saló fins després de la guerra, quan Brockett la convenç que Mary s'està aïllant massa. Descobreix que Valérie és una «criatura indestructible» capaç de proporcionar als altres, almenys temporalment, una certa autoestima: «tothom se sentia molt normal i valent quan es reunia a casa de Valérie Seymour».[24] Amb els recels de Stephen «anestesiats», ella i Mary s'endinsen cada vegada més en el «país desolat» de la vida gai parisenca. A l'Alec's Bar, el pitjor d'una sèrie de locals nocturns depriments, troben «les restes malmeses d'uns homes que [...] menyspreats pel món, havien de menysprear-se ells mateixos més enllà de qualsevol esperança, semblava, de salvació».[25]

Moltes de les persones familiaritzades amb la subcultura descrita per Hall, inclosos alguns dels seus amics, discrepaven de la seva representació. Romaine Brooks la va qualificar d'«excavadora de cucs amb pretensions d'arqueòloga distingida».[26] La correspondència de Hall mostra que la visió negativa de locals com l'Alec's que expressa a la novel·la era sincera,[27] però també sabia que aquells bars no representaven totes les comunitats homosexuals de París.[28]

És habitual que els crítics assenyalin que la seva pròpia experiència de la vida lèsbica no era tan miserable com la d'Stephen.[29] En centrar-se en el patiment i descriure'n la causa com una «persecució incessant» exercida per «els anomenats justos i rectes», Hall intensificava la urgència de la seva reivindicació de canvi.[30]

Primera Guerra Mundial

Tot i que a la nota de l'autora Hall nega que la unitat d'ambulàncies a què s'incorpora Stephen tingui una base real, es va inspirar àmpliament en les experiències de guerra de la seva amiga Toupie Lowther, cocomandant de l'única unitat femenina que va servir al front a França. Lowther, com Stephen, provenia d'una família aristocràtica, vestia amb un estil masculí i era una esgrimista, tennista i conductora consumada, a més d'aficionada al jujutsu.[31] Anys més tard va afirmar que el personatge de Stephen estava basat en ella, cosa que potser era parcialment certa.[32]

A The Well of Loneliness, el treball de guerra proporciona un paper socialment acceptable a les dones «invertides». La veu narrativa demana que no se n'oblidin les contribucions i prediu que no tornaran a amagar-se: «durant aquells anys terribles es va formar un batalló que mai més no seria completament dissolt».[33] La metàfora militar continua més endavant, quan les persones invertides del París de postguerra són anomenades repetidament «un exèrcit miserable».[34]

Hall recorre a la imatge del soldat que pateix neurosi de guerra per representar les persones invertides com a psicològicament perjudicades per la seva condició d'excloses: «perquè no són les bombes les que alteren els nervis de la persona invertida, sinó aquell terrible bombardeig silenciós procedent de les bateries de la bona gent de Déu».[35]

Cristianisme i espiritisme

Hall, que s'havia convertit a l'Església Catòlica el 1912, era profundament religiosa.[36][37] També creia en la comunicació amb els morts i en un moment determinat havia volgut convertir-se en mèdium,[38] fet que la va enfrontar amb l'Església, que condemnava l'espiritisme.[39] Totes dues creences van quedar reflectides a The Well of Loneliness.

Stephen, nascuda la vigília de Nadal i anomenada així pel primer màrtir del cristianisme, somia de petita que «d'alguna manera estranya [és] Jesús».[40] Quan descobreix que Collins, la criada de qui està enamorada durant la infantesa, pateix una bursitis prepatel·lar, prega perquè la malaltia li sigui transferida: «Voldria rentar Collins amb la meva sang, Senyor Jesús; m'agradaria molt ser una salvadora per a Collins; l'estimo i vull que em facin mal com te'n van fer a Tu».[41] Aquest desig infantil de martiri anticipa l'autosacrifici final de Stephen en favor de Mary.[42]

Després d'enganyar Mary perquè l'abandoni —executant un pla que fa exclamar a Valérie «vas néixer per ser màrtir!»—,[43] Stephen, sola a casa seva, veu l'habitació plena de persones invertides, vives, mortes i encara no nascudes. Li demanen que intercedeixi per elles davant Déu i finalment la posseeixen. És amb la seva veu col·lectiva que Stephen exigeix a Déu: «Doneu-nos també el dret a existir».[44]

Després de llegir Krafft-Ebing a la biblioteca del pare, Stephen obre la Bíblia a l'atzar buscant un senyal i llegeix Gènesi 4:15: «I el Senyor va posar un senyal a Caín...».[45] Hall utilitza la marca de Caín, símbol de vergonya i exili, al llarg de la novel·la com a metàfora de la situació de les persones invertides.[46]

La seva defensa de la inversió adopta la forma d'un argument religiós: Déu havia creat les persones invertides i, per tant, la humanitat les havia d'acceptar.[47][48][49] L'ús d'imatges religioses a la novel·la va indignar-ne els adversaris,[50] però la concepció de Hall de la inversió com una condició concedida per Déu va ser una contribució influent al llenguatge dels drets LGBT.[48]

Argument

Natalie Barney, estatunidenca establerta a París que hi mantenia un saló literari, va servir de model per a Valérie Seymour.[51]

La protagonista, Stephen Gordon, neix a finals de l'època victoriana[52] en una família de classe alta de Worcestershire. Els pares esperaven un nen i li posen el nom que ja havien escollit. Fins i tot en néixer presenta una aparença física poc habitual: és «una criatureta semblant a un capgròs, de malucs estrets i espatlles amples».[53] Odia els vestits, vol tallar-se els cabells curts i desitja ser un noi. Als set anys s'enamora d'una criada anomenada Collins i queda destrossada quan la veu besant un lacai.

El pare d'Stephen, Sir Phillip, l'adora i intenta comprendre-la a través dels escrits de Karl Heinrich Ulrichs, el primer autor modern que va proposar una teoria de l'homosexualitat,[54] però no comparteix amb la filla el que hi descobreix. La mare, Lady Anna, es mostra distant i veu Stephen com una «reproducció defectuosa, indigna i mutilada» de Sir Phillip.[55]

Als divuit anys, Stephen estableix una amistat estreta amb un canadenc, Martin Hallam, però queda horroritzada quan ell li declara el seu amor. L'hivern següent, Sir Phillip mor esclafat per la caiguda d'un arbre. En els darrers instants intenta explicar a Lady Anna que Stephen és una persona «invertida», però mor abans d'aconseguir-ho.

Stephen comença a vestir roba masculina confeccionada per un sastre en lloc d'una modista. Als vint-i-un anys s'enamora d'Angela Crossby, l'esposa estatunidenca d'un nou veí. Angela utilitza Stephen com un «anodí contra l'avorriment» i li permet «uns quants petons més aviat de col·legiala».[56] Mantenen una relació que, tot i no explicitar-se, sembla tenir algun component sexual, almenys per a Stephen.

Aleshores Stephen descobreix que Angela manté una aventura amb un home. Tement que la descobreixin, Angela mostra al marit una carta d'Stephen, i ell n'envia una còpia a la mare d'aquesta. Lady Anna increpa la filla per «atrevir-se a utilitzar la paraula amor en relació amb [...] aquests desitjos antinaturals de la teva ment desequilibrada i el teu cos indisciplinat». Stephen respon: «Com el meu pare t'estimava a tu, jo estimava... Era bo, bo, bo; hauria donat la vida mil vegades per Angela Crossby».[57]

Després de la discussió, Stephen entra a l'estudi del pare i obre per primera vegada la llibreria que ell mantenia tancada amb clau. Hi troba un llibre de Krafft-Ebing —que els crítics suposen que és Psychopathia Sexualis, un text sobre homosexualitat i parafílies—[58] i, en llegir-lo, descobreix que és una persona «invertida».

Stephen es trasllada a Londres i escriu una primera novel·la que obté una bona rebuda. La segona té menys èxit, i el seu amic Jonathan Brockett, dramaturg i també invertit, l'anima a viatjar a París per millorar l'escriptura mitjançant una experiència vital més àmplia. Allà entra breument en contacte per primera vegada amb la cultura urbana homosexual i coneix Valérie Seymour, amfitriona d'un saló lèsbic.

Durant la Primera Guerra Mundial s'incorpora a una unitat d'ambulàncies, acaba servint al front i rep la Croix de Guerre. S'enamora d'una companya més jove, Mary Llewellyn, que se'n va a viure amb ella després de la guerra. Al principi són felices, però Mary se sent sola quan Stephen reprèn l'escriptura. Rebutjada per la societat benestant, Mary es llança a la vida nocturna parisenca. Stephen considera que Mary s'està tornant dura i amargada i se sent incapaç de proporcionar-li «una existència més normal i completa».[59]

Martin Hallam, que ara viu a París, reprèn la seva antiga amistat amb Stephen. Amb el temps s'enamora de Mary. Convençuda que no pot fer-la feliç, Stephen fingeix mantenir una aventura amb Valérie Seymour per empènyer Mary als braços de Martin. La novel·la acaba amb la súplica d'Stephen a Déu: «Doneu-nos també el dret a existir!».[2]

Sexologia

Hall va descriure The Well of Loneliness com «la primera novel·la llarga i molt seriosa dedicada íntegrament al tema de la inversió sexual».[60] La va escriure en part per popularitzar les idees de sexòlegs com Richard von Krafft-Ebing i Havelock Ellis, que consideraven l'homosexualitat un tret innat i immutable: una inversió sexual congènita.[61]

A Psychopathia Sexualis (1886), de Krafft-Ebing, el primer llibre que Stephen troba a l'estudi del pare, la inversió es descriu com un trastorn degeneratiu habitual en famílies amb antecedents de malaltia mental.[62] El contacte amb aquestes idees porta Stephen a descriure's a si mateixa i les altres persones invertides com «horriblement mutilades i lletges».[63]

Obres posteriors com Sexual Inversion (1896), de Havelock Ellis —que va escriure un pròleg per a The Well—, descrivien la inversió simplement com una diferència, i no com un defecte. El 1901, Krafft-Ebing ja havia adoptat una postura semblant.[64] Hall defensava aquestes idees en oposició a les dels psicoanalistes, que veien l'homosexualitat com una forma d'aturada del desenvolupament psicològic i alguns dels quals creien que es podia modificar.[65]

El comentari de Havelock Ellis per a la novel·la, tot i haver estat editat i censurat fins a cert punt, la vinculava directament amb les teories de la inversió sexual:

«He llegit The Well of Loneliness amb un gran interès perquè, a banda de les seves grans qualitats com a novel·la d'una escriptora d'art consumat, té una notable significació psicològica i sociològica. Pel que jo sé, és la primera novel·la anglesa que presenta, d'una manera completament fidel i intransigent, un aspecte particular de la vida sexual tal com existeix avui entre nosaltres. La relació de determinades persones que, encara que siguin diferents dels seus semblants, de vegades tenen el caràcter més elevat i les aptituds més excel·lents, amb la societat sovint hostil en què viuen planteja problemes difícils que encara no s'han resolt».[66]

El terme «inversió sexual» implicava una inversió dels rols de gènere. Es considerava que les dones invertides tendien, en major o menor grau, a les activitats i la manera de vestir tradicionalment masculines;[67] segons Krafft-Ebing, tenien una «ànima masculina». Krafft-Ebing creia que les persones invertides més extremes també presentaven una inversió dels caràcters sexuals secundaris. Les investigacions d'Ellis no havien demostrat cap diferència física d'aquesta mena, però va dedicar molts estudis a buscar-la.[68]

La idea apareix a la novel·la en les proporcions físiques poc habituals d'Stephen des del naixement i en l'escena ambientada al saló de Valérie Seymour, on «el timbre d'una veu, la forma d'un turmell, la textura d'una mà» revelen la inversió dels convidats.[69][70][71]

Impacte social i llegat

Coneixement social de l'homosexualitat

El 1921, Lord Birkenhead, aleshores lord canceller de la Gran Bretanya, s'havia oposat a un projecte de llei que hauria criminalitzat el lesbianisme adduint que «de cada mil dones [...] 999 no han sentit ni un murmuri sobre aquestes pràctiques».[72]

En realitat, el coneixement del lesbianisme havia anat augmentant gradualment des de la Primera Guerra Mundial, però continuava sent un tema que la majoria de la població desconeixia o potser simplement preferia ignorar.[73] The Well of Loneliness va convertir per primera vegada la inversió sexual en un tema de conversa domèstica.[74]

La prohibició del llibre va atreure tanta atenció sobre el mateix tema que pretenia suprimir que va fer que les autoritats britàniques es mostressin prudents davant de nous intents de censurar llibres per contingut lèsbic. El 1935, després d'una denúncia contra un llibre de salut titulat The Single Woman and Her Emotional Problems, un memoràndum del Ministeri de l'Interior assenyalava: «És ben sabut que el processament de The Well of Loneliness va provocar una publicitat infinitament més gran sobre el lesbianisme que la que hauria existit sense el procés».[75]

En un estudi sobre una comunitat lèsbica de classe treballadora de Buffalo, a Nova York, durant les dècades de 1940 i 1950, The Well of Loneliness era l'única obra de literatura lèsbica que les participants havien llegit o de la qual havien sentit parlar.[76] Per a moltes lesbianes joves dels anys cinquanta era l'única font d'informació sobre lesbianisme.[77]

El reconeixement del títol feia possible trobar el llibre quan les llibreries i biblioteques encara no tenien seccions dedicades a la literatura LGBT.[78] Encara el 1994, un article de Feminist Review assenyalava que The Well «apareix regularment en històries de sortida de l'armari —i no només en les de lesbianes grans—».[79]

Sovint ha estat objecte de burla. Terry Castle va afirmar que, «com moltes lesbianes amants dels llibres, sembla que he passat bona part de la meva vida adulta fent-ne bromes», i Mary Renault, que la va llegir el 1938, recordava haver rigut de la seva «solemnitat sense humor» i de la seva «inadmissible indulgència amb l'autocompassió».[80][81]

Tanmateix, també ha provocat respostes emocionals molt intenses, tant positives com negatives. Una dona es va enfadar tant imaginant l'efecte que The Well podia tenir sobre «una lesbiana emergent i aïllada» que «va escriure una nota al llibre de la biblioteca per explicar a les altres lectores que l'amor entre dones pot ser bell».[82] Una supervivent de l'Holocaust va afirmar: «Recordant aquell llibre, volia viure prou temps per besar una altra dona».[83]

Vestimenta i sexualitat

James Douglas va il·lustrar la seva denúncia de The Well amb una fotografia de Radclyffe Hall vestida amb una jaqueta d'esmòquing de seda i corbatí, sostenint una cigarreta i un monocle. També portava una faldilla recta fins als genolls, però articles posteriors del Sunday Express van retallar tant la fotografia que resultava difícil veure que no duia pantalons.[84]

L'estil de vestir de Hall no era escandalós als anys vint: els cabells curts eren habituals i la combinació de jaquetes entallades i faldilles curtes era una moda reconeguda que les revistes descrivien com un estil «severament masculí».[85] Algunes lesbianes, com Hall, adoptaven variants d'aquest estil per assenyalar la seva sexualitat, però era un codi que només unes poques persones sabien interpretar.[86][87]

Amb la controvèrsia entorn de The Well of Loneliness, Hall es va convertir en la cara pública de la inversió sexual i totes les dones que preferien les modes masculines van quedar sotmeses a un nou escrutini.[88] La periodista lesbiana Evelyn Irons, que considerava la manera de vestir de Hall «més aviat efeminada» en comparació amb la seva, va explicar que, després de publicar-se The Well, els camioners cridaven pel carrer a qualsevol dona que portés coll i corbata: «Oh, vostè és la senyoreta Radclyffe Hall».[89]

Algunes dones van acollir favorablement aquella nova visibilitat: quan Hall va parlar en un dinar el 1932, el públic era ple de dones que n'havien imitat l'estil.[90] Però en un estudi sobre dones lesbianes de Salt Lake City durant les dècades de 1920 i 1930, gairebé totes lamentaven la publicació de The Well perquè havia atret una atenció indesitjada sobre elles.[91]

Representació negativa de la lesbiana femenina

Durant la dècada de 1970 i principis de la de 1980, quan les feministes lesbianes van rebutjar les identitats butch i femme que la novel·la de Hall havia contribuït a definir, autores com Jane Rule i Blanche Wiesen Cook van criticar The Well per definir el lesbianisme en termes de masculinitat i per presentar la vida lèsbica com una existència «sense alegria».[92]

A més, es pot considerar que The Well encarna idees que els lectors actuals poden percebre com a misògines i bifòbiques en la representació de les dones femme que senten atracció per Stephen però acaben mantenint relacions heterosexuals. La feminitat de Mary, en particular, queda menystinguda per la manera com Hall la representa: no és igual a Stephen en edat, educació, família ni riquesa, i per això la seva amant la infantilitzava constantment.

Aquesta situació, unida a la dependència de Mary envers Stephen, sembla remarcar la suposada inferioritat del femení respecte del masculí. Segons Clare Hemmings, Mary s'utilitza simplement com «un mitjà perquè Stephen arribi a comprendre la veritable naturalesa de la situació de la persona desviada».[93]

Hemmings afegeix que tant Mary com Angela representen la «femme traïdora», que continua sent poc fiable perquè pot abandonar-te —a tu, la seva amant— per un home.[94]

Bisexualitat

La concepció de la sexualitat representada a la novel·la es formula en termes estrictament binaris i se situa dins dels estereotips misògins predominants en l'època en què va ser publicada. Això contribueix als matisos bifòbics presents en el tractament dels personatges femme que senten atracció sexual per altres dones, especialment Mary.

Aquestes decisions es poden explicar parcialment per la manera com s'entenia aleshores el terme «bisexualitat». Durant el període d'entreguerres, la definició s'entenia habitualment com un terme científic que descrivia una dualitat psicològica de gènere i no pas una preferència sexual. En altres paraules, s'utilitzava com un neologisme científic per referir-se a l'androgínia i es relacionava amb les concepcions del gènere i el sexe, no amb les preferències sexuals.[95]

Algunes dones de l'època seguien la teoria d'Otto Weininger, segons la qual les persones atretes per membres del seu mateix sexe no naixien ni homes ni dones, sinó totes dues coses: eren «tipus sexualment intermedis». Aquesta teoria sostenia que «la dona que atrau altres dones i se sent atreta per elles és ella mateixa mig home» i que «l'homosexualitat en una dona és el resultat de la seva masculinitat i pressuposa un grau més alt de desenvolupament».[95]

Confusió entre sexualitat i gènere

Altres crítiques se centren en la possible confusió entre sexualitat i gènere dins la novel·la. Jay Prosser argumenta que «en rastrejar correctament el deute de Hall amb els sexòlegs del segle XIX, els crítics han reduït erròniament la inversió sexual a l'homosexualitat».[96]

El que molts anomenen el «lesbianisme butch» d'Stephen seria, segons Prosser, en realitat una identitat transgènere. Durant la infantesa, Stephen insisteix que és un noi: «Sí, és clar que soc un noi [...] He de ser un noi perquè em sento exactament com un». Més tard diu a la mare: «Tota la vida he sentit que no era una dona, i tu ho saps». A partir del rebuig final de Mary per part d'Stephen, suposadament perquè Mary pugui tenir una relació heterosexual amb Martin i una vida més segura, Prosser conclou que «Stephen afirma la seva identificació amb l'home heterosexual».[97]

Esther Newton ofereix una perspectiva diferent sobre la representació aparentment confusa del lesbianisme d'Stephen i la seva fusió amb el gènere, basant l'anàlisi en el context històric i social de The Well. Newton argumenta que «Hall i moltes altres feministes com ella van adoptar [...] la imatge de la lesbiana masculina [...] principalment perquè volien desesperadament escapar del model asexual d'amistat romàntica»[98] predominant durant el segle XIX.

El sexe es concebia com una cosa que «només podia existir en presència d'un penis imperial i imperiós»,[98] de manera que simplement no es reconeixia l'existència del sexe entre dones. Newton mostra que sexòlegs de l'època com Ellis reproduïen aquesta concepció, ja que el seu «antifeminisme i la seva resistència a reconèixer el desig actiu en les dones el van portar a fusionar inversió i masculinitat».[98]

En una societat «molt conscient del sexe i de la seva enorme importància»,[99] Stephen se sent exclosa del paper femení rígid que li imposen pel fet d'haver nascut dona. Perquè els lectors de l'època reconeguessin el lesbianisme d'Stephen, Hall havia de mostrar-la deliberadament «entrant en el món masculí [...] com una lesbiana disfressada amb un cos masculí»,[98] cosa que al mateix temps permetia que les dones femenines de la novel·la manifestessin el seu lesbianisme mitjançant «l'associació amb les seves parelles masculines».[98]

La novel·la també ha tingut defensores entre les feministes acadèmiques, com Alison Hennegan, que assenyala que va augmentar la consciència de l'homosexualitat entre el públic britànic i va obrir el camí a obres posteriors que tractaven qüestions gais i lèsbiques.[100]

En la crítica més recent s'ha tendit a posar l'accent en el context històric de la novel·la,[101][102] però la reputació de The Well com «la novel·la lèsbica més depriment mai escrita»[103] persisteix i continua sent controvertida. Alguns crítics consideren que reforça creences homòfobes, mentre que d'altres defensen que precisament la tragèdia i la representació de la vergonya són els aspectes més convincents de l'obra.[102][104][48]

Les idees i actituds de la novel·la resulten avui antiquades per a molts lectors i pocs crítics n'elogien la qualitat literària.[105]

Malgrat això, continua generant atenció crítica, una identificació intensa i fortes reaccions emocionals entre alguns lectors, a més d'un nivell elevat d'implicació personal entre els seus crítics.[106]

Publicació i recepció contemporània

Tres editorials van elogiar The Well però van rebutjar publicar-la. L'agent de Hall va enviar aleshores el manuscrit a Jonathan Cape, que, tot i mostrar-se prudent davant la possibilitat d'editar un llibre controvertit, hi va veure un possible èxit comercial.

Cape va temptejar el terreny amb un tiratge reduït de 1.500 exemplars, a un preu de quinze xílings —aproximadament el doble del que costava una novel·la normal— per fer-lo menys atractiu als buscadors de sensacionalisme.[107][108]

La publicació, prevista inicialment per a finals de 1928, es va avançar quan Cape va descobrir que una altra novel·la de temàtica lèsbica, Extraordinary Women, de Compton Mackenzie, s'havia de publicar al setembre. Tot i que finalment les dues obres tenien poc en comú, Hall i Cape la consideraven una competidora i volien avançar-s'hi.

The Well va aparèixer el 27 de juliol, amb una coberta negra i una sobrecoberta senzilla. Cape només va enviar exemplars de premsa a diaris i revistes que considerava que tractarien el tema sense sensacionalisme.[109]

Les primeres ressenyes van ser diverses. Alguns crítics van considerar que la novel·la era massa alliçonadora;[110] d'altres, entre els quals Leonard Woolf, creien que estava mal estructurada o criticaven la deixadesa de l'estil. També es va elogiar la sinceritat i la qualitat artística de l'obra, i alguns crítics van expressar simpatia per l'argument moral de Hall.[111]

Durant les tres setmanes posteriors a l'aparició del llibre a les llibreries, cap crític no va reclamar-ne la supressió ni va suggerir que no s'hagués d'haver publicat.[112][113] Una ressenya de T.P.'s & Cassell's Weekly no preveia cap problema: «No es pot saber quin efecte tindrà aquest llibre sobre l'actitud pública de silenci o burla, però tots els lectors coincidiran amb el senyor Havelock Ellis quan afirma al pròleg que "les situacions punyents es presenten amb una absència absoluta d'ofensa"».[114]

Els documents de l'arxiu de l'autora, que el Harry Ransom Center de la Universitat de Texas havia de digitalitzar juntament amb els de la seva parella, l'artista Una Vincenzo, Lady Troubridge, mostren que la novel·la va rebre el suport de milers de lectors, que van escriure a Hall indignats per la prohibició.[115]

Possible autobiografia

Tot i que la infantesa de Hall s'assemblava poc a la vida d'Stephen,[116][117] durant les dècades de 1970 i 1980 alguns autors, com els primers biògrafs de Hall Lovat Dickson i Richard Ormrod, van tractar The Well of Loneliness com una autobiografia lleugerament dissimulada.[118][b]

Angela Crossby podria ser un personatge compost a partir de diverses dones amb les quals Hall havia mantingut relacions durant la joventut, però Mary, que per manca d'interessos propis queda ociosa mentre Stephen treballa,[120] no s'assembla a la parella de Hall, Una Troubridge, una escultora consumada que va traduir les novel·les de Colette a l'anglès.[121][122][123] Hall va afirmar que només s'havia inspirat en ella mateixa per a «les emocions fonamentals característiques de la persona invertida».[124]

Campanya del Sunday Express

Imatge de Radclyffe Hall en una columna del Sunday Express sobre la novel·la.

Un crític que sí que es va sentir ofès per The Well va ser James Douglas, editor del Sunday Express. Douglas era un moralista convençut i defensor del cristianisme muscular, un moviment que pretenia revitalitzar l'Església d'Anglaterra promovent la salut física i la virilitat.

Els seus editorials, redactats amb un llenguatge vistós sobre qüestions com «el vot de les flappers» —és a dir, l'extensió del sufragi a les dones menors de trenta anys— o «els novel·listes sexuals moderns», van contribuir a l'èxit de la família de diaris de l'Express durant les ferotges guerres de circulació de finals dels anys vint. Aquests articles d'opinió compartien les pàgines del Sunday Express amb xafarderies, confessions d'assassins i reportatges sobre les aventures amoroses de grans homes i dones del passat.[125][126]

«L'habilitat i intel·ligència del llibre n'intensifiquen el perill moral. És una defensa seductora i insidiosa destinada a presentar la decadència pervertida com un martiri infligit a aquests marginats per una societat cruel. Llança un vel de sentimentalisme sobre la seva depravació. Fins i tot suggereix que la degradació que s'han provocat ells mateixos és inevitable, perquè no poden salvar-se».
— James Douglas, «A Book That Must Be Suppressed», Sunday Express, 19 d'agost de 1928

La campanya de Douglas contra The Well of Loneliness va començar el 18 d'agost amb anuncis en cartells i tanques publicitàries i un avanç al Daily Express que prometia denunciar «un llibre que hauria de ser suprimit».[127]

L'endemà, Douglas va escriure al seu editorial que la «inversió sexual i la perversió» ja s'havien fet massa visibles i que la publicació de The Well demostrava la necessitat que la societat «es purifiqués de la lepra d'aquests leprosos». Per a Douglas, la visió sexològica de l'homosexualitat era pseudociència, incompatible amb la doctrina cristiana del lliure albir. Sostenia que els homosexuals estaven condemnats per la seva pròpia elecció i que, per tant, podien corrompre els altres mitjançant «la seva propaganda».

Per damunt de tot, calia protegir els infants: «Preferiria donar a un noi sa o a una noia sana un flascó d'àcid cianhídric abans que aquesta novel·la. El verí mata el cos, però el verí moral mata l'ànima». Va exigir que els editors retiressin el llibre i que el ministre de l'Interior actués si no ho feien.[128] La comparació entre pornografia i verí havia estat utilitzada pel Lord Chief Justice, Lord Campbell, quan va presentar l'Obscene Publications Act 1857.

En el que Hall va descriure com un acte d'«imbecil·litat combinada amb un pànic momentani», Jonathan Cape va enviar un exemplar de The Well al ministre de l'Interior perquè en donés la seva opinió i es va oferir a retirar-lo si això convenia a l'interès públic.

El ministre era William Joynson-Hicks, conservador conegut per les seves campanyes contra l'alcohol, els clubs nocturns i el joc, així com per la seva oposició a una versió revisada del Book of Common Prayer. Només va trigar dos dies a respondre que The Well era «greument perjudicial per a l'interès públic» i que, si Cape no el retirava voluntàriament, s'iniciarien procediments penals.[129]

Cape va anunciar que havia interromput la publicació, però en secret va cedir els drets a Pegasus Press, una editorial en anglès de França. El seu soci Wren Howard va portar a París motlles de papier mâché dels tipus d'impremta i, el 28 de setembre, Pegasus Press ja enviava la seva edició al llibreter londinenc Leopold Hill, que n'era el distribuïdor.

La publicitat va fer créixer la demanda i les vendes van ser ràpides, però la reaparició de The Well a les llibreries va arribar aviat a coneixement del Ministeri de l'Interior. El 3 d'octubre, Joynson-Hicks va emetre una ordre per confiscar els enviaments del llibre.[130][131]

Una partida de 250 exemplars va ser interceptada a Dover. Aleshores, el president del Board of Customs s'hi va oposar. Havia llegit The Well i el considerava un bon llibre, de cap manera obscè, i no volia participar en la seva supressió. El 19 d'octubre va alliberar els exemplars confiscats perquè fossin lliurats a les dependències de Leopold Hill, on la Policia Metropolitana de Londres els esperava amb una ordre d'escorcoll.

Hill i Cape van ser citats al Bow Street Magistrates' Court perquè justifiquessin per què el llibre no havia de ser destruït.[132]

Reaccions

Des del principi, la campanya del Sunday Express va atreure l'atenció dels altres diaris. Alguns van donar suport a Douglas, entre els quals el Sunday Chronicle, The People i Truth.[133][134]

El Daily News and Westminster Gazette va publicar una ressenya que, sense comentar l'actuació de Douglas, afirmava que la novel·la «presentava com a màrtir una dona atrapada per un vici».[135] La major part de la premsa britànica, però, va defensar The Well.[136]

The Nation va suggerir que el Sunday Express només havia iniciat la campanya perquè era agost, l'època de sequera informativa en què escassegen les bones històries.[136] Country Life i Lady's Pictorial van publicar ressenyes positives.[137]

Arnold Dawson, del Daily Herald, un diari del Partit Laborista, va qualificar Douglas de «periodista de muntatges» i va afirmar que ningú no donaria el llibre a un infant, que cap infant no voldria llegir-lo i que, si ho fes, no hi trobaria res perjudicial.[138]

Dawson també va publicar una condemna contundent del Ministeri de l'Interior signada per H. G. Wells i George Bernard Shaw i va iniciar una contracampanya que va ajudar Hall a obtenir declaracions de suport del National Union of Railwaymen i de la South Wales Miners' Federation.[139][140]

«Pot ser que un novel·lista no vulgui tractar cap dels temes esmentats més amunt, però la sensació que estan prohibits o que poden ser prohibits, que existeix una llista de tabús, actuarà sobre ell i el farà estar alerta i ser prudent en lloc de lliurar-se als seus impulsos creatius. I tendirà a aferrar-se als temes oficialment acceptables, com l'assassinat i l'adulteri, i evitarà qualsevol cosa original per por que el porti a territoris prohibits».
— E. M. Forster i Virginia Woolf, carta a The Nation and Athenaeum[141]

Leonard Woolf i E. M. Forster van redactar una carta de protesta contra la supressió de The Well i van reunir una llista de partidaris que incloïa Shaw, T. S. Eliot, Arnold Bennett, Vera Brittain i Ethel Smyth.

Segons Virginia Woolf, el pla va fracassar quan Hall es va oposar a la redacció de la carta i va insistir que es fes referència al «mèrit artístic —fins i tot geni—» del llibre.[142] El romanticisme sentimental, la forma tradicional i l'estil elevat de The Well, amb paraules arcaiques com withal, betoken i hath, no encaixaven amb l'estètica modernista. No tothom qui estava disposat a defensar la novel·la en nom de la llibertat d'expressió estava igualment disposat a elogiar-ne els mèrits artístics.[143][20]

La petició va quedar reduïda a una carta breu publicada a The Nation and Athenaeum, signada per Forster i Virginia Woolf, centrada en l'efecte dissuasiu de la censura sobre els escriptors.[141]

Judici al Regne Unit

El judici per obscenitat va començar el 9 de novembre de 1928.[144] L'advocat de Cape, Harold Rubinstein, va enviar 160 cartes a possibles testimonis. Molts es mostraven reticents a comparèixer; segons Virginia Woolf, «generalment ho atribuïen al cor delicat d'un pare o a algun cosí que estava a punt de tenir bessons».[145]

El dia del judici hi van acudir unes quaranta persones, entre les quals Woolf, Forster i figures tan diverses com el biòleg Julian Huxley, Laurence Housman de la British Sexological Society, Robert Cust del London Morality Council, Charles Ricketts de la Royal Academy of Arts i el rabí Joseph Frederick Stern de l'East London Synagogue.

Norman Haire, que es va convertir en el principal testimoni després que Havelock Ellis es retirés, va declarar que l'homosexualitat es transmetia dins les famílies i que una persona no podia esdevenir homosexual llegint llibres de la mateixa manera que no podia contraure sífilis llegint-ne.[146]

No es va permetre que cap dels testimonis expressés la seva opinió sobre la novel·la. D'acord amb l'Obscene Publications Act 1857, el magistrat en cap Sir Chartres Biron podia decidir si el llibre era obscè sense escoltar cap testimoni sobre aquesta qüestió.[147] «No crec que la gent tingui dret a expressar una opinió sobre una qüestió que correspon decidir al tribunal», va afirmar.[148]

Com que Hall no era processada directament, no tenia dret a un advocat propi, i el lletrat de Cape, Norman Birkett, l'havia convençuda perquè no declarés.[147]

Birkett va arribar al tribunal dues hores tard.[149] En la defensa va intentar argumentar que les relacions entre dones de The Well of Loneliness eren purament platòniques. Biron va respondre: «He llegit el llibre».

Abans del judici, Hall havia advertit Birkett que no «vengués les persones invertides en la nostra defensa». Durant una pausa per dinar li va dir que, si continuava afirmant que el llibre no contenia lesbianisme, s'aixecaria enmig del tribunal i explicaria la veritat al magistrat abans que ningú pogués aturar-la.

Birkett es va veure obligat a retractar-se. Va defensar, en canvi, que el llibre estava escrit amb bon gust i tenia un alt grau de mèrit literari.[150] James Melville, que representava Leopold Hill, va seguir una línia semblant: el llibre havia estat «escrit amb esperit reverent», no per despertar pensaments libidinosos, sinó per examinar una qüestió social. El tema en si no s'havia de prohibir i el tractament que en feia el llibre no era censurable.[151]

«[Stephen] escriu a la seva mare en aquests termes: "Has insultat allò que per a mi és natural i sagrat". "Allò que per a mi és sagrat"? Natural i sagrat! I després se'm demana que afirmi que aquest llibre no és de cap manera una defensa de les pràctiques antinaturals entre dones, ni una glorificació ni un elogi d'aquestes, per dir-ho potser d'una manera no tan contundent. "Natural" i "sagrat"! "Bo" repetit tres vegades».
— Sentència de Sir Chartres Biron[152]

En la sentència, dictada el 16 de novembre,[153] Biron va aplicar el test de Hicklin sobre obscenitat: una obra era obscena si tendia a «depravar i corrompre aquelles ments obertes a aquestes influències immorals».

Va considerar que el mèrit literari era irrellevant, perquè un llibre obscè ben escrit resultava encara més perjudicial que un de mal escrit. El tema per si mateix no era necessàriament inadmissible: es podria permetre un llibre que representés «la degradació moral i física que necessàriament comporta lliurar-se a aquests vicis», però cap persona raonable podia considerar que una defensa del reconeixement i la tolerància de les persones invertides no fos obscena.

Va ordenar la destrucció del llibre i va condemnar els acusats a pagar les costes judicials.[154]

Apel·lació

Hill i Cape van recórrer davant el Court of Quarter Sessions de Londres.[155] El fiscal, el procurador general Sir Thomas Inskip, va demanar testimonis de diversos experts en biologia i medicina i de l'escriptor Rudyard Kipling.

Quan Kipling es va presentar el matí del judici, Inskip li va comunicar que no seria necessari. James Melville havia enviat telegrames als testimonis de la defensa la nit anterior per dir-los que no hi acudissin. Els dotze magistrats que van examinar l'apel·lació van haver de basar-se en els fragments que Inskip els va llegir, ja que el director de la fiscalia havia refusat proporcionar-los exemplars del llibre.

Després de deliberar durant només cinc minuts, van confirmar la decisió de Biron.[156]

The Sink of Solitude

The Sink of Solitude, una paròdia anònima en vers obra de «diverses mans», va aparèixer a finals de 1928. Satiritzava tots dos bàndols de la controvèrsia sobre The Well of Loneliness, però els seus principals objectius eren Douglas i Joynson-Hicks, «dos homes bons —sense tenir-ne en compte l'intel·lecte—».[37]

Tot i que la introducció, escrita pel periodista P. R. Stephensen, qualificava de «feble» l'argument moral de The Well i menystenia Havelock Ellis com un «psicòpata», The Sink defensava que el lesbianisme era innat.[157] Presentava Hall com una moralista sense sentit de l'humor que tenia moltes coses en comú amb els adversaris de la seva novel·la.[37]

Una il·lustració, reprenent el tema del martiri religiós de The Well, mostrava Hall clavada en una creu. La imatge va horroritzar l'escriptora; el sentiment de culpa per haver estat representada en un dibuix que considerava blasfem la va portar a escollir un tema religiós per a la seva novel·la següent, The Master of the House.[158][159]

Publicacions posteriors i disponibilitat

L'edició de Pegasus Press va continuar disponible a França i alguns exemplars van arribar al Regne Unit. En una «Letter from Paris» publicada a The New Yorker, Janet Flanner va informar que el lloc on més se'n venien era el quiosc que atenia els passatgers que viatjaven a Londres amb La Flèche d'Or.[160]

El 1946, tres anys després de la mort de Hall, Troubridge volia incloure The Well en una edició commemorativa de les obres de l'autora. Peter Davies, de Windmill Press, va escriure a l'assessor jurídic del Home Office per preguntar si el govern laborista de postguerra permetria que es tornés a publicar.

Sense que Troubridge ho sabés, hi va afegir una postdata: «En realitat no tinc gaire interès a publicar The Well of Loneliness i em sentiria més aviat alleujat que no pas decebut si trobés una manca d'entusiasme en els cercles oficials». El ministre de l'Interior, James Chuter Ede, va advertir Troubridge que qualsevol editor que reimprimís el llibre s'arriscava a ser processat.[161]

El 1949, Falcon Press en va publicar una edició sense que es produís cap impugnació judicial.[5][6] The Well s'ha mantingut en circulació ininterrompudament des d'aleshores i ha estat traduïda a almenys catorze llengües.[155] Durant la dècada de 1960 encara venia 100.000 exemplars anuals només als Estats Units.[162]

El 1972, recordant la controvèrsia, Flanner va assenyalar com resultava d'improbable que un llibre «més aviat innocent» com The Well hagués pogut provocar un escàndol tan gran.[160] El 1974, el llibre va ser llegit per al públic britànic al programa Book at Bedtime de BBC Radio 4.[163] El maig de 1999 se'n va emetre una versió dramatitzada a BBC Radio 4, que posteriorment també ha estat reposada a Radio 4 Extra.

Publicació i judici als Estats Units

Alfred A. Knopf tenia previst publicar The Well of Loneliness als Estats Units al mateix temps que Cape al Regne Unit. Però, després que Cape n'avancés la data de publicació, Knopf es va trobar en la situació d'haver de publicar un llibre que havia estat retirat al seu país d'origen. Va refusar fer-ho i va dir a Hall que res del que poguessin fer impediria que el llibre fos tractat com a pornografia.[164]

Cape va vendre els drets estatunidencs a la recentment creada editorial de Pascal Covici i Donald Friede. Friede havia sentit parlar de The Well en una festa a casa de Theodore Dreiser i immediatament va decidir adquirir-la.

Anteriorment havia venut un exemplar d'An American Tragedy, de Dreiser, a un agent de policia de Boston per provocar deliberadament un cas judicial sobre censura literària; havia perdut el procés i esperava una apel·lació, que també acabaria perdent. Va demanar un préstec bancari de 10.000 dòlars per superar una altra editorial que havia ofert un avançament de 7.500 i va contractar Morris Ernst, cofundador de l'American Civil Liberties Union, perquè defensés el llibre davant possibles impugnacions judicials.

Friede va convidar John Saxton Sumner, de la New York Society for the Suppression of Vice, a comprar-li directament un exemplar per assegurar-se que seria ell, i no pas un llibreter, qui seria processat. També va viatjar a Boston per lliurar un exemplar a la Watch and Ward Society, tant amb l'esperança de desafiar novament la censura literària com de generar més publicitat. Va quedar decebut quan li van respondre que no trobaven res censurable en el llibre.[164]

A Nova York, Sumner i diversos detectius van confiscar 865 exemplars de The Well a les oficines de l'editorial, i Friede va ser acusat de vendre una publicació obscena. Però Covici i Friede ja havien traslladat les planxes d'impressió fora de Nova York per poder continuar publicant el llibre.

Quan el cas va arribar als tribunals, la novel·la ja s'havia reimprès sis vegades. Malgrat costar cinc dòlars —el doble d'una novel·la habitual—, durant el primer any se'n van vendre més de 100.000 exemplars.[164]

Als Estats Units, com al Regne Unit, s'aplicava el test de Hicklin sobre obscenitat, però la jurisprudència novaiorquesa havia establert que els llibres s'havien de jutjar segons els efectes sobre els adults i no sobre els infants, i que el mèrit literari era rellevant.[164]

En la defensa de The Well, Ernst va argumentar que, com que el lesbianisme en si mateix no era un tema obscè, el llibre no contenia cap explicitud sexual.[18] Va obtenir declaracions d'autors com Dreiser, Ernest Hemingway, F. Scott Fitzgerald, Edna St. Vincent Millay, Sinclair Lewis, Sherwood Anderson, H. L. Mencken, Upton Sinclair, Ellen Glasgow i John Dos Passos.[165]

A més, la llibertat d'expressió estava protegida per la Primera esmena de la Constitució dels Estats Units. Per assegurar-se que les opinions dels partidaris del llibre fossin escoltades, Ernst les va incorporar al seu escrit jurídic.

El seu argument es basava en una comparació amb Mademoiselle de Maupin, de Théophile Gautier, que havia estat absolta d'obscenitat en el cas Halsey v. New York de 1922. Mademoiselle de Maupin descrivia una relació lèsbica en termes més explícits que The Well. Segons Ernst, The Well tenia més valor social perquè adoptava un to més seriós i argumentava contra la incomprensió i la intolerància.[164]

En una resolució del 19 de febrer de 1929, el magistrat Hyman Bushel va refusar tenir en compte les qualitats literàries del llibre i va afirmar que The Well estava «destinat a depravar i corrompre les ments obertes a les seves influències immorals».

D'acord amb la legislació de Nova York, Bushel no era el jutge dels fets i només podia remetre el cas al New York Court of Special Sessions. El 19 d'abril, aquest tribunal va emetre una decisió de tres paràgrafs en què afirmava que el tema de The Well —«un problema social delicat»— no violava la llei si no estava escrit de manera obscena. Després «d'una lectura atenta de tot el llibre», el va absoldre de totes les acusacions.[164]

Covici-Friede va importar aleshores un exemplar de l'edició de Pegasus Press des de França com a nou cas de prova i per consolidar els drets d'autor estatunidencs.[166] Duanes va impedir que el llibre entrés al país, cosa que també podria haver impedit que s'enviés d'un estat a un altre.[167]

Dos mesos més tard, al juliol, el Tribunal de Duanes dels Estats Units va determinar que el llibre no contenia «ni una paraula, frase, oració o paràgraf que es pogués assenyalar amb veracitat com a ofensiu contra la decència».[168][169]

Altres novel·les lèsbiques de 1928

El 1928 es van publicar a Anglaterra tres altres novel·les de temàtica lèsbica: The Hotel, d'Elizabeth Bowen; Orlando, de Virginia Woolf, i la novel·la satírica Extraordinary Women, de Compton Mackenzie. Cap de les tres no va ser prohibida.[170]

The Hotel, com altres novel·les angleses anteriors en què els crítics han identificat temes lèsbics, es caracteritza per una reticència absoluta,[170] mentre que Orlando potser va quedar protegida pel seu joc modernista.[171][172]

El Ministeri de l'Interior va considerar la possibilitat de processar Extraordinary Women, però va concloure que no tenia la «seriositat» de The Well i que no inspiraria els lectors a adoptar «les pràctiques esmentades».[71] Mackenzie se'n va mostrar decebut, ja que esperava que un cas de censura augmentés les vendes del llibre.[173]

Malgrat una campanya publicitària que intentava aprofitar la controvèrsia de The Well anunciant que Radclyffe Hall havia servit de model per a un dels personatges,[174] només se'n van vendre 2.000 exemplars.[173]

Una quarta novel·la de 1928, Ladies Almanack, de l'escriptora estatunidenca Djuna Barnes, no només conté un personatge basat en Radclyffe Hall, sinó també passatges que podrien ser una resposta a The Well.[175]

Ladies Almanack és un roman à clef sobre un cercle literari i artístic lèsbic de París, escrit en un estil arcaic i rabelaisià, amb Natalie Barney en el paper de Dame Evangeline Musset. De la mateixa manera que Sir Phillip passeja nerviosament pel seu estudi preocupat per Stephen, el pare de Dame Musset «passeja per la biblioteca amb la més normal de les camises de dormir».

Però, a diferència de Sir Phillip, quan confronta la filla ella respon amb confiança: «Vós, bon pare, esperàveu un fill quan us vau ajeure damunt la vostra escollida [...] ¿No estic fent segons el vostre mateix desig, i no és encara més digne d'elogi que ho faci sense les eines pròpies de l'ofici i sense queixar-me de res?».[176]

Ladies Almanack és molt més explícitament sexual que The Well. El seu estil críptic, ple de bromes internes i llenguatge ornamentat, podria haver pretès dissimular-ne el contingut davant els censors.[177] En qualsevol cas, el Ministeri de l'Interior no podia processar-lo, perquè només havia estat publicat a França, en una edició privada i de tiratge reduït. No va estar àmpliament disponible fins al 1972.[178]

Adaptacions i obres derivades

Willette Kershaw, actriu estatunidenca que representava obres prohibides a París, va proposar una dramatització de The Well of Loneliness. Hall va acceptar un avançament de 100 lliures, però quan ella i Troubridge van veure actuar Kershaw van considerar que era massa femenina per interpretar Stephen.

Hall va intentar anul·lar el contracte aprofitant una qüestió tècnica, però Kershaw es va negar a canviar de plans. L'obra es va estrenar el 2 de setembre de 1930. No s'hi acreditava cap dramaturg, fet que suggeria que Hall havia escrit l'adaptació, però en realitat l'havia redactada un dels exmarits de Kershaw, que havia modificat la història perquè fos més optimista.[179][180]

Segons Janet Flanner, que va informar sobre la nit de l'estrena per a The New Yorker, Kershaw «va compensar amb el vestuari allò que li mancava en psicologia»: portava botes de disseny, pantalons de muntar i una fusta d'equitació. A continuació es va posar un vestit blanc per pronunciar un discurs final en què «suplicava a la humanitat, "ja acostumada als terratrèmols i als assassins", que intentés tolerar una calamitat menor com la protagonista lesbiana de l'obra i del llibre, Stephen Gordon».[181]

Hall va amenaçar amb iniciar accions judicials per aturar la producció, però la qüestió aviat va perdre rellevància perquè l'obra va tancar després de només unes quantes representacions. L'enfrontament públic entre Hall i Kershaw va fer augmentar les vendes de la novel·la.[182]

Una pel·lícula francesa de 1951 ambientada en un internat de noies es va estrenar als Estats Units amb el títol The Pit of Loneliness per aprofitar la notorietat de The Well,[183] però en realitat era una adaptació de la novel·la Olivia,[184] que actualment se sap que havia estat escrita per Dorothy Bussy.[185]

Una pel·lícula d'explotació de mitjan dècada de 1930 titulada Children of Loneliness afirmava estar «inspirada» en The Well. De la novel·la de Hall, però, se'n pot reconèixer ben poca cosa en la història d'una lesbiana butch que queda cega després d'un atac amb àcid i mor atropellada per un camió, cosa que allibera la jove i ingènua companya d'habitació que havia seduït perquè pugui trobar l'amor amb un jugador de futbol americà.

Un crític del Motion Picture Herald va informar que, durant la projecció de la pel·lícula a Los Angeles el 1937 —en sessió doble amb Love Life of a Gorilla—, un home que s'identificava com a «metge» apareixia després de la projecció per vendre fullets que suposadament explicaven l'homosexualitat. Va ser detingut per vendre literatura obscena.[186]

El 1985, l'escriptora i activista social mexicana Nancy Cárdenas va produir una obra teatral basada en la novel·la. Es va representar al teatre Fru Fru de Ciutat de Mèxic i va ser protagonitzada per Irma Serrano i Sonia Infante.[187]

Notes

  1. ↑ Als Estats Units, The Well of Loneliness va ser publicada per Covici-Friede.[1]
  2. ↑ Segons William Fitzgerald, les especulacions sobre els aspectes autobiogràfics de The Well of Loneliness es remunten a la publicació inicial del llibre.[119]

Referències

  1. ↑ Gilmore, 1994, p. 603.
  2. 1 2 Hall, 1981, p. 437.
  3. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 213.
  4. ↑ Citació de Hall 1981, p. 313. Per a relats sobre el judici britànic i els esdeveniments que el van precedir, vegeu Souhami 1999, pàg. 192–241 i Cline 1998, pàg. 225–267. Per a una anàlisi detallada de les controvèrsies entorn de The Well of Loneliness durant la dècada de 1920, vegeu el capítol 1 de Doan 2001, Fashioning Sapphism. La introducció de Doan & Prosser 2001, Palatable Poison, n'ofereix una panoràmica i també reprodueix íntegrament diverses ressenyes i reaccions contemporànies, entre les quals l'editorial del Sunday Express i la sentència del magistrat en cap Sir Chartres Biron.
  5. 1 2 Baker, 1985, p. 353.
  6. 1 2 Hall, 1949.
  7. ↑ Gilmore 1994, p. 603 afirma que «el 1928, el bildungsroman lèsbic de Radclyffe Hall The Well of Loneliness va ser prohibit a Anglaterra i no s'hi va tornar a publicar fins al 1959», però aquesta darrera data és incorrecta.
  8. ↑ Es pot trobar una anàlisi detallada dels judicis estatunidencs a Taylor 2001, «I Made Up My Mind».
  9. ↑ Vegeu Doan 2001, Fashioning Sapphism, capítol 5.
  10. ↑ Cook, 1979, p. 718–719, 731.
  11. ↑ Reflections on the Well of Loneliness, d'O'Rourke (O'Rourke 1989), conté una enquesta sobre les reaccions dels lectors. Vegeu també Love 2000, «Hard Times and Heartaches».
  12. ↑ Per a una panoràmica de les respostes crítiques i les controvèrsies, vegeu la introducció de Doan & Prosser 2001, Palatable Poison.
  13. ↑ «Public Domain Day 2024 | Duke University School of Law». web.law.duke.edu.
  14. ↑ Souhami, 1999, p. 159, 172.
  15. ↑ Baker 1985, p. 188, Our Three Selves.
  16. ↑ Souhami, 1999, p. 164, 171.
  17. ↑ Citat a Souhami 1999, p. 181.
  18. 1 2 Taylor, 2001, p. 251.
  19. ↑ Rosner, 2001, p. 323–324.
  20. 1 2 3 Souhami, 1999, p. 173.
  21. ↑ Rosner, 2001, p. 323.
  22. ↑ Castle, 1993, p. 142–144.
  23. ↑ Rosner, 2001, p. 324.
  24. ↑ Citació de Hall 1981, p. 352; interpretació de Rodriguez 2002, p. 275.
  25. ↑ Hall, 1981, p. 356, 387.
  26. ↑ Cline, 1998, p. 273–274.
  27. ↑ Baker, 1985, p. 253–254.
  28. ↑ Cline, 1998, p. 227, 273.
  29. ↑ Els comentaris de Diana Souhami sobre aquesta qüestió són especialment contundents. Afirma que Hall «podria haver reconegut els privilegis, les seduccions, la llibertat i la diversió que embellien la seva vida quotidiana» (Love 2000, p. 173) i, en resposta a l'afirmació de Hall que escrivia en nom d'algunes de les persones més perseguides i incompreses del món, assenyala: «És dubtós que Radclyffe Hall i Una, Natalie Barney [...] i la resta, amb les seves grans cases, amants elegants, rendes heretades, carreres brillants i vil·les al sol, es trobessin entre les persones més perseguides i incompreses del món» (Love 2000, pàg. 181–182).
  30. ↑ Citació de Hall 1981, pàg. 388–389. Interpretació de Cline 1998, p. 227.
  31. ↑ Rosner, 2001, p. 327–330.
  32. ↑ Baker, 1985, p. 216, 247.
  33. ↑ Hall, 1981, p. 271–272.
  34. ↑ Hall, 1981, p. 387.
  35. ↑ Citació de Hall 1981, p. 271. Interpretació de Medd 2001, pàg. 241–245 i Kent 2001, pàg. 223–224.
  36. ↑ Cline, 1998, p. 81.
  37. 1 2 3 Doan, 2004, p. 88.
  38. ↑ Souhami, 1999, p. 99.
  39. ↑ Cline, 1998, p. 143.
  40. ↑ Halberstam 2001, p. 156 assenyala la significació del nom de Stephen.
  41. ↑ Hall, 1981, p. 21–22.
  42. ↑ Munt, 2001, p. 202, 207.
  43. ↑ Hall, 1981, p. 434.
  44. ↑ Castle 1993, pàg. 49–52 analitza aquesta escena en relació amb l'interès de Hall per l'espiritisme.
  45. ↑ Hall, 1981, p. 205.
  46. ↑ Medd, 2001, p. 242.
  47. ↑ Souhami, 1999, p. 167–168.
  48. 1 2 3 Munt, 2001, p. 213.
  49. ↑ Stimpson, 1981, p. 368.
  50. ↑ En la sentència de condemna, Sir Chartres Biron va qualificar les referències a Déu de «singularment inadequades i repugnants». Biron 1928, p. 48.
  51. ↑ Rodriguez, 2002, p. 274.
  52. ↑ Baker, 1985, p. 210.
  53. ↑ Hall, 1981, p. 13.
  54. ↑ Kennedy, 2004.
  55. ↑ Hall, 1981, p. 15.
  56. ↑ Hall, 1981, p. 147–149.
  57. ↑ Hall, 1981, p. 201.
  58. ↑ Green, 2003, p. 284–285.
  59. ↑ Hall, 1981, p. 379.
  60. ↑ Doan 2001, p. 2, «The Mythic Moral Panic: Radclyffe Hall and the New Genealogy».
  61. ↑ Doan, 2001, p. 126.
  62. ↑ Rule, 1975, p. 82.
  63. ↑ Hall, 1981, p. 204.
  64. ↑ Doan, 2001, p. 141–150.
  65. ↑ Faderman, 1981, p. 317–325.
  66. ↑ Doan 2001, p. 7, «The Mythic Moral Panic: Radclyffe Hall and the New Genealogy».
  67. ↑ Doan, 2001, p. 26.
  68. ↑ Taylor, 1998, p. 288–289.
  69. ↑ Citació de Hall 1981, p. 352. Baker 1985, p. 218 relaciona aquests aspectes de la novel·la amb la sexologia.
  70. ↑ Hemmings, 2001, p. 189–194.
  71. 1 2 Marshik, 2003.
  72. ↑ Doan, 2001, p. 132–136.
  73. ↑ Doan, 2001, p. 25.
  74. ↑ Whitlock, 1987, p. 559.
  75. ↑ Baker, 2005.
  76. ↑ Kennedy i Davis, 1994, p. 34.
  77. ↑ Cook 1979, p. 719: «La majoria de nosaltres, les lesbianes dels anys cinquanta, vam créixer sense saber res del lesbianisme tret de la manera de caminar de Stephen Gordon i els seus pantalons».
  78. ↑ O'Rourke, 1989, p. 115.
  79. ↑ Dunn, Warland i Munt, 1994, p. 107.
  80. ↑ Castle, 2001, p. 394.
  81. ↑ Renault, 1984, p. 281.
  82. ↑ O'Rourke, 1989, p. 128.
  83. ↑ Stevens, 1990.
  84. ↑ Doan, 2001, p. 185–191.
  85. ↑ Doan, 2001, p. 114–117.
  86. ↑ Langer, Chadwick i Lucchesi, 2001, p. 45.
  87. ↑ Elliott, 1998, p. 74.
  88. ↑ Doan, 2001, p. 27, 193.
  89. ↑ Doan, 2001, p. 113, 123.
  90. ↑ Doan, 2001, p. 124–125.
  91. ↑ Bullough i Bullough, 1977, p. 897.
  92. ↑ Cook 1979, p. 731; Doan & Prosser 2001, pàg. 15–16; Halberstam 2001, p. 146. La paraula «sense alegria» és de Cook. Walker 2001, p. 21 assenyala la influència de The Well sobre les identitats butch i femme.
  93. ↑ Hemmings 2001, p. 181, ISBN 978-0-231-11874-3
  94. ↑ Hemmings 2001, p. 180, ISBN 978-0-231-11874-3
  95. 1 2 Helt, Brenda «Passionate Debates on "Odious Subjects": Bisexuality and Woolf's Opposition to Theories of Androgyny and Sexual Identity». Twentieth Century Literature, vol. 56, 2, Spring 2010, p. 131–167. DOI: 10.1215/0041462X-2010-3002.
  96. ↑ Prosser, 1998, p. 137.
  97. ↑ Prosser, 1998, p. 169.
  98. 1 2 3 4 5 Newton 1984b
  99. ↑ Hall, Radclyffe. The Well of Loneliness. Great Britain: Penguin Classics, 2015, p. 461. ISBN 978-0-141-19183-6.
  100. ↑ Hennegan, 1982.
  101. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 17.
  102. 1 2 Love, 2000.
  103. ↑ Walker, 2001, p. 21.
  104. ↑ Newton, 1984a, p. 90.
  105. ↑ Hopkins 1998: «Per a molts [estudiants], especialment algunes lesbianes joves per a les quals el procés de sortida de l'armari ha estat relativament indolor, The Well és una ofensa, un insult antiquat, inversemblant i lleig contra la seva autoimatge i autoestima».

    Franks 1982, p. 125: «Molt pocs crítics han elogiat mai la novel·la en si. Al contrari, sovint assenyalen que estilísticament l'obra està perjudicada per un llenguatge inflat i uns diàlegs encarcarats».

    Doan & Prosser 2001: «La implicació persistent és que, si Hall hagués estat una escriptora millor, podria haver estat una modernista millor i, sens dubte, una lesbiana millor».

    Castle 2001, p. 398: «Totes les autores, en graus diversos [...] reconeixen ràpidament les pròpies frustracions davant la paràbola sovint monstruosament sobrecarregada de Hall».

  106. ↑ Doan & Prosser 2001, p. 2: «La novel·la continua inquietant i provocant. Generacions de feministes [...] poden haver rebutjat o celebrat la novel·la [...], però mai no l'han ignorada».

    Castle 2001, pàg. 399–400 es refereix al seu «poder retòric misteriós —un poder que no queda afectat pels seus fracassos evidents com a obra d'art— per activar els sentiments del lector [...] Alguna cosa en el mateix patiment de Stephen Gordon [...] provoca en nosaltres una identificació desmesurada. Siguem qui siguem, tendim a veure'ns-hi». També assenyala «un nivell de seriositat emocional i implicació personal que rarament es veu» en la crítica de The Well.

  107. ↑ Cline, 1998, p. 235–238.
  108. ↑ Per a més informació sobre la pràctica de fixar preus elevats als llibres amb temes «perillosos», vegeu Cohler 2000.
  109. ↑ Baker, 1985, p. 208–209.
  110. ↑ Per exemple, les ressenyes anònimes del Herald de Glasgow, del 9 d'agost de 1928, i del North Mail and Newcastle Chronicle, de l'11 d'agost de 1928, totes dues reproduïdes a Doan & Prosser 2001, pàg. 57, 61.
  111. ↑ Doan & Prosser 2001, pàg. 50–73, «A Selection of Early Reviews»; vegeu també Doan & Prosser 2001, pàg. 4–5, «Introduction».
  112. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 5.
  113. ↑ Souhami, 1999, p. 213.
  114. ↑ Con O'Leary, 11 d'agost de 1928, a Doan & Prosser 2001, p. 61.
  115. ↑ Flood, Alison. «'It has made me want to live': public support for lesbian novelist Radclyffe Hall over banned book revealed». The Guardian, 10-01-2019. [Consulta: 1r febrer 2022].
  116. ↑ Franks, 1982, p. 137.
  117. ↑ Cline, 1998, p. 16–20.
  118. ↑ O'Rourke, 1989, p. 101–103.
  119. ↑ Fitzgerald, 1978, p. 50.
  120. ↑ Hall, 1981, p. 340.
  121. ↑ Franks, 1982, p. 137, 139n13.
  122. ↑ Baker, 1985, p. 214.
  123. ↑ Souhami, 1999, p. 174.
  124. ↑ Souhami, 1999, p. 166.
  125. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 10–11.
  126. ↑ Doan, 2001, p. 15.
  127. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 11.
  128. ↑ Douglas, 1928, p. 36–38.
  129. ↑ Souhami, 1999, p. 194–196.
  130. ↑ Cline, 1998, p. 247–248.
  131. ↑ Souhami, 1999, p. 204–206.
  132. ↑ Souhami, 1999, p. 207–210.
  133. ↑ Cline, 1998, p. 245–246.
  134. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 69–70.
  135. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 67.
  136. 1 2 Doan i Prosser, 2001, p. 13.
  137. ↑ Cline, 1998, p. 246.
  138. ↑ Doan, 2001, p. 19.
  139. ↑ Franks, 1982, p. 94.
  140. ↑ Cline, 1998, p. 252–258.
  141. 1 2 Winning, 2001, p. 376.
  142. ↑ Cline, 1998, p. 248–249.
  143. ↑ Doan i Prosser, 2001, p. 14.
  144. ↑ Miller, 1995, p. 187–188.
  145. ↑ Souhami, 1999, p. 211.
  146. ↑ Souhami, 1999, p. 197.
  147. 1 2 Cline, 1998, p. 256–258.
  148. ↑ Souhami, 1999, p. 225.
  149. ↑ Cline, 1998, p. 260.
  150. ↑ Souhami, 1999, p. 216, 225–226.
  151. ↑ Souhami, 1999, p. 226–227.
  152. ↑ Biron, 1928, p. 44.
  153. ↑ Miller, 1995, p. 189.
  154. ↑ Biron, 1928, p. 39–49.
  155. 1 2 Kitch, 2003.
  156. ↑ Souhami, 1999, p. 233–235.
  157. ↑ Doan, 2004, p. 95–96.
  158. ↑ Baker, 1985, p. 257.
  159. ↑ Cline, 1998, p. 280.
  160. 1 2 Flanner, 1979, p. 48.
  161. ↑ Souhami, 1999, p. 405–406.
  162. ↑ Newton, 1984a, p. 103n6.
  163. ↑ Baker, 1985, p. 353, 374n1.
  164. 1 2 3 4 5 6 Taylor 2001, passim
  165. ↑ Cline, 1998, p. 271.
  166. ↑ Taylor, 2001, p. 284.
  167. ↑ «Customs Seeks to Bar 'Well of Loneliness'». The New York Times, 16-05-1929, p. 18.
  168. ↑ «'Well of Loneliness' Held Not Offensive». The New York Times, 27-07-1929, p. 11.
  169. ↑ Taylor, 2001, p. 283.
  170. 1 2 Foster, 1956, p. 281–287.
  171. ↑ Winning, 2001, p. 375.
  172. ↑ Parkes, 1994.
  173. 1 2 Souhami, 1999, p. 237.
  174. ↑ Baker, 1985, p. 254–255.
  175. ↑ Barnes, 1992, p. xxxi.
  176. ↑ Barnes 1992, p. 8. Susan Sniader Lanser assenyala la semblança entre aquesta escena i The Well; Barnes 1992, p. xxxv.
  177. ↑ Barnes, 1992, p. xli–xlii.
  178. ↑ Barnes, 1992, p. xv–xviii.
  179. ↑ Cline, 1998, p. 277–279.
  180. ↑ Souhami, 1999, p. 250–259.
  181. ↑ Flanner 1979, p. 71. El canvi de vestuari de Kershaw per al discurs final és assenyalat a Baker 1985, p. 265.
  182. ↑ Cline, 1998, p. 277–278.
  183. ↑ Russo, 1987, p. 102.
  184. ↑ «New Picture». Time. 3 May 1954. Arxivat de l'original el 4 January 2008.
  185. ↑ Rodriguez, 2002, p. 40.
  186. ↑ Barrios, 2003, p. 158–160.
  187. ↑ Rabell, Malkah «El pozo de la soledad» (en castellà). El Día, 18-03-1985, p. 19.

Bibliografia

  • Baker, Michael. Our Three Selves: A Life of Radclyffe Hall. London: GMP Publishers Ltd, 1985. ISBN 978-0-85449-042-4. 
  • Baker, Simon «How Censors Held Line against Lesbians». The Sydney Morning Herald, 04-10-2005.
  • Barale, Michèle Aina. «Below the Belt: (Un)Covering The Well of Loneliness». A: Inside/Out: Lesbian Theories, Gay Theories. New York: Routledge, 1991, p. 235–258. ISBN 978-0-415-90237-3. 
  • Barrios, Richard. Screened Out: Playing Gay in Hollywood from Edison to Stonewall. New York: Routledge, 2003. ISBN 978-0-415-92328-6. 
  • Barnes, Djuna. Ladies Almanack. New York: New York University Press, 1992. ISBN 978-0-8147-1180-4.  Inclou una introducció de Susan Sniader Lanser.
  • Bullough, Vern; Bullough, Bonnie «Lesbianism in the 1920s and 1930s: A Newfound Study». Signs, vol. 2, 4, 1977, p. 895–904. DOI: 10.1086/493419. ISSN: 0097-9740. PMID: 21213641.
  • Castle, Terry. The Apparitional Lesbian: Female Homosexuality and Modern Culture. New York: Columbia University Press, 1993. ISBN 978-0-231-07652-4. 
  • Cline, Sally. Radclyffe Hall: A Woman Called John. Woodstock & New York: The Overlook Press, 1998. ISBN 978-0-87951-708-3. 
  • Cohler, Deborah (2000). "Judging a Book by Its... Price, Distribution, and Lesbian Representation in 1928".  
  • Cook, Blanche Wiesen «'Women Alone Stir My Imagination': Lesbianism and the Cultural Tradition». Signs, vol. 4, 4, 1979, p. 718–739. DOI: 10.1086/493659. ISSN: 0097-9740.
  • Doan, Laura. Fashioning Sapphism: The Origins of a Modern English Lesbian Culture. New York: Columbia University Press, 2001. ISBN 978-0-231-11007-5. 
  • Doan, Laura «Sappho's Apotheosis? Radclyffe Hall's Queer Kinship with the Watchdogs of the Lord». Sexuality & Culture, vol. 8, 2, 2004, p. 80–106. DOI: 10.1007/s12119-004-1013-2. ISSN: 1095-5143.
  • Doan, Laura. Palatable Poison: Critical Perspectives on The Well of Loneliness. New York: Columbia University Press, 2001. ISBN 978-0-231-11875-0. 
    • Biron, Sir Chartres. «Judgment». A: Palatable Poison, 1928, p. 39–49. 
    • Castle, Terry. «Afterword: It Was Good, Good, Good». A: Palatable Poison, 2001, p. 394–402. 
    • Douglas, James. «A Book That Must Be Suppressed». A: Palatable Poison, 1928, p. 36–38. 
    • Halberstam, Judith. «Plantilla:-'A Writer of Misfits': 'John' Radclyffe Hall and the Discourse of Inversion». A: Palatable Poison, 2001, p. 145–161. 
    • Hemmings, Clare. «Plantilla:-'All My Life I've Been Waiting for Something...': Theorizing Femme Narrative in The Well of Loneliness». A: Palatable Poison, 2001, p. 179–196. 
    • Kent, Susan Kingsley. «The Well of Loneliness as War Novel». A: Palatable Poison, 2001, p. 216–231. 
    • Medd, Jodie. «War Wounds: The Nation, Shell Shock, and Psychoanalysis in The Well of Loneliness». A: Palatable Poison, 2001, p. 232–254. 
    • Munt, Sally R. «The Well of Shame». A: Palatable Poison, 2001, p. 199–215. 
    • Newton, Esther. «The Mythic Mannish Lesbian: Radclyffe Hall and The New Woman». A: Palatable Poison, 1984, p. 89–109. 
    • Prosser, Jay. «'Some Primitive Thing Conceived in a Turbulent Age of Transition': The Transsexual Emerging from The Well». A: Palatable Poison, 2001, p. 129–144. 
    • Rosner, Victoria. «Once More unto the Breach: The Well of Loneliness and the Spaces of Inversion». A: Palatable Poison, 2001, p. 316–335. 
    • Rule, Jane. «Radclyffe Hall». A: Palatable Poison, 1975, p. 77–88. 
    • Winning, Joanne. «Writing by the Light of The Well: Radclyffe Hall and the Lesbian Modernists». A: Palatable Poison, 2001, p. 372–393. 
  • Dunn, Sara; Warland, Betsy; Munt, Sally «Inversions: Writings by Dykes, Queers and Lesbians by Betsy Warland; New Lesbian Criticism: Literary and Cultural Readings by Sally Munt». Feminist Review, 46, 1994, p. 106–108. DOI: 10.2307/1395428. ISSN: 0141-7789. JSTOR: 1395428.
  • Elliott, Bridget. «Performing the Picture or Painting the Other: Romaine Brooks, Gluck and the Question of Decadence in 1923». A: Women Artists and Modernism. Manchester and New York: Manchester University Press, 1998. ISBN 978-0-7190-5082-4. 
  • Faderman, Lillian. Surpassing the Love of Men: Romantic Friendship and Love between Women from the Renaissance to the Present. New York: Quill, 1981. ISBN 978-0-688-00396-8. 
  • Fitzgerald, William «Radclyffe Hall's The Well of Loneliness: Sources and Inspiration». The Journal of Sex Research. Taylor & Francis, vol. 14, 1, 2-1978, p. 50–53. DOI: 10.1080/00224497809550992. JSTOR: 3812156.
  • Flanner, Janet. Paris was Yesterday: 1925–1939. New York: Penguin, 1979. ISBN 978-0-14-005068-4. 
  • Foster, Jeanette H. Sex Variant Women in Literature: A Historical and Quantitative Survey. New York: Vantage Press, 1956. 
  • Franks, Claudia Stillman «Stephen Gordon, Novelist: A Re-Evaluation of Radclyffe Hall's The Well of Loneliness». Tulsa Studies in Women's Literature, vol. 1, 2, 1982, p. 125–139. DOI: 10.2307/464075. ISSN: 0732-7730. JSTOR: 464075.
  • Gilmore, Leigh «Obscenity, Modernity, Identity: Legalizing The Well of Loneliness and Nightwood». Journal of the History of Sexuality. University of Texas Press [Austin, TX], vol. 4, 4, 1994. ISSN: 1043-4070. JSTOR: 4617155.
  • Green, Laura «Hall of Mirrors: Radclyffe Hall's The Well of Loneliness and Modernist Fictions of Identity». Twentieth Century Literature, vol. 49, 3, 2003, p. 277–297. DOI: 10.2307/3175982. ISSN: 0041-462X. JSTOR: 3175982.
  • Hall, Radclyffe. The Well of Loneliness. London: The Falcon Press, 1949. OCLC 4944993. 
  • Hall, Radclyffe. The Well of Loneliness. New York: Avon, 1981. ISBN 978-0-380-54247-5. 
  • Hennegan, Alison. Introduction to Radclyffe Hall's Well of Loneliness. London: Virago Modern Classics, 1982. ISBN 978-0-86068-254-7. 
  • Hopkins, Annis H. «Is She or Isn't She? Using Academic Controversy and The Well of Loneliness to Introduce the Social Construction of Lesbianism», 1998. Arxivat de l'original el 10 September 2004. [Consulta: 27 desembre 2006].
  • Kennedy, Hubert. «Ulrichs, Karl Heinrich». A: glbtq: An Encyclopedia of Gay, Lesbian, Bisexual, Transgender, and Queer Culture, 2004. 
  • Kennedy, Elizabeth Lapovsky; Davis, Madeline D. Boots of Leather, Slippers of Gold: The History of a Lesbian Community. New York: Penguin, 1994. ISBN 978-0-14-023550-0. 
  • Kitch, Tasmin «The Times Book Club and The Well of Loneliness». Times Online, 11-09-2003.
  • Langer, Cassandra; Chadwick, Whitney; Lucchesi, Joe «Review of Amazons in the Drawing Room: The Art of Romaine Brooks by Whitney Chadwick; Joe Lucchesi». Woman's Art Journal, vol. 22, 2, Autumn 2001 – Winter 2002, p. 44–47. DOI: 10.2307/1358903. ISSN: 0270-7993. JSTOR: 1358903.
  • Love, Heather «Hard Times and Heartaches: Radclyffe Hall's The Well of Loneliness». Journal of Lesbian Studies, vol. 4, 2, 2000, p. 115–128. DOI: 10.1300/J155v04n02_08. ISSN: 1089-4160.
  • Marshik, Celia «History's "Abrupt Revenges": Censoring War's Perversions in The Well of Loneliness and Sleeveless Errand». Journal of Modern Literature, vol. 26, 2, 2003, p. 145–159. DOI: 10.1353/jml.2004.0019. ISSN: 0022-281X.
  • Miller, Neil. Out of the Past: Gay and Lesbian History from 1869 to the Present. New York City: Vintage Books, 1995. ISBN 0-09-957691-0. 
  • Newton, Esther «The Mythic Mannish Lesbian: Radclyffe Hall and the New Woman». Signs, vol. 9, 4, 1984, p. 557–575. DOI: 10.1086/494087. JSTOR: 3173611.
  • Nin, Anaïs. Henry and June. New York: Harcourt, Inc, 1986, p. 133. ISBN 978-0-15-640057-2. 
  • O'Rourke, Rebecca. Reflecting on The Well of Loneliness. London / New York: Routledge, 1989. ISBN 978-0-415-01841-8. 
  • Parkes, Adam «Lesbianism, History, and Censorship: The Well of Loneliness and the Suppressed Randiness of Virginia Woolf's Orlando». Twentieth Century Literature, vol. 40, 4, 1994, p. 434–460. DOI: 10.2307/441599. ISSN: 0041-462X. JSTOR: 441599.
  • Prosser, Jay. Second Skins: The Body Narratives of Transsexuality. New York: Columbia University Press, 1998. ISBN 978-0-231-10934-5. 
  • Renault, Mary. The Friendly Young Ladies. New York: Pantheon Books, 1984. ISBN 978-0-394-73369-2. 
  • Rodriguez, Suzanne. Wild Heart: A Life: Natalie Clifford Barney and the Decadence of Literary Paris. New York: HarperCollins, 2002. ISBN 978-0-06-093780-5. 
  • Russo, Vito. The Celluloid Closet: Homosexuality in the Movies. New York: Harper & Row, 1987. ISBN 978-0-06-096132-9. 
  • Schaff, Barbara (1998). "Radclyffe Hall's 'The Well of Loneliness' as an Early Example of Transsexual Autobiographical Writing".  
  • Souhami, Diana. The Trials of Radclyffe Hall. New York: Doubleday, 1999. ISBN 978-0-385-48941-6. 
  • Stevens, Lillian L. «Texas Lesbians, in Particular; The Third Annual Texas Lesbian Conference Builds on the Past with a Promise for the Future». Gay Community News, 14-07-1990, p. 16.
  • Stimpson, Catharine R. «Zero Degree Deviancy: The Lesbian Novel in English». Critical Inquiry, vol. 8, 2, Winter 1981, p. 363–379. DOI: 10.1086/448159. ISSN: 0093-1896.
  • Taylor, Leslie A. «'I Made Up My Mind to Get It': The American Trial of The Well of Loneliness, New York City, 1928–1929». Journal of the History of Sexuality, vol. 10, 2, 2001, p. 250–286. DOI: 10.1353/sex.2001.0042. ISSN: 1043-4070. JSTOR: 3704816.
  • Taylor, Melanie A. «'The Masculine Soul Heaving in the Female Bosom': Theories of inversion and The Well of Loneliness». Journal of Gender Studies, vol. 7, 3, 1998, p. 287–296. DOI: 10.1080/09589236.1998.9960722. ISSN: 0958-9236.
  • Walker, Lisa. Looking Like What You Are: Sexual Style, Race, and Lesbian Identity. New York: New York University Press, 2001. ISBN 978-0-8147-9372-5. 
  • Whitlock, Gillian «'Everything is Out of Place': Radclyffe Hall and the Lesbian Literary Tradition». Feminist Studies, vol. 13, 3, 1987, p. 554–582. DOI: 10.2307/3177881. ISSN: 0046-3663. JSTOR: 3177881.

Lectures complementàries

  • Armstrong, Mary A. «Stable Identity: Horses, Inversion Theory, and The Well of Loneliness». Lit: Literature Interpretation Theory, vol. 19, 1, 2008, p. 47–78. DOI: 10.1080/10436920701884712.
  • Blackford, Holly. «Seeing Red: The Inside Nature of the Queer Outsider in Anne of Green Gables and The Well of Loneliness». A: Literary Cultures and Twentieth-Century Childhoods. Springer International Publishing, 2020, p. 75–91. ISBN 978-3-030-35392-6. 
  • Busl, Gretchen «Drag's Double Inversion: Insufficient Language and Gender Performativity in The Well of Loneliness and Nightwood». English Studies, vol. 98, 3, 2017, p. 310–323. DOI: 10.1080/0013838X.2017.1283120.
  • Hill, Emily S. «God's Miserable Army: Love, Suffering, and Queer Faith in Radclyffe Hall's The Well of Loneliness». Literature and Theology, vol. 30, 3, 2016, p. 359–374. DOI: 10.1093/litthe/frv013.
  • McCleery, Alistair «Banned Books and Publishers' Ploys: The Well of Loneliness as Exemplar». Journal of Modern Literature, vol. 43, 1, 2019, p. 34–52. DOI: 10.2979/jmodelite.43.1.03. ISSN: 0022-281X.
  • Nair, Sashi. «'Moral poison': Radclyffe Hall and The Well of Loneliness». A: Secrecy and Sapphic Modernism: Reading Romans à Clef between the Wars. Palgrave Macmillan UK, 2014, p. 36–68. ISBN 978-0-230-35618-4. 
  • Pająk, Paulina «'Echo Texts': Woolf, Krzywicka, and The Well of Loneliness». Woolf Studies Annual, vol. 24, 2018, p. 11–34. ISSN: 1080-9317. JSTOR: 26475572.
  • Roche, Hannah «An 'ordinary novel': genre trouble in Radclyffe Hall's The Well of Loneliness». Textual Practice, vol. 32, 1, 2018, p. 101–117. DOI: 10.1080/0950236X.2016.1238001.
  • Spišiaková, Eva «'We've called her Stephen': Czech translations of The Well of Loneliness and their transgender readings». Target. International Journal of Translation Studies, vol. 32, 1, 2020, p. 144–162. DOI: 10.1075/target.19107.spi.
  • Watkins, Susan. «'The aristocracy of intellect': Inversion and Inheritance in Radclyffe Hall's The Well of Loneliness». A: Scandalous Fictions: The Twentieth-Century Novel in the Public Sphere. Palgrave Macmillan UK, 2007, p. 48–69. ISBN 978-0-230-28784-6. 
  • Zaragoza, Gora. «Gender, Translation, and Censorship: The Well of Loneliness (1928) in Spain as an Example of Translation in Cultural Evolution». A: Redefining Translation and Interpretation in Cultural Evolution, 2018. 

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.