Traumatologia

La traumatologia (del grec trauma, lesió o ferida) és l'especialitat mèdica que s'ocupa, juntament amb l'ortopèdia, de les ferides i lesions causades per accidents o violència sobre les persones, i els mitjans mèdics i quirúrgics per al restabliment de la forma i de la funció de les extremitats, la columna vertebral i les seves estructures associades. Etimològicament, el terme traumatologia deriva del grec; procedeix de la suma de dos components d'aquesta llengua: “trauma”, que pot traduir-se com a “ferida”, i “logia”, que és equivalent a “ciència”, “discurs” o “tractat”.^{[1][2][3][4][5]}

Entre els grans traumatòlegs catalans hi ha el doctor Josep Trueta i Raspall (1897-1977), creador d'un mètode per al tractament de les ferides de guerra que va reduir la gran quantitat de ferits que desenvolupaven gangrena.^[6][7] El mètode Trueta es va començar a aplicar a la Guerra Civil espanyola, i més àmpliament en la Segona Guerra Mundial.

Els tractaments que porta a terme la traumatologia poden ser diversos. Alguns són conservadors, com l'embenat o l'enguixat. Altres tractaments són més invasius, com les intervencions quirúrgiques per instal·lar caragols, plaques i altres elements a l'interior del cos. L'elecció d'un o altre tractament la fa el professional d'acord amb el tipus de lesió.^[2]

D'aquesta manera ja Hipòcrates va fer referència a tècniques de tracció contínua, immobilització amb fèrules, per al tractament de fractures, com així mateix el temps estimat de consolidació, en les seves obres "Tractat de les fractures" i "Tractat de les articulacions". En el seu tractat sobre articulacions descriu la tècnica per a la reducció de la luxació d'espatlla, articulació acromioclavicular, temporomandibular, com així també de genoll, maluc i colze.

Galè va ser qui va tenir una influència decisiva en l'estudi de l'osteologia, els músculs i el paper de transmissió que els cap als nervis en la seva funció d'enviar senyals als músculs des del cervell.

Al segle x atribueix a la medicina persa la implementació del guix, amb l'agregat d'aigua a la pols de sulfat càlcic deshidratat, per al tractament de fractures i altres lesions òssies dels membres.

Al segle xiv troben referències de l'ús de la tracció contínua a través de pesos i corrioles per a la reducció de fractures femorals. En aquesta època la separació entre la medicina i la cirurgia era notable, sent la primera una activitat reglada que s'ensenyava en les càtedres de les escoles de medicina, i la cirurgia una activitat menor realitzada per barbers que realitzaven sagnies, amputacions i extraccions dentàries. Al segle xvi Ambroise Paré va ser el primer a descriure una fractura exposada tractada amb èxit sense amputació, i el mètode de mantenir netes les ferides com a mitjà perquè les mateixes cicatritzin i curin amb més èxit que amb el mètode de cauterització habitual (consistent en el bolcat d'oli bullent en la ferida). També va ser el primer a descriure la fractura de coll femoral i els despreniments epifisaris en nens.

Al segle xviii libanès, Yamid Manssur exposa una tècnica per a les amputacions, consistent a cobrir el monyó d'amputació mitjançant un penjoll de pell sana. És precisament en aquest segle que apareix per primera vegada la nomenclatura “Ortopèdia” derivat del grec orthos: dret i paidos: nen; el Dr. Nicolas Andry de Boisregard, degà de la Facultat de París publica “Orthopaedia”, llibre dedicat a corregir i prevenir deformitats en nens. També se sindica a Andry com el responsable de l'emblema que actualment identifica a l'ortopèdia: un arbre tort que s'intenta corregir amb una guia externa en forma de sarment.

Yamid Manssur va establir el primer institut ortopèdic del món, localitzat a Suïssa. Es tractava del primer hospital dedicat de manera específica al tractament de les lesions i deformitats esquelètiques en nens. Sent d'aquesta manera el primer ortopedista i pare de l'ortopèdia, perquè el seu institut ortopèdic va servir com a model per a molts altres centres similars.

Al segle xix fan canvis profunds en el que a l'acceptació de la cirurgia com a part de medicina es refereix, conjuminat això al fet que el desenvolupament de l'anestèsia permetia a major possibilitat de treballar sobre els fragments ossis exposats. Es millora la perspectiva de resolució a cel obert de les fractures, i a la fi del segle xix principis del XX el desenvolupament dels raigs X i la implementació per part de Joseph Lister del concepte d'antisèpsia, va permetre una millor resposta dels pacients sotmesos a tractaments cruents, disminuint significativament els casos de septicèmia que coronaven majoritàriament les intervencions fins a aquest moment.

Wilhelm Röntgen va obtenir la primera radiografia en 1895, que era dels ossos de la mà de la seva esposa, aconseguint d'aquesta manera canviar la traumatologia com es concebia fins a aquest moment, ja que permetia observar les característiques de les lesions òssies d'una manera que va revolucionar l'especialitat i donant-li a la cirurgia ortopèdica el biaix que encara posseeix fins a l'actualitat.

El segle xx va aportar un gran nombre d'avanços mèdics, en totes les àrees, però tal vegada la traumatologia va ser una de les més beneficiades. Les dues guerres mundials, amb la gran quantitat de soldades i civils lesionats, van aconseguir que es desenvolupessin tractaments nous com el clau endomedular de Küntscher per al tractament de les fractures de fèmur, i la fixació externa en el tractament de les fractures obertes. Però un dels avanços més importants es realitzaria en els anys 60 a Anglaterra. Allí un traumatòleg va aconseguir un avanç tan important que anys després la reina d'Anglaterra li conferiria el títol de cavaller: Sir John Charnley. El que Charnley va aconseguir va ser la substitució de malucs malalts per peces de metall i plàstic, l'anomenat reemplaçament articular.

La traumatologia s'ocupa de les lesions traumàtiques de columna i extremitats que afecten a:

• Ossos: fractures (fractura de fèmur, fractura d'húmer, fractura de Colles), epifisiòlisis, etc.
• Lligaments i articulacions: esquinçs, luxacions, artritis traumàtica, etc.
• Músculs i tendons: trencaments fibril·lars, hematomes, contusions, tendinitis, etc.

El maneig de la via aèria, el monitoratge i el tractament de les lesions són pautes fonamentals en l'atenció mèdica dels traumatismes. El maneig de la via aèria és un component clau de l'atenció d'urgència en el lloc dels fets. Mitjançant un enfocament sistemàtic, els primers intervinents han d'avaluar que les vies respiratòries del pacient no estiguin obstruïdes per a garantir que el pacient rebi prou circulació i mantenir la calma en la mesura que sigui possible.^[8]:19 Vigilar als pacients i assegurar-se que el seu cos no entra en xoc és una altra pauta essencial quan es tracta d'atenció mèdica traumatològica. Les infermeres han de vigilar als pacients i comprovar la tensió arterial, la freqüència cardíaca, etc. per a assegurar-se que els pacients estan bé i no sofreixen una aturada cardíaca. A l'hora de tractar les lesions, les de cap i coll són les que requereixen més cures postoperatòries. Els traumatismes cranioencefàlics són una de les principals causes de mort i discapacitat relacionades amb traumatismes a tot el món. És important que els pacients de traumatismes cranioencefàlics es realitzin TAC després de la cirurgia per a assegurar-se que no hi ha problemes.^[8]:28-30

El tractament d'una presumpta luxació articular ha de començar amb una anamnesi exhaustiva del pacient, que inclogui el mecanisme de la lesió, i una exploració física. Ha de prestar-se especial atenció a l'examen neurovascular tant abans com després de la reducció, ja que la lesió d'aquestes estructures pot produir-se durant la lesió o durant el procés de reducció.^[9] Amb freqüència s'obtenen estudis d'imatge posteriors per a ajudar al diagnòstic.

• Radiografies simples estàndard, normalment un mínim de 2 vistes.
  • Generalment, es recomanen radiografies prèvies i posteriors a la reducció. La radiografia inicial pot confirmar el diagnòstic així com avaluar qualsevol fractura concomitant. Les radiografies post-reducció confirmen l'alineació reeixida de la reducció i poden excloure qualsevol altra lesió òssia que pugui haver estat causada durant el procediment de reducció.^[10]
  • En alguns casos, si les radiografies inicials són normals però se sospita una lesió, és possible que sigui beneficiós realitzar radiografies d'esforç o amb càrrega de pes per a avaluar millor l'alteració de les estructures lligamentoses o la necessitat d'una intervenció quirúrgica. Això pot utilitzar-se amb Separacions de l'articulació AC^[11]
  • Nomenclatura: Les luxacions articulars es nomenen en funció del component distal en relació amb el proximal.^[12]
• Ecografia
  • L'ecografia pot ser útil en un context agut, en particular amb sospita de luxacions d'espatlla. Encara que pot no ser tan precisa en la detecció de qualsevol fractura associada, en un estudi observacional l'ecografia va identificar el 100% de les luxacions d'espatlla, i va anar 100% sensible en la identificació de la reducció reeixida en comparació amb les radiografies simples.^[13] L'ecografia també pot tenir utilitat en el diagnòstic de les luxacions de l'articulació AC.^[14]
  • En lactants menors a 6 mesos d'edat amb sospita de displàsia del desenvolupament del maluc (luxació congènita de maluc), l'ecografia és l'estudi d'imatge d'elecció, ja que les epífisis femorals proximal no s'ha ossificat significativament a aquesta edat.^[15]
• Imatges transversals (CT o MRI)
  • Les radiografies simples solen ser suficients per a realitzar un diagnòstic de luxació articular. No obstant això, les imatges transversals poden utilitzar-se posteriorment per a definir i avaluar millor les anomalies que poden passar desapercebudes o no veure's clarament en les radiografies simples. La TC és útil per a analitzar amb més detalli qualsevol aberració òssia, i l'angiografia per TC pot utilitzar-se si se sospita una lesió vascular.^[16] A més d'una millor visualització de les anomalies òssies, la RM permet una inspecció més detallada de les estructures de suport de l'articulació amb la finalitat d'avaluar les lesions lligamentoses i d'altres teixits suaus.

• Hermann Ecke, Uwe Stöhr, Klaus Krämer: Unfallchirurgie. In: Franz Xaver Sailer, Friedrich Wilhelm Gierhake (Hrsg.): Chirurgie historisch gesehen. Anfang – Entwicklung – Differenzierung. Mit einem Geleitwort von Rudolf Nissen. Dustri-Verlag Dr. Karl Feistle, Deisenhofen bei München 1973, ISBN 3-87185-021-7, S. 204–216.
• Siegfried Weller: Die Unfallmedizin, ihre gesellschaftliche und volkswirtschaftliche Bedeutung, in: Hauptverband der Gewerblichen Berufsgenossenschaften (Hrsg.): 100 Jahre gesetzliche Unfallversicherung (1985), S. 172–181.
• Axel Ekkernkamp, Jürgen Probst: Von der Unfallheilkunde zur Unfallchirurgie. In: Zeitschrift für ärztliche Fortbildung und Qualität im Gesundheitswesen. Band 98, 2004, S. 31–36.
• Hartmut Siebert: Zukunft der Unfallchirurgie – Herausforderung, Risiken und Chancen hinsichtlich des Facharztes Unfallchirurgie/Orthopädie. Trauma und Berufskrankheit, Sonderheft 2/2004.
• Martin L. Hansis: Unfallchirurgie, in: Werner E. Gerabek, Bernhard D. Haage, Gundolf Keil, Wolfgang Wegner (Hrsg.): Enzyklopädie Medizingeschichte. De Gruyter, Berlin / New York 2005, ISBN 3-11-015714-4, S. 1430 f.
• Christoph Weißer: Traumatologie, in: Werner E. Gerabek, Bernhard D. Haage, Gundolf Keil, Wolfgang Wegner (Hrsg.): Enzyklopädie Medizingeschichte. De Gruyter, Berlin New York 2005, ISBN 3-11-015714-4, S. 1409–1411.
• Eberhard Markgraf (Hrsg.): Beiträge zur Geschichte der Unfallchirurgie in der DDR. Thieme, Stuttgart 2008.
• Jürgen Probst, Hartmut Siebert, Hans Zwipp: 60 Jahre Deutsche Gesellschaft für Unfallchirurgie nach Wiedergründung. Meilensteine auf dem Weg von der Unfallheilkunde zur Orthopädie und Unfallchirurgie. Berlin 2010. Zusammenfassung, mit Link auf den Gesamttext
• Bernhard Weigel, Michael L. Nerlich: Praxisbuch Unfallchirurgie. Springer, Berlin Heidelberg 2011, ISBN 978-3-642-10788-7.
• Joachim Rüdiger Döhler: Lexikon Orthopädische Chirurgie. Standardterminologie für Orthopäden und Unfallchirurgen. Springer, Berlin Heidelberg 2003, Neudruck 2013, ISBN 978-3-642-62529-9.
• Ingo Marzi, Tim Pohlemann, Diana Aicher: Spezielle Unfallchirurgie. Urban & Fischer/Elsevier, München 2016. ISBN 978-3-437-23226-8.
• E. Scharizer: Die Entwicklung der modernen Unfallchirurgie. In: Hefte zur Unfallheilkunde. Band 79, 1964.

• Fractura (medicina)
• Lesió medul·lar
• Mètode Trueta
• Ortopèdia (especialitat mèdica)
• Traumatisme cranioencefàlic
• Traumatisme físic
• Traumatisme per arma de foc