Triaga

La triaga és un antídot inventat pels grecs al segle i. Tingué una àmplia difusió al món antic i arribà fins a Pèrsia, la Xina i l'Índia gràcies als vincles comercials de la ruta de la seda.^[1] Es feia servir contra tota mena de verins i malalties i era vist com una panacea.^[2] Al segle xvi, Adam Lonicer escrigué que l'all era la triaga o panacea del pagès.^[3]

Ve del mot grec θηριακή (theriakè), un adjectiu femení que significa ‘relatiu o pertanyent als animals’. Els bestiaris antics contenien informació (sovint fantasiosa) sobre bèsties perilloses i les seves mossegades. En l'època que el sucre de canya era una mercaderia exòtica oriental, els anglesos recomanaven la melassa com a antídot,^[4] originàriament aplicat en forma d'ungüent.^[5]

Norman Cantor apunta^[6] que el suposat efecte del remei seguia el principi homeopàtic, segons el qual es creia que una formulació que contingués una mica de la carn metzinosa de la serp seria un remei eficaç contra el seu verí: en Le Livre de Seyntz Medicines,^[7] Enric de Grosmont, 1r duc de Lancaster, escrigué que «la melassa es fa amb verí a fi que pugui destruir altres verins».^[6] Una altra raó fonamental per afegir-hi carn de serp era la creença estesa que les serps tenien un antídot contra el seu propi verí.^[8] Per analogia, Grosmont també considerava la triaga un bàlsam moral que «feia que hom expulsi el pecat verinós que té a l'ànima». Com que les pestes, sobretot la Pesta Negra, es veien com un càstig diví pels pecats de la gent i es creia que tenia el seu origen en serps pestilents que emmetzinaven els rius, la triaga era considerada un remei especialment adient.^[6]

• Cantor, Norman F. In the Wake of the Plague: The Black Death and the World It Made (en anglès). Simon and Schuster, 2001. ISBN 978-1-4767-9774-8.