Tullio Cianetti

Plantilla:Infotaula personaTullio Cianetti
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 agost 1899 Modifica el valor a Wikidata
Assís (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 abril 1976 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Maputo (Moçambic) Modifica el valor a Wikidata
Ministre de Corporacions del Regne d'Itàlia
19 abril 1943 – 25 juliol 1943
← Carlo Tiengo – Supressió del càrrec →
Conseller nacional de la Cambra dels Fasci i de les Corporacions
23 març 1939 – 2 agost 1943
Diputat del Regne d'Itàlia
28 abril 1934 – 2 març 1939
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític, feixista, sindicalista, union member (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Nacional Feixista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Premis

Tullio Cianetti (Assís, 20 d'agost de 1899 - Maputo, 8 d'abril de 1976) va ser un sindicalista i polític italià.

Biografia

Havent perdut el seu pare als sis anys, va iniciar la carrera militar i va participar, juntament amb els altres "nois del 99", a la Primera Guerra Mundial, on va ser ferit lleu a la cama. Després de romandre a l'exèrcit durant un temps , el 1918 va ser nomenat tinent, rang que va mantenir fins al 21 de març de 1921 , quan va decidir convertir-se en instructor a l'internat nacional "Principe di Napoli" d'Assís.

Es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el 10 d'abril de 1921 va fundar el Fascio d'Assís, del qual va esdevenir president l'any següent. El 1922 va participar en la Marxa sobre Roma i mentrestant va fer carrera com a sindicalista feixista fins que es va convertir, el 1924, a Terni, en el principal punt de referència de la Confederació Nacional de Corporacions Sindicals Feixistes d' Úmbria . El 20 de juny d'aquell any, deu dies després de l'assassinat de Matteotti, va dimitir de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN).[1][2]

El juny de 1925, després d'haver desafiat a un duel Elia Rossi Passavanti, contra qui havia fet fortes acusacions d'aquiescència envers individus de dubtosa fe feixista i de "precedents morals altament qüestionables",[3] va ser enviat immediatament a Siracusa, on va romandre fins al març de l'any següent. Des d'aquí va escriure a Edmondo Rossoni, aleshores el principal exponent del sindicalisme feixista, expressant la seva decepció perquè els diputats Leone Leone i Ruggero Romano pressionaven per posar al capdavant dels sindicats persones "de confiança per... algú", en lloc de representants de les categories, mentre que " aquesta gent vol ser alliberada de les camarilles locals ".[4] Era el període de les reformes feixistes en l'àmbit del treball: la llei del 3 d'abril de 1926, n. 563, va delegar el sindicat feixista com a únic representant dels treballadors per a l'estipulació de convenis col·lectius de treball, mentre que l'any següent es posaria en marxa el tribunal laboral i seguirien innovacions com la indemnització per acomiadament i el dret a vacances.

Aviat enviat a dirigir el sindicat de Carrara, el 1927 Cianetti va expressar a Rossoni (amb qui la relació s'havia estret molt)[1] la seva preocupació per la Corporació Industrial local (principalment centrada en el sector del marbre): era, segons Cianetti, un component reaccionari i bel•licista, que, a més de tenir les seves reunions presidides pel federalista del partit, tenia com a objectiu augmentar la jornada laboral i reduir els salaris, malgrat els recents augments del preu del marbre.[5] Uns dies més tard, el vicesecretari nacional del partit, Renato Ricci, va ordenar a Rossoni que el traslladés, ja que era perjudicial per al delicat organisme polític de la província. La resistència de Cianetti va ser superada per Giuseppe Bottai, que el va fer enviar definitivament de tornada al Sud.[6] Cianetti va recordar més tard la seva partida com un fet positiu, ja que el va allunyar del clima d'una província dominada pels patrons.[5][7] Va arribar a Messina, la seva nova destinació, el 5 d'agost de 1927. Des d'aquí també va enviar correspondència a Rossoni (recollida a l'Arxiu Central de l'Estat ), denunciant les "moltes camorres" i escrivint un article anticapitalista que li va valer un avís de la seva deïtat tutelar.[1]

El setembre de 1928, va ser transferit a la regència com a comissari del sindicat de Treviso. Des d'allà, en el mateix càrrec, es va traslladar a Matera. Després, el 26 d'abril de 1929, va tornar a Treviso, aquesta vegada com a secretari dels sindicats agrícoles.

La seva aversió al capitalisme el va situar en un cert aïllament dins del PNF, però no li va impedir convertir-se en un dels sindicalistes més importants dels anys vint . Cianetti és considerat molt proper a les posicions anticapitalistes del filòsof Ugo Spirito sobre la corporació propietària com a fusió de capital i treball en la nacionalització de la indústria.[8]

Segons Moffa, per a Cianetti " el principi feixista de col•laboració entre classes requeria una lluita en dos fronts: d'una banda contra la "intoxicació bolxevica", i de l'altra contra aquells capitalistes "que utilitzen el capital per a especulacions baixes contra la Nació".[1]

L'ascens

El 18 de febrer de 1931 va esdevenir comissari nacional de la federació nacional de sindicats de la indústria del vidre i la ceràmica. Uns mesos més tard va esdevenir secretari de la federació nacional de sindicats de les indústries extractives i va començar a escriure per al diari Il lavoro fascista de Luigi Fontanelli, en què criticava durament el "sistema Bedaux", una gestió del treball a peça mitjançant la cronotècnia, d' inspiració taylorista,[9] que estava guanyant terreny ràpidament en molts sectors econòmics.

El 22 d'abril de 1933 va arribar a Torí per dirigir els sindicats del sector industrial.

El 1934 va ser l'any de la seva afirmació definitiva:

  • El 15 de gener va esdevenir president de la CNSFI, Confederació Nacional de Sindicats Feixistes Italians, i membre del Gran Consell del Feixisme.
  • El 25 de març, en el referèndum conegut com el "segon plebiscit", va ser elegit diputat.
  • El 26 d'abril va signar un acord amb Confindustria pel qual els salaris dels treballadors es reduïen en un 7% (una reducció que va seguir dues altres influïdes pels industrials del marbre de Carrara);[10][11] alhora es va declarar en contra de la proposta d'altres sindicalistes de prohibir el sistema Bedeaux, que va ser abolit oficialment aquell mateix any.[1]
  • El 21 de juliol va ser nomenat per Benito Mussolini sotssecretari d'Estat del Ministeri de Corporacions, del qual esdevindria ministre el febrer de 1943 després d'haver-ne assumit el control interí i de facto durant un temps a causa de les condicions de salut del titular.

Cianetti també va ser vicepresident de l'Institut Nacional feixista d'Assistència i Accidents de Treball (ara INAIL) i de l'Institut Nacional feixista de la Seguretat Social (ara INPS), i delegat al consell d'administració del Banc de Roma.[1]

Els acords amb Ley

El 1937 va anar a Alemanya, després del viatge de Galeazzo Ciano i abans del que faria Mussolini al setembre.[12] La seu d'un club recreatiu[13][14] per als treballadors de la fàbrica Volkswagen de Wolfsburg va rebre el nom de Cianetti, en honor als acords que havia negociat i acabava d'estipular amb Robert Ley, líder del Deutsche Arbeitsfront.

La finalitat del tractat estipulat sembla haver estat desenvolupar una mena de "turisme de masses" de la classe treballadora i permetre l'emigració a Alemanya d'un gran nombre de treballadors italians; els acords també tenien l'objectiu accessori, però no menys crucial, de crear una alternativa al Bureau International du Travail de Ginebra, que donava suport a polítiques socials molt diferents de les dels dos règims.[15]

La recepció internacional de l'acord, malgrat aquest darrer aspecte de marcada diferenciació respecte a altres tendències més generalitzades, no va ser negativa: en una correspondència, la revista americana Time va parlar obertament d'una "Fascist Labor International" (Internacional Obrera Feixista), obrint l'article subratllant que a Itàlia el límit de 40 hores setmanals[16] s'havia establert dos anys abans a França.[17]

El cas Curiel

Cianetti el 1938, a la seva arribada a Alemanya durant un dels seus viatges; al seu costat el cap de l'oficina de premsa del Deutsche Arbeitsfront, Walter Kiehl

El 1938, Cianetti va convocar Eugenio Curiel, un representant de l'antifeixisme clandestí, que treballava per a la infiltració comunista dels Grups Universitaris Feixistes (GUF) i del sindicat d'impressors. La reunió es va fer pública, almenys en alguns detalls, el 1979 per Ettore Luccini, amic de Curiel i implicat en la mateixa acció de proselitisme; l'episodi posa de manifest el que s'havia sospitat amb perspectiva, és a dir, que algun agent doble havia proporcionat al règim informació que hauria portat a la detenció de diversos antifeixistes, inclòs el mateix Curiel,[18] a Trieste. La sospita va arribar al punt de dubtar d'una possible "cedició" de Curiel, amb una polèmica que va tenir lloc als diaris a finals dels anys setanta i que va involucrar Paolo Spriano a L'Unità i Giorgio Amendola a Rinascita, amb altres diaris també interessats en ella, com ara L'Espresso.

Segons la seva aclaració, Luccini havia anat amb el seu amic a la reunió-convocatòria amb el viceministre sindicalista, tot i que en un moment donat Cianetti s'havia quedat sol amb Curiel per confiar-li -tal com Luccini diu que va saber al vespre- que estava molt ben informat sobre els moviments d'infiltració i les activitats comunistes a l'estranger.[19] Això també ho confirmaria un testimoni, també de relato, donat per Francesco Loperfido,[20]que afirmava que Curiel li havia dit que Cianetti coneixia detalladament els noms i les dades de contacte de les oficines d'exteriors del PCI.

L'activitat al cim

El mateix any 1938 va visitar Londres, a la recerca de contactes amb els sindicats locals, que a les seves Memòries definiria com la "casta sindical", alhora que també establia relacions amb la Confédération générale du travail francesa ; a més, havia estès els seus "observadors socials" pels quatre racons del món que l'ajudaven en les seves relacions amb els altres sindicats.[7]

La funció sindical no va ser immune a les accions propagandístiques del règim; el 5 de gener de 1939, Ciano va assenyalar als seus diaris que havia demanat a Cianetti que donés a la propaganda antifrancesa entre els treballadors "un sabor social", subratllant que França era "l'estat burgès, defensor dels privilegis burgesos".[21]

Després de les vagues de març i abril de 1943 a Milà i Torí, va denunciar la infiltració comunista, però va donar suport a la demanda d'augments salarials per als treballadors.

Segons Enrico Landolfi, Cianetti va estar a un pas de la secretaria del PNF per substituir Aldo Vidussoni, l'abril de 1943, però va ser exclòs per la intervenció de Ciano i Farinacci, així com, diu l'estudiós, del Quirinal.[22] El juny, Cianetti va proposar a Mussolini un decret llei per a la gestió especial d'empreses de particular importància bèl·lica, que incloïa la designació d'un terç dels administradors i un alcalde per part de la Confederació de Treballadors; la mesura va ser rebutjada per la part més conservadora del govern, inclòs el ministre de Justícia, i Mussolini, inicialment a favor, va prometre a Cianetti que la signaria a la tardor.[8]

El judici de Verona

El 25 de juliol de 1943, després de la petició que Ciano li havia enviat a través de Zenone Benini,[23] Cianetti va votar a favor de la moció de Grandi, que va obligar el Duce a dimitir i va causar la seva detenció. Segons alguns estudiosos,[24] Cianetti va haver de ser convençut per Grandi que la moció no era més que un expedient per obligar el rei a compartir amb Mussolini les responsabilitats negatives per la previsible catàstrofe bèl·lica; juntament amb Giacomo Suardo, Cianetti estava extremadament indecís i tenia la intenció de retirar el suport verbal que ja havia donat a la proposta, però Bottai va aconseguir convèncer-lo, mentre que Suardo es va abstenir. L'endemà, Cianetti va escriure una carta a Mussolini en què es declarava penedit pel vot que havia expressat.

Els jerarques que s'havien expressat a favor de la moció de Grandi van ser arrestats per ser jutjats per un tribunal de la República Social Italiana (RSI); Cianetti va ser capturat a Zagarolo el 13 d'octubre i en el moment de la seva captura va començar a riure, convençut que havia estat un error.[25][26] Mentrestant, la seva carta de retractació s'havia perdut i, abans que comencés el judici de Verona, el mateix Mussolini havia confirmat haver-la rebut.[25] Defensat per l'advocat Arnaldo Fortini, el seu amic personal i exalcalde d' Assís , la carta li va salvar la vida: declarat culpable, se li van concedir circumstàncies atenuants i va ser condemnat a trenta anys de presó, mentre que tots els altres acusats van ser condemnats a mort: 5 van ser afusellats fucilati (Giovanni Marinelli, Carlo Pareschi, Luciano Gottardi, Emilio De Bono i Galeazzo Ciano) i els altres 13 van ser condemnats en absència.

El seu empresonament li va impedir participar en la República Social Italiana, en la qual hauria vist implementat el programa social que sovint havia esperat, però al final del qual probablement hauria trobat la mort.[8] A la caiguda de la República Social Italiana, el 25 d'abril de 1945, va ser trobat a la presó i alliberat pels aliats. Per evitar possibles judicis i condemnes, es va refugiar al llavors Moçambic portuguès, on va aconseguir desaparèixer durant molt de temps. Va morir a Maputo, abans Lourenço Marques, a Moçambic que s'havia independitzat recentment després de la Revolució dels Clavells.

Relectura pòstuma

Anàlisis recents tendeixen a aïllar un component d'esquerres definit en el fenomen feixista, en el qual s'inclou Cianetti. Per exemple, a més de Moffa, que el defineix com a tal a l'entrada que li és dedicada al Dizionario biografico degli italiani (Istituto dell'Enciclopedia Italiana), Giuseppe Parlato l'ha inclòs en una llarga llista d'exponents del feixisme[27] units per un esperit antiburgès fort i conscient i per una polèmica contra el model de producció capitalista.[28] Per a Parlato, Cianetti va ser " sens dubte l'intèrpret més intel•ligent i més famós d'aquella línia populista que intentava capturar l'aspecte social del feixisme " .[28]

Tanmateix, era proalemany i la seva posició envers la política racial era favorable i diferent de la dels altres feixistes d'esquerres, que s'havien mantingut allunyats d'ella.[1]

Honors

Gran Creu de l'orde de la Corona d'Itàlia[29]

Obres

  • Memorie dal carcere di Verona, a cura de Renzo De Felice, Rizzoli, Milano, 1983.

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 Claudio Moffa, in Dizionario biografico degli Italiani illustri, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 1981
  2. ↑ Ferdinando Cordova,Le origini dei sindacati fascisti, Laterza, 1974
  3. ↑ ACS, relazione di Cianetti del 13 febbraio 1925
  4. ↑ ACS, Lettera di Cianetti a Rossoni del 1º settembre 1925
  5. 1 2 Ferdinando Cordova, Verso lo Stato totalitario: sindacati, società e fascismo, Rubbettino, 2005
  6. ↑ ACS, "Carte Cianetti", fascicolo "Cianetti Tullio" - in F.Cordova, cit.
  7. 1 2 Tullio Cianetti, Memorie dal carcere di Verona, a cura di Renzo De Felice, Rizzoli, 1983
  8. 1 2 3 Sergio Romano, "Cianetti, fascista di sinistra che votò contro Mussolini", Il Corriere della Sera, 7 settembre 2009
  9. ↑ «Note descrittive».
  10. ↑ Del 20% nel 1932, del 12% nel 1933
  11. ↑ Altrettanto era accaduto agli stipendi di statali, lavoratori degli enti locali e parastatali, con una nuova decurtazione stabilita il precedente 14 aprile.
  12. ↑ Joachim C. Fest, Hitler, Houghton Mifflin Harcourt, 2002
  13. ↑ Michael Burleigh, Confronting the Nazi past: new debates on modern German history, Palgrave Macmillan, 1996
  14. ↑ Il dopolavoro in Germania era organizzato dalla Kraft durch Freude, ispirata all'Opera nazionale del dopolavoro italiana.
  15. ↑ Daniela Liebscher, L'Opera nazionale dopolavoro fascista e la NS-Germeinschaft Kraft durch Freude, in Italia Contemporanea, giugno 1998, n. 211
  16. ↑ Numero massimo di ore di lavoro alla settimana per gli operai a condizioni ordinarie.
  17. ↑ An., ITALY-GERMANY: Fuller Lives, in Time, 19 luglio 1937; articolo disponibile online Arxivat 12 June 2008[Date mismatch] a Wayback Machine.
  18. ↑ Detingut el 24 de juny de 1939
  19. ↑ Rinascita, 26 gennaio 1979, n.4 - Lettera di Ettore Luccini
  20. ↑ Alla Festa de L'Unità di Treviso del 12 luglio 1978
  21. ↑ Galeazzo Ciano, Diari, a cura di Renzo De Felice, BUR, ed. integrale 1999 - 5 gennaio 1939
  22. ↑ Enrico Landolfi, Tullio Cianetti. Un gerarca interlocutore della sinistra democratica e libertaria, in Rosso imperiale
  23. ↑ Ray Moseley, Mussolini: the last 600 days of il Duce, Taylor Trade Publications, 2004
  24. ↑ Ad esempio Philip Morgan, The fall of Mussolini: Italy, the Italians, and the Second World War, Oxford University Press, 2007
  25. 1 2 Giorgio Bocca, La repubblica di Mussolini, Mondadori, 1994
  26. ↑ A cura di Metello Casati, "1944: il processo di Verona" da I documenti terribili, Mondadori, 1973, Milano, pag.23
  27. ↑ Edmondo Rossoni, Curzio Malaparte, Sergio e Vito Panunzio, Ugo Spirito, Angelo Oliviero Olivetti, Bruno Spampanato, Giuseppe Landi, Giuseppe Bottai, Berto Ricci, Edoardo Malusardi, Riccardo Del Giudice, Felice Chilanti, Luigi Fontanelli, Paolo Orano, Amilcare De Ambris (fratello di Alceste), Eno Mecheri, Ugo Manunta i altres
  28. 1 2 Giuseppe Parlato, La sinistra fascista. Storia di un progetto mancato, Il Mulino, Bologna 2000
  29. ↑ Gazzetta Ufficiale del Regno d’Italia n.219 del 18 settembre 1940, pag.2.

Bibliografia

  • Giordano Bruno Guerri, Le memorie del mite Cianetti, Carneade del fascismo, ne Il Giorno, 12 giugno 1983
  • Arnaldo Fortini, Quelli che vinceranno, Ed. Del Romano, 1946
  • Ferdinando Cordova,Le origini dei sindacati fascisti, Laterza, 1974.
  • Claudio Moffa, in Dizionario biografico degli Italiani illustri, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. 25, 1981 online
  • Ferdinando Cordova, Verso lo Stato totalitario: sindacati, società e fascismo, Rubbettino, 2005.
  • (EN) Philip Morgan, The fall of Mussolini: Italy, the Italians, and the Second World War, Oxford University Press, 2007.
  • Giuseppe Parlato, La sinistra fascista. Storia di un progetto mancato, Il Mulino, Bologna, 2000.
  • Plantilla:DBI
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.