Unió Josephson

Dues unions Josephson (taronja) en paral·lel.

Una unió Josephson és un element de circuit no lineal i sense dissipació que utilitza l'efecte Josephson en superconductors per formar un inductor no lineal.[1] Consisteix en una barrera feble (com ara un aïllant) que separa dos superconductors.[2][3] Parells d'electrons travessen la barrera, produint una inductància efectiva que depèn de la diferència de fase entre els superconductors.

La junció Josephson s'utilitza com a element de circuit en bucles superconductors. En un circuit, la inductància Josephson i la capacitança de la junció es poden utilitzar per formar un oscil·lador no lineal, similar a un circuit LC, amb una inductància dependent del corrent. Els circuits amb unions Josephson s'utilitzen per fabricar magnetòmetres superconductors coneguts com a SQUID, en portes lògiques clàssiques per a la computació ultraràpida i en electrodinàmica quàntica de circuits per crear qubits superconductors.[4]

Història

El 1962, el físic britànic Brian Josephson va predir l'efecte Josephson: que parells d'electrons superconductors coneguts com a parells de Cooper podrien fer un túnel a través de l'espai entre dues capes superconductores, si estaven dèbilment separades.[5] El 1963, Phillip Anderson i John Rowell als Bell Labs van construir la primera unió Josephson, utilitzant unions estany-òxid-plom, per verificar aquest efecte. Una fina pel·lícula d'estany es va oxidar per formar la barrera, i després una tira transversal de pel·lícula fina de plom va formar el contraelèctrode.[6]

El símbol del circuit per a una unió de Josephson.

A la dècada del 1960, James Zimmerman, Arnold Silver i els seus col·legues que treballaven en un laboratori de Ford sobre ressonància magnètica es van adonar que la no linealitat de les unions Josephson, combinada amb la quantificació del flux en bucles superconductors, es podia utilitzar per mesurar petits canvis en el flux magnètic i crear un magnetòmetre amb alts nivells de precisió en la sensibilitat del camp magnètic.[7][8] Van crear el primer dispositiu d'aquest tipus utilitzant pel·lícules d'estany separades per plàstic,[8] amb dues unions Josephson separades per un espai macroscòpic. Aquest va ser el primer magnetòmetre SQUID.

El 1966, a IBM, Juri Matisoo va demostrar la commutació subnanosegons en una unió Josephson. Això i els resultats posteriors van indicar que les unions Josephson podien ser més ràpides que qualsevol transistor disponible en aquell moment. Això va iniciar un projecte de superordinador superconductor a IBM, conegut com a processador de senyals Josephson, amb la intenció d'utilitzar unions Josephson de (Pb-In-Au)-òxid-(Pb-Bi) com a base per a circuits lògics per permetre la computació ultraràpida.[9] Aquest projecte va durar des del 1967 fins al setembre de 1983.[10] L'intent inicial es va aturar a causa d'un avantatge de velocitat insuficient en comparació amb la tecnologia de silici en ràpid desenvolupament, però algunes empreses japoneses van seguir interessades, ja que la tecnologia basada en JJ evitava el problema dels grans mainframes de semiconductors i la dissipació de potència.[11]

El 1980, Tony Leggett va proposar utilitzar la fase d'una unió Josephson com a coordenada quàntica macroscòpica.[12] El 1987, John Clarke, Michel H. Devoret i John M. Martinis van utilitzar un circuit basat en unions Josephson per demostrar que un sistema macroscòpic podia tenir propietats mecàniques quàntiques (específicament, tunelització i quantificació d'energia).[13] Van guanyar el Premi Nobel de física del 2025 pel seu treball.

El 1999, Yasunobu Nakamura i els seus col·legues van utilitzar unions Josephson connectades en un bucle superconductor per mostrar oscil·lacions quàntiques coherents en un circuit Josephson, convertint-lo en el primer qubit superconductor.[14] Els qubits superconductors requereixen la no linealitat proporcionada per les unions Josephson, ja que permet que els dos primers nivells d'energia del circuit s'abordin independentment de tots els altres. Totes les principals arquitectures de qubits superconductors utilitzen unions Josephson.

Teoria

Equacions de Josephson

Característica IV d'una unió SIS Josephson. Aquí és el corrent crític a voltatge zero i és la bretxa d'energia superconductora.

L'efecte Josephson sorgeix quan dos superconductors estan feblement acoblats a través d'una fina barrera aïllant. Sense aplicar cap voltatge, els portadors de càrrega elèctrica dels dos elèctrodes superconductors, que són parells de Cooper, creuaran la barrera com un supercorrent. [15] Aquest supercorrent ve donat per:

On és el corrent crític i és la diferència de fase entre les funcions d'ona dels dos superconductors. Com que els aparells de Cooper fan túnel de manera coherent en fase, el supercorrent només depèn de la diferència de fase. Aquesta és la primera equació de Josephson, coneguda com la relació corrent-fase.

Quan s'aplica un voltatge, la diferència de fase evoluciona amb el temps. Això es descriu amb la segona equació de Josephson, la relació voltatge-fase :

Les dues equacions de Josephson es poden utilitzar per derivar la inductància efectiva.

Per analogia amb un inductor, , de manera que la inductància efectiva és:

Aleshores, utilitzant la primera equació de Josephson:

Per tant, la inductància de Josephson és

La unió Josephson és no lineal i no dissipativa. És no lineal perquè la seva inductància efectiva depèn de la diferència de fase superconductora. , i (idealment) és no dissipatiu perquè funciona sense resistència sempre que el corrent romangui per sota del valor crític No obstant això, a una tensió diferent de zero, hi ha una dissipació introduïda per canals de pèrdua addicionals. Això es modelitza com una resistència shunt en el model RCSJ.

Energia emmagatzemada a la unió

L'energia potencial de la unió és:

L'hamiltonià per a aquest sistema és:

O equivalentment:

on és l'energia de càrrega i és el nombre de parells de Cooper.

Circuit equivalent RCSJ per a una unió Josephson, amb un condensador (esquerra), un element de circuit d'unió Josephson ideal (mig) i una resistència (dreta) en paral·lel.

Model de circuit equivalent RCSJ

Per estudiar la dinàmica d'una unió Josephson, el model es pot simplificar assumint que la conductància normal és constant. En aquest model, la unió Josephson es caracteritza per la inductància Josephson i la resistència normal R de la unió.[16]

De manera similar a un condensador de plaques paral·leles, el disseny de la unió Josephson ha de tenir certa capacitància perquè consisteix en dos elèctrodes separats per un aïllant o un enllaç feble.[17] També pot tenir certa resistència, a causa del corrent dissipatiu a voltatge finit. Per tant, la unió Josephson es pot modelar com un element Josephson no lineal ideal en paral·lel amb una resistència normal i un condensador. Això es coneix com a model d'unió resistivament i capacitivament derivada (RCSJ).[18] Alternativament, en el límit on la capacitància és petita, s'utilitza el model d'unió resistivament derivada (RSJ).

En ambdós models, la resistència normal dependrà de la tensió de polarització i la temperatura, .[19] Es creu que temperatures més baixes faran que la resistència vagi a zero, perquè hi haurà menys quasipartícules al circuit. Tanmateix, això és difícil a la pràctica, ja que existeix una població no negligible de quasipartícules fora de l'equilibri, a causa dels raigs còsmics o altres fenòmens, que no s'expliquen només per la temperatura.[19]

L'equació principal del model RCSJ és:

Aquesta equació diferencial descriu la dinàmica de la junció Josephson quan un corrent de polarització

s'aplica.[20]

Potencial de taula de rentat inclinada

Reescrivint l'equació del model RCSJ en coordenades adimensionals s'obté:

On la variable de temps adimensional , amb

Això es coneix com la freqüència de plasma de Josephson de la junció. Representa la freqüència de les oscil·lacions de la junció de Josephson en el potencial de la taula de rentat inclinada.

Quan s'aplica un corrent a una junció Josephson, el model RCSJ es pot utilitzar per descriure el seu comportament. Una junció Josephson polaritzada per corrent presenta una taula de rentat inclinada efectiva d'energia potencial.[21] Tot i que la junció Josephson nua s'assembla a pous periòdics sense inclinació, l'energia potencial efectiva pren un terme addicional en un circuit polaritzat per corrent:

on és el corrent de polarització.

Això té la forma d'un potencial general de taula de rentat inclinada, donat per:

Els seus gràfics són funcions cosinus inclinades, amb el grau d'inclinació donat per la constant A. La junció Josephson actua com un oscil·lador no lineal amortiguat.

Quantització de circuits

En la quantització de circuits, el flux i la càrrega es tracten com a coordenades generalitzades. El pas de quantització promou (fase adimensional) i (nombre de parells de Cooper) als operadors que satisfan les relacions de commutació. Això dóna l'hamiltonià quàntic per a la junció de Josephson, utilitzat en l'electrodinàmica quàntica de circuits:Això forma l'element no lineal bàsic utilitzat en l'electrodinàmica quàntica de circuits i en els qubits superconductors.[22]

Tipus d'unions de Josephson

Una unió de túnel superconductor de pel·lícula fina és un tipus d'unió SIS Josephson.

Superconductor-Aïllant-Superconductor (SIS)

La unió de túnel superconductor-aïllant-superconductor (SIS), també anomenada unió de túnel superconductor, té dos elèctrodes superconductors (S) separats per una fina barrera aïllant (I). Si la barrera està feta d'un òxid aïllant, per exemple, òxid d'alumini (Al2O3), tindria aproximadament 1 nanòmetre de gruix; una barrera d'òxid més gruixuda bloquejaria el túnel quàntic. Si una barrera està feta d'altres aïllants menys perfectes, per exemple, de silici amorf, pot tenir diversos nanòmetres de gruix. Les estructures SIS s'utilitzen àmpliament com a unions Josephson, però de vegades, quan no es requereix un supercorrent (corrent de voltatge zero), s'utilitzen per les seves característiques de corrent-voltatge no lineals. S'utilitzen en SQUID, estàndards de voltatge Josephson (en ambdós casos, l'aplicació és de tipus analògic) i en circuits digitals superconductors, per exemple en convertidors A/D i D/A, o en processadors superconductors (en aquests casos, l'aplicació és digital, les unions de túnel ajuden a crear estats lògics 1 i 0), així com en computació quàntica, on ajuden a formar qubits superconductors.

En la gran majoria d'aplicacions, els dos elèctrodes (designats com a "S" en l'abreviatura SIS) estan fets de niobi (Nb), que té la temperatura de transició superconductora més alta entre els elements de la taula periòdica. El niobi net supercondueix per sota de 9,2 K, cosa que permet el funcionament d'un circuit superconductor que conté unions SIS basades en Nb en heli líquid, que té una temperatura d'ebullició de 4,2 K a pressió normal. Ocasionalment, quan la temperatura de funcionament ha de ser molt més baixa, com és el cas de la computació quàntica (qubits), les capes "S" es poden fer d'alumini (Al), que té una temperatura de transició a l'estat superconductor d'1,2 K. L'alumini també s'utilitza com una capa fina dipositada sobre un elèctrode de base de niobi per tal de crear unions de túnel refractàries (basades en Nb) d'alta qualitat (vegeu més avall a la secció "Fabricació"). La raó per utilitzar Al és que forma una capa d'òxid notablement estable, uniforme i sense forats d'agulla, que és ideal per crear una barrera de túnel fiable. No és casualitat que les primeres unions de túnel creades per Ivar Giaever fossin d'alumini. El control del gruix de l'òxid d'Al es pot aconseguir fàcilment cronometrant la seva oxidació a l'aire o a una pressió parcial d'oxigen dins d'un sistema de deposició (vegeu més avall a la secció "Fabricació").

Superconductor-no metall-superconductor (SNS)

La barrera és un metall normal prim, en lloc d'un aïllant. El metall normal pot no ser superconductor, o pot ser un superconductor amb una temperatura crítica més petita. Tot i que per a una unió SIS Josephson, la relació corrent-fase sovint és propera a ser perfectament sinusoidal, la relació corrent-fase de la unió SNS té una dependència semblant a una rampa.[23]

Els dissenys SNS tenen corrents crítics més alts i una impedància més baixa que els dissenys SIS tradicionals. Les implementacions de les unions SNS inclouen sandvitxos SNS, ponts de gruix variable i unions de rampa.[24] S'utilitzen en circuits de lògica quàntica de flux únic ràpid que codifiquen informació digital basada en quanta de flux magnètic, ja que tenen una dependència corrent-voltatge no histèrètica.[25]

Superconductor-constricció-Superconductor (ScS)

La barrera és una constricció o un enllaç feble, com ara un micropont de material superconductor.[26] Aquestes unions poden transportar corrents crítics més grans que les unions SIS. Les unions ScS es poden utilitzar en casos en què una unió totalment superconductora seria preferible a la introducció d'un aïllant o un metall no superconductor al dispositiu. Les unions ScS tenen un rang de freqüència submil·limètric d'uns 500-1000 GHz.[27]

A causa de la presència no negligible d'electrons fora de l'equilibri (sovint anomenats quasipartícules en aquest context), el comportament dinàmic de les unions de ScS és molt més complicat que els models resistius tradicionals.[28]

Cruïlla de Phi Josephson

En les unions Josephson tradicionals, la fase de l'estat fonamental és zero. Tanmateix, les unions Josephson phi tenen una fase Josephson diferent de zero en l'estat fonamental. En aquest cas, la primera equació de Josephson (la relació corrent-fase) es modifica, de a:

Les unions Phi es poden aconseguir físicament trencant simetries, com ara mitjançant un alterimant.[29]

Unió de Pi Josephson

Les unions Pi Josephson són un tipus d'unió Phi Josephson amb una diferència de fase de 180 graus entre elles. La primera equació de Josephson (la relació corrent-fase) es modifica en aquest cas, de a:

Les unions Pi es poden realitzar físicament utilitzant una barrera ferromagnètica, que normalment és magnètica però pot estar aïllada.[30] Aquesta arquitectura sovint s'anomena unió superconductora-ferromagnètica-superconductora (SFS).[31] En una unió SFS, l'energia de l'estat fonamental oscil·la entre 0 i π en funció del gruix del ferroimant. Les aplicacions de la unió Pi SFS inclouen la lògica superconductora digital i la memòria.

Unió de Long Josephson

Les unions llargues de Josephson són unions de Josephson on almenys un paràmetre supera la profunditat de penetració de Josephson. La profunditat de penetració de Josephson descriu fins a quin punt penetra un camp magnètic extern en una junció Josephson i ve donada per:

on L és la longitud de la unió. En les unions Josephson amb dimensions que superen la profunditat de penetració, la fase superconductora varia espacialment, descrita per l'equació sinusoidal-Gordon.[32] Aquestes llargues unions Josephson poden suportar quanta de flux propagadors coneguts com a fluxons.[32][33] Es poden utilitzar com a línia de transmissió Josephson o com a oscil·lador de flux.[33]

Fabricació

Fabricació JJ entre els anys 60 i principis dels 80: evaporació d'ombres i combinació de fotolitografia i diverses deposicions de capes

Quan el camp era jove, començant a principis dels anys seixanta i durant tota la dècada dels setanta, es fabricaven unions Josephson individuals de gran àrea (de l'ordre de mm²) evaporant elèctrodes superconductors (normalment pel·lícules primes de plom i aliatges de plom) a través d'un conjunt de màscares mecàniques canviables. Aquesta tècnica s'anomena evaporació d'ombra i actualment té un interès principalment històric. La barrera de túnel es va formar oxidant l'elèctrode base a l'aire.

Més tard, la fabricació d'unions més petites (normalment de desenes de micres quadrades de superfície) es va dur a terme evaporant elèctrodes superconductors i interconnexions a través d'una sèrie de màscares fotolitogràfiques. Tot i que aquests mètodes, manllevats de la tecnologia del silici, podien produir dispositius i circuits Josephson força complexos, l'ús de fotorresina orgànica limitava els materials utilitzats i el processament que es podia realitzar. En el punt àlgid del seu ús, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, la fotolitografia combinada amb diverses deposicions de capes va produir circuits d'unió Josephson per al processador de senyals Josephson (JSP) exploratori d'IBM, que eren d'una sofisticació considerable.[34] En el procés d'IBM a principis dels anys vuitanta, que era l'estat de la tècnica en aquell moment, l'elèctrode base estava fet de niobi, i aquesta capa de niobi s'oxidava per formar una barrera de túnel d'òxid de Nb en cambres d'oxidació de RF especialitzades (l'oxidació simple a l'aire no funcionava per al niobi). A continuació, amb una litografia addicional realitzada a l'elèctrode base, es van dipositar un contraelèctrode d'aliatge de plom i interconnexions superconductores mitjançant evaporació al buit. Els resultats van estar lluny de ser satisfactoris: la qualitat de les característiques de la unió era relativament deficient i l'òxid de niobi tenia una constant dielèctrica alta, cosa que no era desitjable en aplicacions digitals. A més, els xips així produïts patien taxes de fallada inacceptables durant els cicles tèrmics.

Una màquina litògrafa de feix d'electrons (EBL), situada dins d'una sala blanca, es pot utilitzar per resistir patrons en la fabricació de unions Josephson.

Procés de wafer complet

En un mètode desenvolupat a Sperry Research per H. Kroger i els seus col·legues el 1981,[35] la deposició de l'estructura sandvitx superconductora (futures unions Josephson) i el patró (creació d'un circuit superconductor desitjat) es van separar netament. Aquesta separació va proporcionar innombrables avantatges, que es descriuran a continuació. Primer, tot el substrat (normalment una oblia de silici) es recobreix amb una estructura de túnel contínua: una tricapa que consisteix en una fina barrera de túnel intercalada entre dos elèctrodes superconductors. Això es fa normalment en una cambra de buit, in situ, que permet un bon control i una neteja gairebé absoluta. A continuació, el patró d'aquesta estructura sandvitx es realitza fora de la cambra de deposició, on es pot utilitzar tot l'arsenal de tècniques de patró, des de la fotolitografia d'última generació fins a diverses tècniques de gravat iònic reactiu i fresat iònic, i, quan cal, deposicions de capes addicionals. Totes aquestes tècniques es van desenvolupar inicialment com a part de la caixa d'eines de la potent tecnologia del silici. Així, l'ús del procés de làmines completes proposat per primera vegada per Harry Kroger i els seus col·laboradors va portar la fabricació de dispositius superconductors a l'àmbit de la tecnologia moderna de circuits integrats.

Tanmateix, l'estructura d'unió utilitzada per Kroger i els seus col·laboradors tenia greus deficiències que, en essència, eliminaven els avantatges que oferia el procés de la làmina sencera. La barrera de túnel es va formar a partir de silici amorf, a-Si. Les unions Nb-(a-Si)-Nb resultants van ser difícils de fabricar a causa de la dificultat de crear una barrera de túnel adequada a partir d'a-Si capritxós. A més, hi havia una interacció perjudicial entre la capa de barrera d'a-Si i l'elèctrode superior de niobi. Com a resultat, la qualitat de la característica de corrent-tensió de la unió Josephson resultant va ser deficient.

Tanmateix, aviat es va trobar una solució a aquests problemes pendents. Poc després de les publicacions de Kroger et al., el mètode de processament de la làmina sencera va ser modificat significativament als laboratoris AT&T Bell per Gurvitch i els seus col·laboradors, que van combinar la idea de la làmina sencera amb el descobriment important gairebé simultani fet als laboratoris Bell, és a dir, el descobriment dels beneficis que aportaven les capes primes d'alumini a l'elèctrode de niobi base (inferior).

A principis de 1981, JM Rowell, M. Gurvitch i J. Geerk (aquest últim visitant els Bell Labs durant un any sabàtic des del Laboratori Nacional de Karlsruhe, Alemanya) van descobrir que la qualitat de les característiques de les unions millorava dràsticament quan la capa base de niobi es cobria amb una fina capa d'alumini.[36][37] Les seves primeres unions eren del tipus Nb/òxid d'Al/Ag (aquesta estructura s'utilitza en estudis bàsics d'una unió de túnel, on el segon elèctrode ha de ser un metall normal) i Nb/òxid d'Al/PbBi (un aliatge de plom amb petites quantitats de bismut). Aquestes unions es van preparar mitjançant la polvorització catòdica d'un elèctrode base de Nb/Al: una capa gruixuda (uns 1500 nm) de Nb coberta in situ amb una fina capa (d'1 a 10 nm) d'Al. Aquesta estructura es va retirar d'un sistema de polvorització catòdica i es va oxidar durant uns minuts a l'aire ambient. Aquesta exposició a l'aire va crear una barrera de túnel que, després d'un examen detallat, va resultar estar composta completament d'òxid d'alumini, fins i tot en mostres on el gruix de la capa superior era extremadament petit, unes quantes monocapes d'alumini. A continuació, l'elèctrode base oxidat es va transferir a una cambra de deposició diferent (un evaporador tèrmic) on es va emmascarar amb màscares d'ombra mecàniques i es va cobrir amb un contraelèctrode d'Ag o PbBi. Tot el procés va ser decisivament no industrial; va crear unions semitoves (contraelèctrode de metall tou) de gran àrea (aproximadament 1 mm de costat), que es van estudiar per comprendre les propietats d'una capa superior d'alumini i examinar els aspectes físics bàsics del túnel normal i Josephson en aquestes unions. Va quedar clar que una capa superior d'alumini fina eliminava tots els problemes anteriors que els investigadors havien experimentat amb l'òxid de niobi natiu, que enverinava l'elèctrode base de Nb fins i tot quan estava cobert amb un contraelèctrode tou. L'interès científic per la tunelització neta en niobi famosament tossut va quedar satisfet. Tot i això, a més d'aquestes activitats científiques, es va observar degudament la increïble qualitat gairebé ideal de les unions de túnel Nb/òxid d'Al-PbBi, i aquesta notable qualitat va apuntar a la conveniència de substituir el contraelèctrode tou i no tecnològic de PbBi pel segon elèctrode de niobi, creant així unions de túnel Josephson totalment refractàries.

Poc després d'aquest avenç de la superposició d'Al, M. Gurvitch, treballant amb MA Washington i HA Huggins, va desenvolupar un procés de làmina completa que començava amb la deposició de capes de Nb i Al, seguida de la seva oxidació controlada in situ (dins del sistema de pulverització catòdica), formant l'estructura base de Nb/òxid d'Al, que després es va cobrir, també in situ, pel segon elèctrode de Nb de capa. L'làmina resultant coberta amb una estructura contínua de tres capes de Nb/òxid d'Al/Nb es va processar per formar unions de túnel Josephson individuals mitjançant anodització selectiva i gravat iònic reactiu.[38] Els resultats van superar totes les expectatives: les unions resultants tenien característiques BCS (Bardeen-Cooper-Schrieffer) gairebé ideals, eren uniformes i reproduïbles, eren completament immunes als cicles tèrmics entre la temperatura d'ebullició de l'heli de 4,2 K i la temperatura ambient,[39] i la barrera del túnel posseïa una constant dielèctrica baixa d' Al2O3, aproximadament quatre vegades inferior a la de l'òxid de niobi, cosa que era molt important en les aplicacions previstes en circuits digitals superconductors.[40]

A la tardor de 1983, totes les peces del trencaclosques ja estaven al seu lloc: la idea de la làmina sencera de Kroeger et al. es va implementar en l'estructura Nb/òxid d'Al/Nb (sovint anomenada estructura de tres capes ), i es van desenvolupar mètodes de processament tecnològicament sòlids que permetien la delineació de les unions individuals i la construcció de circuits superconductors que contenien aquestes unions. Va resultar que la presència d'òxid d'alumini no només millorava dràsticament la qualitat de les unions, sinó que també aportava importants avantatges tecnològics durant la preparació de les unions.[41]

A partir del 1983, les unions Nb/òxid d'Al/Nb Josephson es van convertir en la peça clau de l'electrònica superconductora a tot el món. Tot i que aquest avenç no va impedir que IBM tanqués, ja decidit, el seu projecte de processador de senyals Josephson el setembre de 1983, els mètodes desenvolupats a Bell Labs van ser adoptats per diversos laboratoris i empreses d'arreu del món, i en particular van tenir un paper decisiu en l'obtenció de finançament governamental per als esforços japonesos de superconductivitat, que es van estructurar com a part del seu ambiciós projecte de Sistemes Informàtics de Cinquena Generació (FGCS), que va durar del 1982 al 1992. De fet, els investigadors japonesos, continuant on ho havien deixat IBM i Bell Labs, en pocs anys van aconseguir demostrar un processador superconductor petit però viable basat en unions Nb/òxid d'Al/Nb.[42] Als Estats Units, Sadig Faris, que anteriorment havia treballat per a IBM, va organitzar una nova empresa, HYPRES, Inc. a Elmsford, Nova York. L'objectiu inicial d'HYPRES era utilitzar la nova tecnologia Nb/Al-òxid/Nb per comercialitzar electrònica superconductora.

Els principis establerts a principis dels anys vuitanta[43][44][45] han resistit la prova del temps; aquesta tecnologia encara s'utilitza avui dia, més de quaranta anys després, per fabricar tots els circuits i dispositius superconductors, des de SQUID i estàndards de voltatge fins a circuits digitals Josephson i fins i tot alguns qubits superconductors.[46]

En els darrers temps, els processos per fabricar circuits digitals superconductors s'han desenvolupat a un alt grau. Aquesta sofisticació del processament els porta al corrent principal de la tecnologia de circuits integrats (CI) VLSI.[47] I, tanmateix, les unions Josephson en aquests circuits complexos i multicapa encara es formen essencialment de la mateixa manera que en el procés original de Bell Labs desenvolupat per M. Gurvitch, MA Washington i HA Huggins.[48]

Deposició per pulverització catòdica

Els processos de deposició per pulverització catòdica completa utilitzen la deposició. Aquesta és una tècnica de deposició alternativa per reduir les possibles interaccions entre l'evaporant i el material de suport. En aquest mètode, el material objectiu es bombardeja amb ions energètics. Els ions poden expulsar els àtoms objectiu a la fase gasosa. El mètode de deposició per pulverització catòdica permet dipositar aliatges més complexos, però les taxes de deposició per pulverització catòdica són lentes.[49]

Aquest és el mètode de deposició preferit per a les unions Nb/Al-AlOx/Nb Josephson.

Gravat

Normalment, una litografia d'alta resolució que utilitza un feix d'electrons o un feix d'ions enfocat grava el patró al dispositiu. Es pot utilitzar el gravat sec o humit. Els processos de gravat sec utilitzen gravants físics o gasos reactius, mentre que els processos de gravat humit submergeixen el substrat en gravants líquids.[50]

Usos

Qubits superconductors

Els qubits superconductors que utilitzen unions Josephson són candidats populars per a un processador quàntic perquè els superconductors tenen inherentment una dissipació molt baixa, cosa que fa possibles temps de coherència llargs.[51] Google, IBM, Rigetti i altres utilitzen aquest tipus de qubits per dissenyar processadors quàntics.

Un disseny de qubit superconductor, conegut com a creu de transmons, que utilitza dues unions de Josephson.

Un qubit superconductor és essencialment un ressonador no lineal format a partir de la inductància de Josephson i la seva capacitança de unió, que actua com un circuit LC no lineal.[52] Com que aquest oscil·lador no és lineal, és anharmònic i permet que els dos primers nivells d'energia del circuit s'adrecin independentment dels altres. Això és necessari perquè el sistema en principi té molts nivells d'energia, però l'espai operatiu del qubit només inclou els dos estats més baixos.[52] De fet, per detectar la quantificació d'energia, un circuit ha d'incloure un element no lineal.[53]

Gairebé totes les arquitectures de qubits superconductors utilitzen unions Josephson (amb l'excepció dels qubits topològics). La implementació estàndard és una unió de túnel Josephson, però altres arquitectures utilitzen unions de constricció.

SQUIDs

Un SQUID, o dispositiu d'interferència quàntica superconductor, consisteix en dues unions Josephson disposades en bucle, amb un flux magnètic que hi passa per dins. Els SQUID actuen efectivament com una única unió Josephson regulable per flux, perquè el flux aplicat polaritza la fase a través de les unions. Així, el corrent crític de l'SQUID, i per tant la seva inductància efectiva, es pot ajustar mitjançant el flux magnètic extern.

Circuits lògics

Com que les unions Josephson tenen un corrent crític, es poden transformar en un circuit lògic binari: quan el corrent a través de la unió és inferior al corrent crític, el voltatge és zero, però un cop supera el corrent crític, el voltatge oscil·la en el temps.[54] Per tant, la commutació de les unions Josephson entre els estats de voltatge zero i de voltatge finit es pot utilitzar en circuits lògics. Un exemple d'aplicacions en circuits lògics és la tecnologia quàntica ràpida de flux únic, que emmagatzema informació en forma de quanta de flux magnètic, transferida per polsos de voltatge quàntic de flux únic produïts per les unions Josephson.

Els dispositius lògics que utilitzen unions Josephson tenen velocitats de commutació ultraelevades, d'uns 10 picosegons, i una baixa dissipació de potència d'uns 1 μW.[55] És una àrea de recerca activa perquè pot ser capaç de superar els límits d'escalat en l'electrònica CMOS. Tanmateix, el seu nivell d'integració continua sent significativament inferior al dels circuits CMOS.[56]

Estàndard de voltatge

El primer xip estàndard d'1 volt pràctic, estable i fàcil d'utilitzar es va crear al NIST, basat en unions Josephson superconductores.[57]

Com a estàndard de voltatge es poden utilitzar matrius altament integrades de unions Josephson, que contenen més de 10.000 o fins i tot 100.000 unions.[58] Aquest estàndard de voltatge ha aconseguit una precisió d'1 part per milió o superior, cosa que permet referenciar el volt amb el coneixement de només dues constants físiques fonamentals, la constant de Planck h i la càrrega elemental e.[58] Les unions utilitzades solen ser SIS o SNS.[59] Quan són unions SIS, invariablement es fabriquen en el procés tricapa amb unions de túnel Nb/òxid d'Al-Nb (vegeu la secció "Fabricació" anterior).

Demostració de fenòmens quàntics macroscòpics

John Clarke, Michel H. Devoret i John M. Martinis van utilitzar un circuit superconductor d'un centímetre d'amplada que conté una junció Josephson per demostrar fenòmens quàntics macroscòpics. En el dispositiu, milers de milions d'electrons superconductors del circuit formaven un sistema macroscòpic col·lectiu descrit per una sola fase quàntica.[60] En mostrar evidència del comportament de túnel a la junció, van poder demostrar el túnel quàntic en un objecte macroscòpic. Aquest va ser el tema del Premi Nobel de Física del 2025.

Amplificadors de soroll ultrabaix

Les unions Josephson s'utilitzen en amplificadors de soroll ultrabaix, com els amplificadors paramètrics Josephson (JPA) i els amplificadors paramètrics d'ona viatgera (TWPA), perquè en gran part no tenen dissipació. Altres elements no lineals com els semiconductors contribueixen a la dissipació, fins i tot en amplificadors de baix soroll com els HEMT. Tanmateix, com que no hi ha soroll afegit quan s'utilitza una unió Josephson, els amplificadors superconductors que utilitzen unions Josephson poden funcionar a prop del límit de soroll quàntic. Això els fa útils per a experiments que requereixen un soroll extremadament baix, com ara la detecció d'axions[61] i la lectura de qubits d'estat sòlid.

Referències

  1. ↑ Krantz, P.; Kjaergaard, M.; Yan, F.; Orlando, T. P.; Gustavsson, S. (en anglès) Applied Physics Reviews, 6, 2, 01-06-2019. arXiv: 1904.06560. Bibcode: 2019ApPRv...6b1318K. DOI: 10.1063/1.5089550. ISSN: 1931-9401 [Consulta: 9 gener 2026].
  2. ↑ «What are Josephson junctions? How do they work?» (en anglès). Scientific American. [Consulta: 9 gener 2026].
  3. ↑ Wolf, Edward L. Josephson Junctions: History, Devices, and Applications (en anglès). CRC Press, 7 September 2017. ISBN 978-981-4745-48-2.
  4. ↑ Schuster, David Yale University, 2007.
  5. ↑ «What are Josephson junctions? How do they work?» (en anglès). Scientific American. [Consulta: 9 gener 2026].
  6. ↑ Ulrich, B. T.. «Fabrication of Josephson Junctions». A: Schwartz. Superconductor Applications: SQUIDs and Machines (en anglès). Boston, MA: Springer US, 1977, p. 321–353. DOI 10.1007/978-1-4684-2805-6_7. ISBN 978-1-4684-2805-6.
  7. ↑ de Bruyn Ouboter, R. «Macroscopic Quantum Phenomena in Superconductors». A: Schwartz. Superconductor Applications: SQUIDs and Machines (en anglès). Boston, MA: Springer US, 1977, p. 21–65. DOI 10.1007/978-1-4684-2805-6_2. ISBN 978-1-4684-2805-6.
  8. 1 2 «How the Ford Motor Co. Invented the SQUID - IEEE Spectrum» (en anglès). spectrum.ieee.org. [Consulta: 11 gener 2026].
  9. ↑ Ames, I. IBM J. Res. Dev., 24, 2, 01-03-1980, p. 188–194. DOI: 10.1147/rd.242.0188. ISSN: 0018-8646.
  10. ↑ Dorojevets, M.; Strukov, D.; Silver, A.; Kleinsasser, A.; Bedard, F. State University of New York at Stony Brook, 2004.
  11. ↑ Wolf, Edward L. Josephson Junctions: History, Devices, and Applications (en anglès). CRC Press, 7 September 2017. ISBN 978-981-4745-48-2.
  12. ↑ Colwell, Brian D. «The Complete History Of Superconducting Qubits: From Josephson Junctions To Fault-Tolerant Quantum Computing» (en anglès americà). Brian D. Colwell, 13-09-2025. [Consulta: 9 gener 2026].
  13. ↑ «Nobel Prize in Physics 2025» (en anglès americà). NobelPrize.org. [Consulta: 9 gener 2026].
  14. ↑ Orlando, T. P.; Mooij, J. E.; Tian, Lin; van der Wal, Caspar H.; Levitov, L. S. (en anglès) Physical Review B, 60, 22, 01-12-1999, p. 15398–15413. arXiv: cond-mat/9908283. Bibcode: 1999PhRvB..6015398O. DOI: 10.1103/PhysRevB.60.15398. ISSN: 0163-1829.
  15. ↑ Ladera, Celso L. & Stella, E. (2024-01-03), Tale of Tilted Washboards of Potential Energy
  16. ↑ Gross, Rudolph. «Applied Superconductivity: Josephson Effect and Superconducting Electronics» (en anglès). Walther-Meißner-Institut, 2005. [Consulta: 9 gener 2026].
  17. ↑ Henry, R. W.; Prober, D. E.; Davidson, A. (en anglès) American Journal of Physics, 49, 11, 01-01-1981, p. 1035–1046. Bibcode: 1981AmJPh..49.1035H. DOI: 10.1119/1.12579.
  18. ↑ Ashwin. «Study of Josephson Junction. - II: Simulations and analysis» (en anglès). Ashwin's Chronicles🗞️, 15-04-2022. [Consulta: 9 gener 2026].
  19. 1 2 Anlage, Steven. «PHYS 798C Spring 2024 Lecture 23 Summary» (en anglès). www.physics.umd.edu, 2024. [Consulta: 9 gener 2026].
  20. ↑ «Lecture 10: Electrodynamics of short Josephson junctions» (en anglès). Experimental Condensed Matter Physics, Department of Physics, Stockholm University, 2026.
  21. ↑ Ladera, Celso L; Stella, Eduardo European Journal of Physics, 46, 6, 10-10-2025, p. 065401. arXiv: 2402.08684. Bibcode: 2025EJPh...46f5401L. DOI: 10.1088/1361-6404/ae0667. ISSN: 0143-0807.
  22. ↑ Blais, Alexandre; Grimsmo, Arne L.; Girvin, S. M.; Wallraff, Andreas (en anglès) Reviews of Modern Physics, 93, 2, 19-05-2021. arXiv: 2005.12667. Bibcode: 2021RvMP...93b5005B. DOI: 10.1103/RevModPhys.93.025005. ISSN: 0034-6861.
  23. ↑ Hopkins, Peter; Castellanos-Beltran, Manuel; Thompson, Miranda; Fox, Anna; Dresselhaus, Paul (en anglès) APS March Meeting Abstracts, 2024, 2024, p. S16.009. Bibcode: 2024APS..MARS16009H.
  24. ↑ Golubov, A. A.; Kupriyanov, M. Yu.; Il'ichev, E. (en anglès) Reviews of Modern Physics, 76, 2, 26-04-2004, p. 411–469. Bibcode: 2004RvMP...76..411G. DOI: 10.1103/RevModPhys.76.411. ISSN: 0034-6861.
  25. ↑ Weides, M.P.. Narlikar. Barriers in Josephson Junctions: An Overview (en anglès). 1. Oxford University Press, 6 July 2017. DOI 10.1093/oxfordhb/9780198738169.013.15.
  26. ↑ Holdeman, L.; Peters, P. IEEE Transactions on Magnetics, 11, 2, 1975, p. 782–784. Bibcode: 1975ITM....11..782H. DOI: 10.1109/TMAG.1975.1058736. ISSN: 1941-0069.
  27. ↑ Vystavkin, A. N.; Gubankov, V. N.; Kuzmin, L. S.; Likharev, K. K.; Migulin, V. V. (en anglès) Revue de Physique Appliquée, 9, 1, 01-01-1974, p. 79–109. DOI: 10.1051/rphysap:019740090107900. ISSN: 0035-1687.
  28. ↑ Zaikin, A. D. (en english) Sov. Phys. - JETP (Engl. Transl.); (United States), 57, 4, 31-03-1983, p. 910. Bibcode: 1983JETP...57..910Z.
  29. ↑ Lu, Bo; Maeda, Kazuki; Ito, Hiroyuki; Yada, Keiji; Tanaka, Yukio (en anglès) Physical Review Letters, 133, 22, 26-11-2024. DOI: 10.1103/PhysRevLett.133.226002. ISSN: 0031-9007. PMID: 39672133.
  30. ↑ Birge, Norman O.; Satchell, Nathan (en anglès) APL Materials, 12, 4, 01-04-2024. arXiv: 2401.04219. Bibcode: 2024APLM...12d1105B. DOI: 10.1063/5.0195229. ISSN: 2166-532X.
  31. ↑ Ryazanov, Valeriy. «Josephson SFS π-junctions. Potential Applications in Computing». A: AIP Conference Proceedings (en anglès). 850. AIP, 2006, p. 897–898. DOI 10.1063/1.2354993.
  32. 1 2 Cuevas-Maraver. The sine-Gordon Model and its Applications (en anglès). 10, 2014 (Nonlinear Systems and Complexity). DOI 10.1007/978-3-319-06722-3. ISBN 978-3-319-06721-6.
  33. 1 2 Gulevich, D R; Kusmartsev, F V Superconductor Science and Technology, 20, 2, 04-12-2006, p. S60–S67. DOI: 10.1088/0953-2048/20/2/S13. ISSN: 0953-2048.
  34. ↑ Broom, R. F.; Laibowitz, R. B.; Mohr, Th. O.; Walter, W. IBM Journal of Research and Development, 24, 2, 1980, p. 212–222. DOI: 10.1147/rd.242.0212. ISSN: 0018-8646.
  35. ↑ Kroger, H.; Smith, L. N.; Jillie, D. W. (en anglès) Applied Physics Letters, 39, 3, 8-1981, p. 280–282. Bibcode: 1981ApPhL..39..280K. DOI: 10.1063/1.92672. ISSN: 0003-6951.
  36. ↑ Rowell, J. M.; Gurvitch, M.; Geerk, J. Physical Review B, 24, 4, 15-08-1981, p. 2278–2281. Bibcode: 1981PhRvB..24.2278R. DOI: 10.1103/physrevb.24.2278. ISSN: 0163-1829.
  37. ↑ Geerk, J.; Gurvitch, M.; McWhan, D.B.; Rowell, J.M. Physica B+C, 109-110, 7-1982, p. 1775–1784. DOI: 10.1016/0378-4363(82)90200-5. ISSN: 0378-4363.
  38. ↑ Gurvitch, M.; Washington, M. A.; Huggins, H. A. Applied Physics Letters, 42, 5, 01-03-1983, p. 472–474. Bibcode: 1983ApPhL..42..472G. DOI: 10.1063/1.93974. ISSN: 0003-6951.
  39. ↑ Gates, J. V.; Washington, M. A.; Gurvitch, M. Journal of Applied Physics, 55, 5, 01-03-1984, p. 1419–1421. Bibcode: 1984JAP....55.1419G. DOI: 10.1063/1.333235. ISSN: 0021-8979.
  40. ↑ Gurvitch, M. «Nb Josephson tunnel junctions with thin layers of al near the barrier». A: 1981 International Electron Devices Meeting (en anglès). IRE, 1981, p. 115–117. DOI 10.1109/iedm.1981.190014.
  41. ↑ Gurvitch, M.; Washington, M. A.; Huggins, H. A. Applied Physics Letters, 42, 5, 01-03-1983, p. 472–474. Bibcode: 1983ApPhL..42..472G. DOI: 10.1063/1.93974. ISSN: 0003-6951.
  42. ↑ Hasuo, S. Science, 255, 5042, 17-01-1992, p. 301–305. Bibcode: 1992Sci...255..301H. DOI: 10.1126/science.255.5042.301. ISSN: 0036-8075. PMID: 17779579.
  43. ↑ Kroger, H.; Smith, L. N.; Jillie, D. W. (en anglès) Applied Physics Letters, 39, 3, 8-1981, p. 280–282. Bibcode: 1981ApPhL..39..280K. DOI: 10.1063/1.92672. ISSN: 0003-6951.
  44. ↑ Gurvitch, M.; Washington, M. A.; Huggins, H. A. Applied Physics Letters, 42, 5, 01-03-1983, p. 472–474. Bibcode: 1983ApPhL..42..472G. DOI: 10.1063/1.93974. ISSN: 0003-6951.
  45. ↑ Huggins, H. A.; Gurvitch, M. Journal of Applied Physics, 57, 6, 15-03-1985, p. 2103–2109. Bibcode: 1985JAP....57.2103H. DOI: 10.1063/1.334403. ISSN: 0021-8979.
  46. ↑ Clarke. The SQUID handbook (en anglès). Weinheim: Wiley-VCH, 2004. ISBN 978-3-527-40411-7.
  47. ↑ Tolpygo, Sergey K.; Bolkhovsky, Vladimir; Weir, Terence J.; Johnson, Leonard M.; Gouker, Mark A. IEEE Transactions on Applied Superconductivity, 25, 3, 2015, p. 1–12. arXiv: 1408.5829. DOI: 10.1109/tasc.2014.2374836. ISSN: 1051-8223.
  48. ↑ Gurvitch, M.; Washington, M. A.; Huggins, H. A. Applied Physics Letters, 42, 5, 01-03-1983, p. 472–474. Bibcode: 1983ApPhL..42..472G. DOI: 10.1063/1.93974. ISSN: 0003-6951.
  49. ↑ Clarke. The SQUID handbook (en anglès). Weinheim: Wiley-VCH, 2004. ISBN 978-3-527-40411-7.
  50. ↑ Schuster, David Yale University, 2007.
  51. ↑ Martinis, John M. (16 February 2004), Superconducting Qubits and the Physics of Josephson Junctions
  52. 1 2 Martinis, John M. (16 February 2004), Superconducting Qubits and the Physics of Josephson Junctions
  53. ↑ Schuster, David Yale University, 2007.
  54. ↑ «What are Josephson junctions? How do they work?» (en anglès). Scientific American. [Consulta: 9 gener 2026].
  55. ↑ Gheewala, Tushar R. (en anglès) IEEE T-Ed, 27, 10, 01-01-1980, p. 1857–1869. Bibcode: 1980ITED...27.1857G. DOI: 10.1109/T-ED.1980.20123.
  56. ↑ Razmkhah, Sasan; Pedram, Massoud Engineering Research Express, 6, 1, 01-03-2024, p. 015307. arXiv: 2308.12474. Bibcode: 2024ERExp...6a5307R. DOI: 10.1088/2631-8695/ad27f5. ISSN: 2631-8695 [Consulta: free].
  57. ↑ (en anglès) NIST, 28-03-2011.
  58. 1 2 Kohlmann, Johannes & Behr, Ralf (18 July 2011), "Development of Josephson voltage standards", Superconductivity - Theory and Applications, ISBN 978-953-307-151-0, <https://www.intechopen.com/chapters/16237>. Consulta: 9 gener 2026
  59. ↑ Scheller, T.; Mueller, F.; Wendisch, R.; Kieler, O.; Springborn, U. Physics Procedia, 36, 01-01-2012, p. 48–52. Bibcode: 2012PhPro..36...48S. DOI: 10.1016/j.phpro.2012.06.128. ISSN: 1875-3892 [Consulta: free].
  60. ↑ Schirber, Michael (en anglès) Physics, 18, 07-10-2025. Bibcode: 2025PhyOJ..18..170S. DOI: 10.1103/Physics.18.170 [Consulta: 9 gener 2026].
  61. ↑ Uchaikin, Sergey V.; Kim, Jinmyeong; Kutlu, Caǧlar; Ivanov, Boris I.; Kim, Jinsu (en english) Frontiers in Physics, 12, 23-07-2024. arXiv: 2406.07899. Bibcode: 2024FrP....1237680U. DOI: 10.3389/fphy.2024.1437680. ISSN: 2296-424X [Consulta: free].