Victòria mutilada

Victòria mutilada ( italià: vittoria mutilata ) és un terme encunyat per Gabriele D'Annunzio al final de la Primera Guerra Mundial, utilitzat per una part dels nacionalistes italians per denunciar la infracció parcial ( reclamar l'aplicació completa) del Tractat de Londres de 1915 relatiu a les recompenses territorials per al Regne d'Itàlia .

En el tractat de 1915, Itàlia havia acordat unir-se a les potències de la Triple Entesa en la seva guerra contra Àustria-Hongria i l'Imperi Alemany a canvi del reconeixement per part de les potències de l'Entesa del control d'Itàlia sobre Trentino i Tirol del Sud, el Litoral austríac i territoris de Dalmàcia . Aquestes terres estaven habitades per italians —juntament amb alemanys austríacs (tirolesos) i eslaus (eslovens i croats)— però no havien format part del Regne durant la unificació italiana a finals del segle XIX. A més, a Itàlia se li va assegurar la propietat del Dodecanès, possessions a Albània i una esfera d'influència al voltant de la ciutat turca d' Antalya, juntament amb una possible ampliació de la seva presència colonial a l'Àfrica .

Al final de la guerra, el Regne Unit i França inicialment tenien la intenció de romandre fidels al pacte, però els Estats Units van considerar aquestes disposicions incompatibles amb el concepte d' autodeterminació exposat pel president Wilson en els seus Catorze Punts . Finalment, britànics i francesos van donar suport a la posició dels Estats Units, i algunes de les promeses fetes el 1915 van ser retirades. Itàlia va annexionar les províncies de Trento i Trieste —addicions considerades com la culminació de la unificació italiana— i també va obtenir el Tirol del Sud, Ístria i algunes compensacions colonials. Tanmateix, Dalmàcia, amb l'excepció de la ciutat de Zara, va ser atorgada al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens . Fiume, una ciutat amb una població italiana considerable, tot i que no inclosa al Pacte de Londres, va ser ocupada durant un any per voluntaris liderats per D'Annunzio, cosa que va provocar una crisi internacional.

Juntament amb l'augment de la violència política i la turbulència social derivada del final de la mobilització bèl·lica, es creu generalment que la infracció parcial del tractat va alimentar la propaganda del Partit Nacional Feixista . No obstant això, atesa l'annexió italiana de molts territoris, nombrosos estudiosos qüestionen l'abast de la «victòria mutilada», considerant-la en gran part un mite polític; historiadors com Emilio Gentile i Paolo Soave també argumenten que el concepte va tenir un paper menor en la gènesi del feixisme.

Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial el 1915 al costat dels aliats, després de negociar el Tractat secret de Londres amb la Triple Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia). Segons els pactes secrets de Londres, es van prometre a Itàlia els següents territoris en cas de victòria: Trentino i Tirol del Sud, el Litoral austríac (Trieste, Gorizia i Gradisca, i Ístria), territoris a Dalmàcia, possessions a Albània (Vlora i Saseno) i compensacions en cas de partició colonial dels imperis de les Potències Centrals . El contingut del pacte de Londres es va fer públic el 1917 pels russos, després de la seva retirada de la guerra després de la revolució comunista, per tal de criticar la "vella diplomàcia" de les potències capitalistes europees. Mentre França i Gran Bretanya seguien lligades pel tractat de Londres, el president dels Estats Units Woodrow Wilson (que es va unir als aliats el 1917) s'hi va oposar i va presentar el 8 de gener de 1918 els Catorze Punts per redibuixar el mapa d' Europa sobre la base de la nacionalitat i l'ètnia . Durant l' ofensiva italiana decisiva, el poeta nacionalista Gabriele D'Annunzio va encunyar el terme victòria mutilada publicant un article al Corriere della Sera del 24 d'octubre de 1918 titulat "La nostra victòria no serà mutilada".

El primer ministre italià Vittorio Orlando, un dels Quatre Grans de la Primera Guerra Mundial, i el seu ministre d'Afers Exteriors Sidney Sonnino, un anglicà d'origen britànic, van arribar a la Conferència de Pau de París de 1919 per tal d'assegurar la majoria dels pactes de Londres. Es van aconseguir resultats considerables amb els tractats i acords signats el 1919 i el 1920. El més important és que el Trento - Tirol del Sud i el Litoral austríac (Trieste, Gorizia i Gradisca, i Ístria) van passar a formar part de les regions italianes de Trentino-Alto Adige i Friül - Venècia Júlia . Les compensacions colonials obtingudes per Itàlia van ser: el reconeixement i l'ampliació de les illes italianes de l'Egeu ; l'ampliació de les possessions italianes a Líbia i a la Banya d'Àfrica; i l'establiment d'una esfera d'influència italiana sobre la zona otomana d' Antalya, posteriorment abandonada amb la independència de Turquia . Itàlia també va rebre la província de Zadar amb algunes illes a Dalmàcia i va establir un protectorat sobre Albània amb l'ocupació de Vlora, que va durar fins al 1920, quan l'oposició interna dins de les Forces Armades Italianes i la guerra de Vlora van portar Itàlia a abandonar voluntàriament Albània; amb el tractat de Tirana, Itàlia va mantenir l'illa de Saseno i el reconeixement d'Albània com a part de la seva esfera d'influència (que va ser confirmada per la Societat de Nacions el 1921). Finalment, la desintegració de les seves dues principals potències rivals (Àustria-Hongria a Europa i l'Imperi Otomà a la Mediterrània) i l'entrada al consell de seguretat de la Societat de Nacions com a membre permanent, van consolidar l'estatus d'Itàlia com a gran potència .

Per tant, la major part de les crítiques dirigides contra els Aliats i el govern es van centrar en Dalmàcia i la ciutat de Fiume (que més tard va ser ocupada per un contingent liderat per Gabriele D'Annunzio). Una transferència més substancial de territoris dàlmates a Itàlia (afavorida per Sonnino) era complicada d'aconseguir a causa de la seva població eslava, mentre que Fiume era ètnicament una ciutat italiana (i com a tal proposada per Orlando com a alternativa), però no estava inclosa en el Pacte de Londres. Wilson va vetar aquestes propostes al·legant que ja molts germanòfons i eslaus havien de ser posats sota administració italiana. Això va portar Orlando i Sonnino a abandonar temporalment la conferència en senyal de protesta. Orlando havia rebutjat veure el resultat de la guerra com una victòria mutilada i en una ocasió va respondre a les demandes d'una expansió més gran que «Itàlia és avui un gran estat... a l'alçada dels grans estats històrics i contemporanis. Aquesta és, per a mi, la nostra principal i primordial expansió». Però el clima de descontentament finalment va forçar Orlando a dimitir, i els tractats que havia negociat van ser signats pels seus successors Francesco Saverio Nitti i Giovanni Giolitti .

Des d'un punt de vista històric contemporani, s'ha observat de vegades com gran part de la política exterior de Benito Mussolini va ser presentada com un intent d'esmenar les injustícies lamentades com a derivades de la victòria mutilada: Fiume va ser presa el 1924, Albània va ser convertida en un estat client sotaa Zog I i es va fusionar amb el Regne el 1939, i Dalmàcia va ser annexionada durant l'ocupació de Iugoslàvia, esdeveniments que han estat acusats esporàdicament de prolongar la participació d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial. Alguns historiadors han vist de vegades les accions dutes a terme pel govern feixista sobre aquest tema com a part d'un projecte imperialista més ampli que va portar Itàlia a endinsar-se en afers exteriors, intervenint a Espanya, conquerint Etiòpia i ocupant el sud de França i Tunísia . Per a l'historiador Gaetano Salvemini, "el feixisme es va originar, va créixer, va triomfar i finalment va morir sobre el mite de la victòria mutilada". Per contra, els intents d'incloure a l'estat-nació italià les terres separades poblades per italòfons també han estat lloats i recolzats,amb els subjectes que no reconeixien aquesta urgència sent titllats pel poeta Gabriele D'Annunzio de "bojos i vils".

No obstant les caracteritzacions polítiques del període d'entreguerres, l'acord definitiu de pau després del final de la Segona Guerra Mundial, que havia privat Itàlia de totes les terres a l'est del mar Adriàtic (excepte la ciutat de Trieste), va resultar ser impopular entre l'opinió italiana i objecte de dures crítiques, sent descrit pel president Luigi Einaudi com a causant d'una condició d'unitat nacional "dolorosament mutilada".

Indignada per la conquesta francesa de Tunísia, on Itàlia tenia amplis interessos econòmics i havia considerat com una possible àrea per a l'annexió colonial, el 1882 Itàlia es va unir a la Triple Aliança amb Alemanya i Àustria com a mitjà de defensa contra futures agressions franceses i obtenir suport diplomàtic per a futures disputes. L'aliança, però, va resultar problemàtica. Itàlia i Àustria-Hongria havien estat rivals durant molts anys; aquesta última havia mantingut durant anys el nord-est d'Itàlia, s'havia oposat a la unificació italiana, i encara mantenia Trieste i Ístria, Zara i la costa de Dalmàcia, els principals objectius del moviment irredentista italià.

Com a tal, en els anys anteriors a 1914, Itàlia va participar en maniobres diplomàtiques per aliar-se amb el Regne Unit i França. El 1902, Itàlia va concloure un tractat secret amb Gran Bretanya en el qual Itàlia abandonava la Triple Aliança, amb l'estipulació que se li concedissin els territoris controlats en aquell moment per Àustria.

Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la pressió d'ambdós bàndols perquè Itàlia entrés a la guerra va augmentar. El 26 d'abril de 1915, la Triple Entesa i Itàlia van signar un acord secret, anomenat Tractat de Londres, que estipulava els termes de la participació d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial contra l'Aliança germano-austríaca. Si Itàlia declarava la guerra a Alemanya i l'Entesa sortia victoriosa, Itàlia seria recompensada amb territoris de la Casa d'Habsburg als Alps meridionals i als Balcans, específicament les regions del Trentino i el Tirol del Sud (fins al límit nord del Pas del Brenner), l'àrea del Friül-Venècia Júlia, Trieste i els seus voltants, Ístria, i el nord de la costa dàlmata incloent-hi la ciutat de Šibenik. Altres possibles territoris inclosos en el tractat eren la ciutat de Vlorë a Albània, alguna part de la costa sud d'Anatòlia, així com una part de l'imperi colonial alemany.

Aquestes demandes van ser exposades pel ministre d'Afers Exteriors italià Sidney Sonnino per assegurar una forta presència italiana a la Mediterrània. L'adquisició de l'àrea circumdant l'Adriàtic, especialment la ciutat portuària de Trieste, reforçaria la presència naval italiana i mantindria el ritme amb els possibles guanys territorials de postguerra a la zona per part dels altres membres de l'Entesa. Les demandes de terres extretes de l'Imperi Otomà i les colònies africanes estaven motivades per l'ambició nacional.

Sonnino, tanmateix, va retardar una declaració de guerra contra Alemanya tot i que Itàlia havia declarat la guerra a Àustria-Hongria. Cap al maig de 1915, l'avanç italià cap a Ljubljana havia arribat a un punt mort amb les forces austríaques als Alps mentre Gran Bretanya, França i Alemanya estaven embolicades en el seu propi punt mort al Front Occidental. El resultat de la guerra encara no era clar, i Sonnino es mantenia en una posició de neutralitat amb Alemanya. Aquesta posició s'aniria suavitzant a mesura que Sonnino es va adonar que l'exèrcit italià no estava en condicions de dur a terme una guerra prolongada, i la pressió des de dins d'Itàlia exigia solidaritat amb l'Entesa. El govern italià va declarar la guerra a Alemanya el 28 d'agost de 1916.

La causa de la victòria mutilada va ser abraçada per molts italians, particularment en les faccions irredentistes, monàrquiques i militaristes. El poeta Gabriele D'Annunzio va criticar per escrit i en discursos els fracassos del primer ministre Vittorio Emanuele Orlando en les negociacions de Versalles, particularment en els seus intents d'adquirir la ciutat de Fiume (en croat: Rijeka), que, malgrat el fet que els seus habitants eren més del 90% italians ètnics, havia de ser cedida per Àustria al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El 12 de setembre de 1919, D'Annunzio va prendre les coses per la seva mà i va liderar una milícia de 2.600 homes contra una força mixta de soldats aliats per ocupar la ciutat. A Fiume, els vencedors van establir la Regència Italiana de Carnaro, un estat no reconegut basat en la Carta de Carnaro.

Tot i que el règim seria de curta durada, el seu efecte sobre el poble i la política del Regne d'Itàlia deixaria la seva empremta en les dècades següents de la història italiana. Benito Mussolini estava decidit a donar suport a la salvaguarda de la unitat nacional durant el període de la creació dels Fasci Italiani di Combattimento, el precursor del Partit Nacional Feixista. Mussolini, un intervencionista a la Primera Guerra Mundial, va atribuir el gran preu d'Itàlia de més d'1,2 milions de baixes i 148.000 milions de lires de despesa a la debilitat del govern nacional i a l'actitud deslleial dels antics aliats del país.

• Teatre d'operacions d'Itàlia (Primera Guerra Mundial)
• Llegenda de la punyalada per l'esquena
• Victòria pírrica

• Burgwyn, H. James . La llegenda de la victòria mutilada (Greenwood Press, 1993).
• Lowe, CJ. Política exterior italiana 1870-1940 (2002).
• Mack Smith, Denis. La Itàlia moderna (University of Michigan Press, 1997).
• Wilcox, Vanda. «De la derrota heroica a la victòria mutilada: el mite de Caporetto a la Itàlia feixista». a Jenny Macleod, ed. Defeat and Memory (Palgrave Macmillan, 2008) pàg. 46–61.

• Vittoria mutilata a la Fondazione Feltrinelli, Erica Grossi.