Victorine Meurent
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 18 febrer 1844  antic 6è districte de París (França) | ||
| Mort | 17 març 1927 (83 anys) Colombes (França) | ||
| Formació | Académie Julian | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | pintora, model d'art | ||
| Professors | Étienne Leroy | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
Victorine-Louise Meurent (també Meurant) (París, 18 de febrer de 1844 – Colombes, 17 de març de 1927) va ser una pintora francesa i també una model de pintors. Tot i que és més coneguda com la model favorita d'Édouard Manet, va posar per a altres pintors i també va ser una artista per dret propi que va exposar regularment al prestigiós Saló de París. El 1876 les seves pintures van ser seleccionades per a ser incloses en l'exposició a concurs del Saló, quan precisament l'obra de Manet no hi era.[1][2][3]
Biografia
Nascuda a París en una família d'artesans (el seu pare treballava en el bronze, mentre que la seva mare era capellera), Meurent va començar a fer de model als setze anys per guanyar-se la vida. I també tocava la guitarra als cafès que freqüentaven els intel·lectuals i artistes de Paris. Meurent també tocava el violí, va arribar a fer classes de tots dos instruments i va cantar en cafè-concerts.[4]
Model per a pintors
Es va iniciar com a model a l'estudi de Thomas Couture i potser va estudiar art.[5] Va modelar per primera vegada per a Manet el 1862, en concret per a la seva pintura La cantant de carrer.[6] Es destacava sobretot per la seva petita estatura, cosa que li va valer el sobrenom de «la crevette» (la gambeta) i pel seu cabell vermell, que es mostra molt brillant a l'aquarel·la de Manet Olympia, que s'exposa al Museu del Louvre.[7]
El nom de Meurent es manté per sempre associat a les obres mestres de Manet de 1863 El dinar campestre i Olympia, que inclouen retrats nus d'ella. Però també modelà per a Edgar Degas i el pintor belga Alfred Stevens, tots dos íntims amics de Manet. Es diu que la seva relació amb Stevens va ser particularment estreta.
Manet va continuar utilitzant Meurent com a model fins a principis de la dècada de 1870, quan va començar a prendre classes d'art i es va sentir interessada per l'estil de pintura més acadèmica, al qual ell s'oposava. L'últim quadre de Manet en què Meurent apareix és Gare Sant-Lazare (que cal no confondre amb la pintura de Monet del mateix nom), pintat el 1873, el qual és sovint esmentat com The Railway (El Ferrocarril).[5]
Al llarg de la dècada de 1880 continuà modelant per a Norbert Goeneutte, un artista més conegut pels seus aiguaforts, i per a Toulouse-Lautrec, que va arribar a presentar-la com a «Olympia».[5]
Carrera com a pintora
El 1875 Meurent va començar a estudiar amb el retratista francès Étienne Leroy.[6] L'any següent, Meurent presentava per primer cop treballs propis al Saló de París, que van ser acceptats,[8] mentre que l'obra presentada per Manet va ser rebutjada pel jurat, aquell any. Bourgeoise de Nuremberg au XVIe siècle, l'entrada de Meurent a l'Académie des Pretendents-Arts de 1879, va ser penjada a la mateixa sala que l'entrada de Manet.[9] Obra de Meurent també va ser inclosa a les exposicions de 1885 i 1904. En total, Meurent va exposar al Saló sis vegades.[5]
Meurent va ser introduïda a la Société des Artistes Français el 1903, amb el suport de Charles Hermann-Leon i Tony Robert-Fleury, el fundador de la Société. Cap al 1906, Meurent havia marxat de París cap a Colombes, on visqué amb una dona anomenada Marie Dufour durant la resta de la seva vida. Meurent morí el 17 de març de 1927.[6]
Obra
Es creia que tota la seva obra s'havia perdut, però se'n conserva un quadre, de Meurent, Le Jour des Rameaux o Palmell de diumenge, que va ser recuperada el 2004 i ara s'exposa al Museu de Colombes.
Retrats d'ella en l'obra de Manet
La cantant de carrer (1862), d'Édouard Manet, Museu de Belles Arts de Boston.
![El dinar campestre [Le déjeuner sur l'herbe] (1862–1863), Museu d'Orsay a París.](./_assets_/36935002789511323e09134a7f8b207d.jpg)
El dinar campestre [Le déjeuner sur l'herbe] (1862–1863), Museu d'Orsay a París.
Olympia (1863), Museu d'Orsay.
Dona amb Lloro (1866), Museu Metropolità d'Art de Nova York.
La guitarrista (1866), Museu Hill-Stead, a Farmington, Connecticut, EUA.
El Joc de croquet (1873), Museu Städel a Frankfurt del Main.
El Ferrocarril (Le Chemin de fer) (1873), Galeria Nacional d'Art dels EUA a Washington DC.
En l'obra d'Alfred Stevens
The Parisian Sphinx (1870), del pintor belga Alfred Stevens, al Museu d'Art de San Diego, Califòrnia, EUA.
Personatge en la literatura i el cinema
En obres en anglès, la vida de Victorine Meurent ha inspirat algunes novel·les històriques i apareix com a personatge en diverses altres obres.
L'escriptor irlandès George Moore la va incloure a la seva autobiografia ficcionada, Memoirs of My Dead Life (1906) com una dona de mitjana edat que manté una relació lèsbica amb una famosa cortesana.
Com a protagonista, apareix a les següents novel·les:
- Mademoiselle Victorine: A Novel (2007), de Debra Finerman
- A Woman with No Clothes On (2008), de V. R. Main
- Paris Red (2015), de Maureen Gibbon - sobre la relació de Meurent amb Manet
- Victorine (2020), de Drema Drudge
Altres obres on apareix com a personatge son les següents novel·les i novel·letes:
- Sacré Bleu (2012), de Christopher Moore.
- Colors of the Immortal Palette, de Caroline M. Yoachim.
- The Dream Collector: Sabrine & Vincent van Gogh (2024), de R.W. Meek
- The Paris Novel (2024), de Ruth Reichl, on la protagonista cerca les pintures perdudes de Meurent a la Paris dels anys 1980s.
En cinema, Meurent apareix com a personatge a la pel·lícula Intimate Lives: The Women of Manet [Vides íntimes. Les dones de Manet], també coneguda com a Manet in Love [Manet enamorat, 1998]. El seu personatge és interpretada per Shelley Phillips.
Referències
- ↑ Fané, Lourdes. «Victorine Meurent, la modelo enigmática.» (en castellà). Manifiesto de Arte, 23-03-2020. [Consulta: 8 febrer 2022].
- ↑ Abdala, Verónica. «¿Prostituta o artista influyente? Victorine Meurent, la enigmática modelo y musa de Edouard Manet» (en castellà), 01-11-2021. [Consulta: 8 febrer 2022].
- ↑ Main, V. R. «V R Main on the truth behind Manet's favourite model, Victorine Meurent» (en anglès). The Guardian, 02-10-2008. [Consulta: 8 febrer 2022].
- ↑ «Victorine Meurent: de musa de Manet a pintora impresionista». AZperiodistas.com. [Consulta: desembre 2019].
- 1 2 3 4 Jimenez, Jill Berk. Dictionary of Artist's Models. Londres: Routledge, 2001, p. 372.
- 1 2 3 Summers, Claude J. The Queer Encyclopedia of the Visual Arts. Cleis Press, 2004.
- ↑ Ross King, The Judgement of Paris, p.37
- ↑ Dictionnaire général des artistes de l'École française depuis l'origine des arts du dessin jusqu'à nos jours : architectes, peintres, sculpteurs, graveurs et lithographes. p.80 Gallica BnF
- ↑ Salon des artistes français 1879, no.2128; Gallica BnF
Bibliografia
- Friedrich, Otto. Olympia: Paris en l'Edat de Manet, Nova York: Touchstone, 1993.
- Lipton, Eunice. Àlies Olympia. ISBN 0-8014-8609-2. 1992.
- Principal, V R. Una Dona Sense Roba Damunt. London: Delancey Premsa, 2008. ISBN 978-0-9539119-7-4. 2008.
- Seibert, Margaret Mary Armbrust. 1986. Una Biografia de Victorine-Louise Meurent i La seva Funció en l'Art d'Édouard Manet. Diss. L'Ohio Estatal U., 1986.