Viracotxa

Infotaula personatgeViracotxa

Modifica el valor a Wikidata
Tipusdéu
deïtat creadora
deïtat solar Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia inca Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMama Cocha Modifica el valor a Wikidata
FillsInti, Mama Quilla, Imahmana Viracocha (en) Tradueix i Tocapo Viracocha (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Viracotxa[1][2] (també Wiraqocha, Huiracotxa, en quítxua Qun Tiksi Wiraqucha) era considerat com l'esplendor originària o el Senyor, Mestre del Món.[3] Realment va ser la primera divinitat dels antics peruans, és a dir els habitants del Caral, Chavín de Huántar, Huari i especialment els tiauanacs, que provenien del llac Titicaca. El culte al déu creador va suposar un concepte de l'abstracte i intel·lectual, i tan sols estava destinat a la noblesa. Viracotxa era representat amb dues vares, que pareix que eren estòliques (propulsors) o uaraques (fones gegants andines).[4] Segons el mite, Viracotxa tenia aspecte humà i generalment es considerava que tenia barba. Segons el mite, va ordenar la construcció de Tiwanaku. També es diu que l'acompanyaven homes també coneguts com a Viracotxes.

Viracotxa, igual que altres deus, va ser un déu nòmada. Segons els mites va sorgir de les aigües i va crear el cel i la terra. Tenia un company alat, l'ocell Inti, una mena d'ocell mag, coneixedor de l'actualitat i el futur. Aquest tenia el nom de Corequenque a les tradicions orals, missatger dels déus, les plomes del qual s'utilitzaven per a la mascaipatxa o corona de l'emperador o sapa inca.[5][6]

Epítets

Sovint s'hi fa referència amb uns quants epítets. Aquests noms compostos són T'iqsi Wiraqocha, Contiti Viracocha,[7][8] i, ocasionalment, Kon-Tiki Viracocha (l'origen del nom de la bassa de Thor Heyerdahl). Altres designacions són el creador , Viracochan Pachayachicachan, Viracocha Pachayachachi o Pachayachachic ('mestre del món').

Per als inques, el culte a Viracocha era més important que el culte al sol. Viracotca era la deïtat més important del panteó inca i vista com la creadora de totes les coses, o la substància de la qual es creen totes les coses, i íntimament associada amb el mar.[9] Viracotxa va ser seguit immediatament per Inti, el Sol.

Viracotxa va crear l'univers, el sol, la lluna i les estrelles, el temps (ordenant al sol que es mogués pel cel)[10] i la civilització mateixa. Viracotxa era venerat com a déu del sol i de les tempestes.

Els anomenats Déus del Bastó no encaixen necessàriament amb la interpretació de Viracotxa.

Cosmogonia segons els relats espanyols

Segons un mite registrat per Juan de Betanzos,[11] Viracotxa va sorgir del llac Titicaca (o de vegades de la cova de Paqariq Tampu) durant l'època de foscor per portar la llum.[12] Va fer el sol, la lluna i les estrelles. Va crear la humanitat bufant a les pedres, però la seva primera creació van ser gegants sense cervell que no li van agradar. Així doncs, els va destruir amb un diluvi i va crear humans, éssers millors que els gegants, a partir de pedres més petites. Després de crear-los, es van escampar per tot el món.[13]

Viracotxa finalment va desaparèixer a través de l'oceà Pacífic (caminant sobre l'aigua) i mai va tornar. Va vagar per la terra disfressat de captaire, ensenyant a les seves noves creacions els conceptes bàsics de la civilització, a més de fer nombrosos miracles. Molts, però, es van negar a seguir els seus ensenyaments, i van decaure en la guerra i la delinqüència; Viracotxa va plorar quan va veure la difícil situació de les criatures que havia creat.[13] Es pensava que Viracotxa reapareixeria en temps difícils. Pedro Sarmiento de Gamboa va escriure que Viracocha va ser descrit com un home de mitjana alçada, blanc i vestit amb una túnica blanca com una alba cenyida a la cintura i que portava un bastó i un llibre a les mans.

En una llegenda, tenia un fill, Inti, i dues filles, Mama Quilla i Pacha Mama. En aquesta llegenda, va destruir la gent al voltant del llac Titicaca amb un Gran Diluvi anomenat Unu Pachakuti, que va durar 60 dies i 60 nits, salvant-ne dues per portar la civilització a la resta del món. Aquests dos éssers són Manco Cápac, fill d'Inti (de vegades pres com a fill de Viracotxa), el nom del qual significa fonament esplèndid, i Mama Ocllo, que significa mare fertilitat. Aquests dos van fundar la civilització inca portant un bastó daurat, anomenat 'tapac-yauri'. En una altra llegenda, va ser el pare dels primers vuit éssers humans civilitzats. En algunes històries, té una esposa que es diu Mama Cocha.

En una altra llegenda,[14] Viracotxa va tenir dos fills, Imahmana Viracotxa i Tocapo Viracotxa. Després del Gran Diluvi i la Creació, Viracotxa va enviar els seus fills a visitar les tribus del nord-est i nord-oest per determinar si encara obeïen els seus manaments. Viracotxa va viatjar cap al nord. Durant el seu viatge, Imaymana i Tocapo van donar noms a tots els arbres, flors, fruits i herbes. També van ensenyar a les tribus quins d'aquests eren comestibles, quins tenien propietats medicinals i quins eren verinosos. Finalment, Viracotxa, Tocapo i Imahmana van arribar a Cusco (al Perú actual) i a la costa del Pacífic, on van caminar per l'aigua fins que van desaparèixer. La paraula «Viracocha» significa literalment «escuma de mar».[14]

Etimologia

Tiqsi Huiracocha pot tenir diversos significats. A les llengües quítxues, tiqsi significa origen o inici, wira significa greix i qucha significa llac, mar o embassament. Els molts epítets de Viracocha inclouen gran, omniscient, poderós, etc. Algunes persones afirmen que Wiraqucha podria significar Greix (o escuma) del mar,[9][15] etimologia que s'ha descartat per consideracions gramaticals (ordre constituent en quítxua) almenys des de l'Inca Garcilaso. Segons l'arqueòleg alemany Max Uhle, llac d'escuma és un nom incomprensible. Assenyala que Vira (Huira) també pot derivar de la paraula quítxua huyra ('la fi de totes les coses'), i que Ticsi Viracocha, per tant, podria tenir el significat de llac d'origen i de la fi de totes les coses.

Alguns lingüistes creuen que les proves lingüístiques, històriques i arqueològiques suggereixen que el nom podria ser un manlleu de l'aimara Wila Quta (wila, 'sang'; quta, 'llac'), a causa dels sacrificis de camèlids que se celebraven al llac Titiqaqa per les cultures andines preinques que parlaven aimara.[16]

Controvèrsia sobre el Déu Blanc

Els primers cronistes espanyols del segle xvi no van esmentar cap identificació amb Viracotxa. El primer a fer-ho va ser Pedro Cieza de León el 1553. Relats similars de cronistes espanyols (per exemple, Juan de Betanzos) descriuen Viracotxa com un déu blanc, sovint amb barba. La blancor de Viracotxa, però, no s'esmenta a les llegendes autèntiques natives dels inques i, per tant, la majoria dels estudiosos moderns consideraven la història del déu blanc com una invenció espanyola posterior a la conquesta.

Recipients de ceràmica Moche que representen homes barbuts

De manera similar al déu inca Viracotxa, el déu asteca Quetzalcóatl i diverses altres deïtats dels panteons centreamericans i sudamericans, com el déu muisca Botxica, es descriuen a les llegendes com a persones amb barba. La barba, que abans es creia una marca d'influència europea prehistòrica i que va ser ràpidament alimentada i embellida pels esperits de l'època colonial, tenia el seu únic significat en la cultura insular continental de Mesoamèrica. Els Anales de Cuauhtitlan són una font primerenca molt important, particularment valuosa per haver estat escrita originalment en nàhuatl. Els Anales de Cuauhtitlan descriuen la vestimenta de Quetzalcóatl a Tula:

En aquesta cita, la barba es representa com un amaniment de plomes, cosa que encaixa perfectament amb les impressions acadèmiques de l'art mesoamericà. La història, però, no esmenta si Quetzalcóatl tenia pèl facial o no, amb l'objectiu de posar-li una màscara i una barba simbòlica amb plomes per cobrir el seu aspecte antiestètic, perquè, com va dir Quetzalcóatl, «Si mai els meus súbdits em veiessin, fugirien!»[17]

Tot i que les descripcions de l'aspecte físic de Viracotxa són susceptibles d'interpretació, els homes amb barba eren representats amb freqüència per la cultura Mochica peruana en la seva famosa ceràmica, molt abans de l'arribada dels espanyols. Els defensors moderns de teories com ara una migració europea precolombina al Perú citen aquestes ceràmiques amb barba i la barba de Viracotxa com a prova d'una presència primerenca de no amerindis al Perú. Tot i que la majoria dels indis no tenen barbes gruixudes, hi ha grups que incloïen individus amb barba, com el poble aché del Paraguai, que també tenen la pell clara però que no se sap que tinguin cap barreja amb europeus i africans.[18] Quan els europeus van contactar per primera vegada amb els paiute del sud el 1776, l'informe dels pares Silvestre Vélez de Escalante i Francisco Atanasio Domínguez va assenyalar que «Alguns dels homes tenien barbes gruixudes i es pensava que s'assemblaven més als homes espanyols que als nadius americans».

Formació rocosa a Ollantaytambo

Formació rocosa que s'assembla a una cara de pedra de Wiracochan o Tunupa a Ollantaytambo

La llegenda local diu que una formació rocosa al petit poble d’Ollantaytambo, al sud del Perú, és una representació natural o esculpida del missatger de Viracocha anomenat Wiracochan o Tunupa. Ollantaytambo, situat a la regió del Cusco, forma una cadena de petits pobles al llarg de la vall de l'Urubamba. Coneguda com la Vall Sagrada, va ser una fortalesa important de l’Imperi Inca. Davant de les antigues ruïnes inques d'Ollantaytambo, a la paret rocosa del Cerro Pinkuylluna, hi ha la formació de 140 metres d'alçada que es diu que és una figura de Viracotxa. Les ruïnes inques construïdes a la part superior de la cara també es consideren que representen una corona al seu cap. Les impressions dels artistes de la paret rocosa també inclouen una barba espessa i un gran sac a les espatlles. Aquesta llegenda es va posar de moda després d'un llibre de Fernando i Edgar Elorrieta Salazar publicat el 1995.[19][20]

Viracotxa, el predicador pelegrí del coneixement, el mestre del temps, es descriu com una persona amb poders sobrehumans: un home alt i barbut vestit de sacerdot o astrònom.

Conversió al cristianisme

  1. Bartolomé de las Casas afirma que viracotxa significa creador de totes les coses
  2. Juan de Betanzos confirma l'anterior dient que «podem dir que Viracocha és Déu»[21]
  3. Polo, Sarmiento de Gamboa, Blas Valera i Acosta fan referència a Viracotxa com a creador[22]
  4. Guamán Poma, un cronista indígena, considera que el terme Viracotxa és equivalent a creador

Els intèrprets espanyols generalment van atribuir la identitat de creador suprem a Viracotxa durant els primers anys de la colonització.

La decisió d'utilitzar el terme Déu en lloc de Viracotxa es considera el primer pas en l'evangelització dels inques. El raonament darrere d'aquesta estratègia inclou el fet que probablement era difícil explicar la idea cristiana de Déu als inques, que no van entendre el concepte. A més, la substitució de la referència a Viracotxa per Déu va facilitar la substitució del concepte local de divinitat per la teologia cristiana.[22]

Referències

  1. ↑ Perramón, Francisco de Asís Ligorred; Torrents, Ramon. Abya-Yala: antologia de literatures americanes. Generalitat de Catalunya, Comissió Amèrica i Catalunya, 1992. ISBN 978-84-393-2521-5. «Viracotxa, déu sempre present, jutge que està pertot, déu que governa i proveeix, que crea tot just dient: «Aquest que sigui home; aquesta, dona».» Arxivat 2025-11-26 a Wayback Machine.
  2. ↑ Vidal-Folch, Ariadna Lluís i; Alcaine, Azucena Palacios. Lenguas vivas en América Latina: IV Jornadas Internacionales sobre Indigenismo Americano (Universidad Autónoma de Madrid) (en castellà). Institut Català de Cooperació Iberoamericana, 2004. ISBN 978-84-85736-14-0. «Viracotxa. Proveïdor i Providència. «Siga l'home», «Siga la dona». I tot dient-ho, els féu.»
  3. ↑ «Viracotxa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  4. ↑ Mathieu Viau-Courville: Spatial configuration in Tiwanaku art. A review of stone carved imagery and staff gods Boletín del Museo Chileno de Arte Precolombino, Vol. 19, No. 2 (2014), p. 15–16
  5. ↑ Colonial Spanish America: a documentary history, Kenneth R. Mills, Rowman & Littlefield, 1998, p. 39.
  6. ↑ Mathieu Viau-Courville: Spatial configuration in Tiwanaku art. A review of stone carved imagery and staff gods Boletín del Museo Chileno de Arte Precolombino, Vol. 19, No. 2 (2014), p. 18
  7. ↑ Itier, César. Viracocha o el océano: naturaleza y funciones de una divinidad inca. Primera edición. Lima, Perú: IFEA Institutos Francés de Estudios Andinos, UMIFRE 17, CNRS/MAE: IEP Instituto de Estudios Peruanos, 2013 (Colección Mínima). ISBN 978-9972-623-78-3. OCLC 837631534.. 'Bajo este nombre [i.e. ⟨Tecsi Viracochan⟩] o el de ⟨ticci viracocha⟩ lo conocen también Polo [Ondegardo](1990, pàgines 265, 266), Huaman Poma (1936, p. 911) y [Bernabé] Cobo (1956, p. 155, L. XIII, cap. IV). En un trabajo que está por salir, Rodolfo Cerrón-Palomino ha mostrado que el epíteto ⟨ticci⟩ no fue el mismo elemento que aparece dentro del compuesto ⟨Contiti⟩ (Betanzos), ⟨Conditi⟩ o ⟨Condici⟩ (Las Casas, 1967, pt. I, p. 659), también epíteto de Viracocha.' (p. 49)
  8. ↑ Cerrón Palomino, Rodolfo. «Contiti: divinidad suprema de origen lacustre». A: Las lenguas de los incas: el puquina, el aimara y el quechua. Peter Lang D, 2013, p. 133–155. DOI 10.3726/978-3-653-02485-2. ISBN 978-3-653-02485-2.
  9. 1 2 Dover, Robert V. H.. Andean cosmologies through time: persistence and emergence. Caribbean and Latin American studies. Indiana University Press, 1992, p. 274. ISBN 0-253-31815-7.:56
  10. ↑ Young-Sánchez, Margaret. Tiwanaku: Papers from the 2005 Mayer Center Symposium at the Denver Art Museum. Denver Art Museum, 2009. ISBN 978-0-8061-9972-6.
  11. ↑ Alan Kolata, Valley of the Spirits: a Journey into the Lost Realm of the Aymara Arxivat 2009-03-04 a Wayback Machine. (1996), pages 65–72
  12. ↑ Andrews, Tamra. Dictionary of Nature Myths. Oxford University Press, 2000, p. 216. ISBN 0-19-513677-2.
  13. 1 2 «Viracocha». Bloomsbury Dictionary of Myth. Bloomsbury Publishing Ltd., London. Arxivat de l'original el 2019-12-11. [Consulta: 10 febrer 2009].
  14. 1 2 «Glossary, Inca Gods». First People of America and Canada – Turtle Island. Arxivat de l'original el 2 abril 2019. [Consulta: 10 febrer 2009].
  15. ↑ Damian, Carol. Popular art and social change in the retablos of Nicario Jiménez Quispe. Edwin Mellen Press, 2004. ISBN 0-7734-6217-1.
  16. ↑ Cerrón Palomino, Rodolfo. «Viracocha: quechuización de una metonimia aimara». A: Las lenguas de los incas: el puquina, el aimara y el quechua. Peter Lang D, 2013, p. 279–293. DOI 10.3726/978-3-653-02485-2. ISBN 978-3-653-02485-2. Arxivat 2021-06-15 a Wayback Machine.
  17. ↑ «Readings in Classical Nahuatl: The Death of Quetzalcoatl». Arxivat de l'original el 4 novembre 2013. [Consulta: 5 agost 2013].
  18. ↑ Hill, Kim. Aché life history: the ecology and demography of a foraging people. Aldine Transaction, 1996, p. 58. ISBN 978-0-202-02036-5. Arxivat 2023-04-08 a Wayback Machine.
  19. ↑ Frost, Peter. Exploring Cusco: The Classic Guide to Cusco, Machu Picchu and Peru's Most Famous Region. 6. Nuevas Imágenes, 2018. ISBN 978-612-00-3072-1. Arxivat 2025-08-26 a Wayback Machine.
  20. ↑ Vecchio, Rick. «Is that the Inca Creator God you see in the cliffs overlooking Ollantaytambo?». Fertur Peru Travel, 11 octubre 2018. Arxivat de l'original el 2024-03-28. [Consulta: 28 març 2024].
  21. ↑ Betanzos, Juan de, María del Carmen Martín Rubio, and Digitalia (Firm). Suma y narración De Los Incas [Electronic Resource] Arxivat 2016-05-03 a Wayback Machine..Web.
  22. 1 2 Itier, César. Viracocha o El Océano: Naturaleza y Funciones De Una Divinidad Inca. Lima: IFEA; IEP, 2012. Print.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.