Willy DeVille
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (en) William Paul Borsay  25 agost 1950 Stamford (Connecticut) | ||
| Mort | 6 agost 2009 (58 anys) Nova York | ||
| Causa de mort | càncer de pàncrees | ||
| Sepultura | Fairfield Memorial Park (en)  | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | cantautor, instrumentista, cantant, guitarrista, compositor, actor | ||
| Activitat | 1976 - 2009 | ||
| Gènere | Blues, soul, rhythm and blues, Cajun music (en) i música llatinoamericana | ||
| Instrument | Guitarra, harmònica i veu | ||
| Segell discogràfic | Capitol Records Atlantic Records Era Records | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Toots Deville | ||
        | |||
Willy DeVille (Stamford, 25 d'agost de 1950 - Nova York, 6 d'agost de 2009) va ser un cantant i compositor estatunidenc. Durant la seva carrera de trenta-cinc anys, primer amb la seva banda Mink DeVille (1974–1986) i més tard en solitari, DeVille va crear cançons arrelades en estils musicals tradicionals americans. Va treballar amb col·laboradors de tot l'espectre de la música contemporània, com ara Jack Nitzsche, Doc Pomus, Dr. John, Mark Knopfler, Allen Toussaint i Eddie Bo . A l'obra de DeVille es poden escoltar ritmes llatins, riffs de blues, doo-wop, música cajun, estils de cabaret francès i ressons del soul uptown de principis dels anys seixanta.
Va començar la seva carrera a Nova York a l'època del punk amb la formació Mink DeVille el 1974, abans de començar la seva carrera en solitari el 1985. El seu estil musical era una barreja de rhythm and blues urbà dels anys 1950 i 1960, de música llatina i de porto-riquenya. Després de provar el soul i la salsa, la música es va barrejar amb la influència cajun de Nova Orleans, a on es va instal·lar als anys 90. Enamorat de França, on va gravar part del seu àlbum Le Chat Bleu (El gat blau) (1980), era un gran admirador de la cantant Édith Piaf. El seu darrer àlbum, Pistola, va aparèixer el 2008.
Mink DeVille era una banda de música house al CBGB, la històrica discoteca de Nova York on va néixer el punk rock a mitjans dels anys setanta. DeVille va ajudar a redefinir el so del Brill Building . El 1987, la seva cançó "Storybook Love" va ser nominada a un Premi de l'Acadèmia . Després del seu trasllat a Nova Orleans el 1988, va ajudar a impulsar el renaixement de les arrels del R&B clàssic de Nova Orleans . Les seves lletres amb ànima i les seves exploracions en ritmes i sons llatins van ajudar a definir un nou estil musical de vegades anomenat "espanyol-americana".[1]
Va crear, en una carrera artística de 35 anys, cançons famoses per la seva originalitat amb arrels d'estils musicals tradicionals estatunidencs. Va treballar amb artistes d'estils molt diferents dins la música contemporània, entre els que es poden destacar Jack Nitzsche, Doc Pomus, Dr. John, Mark Knopfler, Allen Toussaint, Eddie Bo, Brenda Lee, Los Camperos de Nati Cano i David Hidalgo. Les seves cançons estan carregades de tendresa i romanticisme. Ritmes llatins, tocs melancòlics de blues, doo wop, música cajun o cabaret francès i influències del soul dels anys 1980.
Va morir de càncer de pàncrees la nit del 6 al 7 d'agost de 2009 , als 58 anys, a un hospital de Nova York.[2][3][4][5][6] «Willy DeVille se'n va anar aquesta nit al costat d'Edith Piaf, Jack Nitzsche i Johnny Thunders», va comunicar l'empresa organitzadora de les seves gires per França, Caramba Spectacles. L'artista també patia hepatitis C.
Tot i que el seu èxit comercial va anar augmentant i disminuint al llarg dels anys, el seu llegat com a compositor ha influït en molts altres músics, com ara Mark Knopfler i Peter Wolf .
Sobre el seu llegat, DeVille va dir a un entrevistador: "Tinc una teoria. Sé que vendré molts més discos quan sigui mort. No és gaire agradable, però m'he d'acostumar a aquesta idea".[7]
Discografia
- Mink DeVille
- 1977: Cabretta (a Europa); Mink Deville (als Estats Units) (Capitol)
- 1978: Return to Magenta (Capitol)
- 1980: Le Chat Bleu (Capitol)
- 1981: Coup de Grâce (Atlantic)
- 1983: Where Angels Fear to Tread (Atlantic)
- 1985: Sportin' Life (Polydor)
- En solitari
- 1987: Miracle (Polydor)
- 1990: Victory Mixture (Sky Ranch) 1990 (Orleans Records)
- 1992: Backstreets of Desire (FNAC) (Rhino, 1994)
- 1993: Willy DeVille Live (FNAC)
- 1995: Big Easy Fantasy (New Rose)
- 1995: Loup Garou (EastWest) (Discovery, 1996)
- 1999: Horse of a Different Color (EastWest)
- 2002: Acoustic Trio Live in Berlin (Eagle)
- 2004: Crow Jane Alley (Eagle)
- 2008: Pistola (Eagle)
Referències
- ↑ For example, the term "Spanish-Americana appears on DeVille's MySpace Music page Arxivat November 17, 2007, a Wayback Machine. (Retrieved Jan 24, 2008)
- ↑ «El cantant Willy de Ville mor als 58 anys». 3/24, 07-08-2009. [Consulta: 15 febrer 2015].
- ↑ «Mor Willy de Ville, el mestís del rock». El Punt Avui, 08-08-2009. [Consulta: 15 febrer 2015].
- ↑ Fusilli, Jim (August 7, 2009) "Willy DeVille Dies at 58." Wall Street Journal. (Retrieved 8–11–09)
- ↑ Editors (August 10, 2009) "Punk pioneer Willy DeVille dies." BBC News. (Retrieved 8–11–09.)
- ↑ Grimes, William (August 10, 2009) "Willy DeVille: Punk Rock Pioneer." The Miami Herald. (Retrieved 8–12–09)
- ↑ Rangel, Laura (January 1991) Interviews: King Creole Arxivat December 18, 2004, a Wayback Machine.. Willy DeVille: Spanish Stroll Arxivat December 24, 2007, a Wayback Machine. (Retrieved on 1–29–08)