Xerraire crestablanc
| Garrulax leucolophus | |
|---|---|
![]() | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Dades | |
| Cries | 4 |
| Incubació de l'ou | 14 dies |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Sylviidae |
| Gènere | Garrulax |
| Espècie | Garrulax leucolophus (Hardw., 1815) Garrulax leucolophus |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Corvus leucolophus |
| Distribució | |
| Endèmic de | Reserva del Tigre de Buxa, Santuari de vida salvatge de Maenam, Santuari d’aus Kitam, Parc Nacional de Nameri, parc nacional de Neora Valley, Santuari de vida salvatge de Mahananda, Santuari de vida salvatge de Senchal, Santuari de Varsey Rhododendron, Dzuluk, santuari Fambong Lho, Llac Khecheopalri, Okhrey, Pelling, Yuksom, Khonoma Nature Conservation and Tragopan Sanctuary, Selva humida de Dehing-Patkai, Parc Nacional de Kaziranga, reserva forestal de Jeypore, reserva forestal de Panbari, Reiek, Santuari Kamlang, Santuari de vida salvatge de Mehao, muntanyes Mishmi, parc nacional de Namdapha i reserva de tigres de Pakhui |
El xerraire crestablanc[1] (Garrulax leucolophus) és una espècie d'ocell de la família dels leiotríquids (Leiothrichidae) que habita el pis inferior del bosc des de Nepal, nord i est de l'Índia, sud-est de Bangladesh i sud-oest de la Xina fins gran part del Sud-est Asiàtic.[2]
Descripció
Com altres ocells del gènere Garrulax, el xerraire crestablanc té una constitució robusta, amb potes i bec negres forts, cua arrodonida i plomatge voluminós.[3] La longitud corporal és de 30 cm de mitjana, i la cua oscil·la entre els 13 i els 15 cm.[3][4]
Rep el nom per la caputxa blanca característica i la cresta aixecada. També és fàcilment recognoscible per la màscara ocular negra ampla i allargada.[3] El dors, l'esquena i les parts inferiors, des de la part inferior del pit cap avall, són vermells, contrastant amb el cap, la gola i la part superior del pit blancs i esvaint-se en un marró oliva més fosc a la cua i les ales superiors.[3][5] El clatell és gris clar.[4]
Les femelles semblen gairebé idèntiques als mascles, però tenen una cresta més petita, el dors més apagat i un gris lleugerament més pronunciat al clatell.[5][6] Els juvenils es poden identificar per la cresta i cua més curtes, la màscara més pàl·lida, un clatell marró i el dors més brillant.[3][6]
Hàbitat i distribució
Distribució nativa
El xerraire crestablanc té una de les distribucions més àmplies de tots els xerraires i, per tant, té un risc mínim d'estar amenaçat per l'extinció.[7] És originari dels següents països: Índia, Bangladesh, Nepal, Bhutan, Cambodja, Myanmar, Laos, Xina, Vietnam i Tailàndia.[7]
Poblacions introduïdes
El xerraire crestablanc és una espècie popular d'ocell de gàbia, i és probable que els individus que van escapar o van ser alliberats voluntàriament durant les pràctiques religioses siguin la causa de l'expansió de l'àrea de distribució de G. i. diardi a Malàisia i Singapur a les dècades de 1970 i 1980.[8][9] El comerç d'ocells exòtics també l'ha portat al Regne Unit i als Estats Units, però no s'hi han reportat poblacions salvatges.[10][6]
Es creu que només roman en petites quantitats a Malàisia a causa de la captura, però a Singapur s'ha establert bé i pot estar desplaçant ocells nadius amb hàbits similars d'alimentació terrestre que estan amenaçats per la fragmentació de l'hàbitat, com ara la matinera d'Abbott (Malacocincla abbotti).[8][4] L'èxit com a espècie invasora s'atribueix, entre altres factors, al comportament social i cooperatiu, a les altes densitats d'esbarts i a la capacitat d'adaptar-se a molts hàbitats diferents, com ara parcs, jardins i boscos degradats.[8][9][11]
Hàbitat
El xerraire crestablanc es troba habitualment en boscos a peu de muntanyes, fins a altituds de 1600 m.[3] Prefereix matolls densos, humits i ombrívols, i la vora i el sotabosc dels boscos secundaris de fulla ampla, on es pot amagar dels depredadors i refugiar-se del sol subtropical.[3][11] Normalment només surt de la coberta per alimentar-se a terra.[4] L'hàbitat ideal del xerraire crestablanc també inclou els bambús, que proporcionen un substrat de nidificació i camuflatge excel·lents.[3][6][12]
Comportament
Dieta
De la mateixa manera que altres xerraires, el xerraire crestablanc és omnívor i oportunista. S'alimenta principalment d'invertebrats com escarabats, aranyes, mosques, cucs de la farina i erugues, caragols i sangoneres. Tanmateix, també menja fruites, llavors, nèctar i fins i tot petits rèptils i amfibis (serps, llangardaixos i granotes).[3][6][11] A Singapur, els observadors han notat individus que picotegen menjar i escombraries humanes.[11] Un testimoni fins i tot va informar que els ocells demanen restes als humans.[13]
Quan busca menjar, el xerraire crestablanc busca menjar a terra, sovint en petits grups, saltant d'un lloc a un altre i remenant la fullaraca amb el bec per trobar invertebrats.[3]
Reproducció

El xerraire crestablanc comença a reproduir-se al segon any.[6] Es reprodueixen diverses vegades entre febrer i setembre.[3][5] Els nius són poc profunds i en forma de copa, en arbustos i arbres a altures d'entre 2 i 6 m, fets amb fulles de bambú i herba lligades amb branquetes i tiges.[3][12] A cada niu es ponen de 2 a 6 ous blancs purs, estimats en 6,5 g cadascun, que són incubats durant 13-17 dies per tots dos pares.[6][12] El mascle i la femella també comparteixen les tasques de cria i alimentació mentre els pollets es desenvolupen des de completament altricials fins a adults en miniatura en els 14-16 dies posteriors a l'eclosió.[6] Tanmateix, aquestes tasques no es distribueixen només entre els pares: el xerraire crestablanc és un reproductor cooperatiu. Una femella pot compartir un niu amb una altra, i 3 o més adults poden fer torns per incubar els ous i alimentar els pollets.[10][14] De fet, aquests "ajudants" no sempre són adults: les cries de la posta de l'any anterior de vegades ajuden a construir el niu o a alimentar els germans.[6][10]
Vocalització
El xerraire crestablanc és un ocell social, generalment es mou en estols de 6 a 12 individus (però segons s'informa que fins a 40).[3] Aquests petits grups poden ser molt sorollosos, ja que un líder inicia una crida (normalment amb síl·labes curtes) i es respon amb un cor, de vegades de manera desordenada.[3][12] El nom "´xerraire" prové de la xerrameca o murmuri més suau i agradable que sol vocalitzar.[3] En total, existeixen quatre tipus diferents de vocalitzacions, per ordre de longitud i complexitat creixents: sons curts, frases (elements repetits), oracions i subcançons.[15] Com que són una espècie molt gregària, la majoria dels sons que produeixen tenen una finalitat social, com ara recordar a altres membres del grup la seva presència i els seus moviments, alertar-los de perill o intrusos o incitar a l'assetjament (se sap que són ocells agressius amb diferents estols o espècies).[10][15]
Taxonomia
El xerraire crestablanc és un membre de la família Leiothrichidae, recentment separada de la família dels xerraires del Vell Món, Timaliidae.[16][17] El nom científic Garrulax leucolophus prové del llatí «garrire» que significa “xerrar”, en referència a la naturalesa molt vocal, i del grec antic «leukós», “blanc” i «lophos», “cresta”.
Es reconeixen quatre subespècies,[17][18] Una antiga subespècie, G. l. bicolor, va ser reclassificada com espècie pròpia, Garrulax bicolor (xarraire bicolor) a causa de la manca de plomatge vermellós característic, patró facial diferent i cua més curta:[17]
Referències
- ↑ «Xerraire crestablanc». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/12/2021(català)
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 9 setembre 2025].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 Rasmussen, Pamela C.; Anderton, John C. Birds of south Asia. 2: Attributes and status. 2. ed. Washington, DC: Smithsonian National Museum of Natural History [u.a.], 2012. ISBN 978-84-96553-85-9.
- 1 2 3 4 {{{títol}}}. 2a edició.títol=A field guide to the birds of Peninsular Malaysia and Singapore|editorial=Oxford University Press|data=2012|lloc=Oxford ; New York|isbn=978-0-19-963942-7|nom=Allen|cognom=Jeyarajasingam}}
- 1 2 3 Collar, Nigel; Robson, Craig. White-crested Laughingthrush (Garrulax leucolophus) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.whclau2.01.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Coles, Dave. Management of Laughingthrushes in Captivity, 2007. ISBN 978-0951425244..
- 1 2 «Garrulax leucolophus: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2024, 12-06-2024. DOI: 10.2305/iucn.uk.2024-2.rlts.t22734757a264217858.en..
- 1 2 3 Wong Soon Huat, Felix. The spread and relative abundance of the non-native White-crested Laughingthrush Garrulax leucolophus and Lineated Barbet Megalaima lineata in Singapore (en anglès). vol. 30. Forktail, 2014, p. 90–95.
- 1 2 Lim, Kim Seng; Chia, Alfred. The avifauna of Singapore. Singapore: Nature Society (Singapore), Bird Group Records Committee, 2009. ISBN 978-981-08-2671-0.
- 1 2 3 4 Iii, Josef H. Lindholm «Part II: The Laughing Thrushes (Garrulax species)» (en anglès). AFA Watchbird, 24, 2, 1997, p. 53–58.
- 1 2 3 4 Yap, Charlotte A. M.; Sodhi, Navjot S. «Southeast Asian invasive birds: ecology, impact and management» (en anglès). ORNITHOLOGICAL SCIENCE, 3, 1, 2004, p. 57–67. DOI: 10.2326/osj.3.57. ISSN: 1347-0558.
- 1 2 3 4 Smythies, Bertram E. The birds of Burma. Liss, Hants: Nimrod Press, 1986. ISBN 978-1852590031.
- ↑ «White-crested Laughingthrush Soliciting for Food» (en anglès britànic). Bird Ecology Study Group, 30-10-2011. [Consulta: 9 setembre 2025].
- ↑ Round, Philip. «Cooperative provisioning of nestlings in the White-crested Laughingthrush Garrulax leucolophus». vol. 22 p. 138-139. Forktail, 2006. [Consulta: 9 setembre 2025].
- 1 2 ChinkangsadarnLaughingthrush (Garrulax leucolophus)". Science. 19: 55–60., Suwimol. «Singing behavior of White-crested Laughingthrush (Garrulax leucolophus)». vol. 19 p. 55-60. Science, 2012. [Consulta: 9 setembre 2025].
- ↑ Oiseaux.net. «Alphabetic order of species in the family Leiothrichidae - 133 species listed.» (en anglès). Arxivat de l'original el 2025-01-25. [Consulta: 9 setembre 2025].
- 1 2 3 Collar, Nigel. «A partial revision of the Asian babblers (Timaliidae)» (PDF). vol. 22 p. 85–112. Forktail, 2006. [Consulta: 9 setembre 2025].
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Laughingthrushes and allies – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 9 setembre 2025].
