ZSU-57-2
![]() | |
| Historial de servei | |
|---|---|
| Període en actiu | 1955 - 1970 URSS 1957 - present |
| Característiques generals | |
| País d'origen | |
| Unitats produïdes | 2.023 |
| Dimensions | |
| Pes | 28 T |
| Amplada | 3,27m |
| Longitud | 8,46m |
| Altura total | 2,71m |
| Tripulació | 6 (comandant, conductor, artiller, ajustador de la mira i dos carregadors |
| Especificacions | |
| Tipus de motor | Motor de gasolina |
| Cilindrada | V12 |
| Potència màxima | 520 CV (388kW) |
| Rodatge | Cadenes amb 4 rodes de rodatge a cada costat |
| Suspensió | Barra de torsió |
| Prestacions | |
| Vel. camp a través | 50 Km/h |
| Autonomia camp a través | 420 km |
| Combustible | 830L |
| Armament | |
| Primari | Dos canons S-60 de 57mm |
El ZSU-57-2(en rus: ЗСУ-57-2, Зенитная Самоходная Установка transliteració: Zenitnaya Samokhodnaya Ustanovka "muntatge antiaeri autopropulsat") va ser un canó antiaeri autopropulsat (SPAAG) armat amb dos canons de 57 mm. Va ser el primer SPAAG produït en massa soviètic després de la Segona Guerra Mundial. A l'URSS, tenia el sobrenom no oficial Sparka (en rus: Спарка), que significa "muntanya doble", referint-se al canó bessó amb el qual el vehicle està armat.
Desenvolupament
Origen
Durant la Segona Guerra Mundial, els avions d'atac a terra van emergir com una amenaça significativa per a les unitats mecanitzades en moviment. L'artilleria antiaèria remolcada convencional (AAA), i també les metralladores més petites muntades com les que es troben al ZiS-12, van ser una resposta inadequada en aquestes condicions a causa del temps necessari per posar en acció les metralladores antiaèries. Aquesta experiència va deixar clar que es necessitava un vehicle antiaeri, armat amb canons automàtics de petit calibre o metralladores pesades. Vehicles com el Wirbelwind alemany i variants especialitzades del M3 Half-track dels Estats Units s'havien utilitzat amb bon efecte en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, tant pels alemanys, els Estats Units i les nacions que havien rebut el M3 a través del préstec-Arrendament.
El 1942, els enginyers soviètics van desenvolupar el T-60-3. El vehicle, basat en el xassís de tanc lleuger T-60, estava armat amb dues metralladores pesades DShK de 12,7 mm; però el prototip no va entrar en producció a causa de defectes en el disseny.[1] El SU-72 SPAAG i diversos altres vehicles experimentals basats en el xassís de tanc lleuger T-60 o T-70 i armats amb canó de 37 mm també van ser provats entre 1942 i 1943. El ZSU-37 estava basat en el xassís del canó autopropulsat SU-76M i armat amb un canó antiaeri de 37 mm 61K en una torreta blindada giratòria oberta. El vehicle va entrar en producció el febrer de 1945 i va estar en producció a petita escala fins a 1948.[2]
Després de la Segona Guerra Mundial es va fer evident que la potència de foc d'un únic canó AA de 37 mm era insuficient per destruir els objectius d'alta velocitat i baixa altitud, que els avions van començar a convertir-se en el moment. Els SPAAG basats en xassís de tanc lleuger tenien una mala maniobrabilitat en terreny difícil, una velocitat de carretera lenta i un rang insuficient en comparació amb els tancs mitjans i els SPG. Per tant, els ZSU-37 es van retirar del servei a finals de la dècada de 1940.
Durant diversos anys després de la Segona Guerra Mundial no hi va haver nous models SPAAG a l'URSS, excepte el BTR-152A que estaven armats amb dues o quatre metralladores pesades KPV de 14,5 mm, designades i els SPAAG amb rodes BTR-40A. Dos dels enemics potencials de l'URSS, els Estats Units i Gran Bretanya, tenien forces aèries d'alta qualitat amb una experiència substancial d'atac a terra. La necessitat d'un nou vehicle AA rastrejat era evident.
El disseny va sota la supervisió de V.G. Grabin, va començar el desenvolupament d'un canó antiaeri automàtic de 57 mm S-68 basat en el S-60 de 57 mm a la primavera de 1947. El primer prototip S-68 (amb un motor dièsel-elèctric ESP-76), estava llest el 1948. Inicialment, es va muntar en un carro de quatre rodes S-79A; aquest sistema va passar diverses proves, però no va entrar en producció.[3]
El projecte final del ZSU-57-2 (Object 500), armat amb el bessó S-68s i basat en un xassís de tanc T-54 lleuger, es va acabar el 1948. El primer prototip ZSU-57-2 va ser construït el juny de 1950, el segon el desembre de 1950. Després de les proves oficials, que van tenir lloc entre el 27 de gener i el 15 de març de 1951 en què el vehicle va ser conduït durant 1.500 km i 2.000 rondes van ser disparades des dels seus canons, es van construir sis prototips més per a proves de servei. Aquests prototips van tenir algunes millores incloses, com un augment de la càrrega de munició (300 rondes), però el desenvolupament es va aturar de nou a causa de l'absència de canons S-68A millorats. Diverses actualitzacions van continuar en 1952 i 1953. Les proves de servei, en les quals van participar dos vehicles, van tenir lloc el desembre de 1954. Això va ser a causa de retards en el desenvolupament de les unitats per als canons S-68.[3] El ZSU-57-2 va entrar oficialment en servei a l'exèrcit soviètic el 14 de febrer de 1955. Amb el Pacte de Varsòvia, tots els països aliats russos van rebre un nombre de ZSU-57-2.
Característiques
Visió
Basant-se en experiències passades amb dissenys SPAAG, els enginyers soviètics van dissenyar un vehicle que utilitzava un xassís T-54 modificat, amb quatre rodes de carretera bessones per costat en lloc de cinc, i un blindatge molt més prim per tal de no sobretreballar el motor V12 de 4 temps de carro V-54 del T-54. El vehicle estava armat amb un canó automàtic S-68 de 57 mm en una nova torreta gran, giratòria i oberta. El ZSU-57-2 consta de tres compartiments: el del conductor al davant, lluitant al mig i el del motor-transmissió al darrere. El casc és més espaiós en comparació amb la T-54 a causa de l'armadura més fina i té diferents ubicacions per a alguns equips. La disposició general, amb el muntatge transversal del motor, és la mateixa.[2]
Compartiment del conductor

El compartiment del conductor es troba a la part esquerra de la part davantera del buc. El seient del conductor es mou cap endavant i cap a l'esquerra en comparació amb la seva ubicació a la T-54.[3] El compartiment està equipat amb una coberta d'escotilla d'una sola peça que s'obre a l'esquerra i dos dispositius de visió periscòpics. Un d'ells pot ser reemplaçat pel dispositiu de visió infraroja TVN-1 que s'opera juntament amb el llum infraroig (visió nocturna activa), que es munta en el tauler de la pista dreta. També es troba al compartiment del conductor un panell de senyalització d'equips antiincendis i una caixa de recanvis.[4]
Torreta
La torreta soldada de tipus caixa oberta té un anell de carrera de boles de 1850 mm de diàmetre. Es pot treure la part posterior de la torreta, cosa que facilita la substitució de les armes. La torreta es pot cobrir en la posició de viatge per una lona que té 16 finestres plexiglàs.[5]
Per apuntar els canons, les dades de base com la velocitat, la direcció i el rang de l'objectiu han de ser introduïts en el sistema d'albirament per l'ajustador de visió, que s'asseu a l'esquerra dels canons a la part posterior de la torreta. La velocitat i direcció de l'objectiu es determina per estimació visual, mentre que el rang també es pot estimar visualment o amb el telèmetre. La part superior de la torreta té dos petits ports amb cobertes cuirassades destinades als col·limadors de la vista.[4]
Per disparar les armes, primer s'han d'obrir els forrellat. Els carregadors esquerra i dreta, situats a la part davantera de la torreta a banda i banda de l'armament principal, carreguen clips a els carregador de les seves respectives armes. Els seients de viatge dels carregadors s'han d'estendre en pinces als costats de la torreta abans d'obrir foc. L'artiller, assegut al costat esquerre al mig de la torreta, apunta la pistola i obre el foc utilitzant un disparador elèctric, que dispara els dos canons, o pedals de dos peus, que poden disparar qualsevol dels canons independentment. Si es fa servir una pistola mecànica manual de suport en lloc d'una unitat electrohidràulica, tres tripulants en lloc de dos haurien de treballar amb la vista. El comandant, que s'asseu al costat dret al mig de la torreta, posa l'arma a l'azimut, l'artiller a l'elevació i l'ajustador de la vista entra en dades a la vista. Els carregadors alimenten clips en el canó automàtic bessó manualment segons sigui necessari, similar al Bofors 40mm.[4]

Armament
Els bessons S-68 funcionen amb retrocés i pesen 4.500 kg. La seva construcció es va basar en dos canons automàtics S-60 AA de 57 mm. Les armes individuals no es poden intercanviar d'un costat a l'altre, ja que són imatges especulars. Cada canó de canó refrigerat per aire té 4.37 m de llarg i està equipat amb un fre de morrió. Poden ser elevats o deprimits entre 55. i +85. a una velocitat d'entre 0,3 and i 20. per segon.[4]
Els canons disparant junts són capaços de disparar fins a 210-240 fragmentació i projectils de perforació traçadora (AP-T) per minut, amb una taxa pràctica de foc d'entre 100 i 140 bales per minut, el que dona un temps de foc de 2-3 minuts abans de quedar-se sense munició. La velocitat del morrió és de 1.000 m/s. Cada clip té 4 rondes, cadascuna de les quals pesa 6,6 kg; la càrrega en cada ronda consta d'1,2 kg de pols de nitrocel·lulosa 11/7, un projectil pesa 2,8 kg. El rang horitzontal màxim és de 12 km amb un rang efectiu contra objectius terrestres de fins a 4 km. El rang vertical màxim és de 8,8 km amb un rang vertical efectiu màxim de 4,5 km. Les rondes de fragmentació tenen un destructor de seguretat que s'activa entre 12 i 16 segons després de ser disparades per assegurar que els projectils no cauran de nou a terra, de manera que el rang màxim d'inclinació del foc antiaeri és de 6,5-7 km.[4]
El canó automàtic S-68 era el canó AA més potent instal·lat en els SPAAG en aquell moment.[5] D'acord amb les dades estadístiques de l'Institut de Recerca de Defensa Aèria núm. 2, un impacte directe d'un sol projectil de 57 mm podria destruir un avió de reacció contemporani. Per abatre un bombarder de reacció del tipus Canberra, es va considerar necessària una mitjana d'1,7 cops.[5]
El vehicle porta 300 rondes, i la munició es custodia de la següent manera: 176 rondes en clips dins de la torreta, 72 rondes en clips a la part davantera del casc, i 52 rondes separades (sense retallar) en compartiments especials sota el terra de la torreta. Les rondes de perforació d'armadura en els clips es col·loquen a la part posterior de la torreta a l'esquerra i a la dreta dels canons. La carcassa buida i els clips s'eliminen a través d'un cinta transportada a través d'un port especial a la torreta posterior en una cistella de filferro metàl·lic extern a la part posterior de la torreta.[4]
Debilitats
La principal debilitat del ZSU-57-2 era la manca d'un radar de recerca o control d'incendis; el vehicle estava equipat amb una visió reflexa de computació mecànica òptica com a únic sistema de control d'incendis, de manera que només podia atacar objectius visibles. El foc nocturn també era poc pràctic. A més, la càrrega manual de les pistoles i els clips manuals no era prou bona, la taxa de foc no és prou alta, particularment tenint en compte que els canons refrigerats per aire requereixen pauses bastant llargues per refredar a altes taxes de foc i la travessa de la torreta no és prou ràpida per interceptar eficaçment avions d'atac d'alta velocitat a baixes altituds. El vehicle no pot realitzar foc dirigit en el moviment.[4]
Tot i que el ZSU-57-2 tenia la potència de foc més alta entre els SPAAG de producció del seu temps, l'eficiència antiaèria d'una bateria de quatre vehicles era fins i tot menor que la d'una bateria de 6 canons antiaeris S-60 remolcats controlats pel director d'artilleria antiaèria PUAZO-6 amb el radar de control de foc SON-9 o més tard pel radar RPK-1 Vaza. Es va fer evident que la probabilitat d'impacte en un avió de reacció de l'època era molt baixa utilitzant només la determinació de la velocitat de l'objectiu per tipus d'avió i la determinació de la distància a l'objectiu per ull o per telèmetre; el ZSU-57-2 va ser dissenyat per defensar unitats de tancs contra avions d'atac de l'OTAN que volaven a velocitats subsòniques, però va entrar en servei deu anys massa tard. La tecnologia aeronàutica havia millorat fins al punt que un SPAAG requeria una taxa de foc molt més alta, velocitats de travessa de torreta de 50-100 foc per segon i un sistema de control de foc totalment automàtic controlat per radar. Els treballs núm. 174 van començar un programa de modernització per al ZSU-57-2 en paral·lel amb l'inici de la seva producció en sèrie el 1957, però aquest programa va ser rebutjat a causa del desenvolupament de nous SPAAG guiats per radar armats amb canons de petit calibre i un altre xassís rastrejat.[4]
El ZSU-57-2 encara conservava algunes de les característiques del seu predecessor, el ZSU-37. Un era la manca d'un sostre blindat a la torreta. Els avantatges d'una torreta oberta per als SPAAG, com ara un angle d'elevació molt alt per als canons AA, una excel·lent visibilitat de la situació de combat per part dels artillers i cap necessitat de ventilació induïda del compartiment de combat durant el foc intens van quedar significativament eclipsats pels desavantatges. La torreta oberta del ZSU-57-2 la va fer vulnerable des de dalt, i va impedir les operacions en condicions d'NBC.[4] Aquest defecte va ser parcialment anul·lat en els serbis bosnians modificats ZSU-57-2, que havien improvisat la protecció aèria.
No obstant això, els seus homòlegs occidentals que estaven disponibles operativament en la dècada de 1950, com el M19 Multiple Gun Motor Carriage i el M42 Duster SPAAG, tenien problemes similars i estaven armats amb armes menys poderoses. El M42 Duster va ser provat amb un sistema de radar T50 el 1956, tot i que va ser un fracàs (la producció del ZSU-57-2 no havia començat en aquest moment).[4]
La Unió Soviètica llançaria un programa per reemplaçar el ZSU-57. El ZSU-37-2 i el -23-4 eren els productes de l'intent, i el ZSU-23-4 Xilka veuria un servei generalitzat en diversos països.
Historial de servei
Unió Soviètica
Inicialment, els regiments de tancs tenien una sola bateria equipada amb quatre SPAAG, que més tard es van incrementar a dues bateries, cadascuna equipada amb quatre SPAAG.[4] El vehicle també va ser utilitzat per alguns regiments de fusellers de motor (que en la dècada de 1960 tenien una bateria equipada amb quatre SPAAG o, més probablement, amb sis canons ZU-23 de 23 mm. El rendiment antiaeri del ZSU-57-2, però, es va trobar ràpidament que era insatisfactori i, a causa del ràpid desenvolupament de la força aèria, el vehicle es va considerar obsolet a principis de 1960.[6]
Els ZSU-57-2 van ser reemplaçats gradualment per ZSU-23-4 Xilkas guiats per radar des de principis de 1965.[6] Cap a finals de la dècada de 1960, una configuració freqüent era una bateria d'un batalló AA en un regiment de tancs equipat amb ZSU-23-4 i una altra bateria equipada amb ZSU-57-2. Impopular en l'Exèrcit soviètic, el ZSU-57-2 va ser completament reemplaçat per ZSU-23-4 a principis de 1970.[4]
El ZSU-57-2 va ser utilitzat per primera vegada en la Guerra del Vietnam per l'Exèrcit Popular del Vietnam, al començament de l'Ofensiva de Pasqua el 1972. També va actuar durant la Campanya Ho Chi Minh el 1975. Diverses bateries de ZSU-57-2 van ser usades per a la defensa aèria dels regiments de tancs 201 i 202 durant l'Ofensiva de Pasqua.[7] Els ZSU-57-2 van ser fets servir pel PAVN contra avions nord-americans, però va resultar ser més eficaç contra objectius terrestres. El Vietnam del Sud també va usar ZSU-57-2. Al voltant de 500 ZSU-57-2 van sobreviure a la guerra. 200 encara estan en servei.[7]
Conflicte arabo-israelià

Els ZSU-57-2 van ser utilitzats durant diversos conflictes a l'Orient Mitjà, incloent-hi la Guerra dels Sis Dies i la Guerra del Yom Kippur, en ambdós casos per Egipte i Síria. Una bateria de ZSU-57-2 egípcies juntament amb els T-34 van defensar la pista d'aterratge Al-Arix. Aquests van ser derrotats per una companyia de Magach israelians pertanyents a la 7a Brigada Blindada durant una intensa acció el 6 de juny de 1967.[8] Els ZSU-57-2 no van tenir èxit en general i un nombre va caure en mans israelianes. El 1976, durant la seva intervenció al Líban, Síria va utilitzar els ZSU-57-2 contra les milícies d'esquerres.[9] Durant la Guerra del Líban de 1982, van atacar sense èxit avions de la força aèria israeliana sobre la Vall de la Bekaa. No obstant això, els vehicles van sortir millor quan es van usar contra objectius terrestres.[6]
Durant la Gguerra, els ZSU-57-2 van ser fets servir tant per l'Iraq com per l'Iran. L'Iraq també va usar el xinès Tipus 80 durant aquest conflicte. Els ZSU-57-2 iraquians, que podien rebre informació del radar en els ZSU-23-4s o sistemes de míssils terra-aire 9K31/9K35 Strela-10 van ser fets servir contra helicòpters d'atac iranià AH-1J SeaCobra.[10]
Els ZSU-57-2 van entrar en servei durant les Guerres Iugoslaves, normalment en bateries lleugeres utilitzades pels serbis i montenegrins del JNA per atacar objectius terrestres. Van ser usats durant la guerra d'independència quan les forces croates van capturar dos ZSU-57-2 del JNA. També es van fer servir en el paper de defensa aèria el 1999 durant els atacs aeris de l'OTAN contra Iugoslàvia, quan els iugoslaus van operar 54 d'aquests vehicles.[6]
Quan va començar la Guerra Civil Siriana, només 10 (de 250) ZSU-57-2 estaven en servei actiu a l'exèrcit sirià. Durant la guerra aquest vehicle rarament es veia i no es documentava en ús. No obstant això, hi ha almenys una peça de metratge que mostra que aquest vehicle va ser utilitzat per l'exèrcit sirià a la primavera de 2014, en les lluites a Harasta, Governació de Rif Dimashq. A causa de les circumstàncies de la guerra, que es basava principalment en terra, el vehicle probablement s'usava principalment en funcions de suport terrestre.[10]
Referències
- ↑ e-mail:Blefru@narod.ru, Kuchin Roman. «Техника, и вооружение №8, август 1998». Arxivat de l'original el 2011-08-12. [Consulta: 15 juliol 2026].
- 1 2 «Советские самоходки в развитии и бою». Arxivat de l'original el 2009-02-23. [Consulta: 15 juliol 2026].
- 1 2 3 «ЗЕНИТНАЯ САМОХОДНАЯ УСТАНОВКА ЗСУ-57-2». Arxivat de l'original el 2008-05-26. [Consulta: 15 juliol 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 L. Khoiavski, G. ENCICLOPÈDIA DE VEHICLES BLINDATS. VEHICLES DE COMBAT ERUGATS (en rus).
- 1 2 3 «Энциклопедия отечественной артиллерии. А.Б. Широкорад. Скачать из облака бесплатно». [Consulta: 17 juliol 2026].
- 1 2 3 4 «MILITARIA JOWITKA». Arxivat de l'original el 2008-12-05. [Consulta: 22 juliol 2026].
- 1 2 «БРОНЕТЕХНИКА ВО ВЬЕТНАМЕ В ФОТОГРАФИЯХ 2». Arxivat de l'original el 2009-04-25. [Consulta: 22 juliol 2026].
- ↑ «waronline.org - Стивен Залога. Бронетехника на Ближнем Востоке» (en rus). Arxivat de l'original el 2008-12-29. [Consulta: 22 juliol 2026].
- ↑ J. Zaloga, Steven. Tank battles of the Mid-East Wars (2) (en anglès).
- 1 2 «ZSU-57-2: Double Trouble» (en anglès), 09-05-2025. [Consulta: 22 juliol 2026].
