Adam Mars-Jones
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 26 octubre 1954  (71 anys)Londres | ||
| Jutge del premi Booker | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Trinity Hall Westminster School | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | periodista, crític de cinema, memorialista, crític literari, novel·lista, escriptor de contes | ||
| Membre de | |||
| Premis | |||
    | |||
Adam Mars-Jones (Londres, 26 d'octubre de 1954) és un novel·lista i crític literari i cinematogràfic anglès. És conegut tant per la seva producció narrativa com per la seva activitat com a crític en diversos mitjans de comunicació. El seu primer recull de contes, Lantern Lecture (1981), va ser guardonat amb el premi Somerset Maugham.
Fill del sir William Mars-Jones, jutge del Tribunal Suprem de Justícia, i de l'advocada Sheila Cobon, Mars-Jones va néixer a Londres i es va formar a la Westminster School. Posteriorment va estudiar literatura anglesa al Trinity Hall, de la Universitat de Cambridge.[1][2]
Com a crític, ha col·laborat habitualment amb The Guardian, The Observer, The Times Literary Supplement i London Review of Books, i també va participar en el programa Newsnight Review de la BBC. A més de Lantern Lecture, ha publicat els reculls The Darker Proof: Stories from a Crisis (1987), escrit amb Edmund White, i Monopolies of Loss (1992), ambdós centrats en la crisi de la sida. La seva primera novel·la, The Waters of Thirst, es va publicar el 1993, i posteriorment va iniciar una sèrie amb Pilcrow (2008), seguida de Cedilla (2011) i Caret (2023). També és autor de Noriko Smiling (2011), dedicat a la pel·lícula Banshun de Yasujirō Ozu, i de la novel·la Box Hill (2020), adaptada al cinema el 2025 amb el títol Pillion.[3][4]
L'any 2007 va ser elegit membre de la Royal Society of Literature. El 2012 va rebre el primer premi periodístic Hatchet Job of the Year per una ressenya de la novel·la By Nightfall, de Michael Cunningham. El 2015 va capitanejar l'equip vencedor del concurs televisiu Christmas University Challenge, representant el Trinity Hall de Cambridge.[5]
En l'àmbit personal, Mars-Jones ha abordat la història de la seva família en diverses obres. El text «Blind Bitter Happiness» (1997) recrea la vida de la seva mare i la relació que hi mantenia, mentre que les memòries Kid Gloves: A Voyage Round My Father (2015) tracten de la relació amb el seu pare, de l'acceptació de l'homosexualitat del seu fill i de la demència que aquest va patir en la vellesa.
Referències
- ↑ «Adam Mars-Jones». British Council. British Council. [Consulta: 24 desembre 2023].
- ↑ Wroe, Nicholas «Adam Mars-Jones: «When you're writing about the dead, you have the last word»». The Guardian, 22 agost 2015 [Consulta: 24 desembre 2023].
- ↑ Crown, Sarah «Caret by Adam Mars-Jones review – a semi-infinite novel». The Guardian, 16 agost 2023 [Consulta: 10 setembre 2023].
- ↑ Bradshaw, Peter. «Pillion review – 50 shades of BDSM Wallace and Gromit in brilliant Bromley biker romance». The Guardian. The Guardian, 18 maig 2025. [Consulta: 16 juliol 2026].
- ↑ «Adam Mars-Jones». Royal Society of Literature. Royal Society of Literature. [Consulta: 5 juliol 2026].