Arenaria marschlinsii
| Taxonomia | |
|---|---|
| Regne | Plantae |
| Ordre | Caryophyllales |
| Família | Caryophyllaceae |
| Gènere | Arenaria |
| Espècie | Arenaria marschlinsii  W.D.J.Koch, 1841 Arenaria marschlinsii |
Arenaria marschlinsii és una espècie de planta amb flors que pertany a la família de les cariofil·làcies que viu als Pirineus i als Alps.[1] És molt menuda i viu en indrets pedregosos de l'alta muntanya, a l'estatge alpí. Als Pirineus és molt rara i havia estat inclosa al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.[2]
Descripció
És una petita herba anual (de vegades perennant), amb petites fulles oposades, ovades o oval-lanceolades i acabades en punxa. Els pètals blancs són molt curts i queden inclosos dins del calze. És molt semblant a Arenaria serpyllifolia, fins al punt que alguns autors la consideren una simple subespècie d'aquest tàxon.[3][4] Però A.marschlinsii és una planta d'alta muntanya, molt petita (fa com a molt 5 cm de llarg), més compacta, amb una inflorescència densa i amb els sèpals interns(que poden arribar a mesurar 5mm de llarg) amb la part verda més ample que la part del marge escariosa, membranosa. Té alguns pèls llargs i patents barrejats amb altres tipus de pèls i la càpsula és elipsoidal (no ovoide ni globosa com la d'A.serpyllifolia).[4]
Hàbitat i distribució
Aquesta espècie viu en pedregars de l'alta muntanya, normalment assolellats, als Pirineus entre 2350 i 2850 metres d'altitud. És una espècie endèmica dels Alps i els Pirineus. Algunes fonts també la situen al nord dels Balcans.[1][3][4]
A finals del segle XX, segons les obres de referència, a l'àmbit del PPCC només es coneixia de la zona del Puigmal, a la vall de Ribes, al Ripollès[3][4] per això es va incloure dins de les primeres iniciatives legislatives per protegir espècies de flora. L'any 2008 es va catalogar com espècie protegida a l'espai del PEIN de les Capçaleres del Ter i del Freser (Annex III del Decret del PEIN, modificat per DECRET 172/2008, de 26 d'agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya). Des de llavors, s'han anat trobant altres poblacions d'aquesta petita planta al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Andorra, La Cerdanya o cap a l zona de Setcases[5] Fins al punt que en la darrera revisió (el 2023) del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya[2] es va decidir treure aquesta espècie del catàleg, atès que ja no compleix les condicions per a ser qualificada com a Espècie vulnerable.[6]
Taxonomia
Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada pel botànic alemany Wilhelm Daniel Joseph Koch, l’any 1841.
El gènere Arenaria és bastant gran i hom ha suggerit crear algunes subdivisions. Hi ha diferents grups d’espècies similars i diferents criteris a l’hora de distingir els tàxons que hi poden haver al seu interior. Segons la Flora dels Països Catalans, hi ha tres subespècies de l’espècie Arenaria serpyllifolia: la ssp. serpyllifolia típica i dues altres subespècies: marschlinsii i leptoclados que segons el criteri d’altres obres menys sintètiques haurien de ser considerades espècies separades.[4][1]
Enllaços externs
Referències
- 1 2 3 «Arenaria marschlinsii W.D.J.Koch» (en anglès). Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 2 febrer 2026].
- 1 2 «RESOLUCIÓ ACC/3929/2023, de 20 de novembre, per la qual s'aprova la catalogació, descatalogació i canvi de categoria d'espècies i subespècies del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. gencat.cat.
- 1 2 3 Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.II, pàg.639. ISBN 84-7226-620-6 (Vol. II).
- 1 2 3 4 5 López González, Ginés. «Arenaria» (en castellà). flora iberica. [Consulta: 3 febrer 2026].
- ↑ FONT, XAVIER. «cerca: Arenaria marschlinsii». Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. [Consulta: 2 febrer 2026].
- ↑ Moisès Guardiola, Mariona Alabau; Xavier Oliver, Jordi Carreras, Llorenç Sáez «Distribució i ecologia d’Arenaria marschlinsii (Caryophyllaceae) als Pirineus». Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 82, 2018, p. 167-170. ISSN: 2013-3987.