Aureliano Pertile

Aureliano Pertile

Biografia
Naixement	9 novembre 1885 Montagnana (Itàlia)
Mort	11 gener 1952 (66 anys) Milà (Itàlia)
Activitat
Lloc de treball	Milà
Ocupació	cantant d'òpera
Ocupador	Conservatori de Milà
Veu	Tenor
Instrument	Veu
Segell discogràfic	Fonotipia

Aureliano Pertile (Montagnana, Itàlia, 9 de novembre de 1885 - Milà, Llombardia), 11 de gener de 1952) va ser un tenor d'òpera italià.

Durant més de 20 anys, Pertile va ser considerat el tenor estrella de La Scala de Milà, on va treballar entre 1916 i 1937.

El talent vocal de Pertile ja es va notar al cor infantil, en el qual cantava regularment a la seva església local. A partir de 1906, va estudiar a la propera Pàdua, i després a Milà. El debut operístic de Pertile el febrer de 1911 a Vicenza (com a Lyonel a l'òpera Martha de Friedrich von Flotow) va ser un èxit sensacional. Posteriorment, el tenor, que ràpidament es va convertir en una celebritat, va ampliar el seu repertori i va fer aparicions com a convidat en diversos teatres d'òpera d'Itàlia i Buenos Aires.

A l'inici de la temporada de 1916, Pertile va ser nomenat a La Scala de Milà, que, però, va tancar poc després a causa de la turbulència de la Primera Guerra Mundial. Per a Aureliano Pertile, això va proporcionar l'oportunitat d'una aparició com a convidat durant dos anys a la Metropolitan Opera de Nova York. A finals de 1922, va tornar a Milà i es va unir al conjunt de La Scala d'Arturo Toscanini, on va romandre fins al 1937. A més de les seves actuacions a Milà, Pertile va actuar a tots els principals teatres europeus i repetidament a l'Arena de Verona.

Aureliano Pertile és considerat l'encarnació ideal de l'estil operístic d'Arturo Toscanini, caracteritzat per una emotivitat extrema, de vegades vorejant el colèric, tot mantenint una precisió musical absoluta.

A causa del seu timbre vocal, que generava opinions contradictòries, Pertile no era un tenor popular com Beniamino Gigli o Giacomo Lauri-Volpi en aquells anys, però era apreciat per la seva excel·lent tècnica i la seva excel·lent presència escènica. La seva veu el dotava d'una autèntica mezzo voce, combinada amb un reforç instantani, un passatge assegurat i incisiu. Gràcies a aquestes qualitats tècniques, les seves actuacions transmetien una sensació d'intensa implicació emocional.

Segons Plácido Domingo, Pertile va ser un dels pocs artistes de la seva època que van romandre moderns; Mario Del Monaco creia que, abans de la Callas, Pertile havia redescobert el recitar cantando; Alfredo Kraus, en una entrevista, el va anomenar "el més gran tenor de tots els temps". La seva adherència a les partitures musicals va ser rigorosa, tot i que, havent-se desenvolupat entre el romanticisme tardà i el verisme, es va permetre una èmfasi declamatòria excessiva.

• El paper principal a Nerone d'Arrigo Boito (1 de maig de 1924, Milà)
• El paper principal a Sly d'Ermanno Wolf-Ferrari (29 de desembre de 1927, Milà)
• El paper principal a Nerone de Pietro Mascagni (16 de gener de 1935, Milà)

• Dizionario Enciclopedico Universale della Musica e dei Musicisti-Le Biografie, vol. V, Torí, UTET, 1988, ISBN 88-02-04165-2, pag. 657
• Bruno Tosi, Pertile: una voce, un mito - Venècia C.G.S., 1985
• Domenico Silvestrini, I tenori celebri-Aureliano Pertile e il suo metodo di canto, Aldina Editrice Bologna, 1932
• Rodolfo Celletti, Voce di tenore, Idea Libri, 1989
• Rodolfo Celletti, Grandi Voci alla Scala, Edicions del Teatro alla Scala, 1991
• Cristian Ricci (a cura de), Aureliano Pertile-Il metodo di canto, Associazione lirico culturale "G.Martinelli-A.Pertile", 2006
• Eugenio Gara, Cantarono alla Scala, Teatro alla Scala/Electa Editrice, 1975
• Giacomo Lauri Volpi, Voci parallele, Bongiovanni Editore, 1977
• Maurizio Tiberi (a cura de), La voce e l'arte di Aureliano Pertile, Edizioni Tima Club 1994
• Vito Stabile e Valerio Lopane, Aureliano Pertile-Il tenore di Toscanini, Youcanprint editore 2021

• Enregistraments d'Aureliano Pertile al catàleg de la Biblioteca Nacional Alemanya