Sly
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Ermanno Wolf-Ferrari |
| Llibretista | Giovacchino Forzano |
| Llengua | italià |
| Direcció | Ettore Panizza |
| Publicació | segle XX |
| Gènere | òpera |
| Parts | 3 |
| Personatges | Cook/third servant (en)  , Count of Westmoreland (en) , Country judge (en) , Dolly (en) , Eighth nobleman (en) , Fifth nobleman/doctor (en) , First maid (en) , First nobleman/Moor (en) , Fourth nobleman/Chinese man (en) , John Plake (en) , Landlady (en) , Pageboy (en) , Rosalina (en) , Second maid (en) , Second nobleman/Indian (en) , Servant boy (en) , Seventh nobleman (en) , Sixth nobleman (en) , Sly (en) , Snare/first servant (en) , Soldier/second servant (en) , Third maid (en) i Third nobleman/old servant (en) |
| Estrena | |
| Escenari | La Scala de Milà, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 4 de juny de 2000[1] |
 | |
Sly, ovvero La leggenda del dormiente risvegliato és una òpera en tres actes amb música de Ermanno Wolf-Ferrari i llibret en italià de Giovacchino Forzano, basat en el pròleg a l'obra de William Shakespeare La feréstega domada (la versió alemanya del llibret, Sly, oder Die Legende vom wiedererweckten Schläfer, va ser traduïda per Walter Dahms). A diferència de les altres òperes de Wolf-Ferrari, aquesta és una tragèdia. Es va estrenar a La Scala de Milà el 29 de desembre de 1927 amb Aureliano Pertile i Mercè Llopart.
El 2000 es va estrenar a Catalunya al Gran Teatre del Liceu cantada per Josep Carreras, en el que va suposar el seu retorn al teatre després de set anys de forçada absència.[1]
Personatges
| Personatge | Tessitura | Repartiment de l'estrena, 29 de desembre de 1927 |
|---|---|---|
| Sly | tenor | Aureliano Pertile |
| Dolly | soprano | Mercè Llopart |
| Comte de Westmoreland | baríton | Luigi Rossi-Morelli |
| John Plake | baix | Ernesto Badini |
| Patge | soprano | Cesira Ferrani |
| Rosalina | soprano | Anada Conti i Iris Adami-Corradetti |
| Propietària | mezzosoprano | Anada Mannarini |
| Jutge de camp | tenor | Palmiro Domenichetti |
| Nen servent | tenor | Luigi Nardi |
| Primer noble/Moro | tenor | Giovanni Azzimonti |
| Segon noble/Indi | tenor | Emilio Venturini |
| Tercer noble/Vell criat | tenor | Nello Palai |
| Cambra noble/Xinès | sota-baríton | Aristide Baracchi |
| Cinquè noble/doctor | baríton | Giuseppe Nessi |
| Sisè noble | baix | Antonio Laffi |
| Setè noble | baix | Giacomo Carboni |
| Vuitè noble | baix | Salvatore Baccaloni |
| Primera donzella | mezzosoprano | Maria Neveso |
| Segona donzella | mezzosoprano | Gina Pedroni |
| Tercera donzella | mezzosoprano | Olga De Franco-Arduini |
| Snare/primer criat | baix | Luigi Spartaco Marchi |
| Soldat/segon criat | baix | Giuseppe Menni |
| Cuiner/tercer criat | baix | Amleto Galli |
Enregistraments
Els creadors dels principals papers, inclòs Aureliano Pertile, mai van gravar res de l'òpera, encara que Ernesto Badini (el primer John Plake) i Palmiro Domenichetti van gravar el duetto dei beoni. La Canzone dell'orso la va fer Nino Piccaluga, qui va cantar l'obra a Torí i Trieste, mentre que tots dos i No, non sono un buffone van ser gravats per altres diversos cantants incloent a Francesco Merli i Alessandro Valente.
Referències
- 1 2 Rodríguez, Mariano. «Entrevista a Josep Carreras». La Vanguardia. [Consulta: 23 febrer 2017].
- Amadeus Almanac, accés 24 de juliol de 2008
- Warrack, John i West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, 782 pàgines, ISBN 0-19-869164-5