Banc de Pagaments Internacionals
|
|||||
![]() Seu del Banc de Pagaments Internacionals a Basilea. | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | organització internacional institució financera internacional | ||||
| Indústria | banca central i serveis financers, excepte assegurances i fons de pensions | ||||
| Forma jurídica | Internationale Organisation | ||||
| Història | |||||
| Creació | 20 gener 1930 | ||||
| Fundador | Montagu Norman i Hjalmar Schacht | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Comitè de Coordinació d'Activitats Estadístiques Network for Greening the Financial System | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Treballadors | 637 (2023) | ||||
| Indicadors econòmics | |||||
| Capital propi | 23.705 MXDR (2023) | ||||
| Ingressos totals | 1.015 MXDR (2022) | ||||
| Benefici net | 679 MXDR (2022) | ||||
| Actius totals | 350.310 MXDR (2023) | ||||
| Lloc web | bis.org | ||||
Ubicació geogràfica
| |||||


El Banc de Pagaments Internacionals (BPI), en anglès Bank for International Settlements o BIS, és el banc central dels bancs centrals amb seu a Basilea (Suïssa). És una organització internacional que «fomenta la cooperació financera i monetària internacional i serveix de banc per als bancs centrals».[1] No ret comptes davant de cap govern. El BPI porta a terme el seu treball a través dels comitès, de les secretaries que té i a través de l'Assemblea General de tots els seus membres. També dona serveis bancaris, però solament a bancs centrals o a organitzacions internacionals. Té la seu a Basilea. Va ser fundat pels Acords de La Haia de 1930 i, per tant, és la insitució financera internacional més antiga.[2][3] El seu propòsit inicial era supervisar la liquidació de les reparacions de guerra de la Primera Guerra Mundial.[3][4]
El seu nom oficial en alemany és Bank für Internationalen Zahlungsausgleich (BIZ); en francès, Banque des Reglements Internationaux (BRI), i en italià Banca dei Regolamenti Internazionali (BRI).
Té la seu a Basilea, a Suïssa, i dues oficines de representació, una a Hong-Kong i una altra a Ciutat de Mèxic.
Història
El BPI va ser fundat al 1930. Els principals actors de la constitució del BPI van ser el governador del Banc d'Anglaterra, Montagu Norman i el seu col·lega alemany Hjalmar Schacht, últim ministre de finances d'Adolf Hitler.
Al principi, el BPI va ser destinat a facilitar les reparacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, i a actuar com a síndic del Préstec Internacional del Govern alemany (préstec Young) que es va oferir al 1930.[5] La necessitat d'establir una institució dedicada a aquest propòsit va ser suggerida al 1929 pel Comitè Young, i es va acordar a l'agost d'aquell any en una conferència a La Haia. La carta del Banc es va redactar a la Conferència Internacional de Banquers a Baden-Baden al novembre, i es va adoptar en una segona Conferència de La Haia el 20 de gener de 1930. Segons la carta, les accions del banc podien estar en poder de persones físiques i no governamentals, entitats. No obstant això, els drets de vot i representació a la Junta General del Banc havien de ser exercits exclusivament pels bancs centrals dels països en què s'havien emès accions. Per acord amb Suïssa, el BPI hi tenia la seva existència corporativa i la seu central. Els estatuts van ser aprovats a la Segona Conferència de La Haia, de 20 de juny de 1930. El Consell d'Administració original del BPI incloïa diversos representants de l'Alemanya nazi: el ministre d'Economia Walther Funk; un oficial de les SS anomenat Oswald Pohl; Herman Schmitz, conseller de IG Farben, i el Baró Von Schröder, propietari del banc J. H. Stein Bank, on es dipositaven els fons de la Gestapo. També gaudia de determinades immunitats als estats contractants (Protocol de Brussel·les de 1936).
La tasca original del BPI de facilitar els pagaments de reparacions de la Primera Guerra Mundial, es va convertir ràpidament en obsoleta. Els pagaments de reparacions es van suspendre primer (moratòria de Hoover, juny de 1931) i després es van abolir del tot (Acord de Lausana, juliol de 1932). En canvi, el BPI es va centrar en la seva segona tasca estatutària, és a dir, fomentar la cooperació entre els seus bancs centrals membres. Va actuar com a fòrum de reunió dels bancs centrals i els va proporcionar facilitats bancàries. Per exemple, a finals de la dècada dels anys trenta, el BIS va ser fonamental per ajudar els bancs centrals d'Europa continental a enviar part de les seves reserves d'or a Londres.[6]
Segona Guerra Mundial
Després de la Segona Guerra Mundial, el 1944, a la Conferència de Bretton Woods, el BPI va arribar a ésser clau en una lluita entre la delegació dels Estats Units, formada per Harry Dexter White i per Henry Morgenthau, i la delegació britànica, encapçalada per John Maynard Keynes i Dean Atchison, representant de Chase Bank. Aquests últims van intentar vetar la dissolució del banc.
Com a resultat de les al·legacions sobre el fet que el BPI havia ajudat els alemanys a espoliar els actius dels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial, la Conferència Monetària i Financera de Nacions Unides va recomanar la liquidació del BPI «com més aviat millor»'.[7] Aquesta tasca, que va ser originalment proposta per Noruega i recolzada per altres delegats europeus i per Morgenthau i White, mai no va ser adoptada.[8]
El juliol de 1944, Archison va irrompre a Keynes en una reunió, perquè temia que el BPI fos dissolt pel president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt. Keynes va recórrer a Henry Morgenthau per evitar la dissolució del BPI o, almenys, posposar-la. Tanmateix, l'endemà es va aprovar la mencionada dissolució. La delegació britànica no es va rendir i la dissolució del banc va ser suspesa fins després de la mort de Rooselvelt. L'abril de 1945, els britànics i el nou president dels Estats Units, Harry S. Truman, van parar la dissolució del BPI.
Postguerra
Després de la Segona Guerra Mundial, el Banc de Pagaments Internacionals va haver de refer la seva reputació i adaptar el seu model de negoci, després d’haver registrat pèrdues per primera vegada el 1946. En els anys següents va orientar més la seva activitat cap a Europa i va actuar com a agent de la Unió Europea de Pagaments, un mecanisme creat per facilitar la convertibilitat de les divises i el comerç multilateral entre països europeus.[9] Durant la dècada de 1960, en el context del sistema de Bretton Woods, el BPI va recuperar un paper destacat en la cooperació monetària internacional, especialment entre els bancs centrals del Grup dels Deu. En aquest període també va començar la construcció de la seva nova seu a Basilea, la Torre BPI, inaugurada el 1977 després d’un procés de revisió del projecte arquitectònic i d’un referèndum local.
Amb la fi del sistema de Bretton Woods i el retorn als tipus de canvi flotants, el BPI va esdevenir un espai central per a la cooperació en matèria d’estabilitat financera i supervisió bancària. La crisi provocada per fallides bancàries internacionals, com la del Herstatt Bank el 1974, va impulsar la creació del Comitè de Basilea sobre Supervisió Bancària, que posteriorment elaboraria estàndards com els acords de Basilea. El BPI també va participar en la gestió de la crisi del deute llatinoamericà dels anys vuitanta i va donar suport a la cooperació monetària europea, acollint la secretaria del Comitè de Governadors dels bancs centrals de la Comunitat Europea i reunions del Comitè Delors. Aquest vincle amb el procés d’unió monetària europea es va trencar el 1993, quan l’Institut Monetari Europeu es va establir a Frankfurt.[10] El 1998, el BPI va ampliar les seves instal·lacions a Basilea amb un segon edifici destinat a les seves operacions bancàries.
Segle XXI
A les dècades del 1990 i del 2000, el BPI es va globalitzar amb èxit, trencant amb el seu nucli europeu tradicional. Això es va reflectir en un augment gradual dels seus membres (de 33 membres accionistes del banc central el 1995 a 60 el 2013, que junts representen aproximadament el 95% del PIB mundial), i també en la composició molt més global del Consell d'Administració del BPI. El 1998, el BPI va obrir una Oficina de Representació per a Àsia i el Pacífic a la RAE de Hong Kong. El 2002 es va establir una Oficina de Representació del BPI per a les Amèriques a la Ciutat de Mèxic.
Després de la invasió russa d'Ucraïna el 2022 , el març de 2022 el BPI va suspendre la pertinença del Banc de Rússia.[11]
Consell d'Administració
El Consell d'Administració del BPI, que consta d'un màxim de 21 membres, escull un president entre els seus membres. Hi ha tres tipus de membres del Consell d'Administració: ex officio, nomenats i escollits.[12]
Els membres ex officio són els governadors dels bancs centrals d'Alemanya, Bèlgica, els Estats Units, França, Itàlia i Gran Bretanya; cadascun pot nomenar un altre membre de la seva mateixa nacionalitat. Els consellers nomenats, que són d'aquests sis països, romanen en el càrrec durant tres anys i poden ser escollits novament pel mateix període. Els consellers elegits són un màxim de nou governadors d'altres bancs centrals membres.
Composició del capital
El capital del BPI està compost per accions pertanyents a diversos bancs centrals. Les institucions i persones privades van quedar excloses com a accionistes a partir de l'any 2000. Els bancs centrals tenen un sol dret de vot.
El capital està dividit en 600.000 accions, de les quals la majoria pertanyen als bancs centrals d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Són els sis països que es reparteixen la gestió del BPI.
El 2013, el BPI tenia 60 bancs centrals accionistes de tot el món. A 31 de març de 2013, el balanç total del BPI es va situar en 212.000 milions de DEG (Dret Especial de Giro). El passiu total del Banc està constituït fonamentalment per dipòsits de clients, dels quals aproximadament un 90% es denominen en monedes i la resta, en or. En la mencionada data, les posicions dels clients (exclosos contractes amb pacte de «recompra») valien 183 700 milions de DEG. l'actiu del BPI consta a la seva majoria de títols de deute públic o semipública i inversions (inclosos pactes de recompra) a bancs comercials internacionals amb elevada qualificació. A més a més, a 31 de març de 2013, el Banc comptabilitzava 115 tones d'or fi a la seva cartera d'inversió.
En un principi, les accions del BPI estaven admeses a negociació en mercats secundaris, el que va convertir el BPI en una entitat única: una organització internacional, en el sentit del dret internacional públic que, tanmateix, tenia accionistes privats. Molts bancs centrals havien començat també com a institucions dividides en accions, com el Banc d'Anglaterra, que va ser de propietat privada fins al 1946, o el Banc d'Espanya.[13]
Funcions
A la fi del 1982, el seu paper promotor de la cooperació monetària internacional implica les activitats següents: organitzar reunions entre representants dels bancs centrals dels estats membres per a tractar dels mercats de l'or, dels canvis de monedes, de les euromonedes i dels problemes monetaris i econòmics que els afecten; seguir amb atenció l'evolució bancària internacional; fer estadístiques del finançament dels excedents i dèficits exteriors del Grup dels Deu; fer de secretariat del Comitè de Governadors dels bancs centrals de la CEE (dins aquest punt cal fer esment del paper important que fa com a agent del Fons Europeu de Cooperació Monetària, en la gestió del Sistema Monetari Europeu); fer de secretariat del Comitè de Regles i Pràctiques de Control d'Operacions Bancàries; elaborar informacions econòmiques internacionals.[14] A més, actua com a secretariat de nombrosos grups d'estudi sobre problemes de tècnica bancària, de finances i de control d'operacions en l'àmbit de les relacions entre els estats membres i entre aquests i algunes organitzacions internacionals.[14]
Direcció
Els presidents del Consell van exercir simultàniament el càrrec de president des de l'abril de 1930 fins al maig de 1937. Johan Beyen, dels Països Baixos, va ser president del maig de 1937 al desembre de 1939, i el va succeir el nord-americà Thomas H. McKittrick del gener de 1940 al juny de 1946. El càrrec de president va romandre vacant del juny de 1946 al juny de 1948, quan els càrrecs de president i de president del Consell es van tornar a unificar fins que el primer fou abolit el 27 de juny de 2005. Mentrestant, el càrrec de president del Consell havia quedat vacant del maig de 1940 al desembre de 1942.
Presidents del Consell del BIS
| President del Consell | Nacionalitat | Període |
|---|---|---|
| Gates McGarrah | abril de 1930 – maig de 1933 | |
| Leon Fraser | maig de 1933 – maig de 1935 | |
| Leonardus Trip | maig de 1935 – maig de 1937 | |
| Otto Niemeyer | maig de 1937 – maig de 1940 | |
| Ernst Weber | desembre de 1942 – novembre de 1945 | |
| Maurice Frère | juliol de 1946 – juny de 1958 | |
| Marius Holtrop | juliol de 1958 – juny de 1967 | |
| Jelle Zijlstra | juliol de 1967 – desembre de 1981 | |
| Fritz Leutwiler | gener de 1982 – desembre de 1984 | |
| Jean Godeaux | gener de 1985 – desembre de 1987 | |
| Wim Duisenberg | gener de 1988 – desembre de 1990 | |
| Bengt Dennis | gener de 1991 – desembre de 1993 | |
| Wim Duisenberg | gener de 1994 – juny de 1997 | |
| Alfons Verplaetse | juliol de 1997 – febrer de 1999 | |
| Urban Bäckström | març de 1999 – febrer de 2002 | |
| Nout Wellink | març de 2002 – febrer de 2006 | |
| Jean-Pierre Roth | març de 2006 – febrer de 2009 | |
| Guillermo Ortiz | març de 2009 – desembre de 2009 | |
| Christian Noyer | març de 2010 – octubre de 2015 | |
| Jens Weidmann | novembre de 2015 – desembre de 2021 | |
| François Villeroy de Galhau | gener de 2022 – actualitat |
Directors generals del BIS
| Director general | Nacionalitat | Període |
|---|---|---|
| Pierre Quesnay | abril de 1930 – setembre de 1937 | |
| Roger Auboin | gener de 1938 – setembre de 1958 | |
| Guillaume Guindey | octubre de 1958 – març de 1963 | |
| Gabriel Ferras | abril de 1963 – desembre de 1970 | |
| René Larre | març de 1971 – febrer de 1981 | |
| Gunther Schleiminger | març de 1981 – abril de 1985 | |
| Alexandre Lamfalussy | maig de 1985 – desembre de 1993 | |
| Andrew Crockett | gener de 1994 – març de 2003 | |
| Malcolm Knight | abril de 2003 – setembre de 2008 | |
| Jaime Caruana | abril de 2009 – novembre de 2017 | |
| Agustín Carstens | desembre de 2017 – juny de 2025 | |
| Pablo Hernández de Cos | juliol de 2025 – actualitat |
Consell d'Administració
A maig de 2026:[15]
- Ayman Al-Sayari (Saudi Central Bank)
- Andrew Bailey (Bank of England)
- Gabriel Galípolo (Central Bank of Brazil)
- Christine Lagarde (European Central Bank)
- Tiff Macklem (Bank of Canada)
- Sanjay Malhotra (Reserve Bank of India)
- Joachim Nagel (Deutsche Bundesbank)
- Pan Gongsheng (People's Bank of China)
- Fabio Panetta (Bank of Italy)
- Jerome H. Powell (Federal Reserve System)
- Victoria Rodríguez Ceja (Bank of Mexico)
- Martin Schlegel (Swiss National Bank)
- Hyun Song Shin (Bank of Korea)
- Erik Thedéen (Sveriges Riksbank)
- Kazuo Ueda (Bank of Japan)
- François Villeroy de Galhau (Bank of France), president del Consell
- John C. Williams (Federal Reserve Bank of New York)
- Pierre Wunsch (National Bank of Belgium)
Referències
- ↑ «BPI». [Consulta: 26 novembre 2013].
- ↑ «History - overview» (en anglès). www.bis.org. BIS, 01-06-2005. [Consulta: 25 juliol 2024].
- 1 2 «History - foundation and crisis (1930-39)» (en anglès). www.bis.org. BIS, 14-10-2014. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ Clement, Piet (2023), Kakridis, Andreas & Eichengreen, Barry, eds., Institutionalizing Central Bank Cooperation: The Norman–Schacht Vision and Early Experience of the Bank for International Settlements, 1929–1933, Cambridge University Press, pàg. 80–102, ISBN 978-1-009-36757-8, doi:10.1017/9781009367578.006, <https://www.cambridge.org/core/books/spread-of-the-modern-central-bank-and-global-cooperation/institutionalizing-central-bank-cooperation/EAB57D5948DF8257CC9B72127EFA844B>
- ↑ BIS History – Overview. BIS website. Retrieved 2011-02-13.
- ↑ Bank for International Settlements. Note on gold shipments and gold exchanges organised by the Bank for International Settlements, 1st June 1938 – 31st May 1945, 1 setembre 1997.
- ↑ Conferència Monetària i Financera de Nacions Unides, Llei Final' (Londres et al., 1944), Article IV.
- ↑ R.F. Mikesell. The Bretton Woods Debates: A Memoir. Essays in International Finance 192. Princeton: International Finance Section, Dept. of Economics, Princeton University, 1994, p. 42. ISBN 0881650994.
- ↑ Kaplan, J. J. and Schleiminger, G. (1989). The European Payments Union: Financial Diplomacy in the 1950s. Oxford: Clarendon Press.
- ↑ James, H. (2012). Making the European Monetary Union, The Role of the Committee of Central Bank Governors and the Origins of the European Central Bank. Cambridge-London: The Belknap Press of Harvard University Press
- ↑ «IMF approves $1.4 billion Ukraine aid and BIS suspends Russia». Central Banking, 10-03-2022.
- ↑ «Banco de Pagos Internacionales. Consejo de Administración» (en castellà). [Consulta: 26 novembre 2013].
- ↑ «Política monetaria» (en castellà). Banco de España. [Consulta: 26 novembre 2013].
- 1 2 «Banc de Pagaments Internacionals». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «Board of Directors» (en anglès). www.bis.org, 01-12-2015.

