Billy Budd (Britten)

Billy Budd

L'actor Cahrles Nolte interpretant Billy Budd
Forma musical	òpera
Compositor	Benjamin Britten
Llibretista	Edward Morgan Forster i Eric John Crozier
Llengua	anglès
Basat en	Billy Budd, Sailor (en) (Herman Melville)
Publicació	segle XX
Parts	quatre
Durada	2 hores 45 minuts
País d'origen	Regne Unit
Època d'ambientació	Guerres de la Revolució Francesa
Personatges	Billy Budd (baríton) Edward Fairfax Vere, capità de l'Indomable (tenor) John Claggart (baríton) Mr. Flint, oficial de derrota (baríton) alferes Ratcliffe (baríton) Red Whiskers, enrolat a la força (tenor) Dansker, vell mariner (baríton) Donald, mariner (baríton) el novençà (baríton) amic del novençà (baríton) Squeak (tenor) Bosun (baríton) el contramestre (baríton) primer i segon caporals de bord (2 barítons) Maintop (tenor) Arthur Jones, enrolat per força (baríton) grumets, quatre guàrdies marins (4VeuNo) oficials, mariners, artificiers, tamboriners, soldats d'infanteria de marina (cor)
Estrena
Estrena	1 de desembre de 1951
Escenari	Covent Garden Òpera de Londres,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	26 de gener de 1975 (estrena a Espanya)

Billy Budd és una òpera en quatre actes composta per Benjamin Britten, sobre un llibret d'Edward Morgan Forster i Eric John Crozier basat en Billy Budd, Sailor de Herman Melville. Composta a finals dels anys 1940, va ser estrenada al Covent Garden de Londres l'1 de desembre de 1951, dirigida pel mateix compositor. Uns anys més tard, Britten la convertí en una òpera en dos actes, amb pròleg i epíleg.

L'òpera relata el destí tràgic de Billy Budd, un jove mariner d'innocència transparent, d'esperit noble i d'atractiu encisador. La seva presència desperta l'odi obsessiu del mestre d'armes Claggart, incapaç de dominar la seva enveja i hostilitat, que l'acaba condemnant sense pietat. Al llarg de la història es contraposen dues forces antagòniques —la bondat de Billy i la malvolença de Claggart—, però el veritable nucli dramàtic recau en el capità Vere: un home atrapat entre el deure i la compassió, ni heroi ni botxí, que esdevé peça clau en el conflicte. Només al final, quan evoca els fets des de la distància, arriba a comprendre la seva pròpia feblesa i troba una serena reconciliació interior.^[1]

En el marc de la notable contribució de Benjamin Britten al gènere operístic del segle xx, Billy Budd, cinquena òpera del compositor, s'inscriu en una etapa en què l'ópera esdevenia l'eix principal de la seva activitat creativa. Després de l'estrena de Peter Grimes el 1945, Britten, conscient que el context auster de la postguerra dificultava la producció regular d'òperes de gran format, va decantar-se per obres amb mitjans més reduïts. Així, al Festival de Glyndebourne de 1946 hi presentà The Rape of Lucretia, escrita per a vuit veus i dotze instrumentistes; dos anys més tard, el 1947, estrenà la comèdia satírica Albert Herring, i el 1949 donà vida a la seva primera òpera destinada a infants, The Little Sweep.^[2]

Les tres òperes de dimensions reduïdes que precedeixen Billy Budd, juntament amb la mestria demostrada a Peter Grimes, proporcionen a Britten una destresa excepcional i una gran capacitat per commoure l'espectador mitjançant l'ús intel·ligent i variat de recursos vocals i instrumentals, tant en obres petites com en produccions més àmplies. Així, quan la Royal Opera li ofereix el seu primer encàrrec —previst per a l'estrena en el Festival of Britain de 1951—, el compositor considera que ha arribat el moment de reprendre el camí de l'ópera de gran envergadura. Billy Budd esdevé la seva creació més monumental pel que fa als mitjans utilitzats, amb una singularitat remarcable: la total absència de veus femenines, una decisió considerada arriscada. No en va, quan Puccini s'aventurà a escriure Suor Angelica per a un repartiment íntegrament femení, ho féu dins el marc prudent d'una òpera d'un sol acte, mentre que Britten plantejava el seu projecte com una vetllada completa.^[2]

Aquesta distribució vocal tan poc habitual responia a les exigències de la història que Britten havia escollit: Billy Budd, Sailor, narració breu de l'escriptor nord-americà Herman Melville —autor de Moby Dick—, situada en un vaixell de guerra britànic durant l'estiu de 1797, en plena confrontació amb la França revolucionària. El relat presenta un mariner jove, bell i estimat per tothom que és falsament acusat per un suboficial de caràcter pervers d'haver instigat un motí. Superat per l'emoció i incapaç de defensar-se amb paraules, Billy reacciona amb un cop de puny que causa la mort immediata del seu acusador. En un context marcat per la guerra i pels recents amotinaments a la marina britànica, el consell de guerra, tot i creure en la seva innocència, aplica rigorosament les lleis navals i condemna el jove a morir a la forca.^[2] Melville s'inspirà en un succés real ocorregut el 1842 a bord d'un vaixell de guerra nord-americà, però situà la narració en el segle xviii perquè la Revolució Francesa n’esdevingués el rerefons espiritual. Igual que passava a Peter Grimes, Billy Budd és també una òpera «marina», on la presència constant del mar —sovint suggerida a través de l'escenografia amb la silueta del casc d'un vaixell— serveix de marc a una història d'injustícia i persecució.

La narració de Melville abordava qüestions especialment afins a l'univers de Britten: el mar —element constant al llarg de la seva vida i de la seva música— i la comunitat marinera, els conflictes ètics i morals, el misteriós poder de la joventut i de la seva bellesa, l'atracció homoeròtica latent i continguda; així com els contrastos que travessen bona part de la seva producció: la lluita entre el bé i el mal, el xoc entre justícia i llei, el desafiament a l'ordre establert i, finalment, la dialèctica entre la culpa i l'expiació.^[3]

La densitat simbòlica i la complexitat del relat de Melville han generat múltiples edicions, lectures crítiques i fins i tot la cèlebre versió cinematogràfica de Peter Ustinov, estrenada el 1962 amb el títol català La fragata infernal. L'acció se situa a bord del navili de guerra britànic Indomable l'any 1797, en plena guerra contra la França revolucionària. Allà hi embarca Billy Budd, un jove mariner d'innocència radiant i bellesa captivadora, capaç de revifar l'esperit d'una tripulació sotmesa i, alhora, de descol·locar els oficials: el digne capità Vere i el sinistre mestre d'armes John Claggart, trasbalsats per l'ambivalència dels sentiments que els desperta la presència del noi. El triangle dramàtic entre aquests tres personatges, i la manera com interactuen amb el col·lectiu mariner, desencadena el tràgic desenllaç de Billy, víctima d'una intriga perversa en un microcosmos marcat per la injustícia, la humiliació, l'odi i l'ombra permanent de la revolta.^[3]

Els tres protagonistes de l'obra són el mestre d'armes Claggart, el mariner Billy i el capità Vere. Claggart és retratat com un home d'ànima corrompuda i depravada, però alhora amb una aparença física atractiva i uns modals que semblen inadequats al seu rang modest dins la Marina, com si un passat obscur l'hagués empès a la carrera militar. En contraposició, Billy és presentat com una figura de presència benevolent i transformadora: abandonat en néixer, el seu aspecte de «pura sang» suggereix l'origen noble d'un fill bastard; és un esperit ingenu, aliè a la maldat del món, amb una sola fragilitat: el tartamudeig que l'aflora quan és sotmès a una forta commoció. El capità Vere, per la seva banda, és un veterà de guerra amb una clara vocació intel·lectual, membre de l'aristocràcia i oposat a les idees revolucionàries. És, de fet, la seva defensa de l'ordre establert i la por que un motí es repeteixi a bord allò que el condueix, malgrat creure en la innocència de Billy, a sostenir la necessitat d'aplicar de manera estricta i immediata la llei marcial. Aquest dilema el situa en un estat de tensió entre la lucidesa i la follia. I, un cop dictada la sentència, ell mateix assumeix, més enllà de qualsevol protocol, la dolorosa responsabilitat de comunicar personalment el veredicte al condemnat. Melville, tanmateix, manté aquesta trobada fora de la narració, deixant-la en l'àmbit de la hipòtesi i la imaginació del lector.^[2]

Per a la realització del llibret ─un dels més perfectes de tota la literatura operística^[3]– Britten va triar al novel·lista Edward Morgan Forster, l'autor d'A Room with a View, Howard s End, A passage to Índia o Maurice, popularitzades per les seves versions cinematogràfiques. Forster ja havia sigut l'inspirador casual de la creació de Peter Grimes per una xerrada radiofònica, la transcripció de la qual fou llegida per un Britten autoexiliat als Estats Units i li va despertar la nostàlgia del paisatge de la seva infància. Forster va mostrar dubtes davant el compositor sobre la seva capacitat per escriure un text teatral, i tots dos van decidir demanar ajuda al dramaturg i director de teatre Eric Crozier, qui ja havia treballat per Britten en els llibrets d'Albert Herring i The Little Sweep i dirigit les estrenes de Peter Grimes i The Rape of Lucretia.^[2] Tant Forster com Crozier eren amics i fidels col·laboradors del compositor.^[3]

L'any 1949, els tres autors del llibret van treballar en diferents fases a Crag House, la residència de Britten a Aldeburgh. El resultat fou extraordinari: un dels millors llibrets operístics sorgits d'una novel·la, sobretot si es té en compte que l'obra original és escassa en diàlegs i gairebé mancada d'acció. El text és d'una fidelitat sorprenent a Melville, amb la inclusió de la majoria de personatges, situacions i fins i tot fragments literaris traslladats gairebé literalment a l'escena, fins al punt que podria semblar que la història hagués estat concebuda des d'un principi amb vocació teatral. Tanmateix, els llibretistes també van introduir modificacions rellevants. La més significativa és el desplaçament del nucli dramàtic cap a la figura del capità Vere, transformat en un home afectuós amb la seva tripulació i compassiu amb les penúries que aquesta pateix. A diferència de la novel·la, on mor en combat naval, a l'ópera apareix ja vell, obrint i tancant el relat amb un pròleg i un epíleg que presenten tota la trama com un llarg record. D'aquesta manera, el personatge revela en l'epíleg el pes de la culpa i la necessitat de redempció, assolint finalment una comprensió alliberadora dels fets que l'havien perseguit tota la vida.^[2]

La tensió entre la contenció i el desbordament d'emocions travessa tota la trama, que es resol amb un desenllaç ambigu i obert. Melville moriria deixant inconclusa una de les seves creacions més introspectives, però la seva habilitat per conferir una aura inquietant a fets en aparença trivials trobà en Britten l'intèrpret idoni: un compositor capaç de traduir en música els racons més ocults i inaccessibles de la psique humana.^[1]

El dia de l'estrena en el Covent Garden el 1951, Billy Budd fou dirigida pel mateix Benjamin Britten i els rols principals foren interpretats per Theodor Uppman com a Billy Budd i Peter Pears com el capità Vere. En aquesta primera representació l'òpera constava de quatre actes i, encara que va tenir una bona acollida i va ser escenificada en altres teatres europeus, va deixar de programar-se durant la resta de la dècada.^[4]

El 1960, Britten realitza una nova versió en dos actes que es va presentar amb gran èxit sota la batuta de Sir Georg Solti el 1964. Després de la seva primera gravació discogràfica oficial el 1967, Billy Budd aconsegueix el 1970 la seva reconeguda posició dins el repertori operístic internacional.^[4]

Lloc i època: A bord de l'Indomable, durant la guerra d'enfrontament contra França el 1797.

El vell capità Vere reflexiona sobre la seva vida cercant la pau espiritual. Perquè donaria suport a una mala acció durant un esdeveniment ocorregut l'any 1797.

La partitura de Billy Budd desplega una força colpidora. L'absència total de veus femenines, lluny de ser un inconvenient, genera una atmosfera sonora insòlita i plena de matisos. Britten hi confirma el seu domini absolut del cant i de la prosòdia. Amb una escriptura vocal d'una precisió admirable i una orquestració d'una riquesa magistral, el compositor fa parlar i sentir cadascun dels tripulants d'aquest vaixell condemnat, convertint-los en portaveus d'una humanitat complexa i contradictòria.^[3] Britten tracta la gran orquestra com si fos un conjunt de cambra, seleccionant el color sonor més adient per a cada moment dramàtic en lloc de recórrer a l'ús massiu de tots els músics. La plantilla inclou arpa, clarinets, contrafagot, saxòfon, un ampli grup de metalls i una gran varietat d'instruments de percussió tocats per sis intèrprets. Com en Peter Grimes, recorre novament als interludis orquestrals, que adquireixen una importància especial quan la música expressa allò que les paraules no poden transmetre.^[3]

L'heroi que dona títol a l'ópera és interpretat per un baríton, trencant així la tradició que sol reservar aquest paper a un tenor. Darrere d'aquesta decisió s'hi amaguen dues visions oposades de l'obra de Melville: els llibretistes Forster i Crozier concebien Billy Budd com a centre de la trama, mentre que Britten va identificar en Vere el veritable nucli moral del relat, i va assignar aquest paper a la seva parella i col·laborador artístic, el tenor Peter Pears.^[4]

Durant la creació del llibret, Britten va col·laborar activament en la recerca dels textos per a les cançons marineres interpretades per la tripulació. La seva obsessió pel detall el va portar a passar mesos buscant un text adequat per a un element que aparentment seria secundari. La seva dedicació a la composició era extremadament precisa, fins al punt d'indicar la manera exacta de pronunciar certes vocals per aconseguir l'efecte desitjat. Per exemple, en el cor dels mariners al final del segon acte, Britten especifica que els cantants comencin amb la boca tancada i l'obrin gradualment, reproduint així una ràbia contenida que es va desvetllant progressivament. ^[4]

• Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1. 

• Llibret a kareol