Ca n'Estruch

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Ca n'Estruch
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusMasia Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura popular Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Andreu de Palomar (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocPons i Gallarza, 30 bis-32 / Fraga, 2 Modifica el valor a Wikidata
 41° 26′ 08″ N, 2° 11′ 16″ E / 41.43552°N,2.18775°E / 41.43552; 2.18775
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC30286 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Id. Barcelona2930 Modifica el valor a Wikidata

Ca n'Estruch és una antiga masia situada al carrer de Pons i Gallarza, 30 bis-32 del barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C)[1] i inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[2]

Història

Situada al camí que unia les parròquies de Sant Andreu i Santa Eulàlia de Vilapicina, algunes fonts l'identifiquen amb el mas Alou, propietat de Bernat Alou al fogatge de 1360. Va continuar en mans de la mateixa família durant més de dos segles, fins que el 1590 la pubilla Àngela es va casar amb Pere Arenes i Riera.[3][3][4] Cap a mitjans del segle xvii, va passar a mans de la família Riera, i el 1684 ja constava com a propietari Andreu Riera, casat amb Peronella Feliu.[3]

El 1881, la propietària Maria Riera i Molins, filla de Joan Riera i Saladrigas,[5] es va casar amb l'enginyer industrial Eugeni Estruch i Baulenas,[6][7][8] que va fer reformar el cos de la cantonada amb el carrer de Fraga.[4][9] La seva filla Montserrat Estruch i Riera (1901-1991)[8][10] va professar com a monja a les Germanetes de l’Assumpció i el 1940 va cedir la casa a la congregació, que la van convertir en un convent.[10][11] El 1977, una part de l'edifici fou adaptat com a llar d'infants.[1]

El 2018 va ser totalment reformat com a habitatges, segons el projecte dels arquitectes Olga i Daniel Gutiérrez Prat (estudi 080), tot respectant la façana.[11]

Descripció

El mas medieval va ser enderrocat cap al segle xvi per tal d'aixecar una nova edificació de dos cossos.[4][9] La masia degué patir destrosses durant l'ocupació de Sant Andreu per les tropes borbòniques durant el setge del 1713-1714 i fou reconstruïda posteriorment amb planta basilical —un cos central més elevat i dos laterals—.[4][9]

Originalment, era un edifici a quatre vents, però les successives reformes i ampliacions en fan difícil la lectura. Als baixos del cos central hi un portal adovellat de mig punt, i als laterals, finestres enreixades, tipiques del segle xviii. Al pis hi ha finestres amb ampit i el cos central està coronat per una galeria triforada d'arcs de mig punt, amb l'ampit i les impostes en relleu. El cos de la cantonada amb el carrer de Fraga té dos pisos més i un capcer ondulat que oculta la teulada.[12][2]

Referències

  1. 1 2 «Convent de les Germanes de l'Assumpció». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. 1 2 «Can Estruch». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  3. 1 2 3 Pinyol i Selva, 2014, p. 218.
  4. 1 2 3 4 Petit i Gil, Jordi «Ca n'Estruch». Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2014. Servei d'Arqueologia de Barcelona, 2016, p. 59-61.
  5. ↑ Pinyol i Selva, 2014, p. 220.
  6. ↑ Diario de Barcelona, 23-09-1877, p. 10794.
  7. ↑ Anuario-Riera, 1899, p. 113.
  8. 1 2 «Naixements 1901, núm. 6458. Jutjat "San Andrés"». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 26-06-1901.
  9. 1 2 3 «Ca n'Estruch». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  10. 1 2 Pinyol i Selva, 2014, p. 223.
  11. 1 2 «Ca l’Estruch». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  12. ↑ d. a., 2014.

Vegeu també

Bibliografia

  • d. a.. Les masies de Sant Andreu de Palomar: Inventari de cases de pagès andreuenques, 2a edició. Barcelona: Llop Roig, 2014, p. 78-79. ISBN 978-84-616-7016-1. 
  • Pinyol i Selva, Lourdes «Can Riera o Ca n’Estruch. Un patrimoni per descobrir». Finestrelles, núm. 16, 2014, p. 210-234.