Cambra dels Lords
 | |
| Tipus | |
|---|---|
| Tipus | Cambra alta de Parlament del Regne Unit |
| Líders | |
| Lord Speaker (President) | John McFall, des del dia 1 maig 2021 |
| Líder de la cambra | Angela Smith, (Laborista) des del dia 5 juliol 2024 |
| Líder de l'Oposició | Nicholas True, (Conservador) des del dia 8 juliol 2024 |
| Estructura | |
| Membres | 793 |
 | |
| Grups polítics Cambra dels Lords | Lords Espirituals
MH Oposició
Altres grups
Crossbench
President Lord Speaker (1) |
| Lloc de reunió | |
  | |
| Sala de reunions dels Lords Palau de Westminster Ciutat de Westminster Londres, Anglaterra Regne Unit | |
| Lloc web | |
| http://www.parliament.uk/lords/ | |
La Cambra dels Lords (en anglès House of Lords) és la Cambra alta del Parlament del Regne Unit. El Parlament també inclou el Sobirà i la Cambra baixa, anomenada la Cambra dels Comuns.[1] Actualment té un paper simbòlic i tradicional.
Orígens
L'origen de la cambra es remunta al segle xiv i des de llavors ha tingut una existència quasi contínua, encara que el nom es va adoptar el 1544. Va ser abolida el 1649 pel govern revolucionari de Cromwell i restaurada el 1660.
Història
El Regne Unit funcionava sota un sistema de bicameralisme perfecte, la qual cosa significava que la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns (escollida pel poble) tenien exactament el mateix poder legislatiu. Els Lords podien bloquejar la voluntat del govern electe sense por de perdre unes eleccions, però per tradició no escrita no solien tombar els pressupostos de l'Estat. A finals del segle XIX i principis del segle XX, la immensa majoria dels Lords hereditaris formaven part o eren afins al Partit Conservador creant un desequilibri enorme, doncs aprovaven totes les lleis conservadores però bloquejaven sistemàticament les reformes socials del Partit Liberal.
En 1909, el govern liberal de H.H. Asquith va presentar el conegut com a «Pressupost del Poble» que incorporava nous impostos progressius sobre la terra i les grans fortunes per a finançar programes d'ajuda social i la construcció de vaixells de guerra. Incomplint la tradició, la Cambra dels Lords va utilitzar el seu veto per a rebutjar el pressupost i el govern liberal va dissoldre el Parlament. Després de les eleccions al Parlament del Regne Unit de gener de 1910 els liberals depenien del Partit Parlamentari Irlandès i del Partit Laborista per aconseguir la majoria parlamentària i com a condició per mantenir el seu suport, els nacionalistes irlandesos van exigir mesures per eliminar el dret de vet de la Cambra dels Lords, de manera que aquesta ja no pogués bloquejar l'autonomia d'Irlanda.[2] La Cambra dels Lords va acceptar el mandat electoral i va aprovar el «Pressupost del Poble» el 28 d'abril de 1910, però la pugna entre el govern i els Lords va continuar durant tot l'any. El govern va convocar noves eleccions el desembre de 1910 i va obtenir un mandat a favor de la Llei del Parlament de 1911 pel qual tota la legislació excepte els pressupostos podien ser endarrerits en la seva aprovació un any pels Lords, però no rebutjada.
La Llei de Títols Reials i Parlamentaris de 1927 va modificar formalment el nom a "Parlament del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord", cinc anys després de la secessió de l'Estat Lliure d'Irlanda.
Després de la Segona Guerra Mundial, el govern laborista de Clement Attlee va voler blindar les seves grans reformes socials davant el bloqueig de la majoria conservadora de la cambra alta i amb la Llei del Parlament de 1949 va escurçar encara més el poder de veto temporal establert el 1911, i el termini màxim que els Lords podien retenir un projecte de llei aprovat pels Comuns va passar de dos anys a només un any.[3] Amb l'arribada de Winston Churchill al govern en 1951 va impulsar una nova reforma, que es va realitzar en la Llei de Pars Vitalicis de 1958 que va transformar la Cambra dels Lords permetent la creació de títols nobiliaris vitalicis i no hereditaris, i va obrir les portes de la cambra a les dones per primera vegada.[4]
La Llei de noblesa de 1963 va reformar profundament el sistema aristocràtic i parlamentari britànic permetent als lords hereditaris renunciar al seu títol vitalici per poder presentar-se a les eleccions de la Cambra dels Comuns, doncs fins llavors, qualsevol persona que heretava un títol nobiliari quedava automàticament desqualificada per ser membre de la Cambra dels Comuns i era enviada directament a la Cambra dels Lords. Es nobles escocesos van rebre el mateix dret a un seient a la Cambra dels Lords que els nobles d'Anglaterra augmentant considerablement el seu nombre i es van eliminar restriccions perquè els posseïdors de títols irlandesos poguessin votar i presentar-se a les eleccions de la Cambra dels Comuns per a districtes electorals de la Gran Bretanya. La llei va establir que les dones posseïssin títols hereditaris per dret propi.[5]
La Llei del Parlament de 1968 va ser un ambiciós intent de reforma constitucional presentat pel govern laborista d'Harold Wilson. El seu objectiu principal era eliminar el dret de vot dels lords hereditaris i reduir els poders de la Cambra dels Lords, però el projecte de llei va ser bloquejat al Parlament britànic per una aliança inusual i històrica de diputats laboristes del partit governant i de l'oposició conservadora liderats pel laborista d'esquerres Michael Foot i el conservador de dretes Enoch Powell.[6]
Després de divuit anys de governs conservadors, amb l'accés al govern del laborista Tony Blair en guanyar les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997 va tirar endavant noves reformes legislatives per a rebaixar la importància a aquesta Cambra. El Partit Laborista havia donat suport durant anys a l'abolició de la Cambra dels Lords però des del 1992 va canviar-ho per proposar la seva reforma de la Cambra en lloc d'un canvi constitucional tan dràstic,[7] i la Llei de la Cambra dels Lords de 1999 va establir que els Lords no serien hereditaris, sinó triats entre els aristòcrates.[8] Actualment, només el Duc de Norfolk i el Marquès de Cholmondley segueixen sent hereditaris a conseqüència de ser Grans Oficials de l'Estat. El Duc de Norfolk és l'encarregat de l'obertura del parlament, així com de la coronació i dels funerals d'Estat. Per la seva banda, la Cambra de Lords entre 1998 i 1999, també va tenir la funció d'enjudiciar el General Augusto Pinochet, que va ser detingut a Londres el 16 d'octubre de 1998. Fins ara, la Cambra alta està composta de 746 membres.
El diputat laborista Pat McFadden va presentar un projecte de llei el 5 de setembre de 2024, durant el govern de Keir Starmer, per a la reforma de la Cambra dels Lords, com disposava el programa electoral laborista per a les eleccions generals del Regne Unit de 2024 limitant l'edat als diputats i l'eliminació dels 92 pars hereditaris.[9]
Galeria d'imatges
Palau de Westminster, seu de la House of Lords.
Escut de la Cambra dels Lords
Notes
- ↑ Els Lords Spiritual seuen al banc del govern.
Referències
- ↑ «Quick Guide to the House of Lords». Parliament of the United Kingdom. [Consulta: 8 novembre 2011].
- ↑ Magnus, Philip. King Edward The Seventh (en anglès). London: John Murray, 1964, p. 548. ISBN 978-0-14-002658-0.
- ↑ González Tormo, 2021, p. 283-285.
- ↑ González Tormo, 2021, p. 285-286.
- ↑ González Tormo, 2021, p. 287-289.
- ↑ González Tormo, 2021, p. 289-291.
- ↑ «It's time to get Britain working again» (en anglès). Labour Party Manifesto 1992, 1992. Arxivat de l'original el 23 d’agost 2000. [Consulta: 29 octubre 2025].
- ↑ «House of Commons Hansard» (en anglès). 149, 337, 11-11-1999, p. Col 1306 [Consulta: 29 octubre 2025].
- ↑ Morton, Becky. «MPs back end of House of Lords hereditary peers» (en anglès). BBC, 13 novembre 2024. [Consulta: 11 febrer 2025].
Bibliografia
- González Tormo, Carlos «Carlos González Tormo» (en castellà). Corts. Anuari de dret Parlamentari, 35, 12-2021 [Consulta: 18 juliol 2026].