Can Fabra

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Can Fabra
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEdifici industrial i plaça Modifica el valor a Wikidata
Úsbiblioteca
centre cultural Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1843 construcció, Arquitecte: Josep Boixareu i Gallart Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Andreu de Palomar (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocSegre, 24-32 / Doctor Balari i Jovany, 16-26 / Sant Adrià, 11-21 / Otger, 21 bis-39 Modifica el valor a Wikidata
 41° 26′ 03″ N, 2° 11′ 28″ E / 41.43428°N,2.19117°E / 41.43428; 2.19117
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC42830 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Tipusbé amb elements d'interès
Id. Barcelona2938 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupantBiblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra Modifica el valor a Wikidata

Can Fabra, antic Vapor del Rec, és una fàbrica del barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1]

Història

El 1839, l'hortolà Pere Feliu i Guardiola va establir en emfiteusi al comerciant Josep Vilanova i Massó un terreny format per 9 cossos de casa al costat del Rec Comtal (actualment carrer del Segre) i el camí del pont d'en Farrà o de l'era de Can Xapolina (actualment carrer del Doctor Balarí i Jovany),[2] on va establir un molí fariner mogut per una màquina de vapor.[3] La inversió va ser de 15.820 duros, i al negoci participaven a més Francesc Massó i Masó, Salvador Massó i Font, Francesc Sardà i Parellada, Ramon Maresch i Ros, Llorenç Massó, Martí Planas, Joan Amell i Milà (resident a Sitges) i Manuel Coll i Bori (resident a Puerto Rico i representat pel mateix Vilanova).[4][5]

El maig del 1842, aquests van acordar amb els industrials Andreu Vidal i Roger, Josep Serra i Miralles i Joan Parodi la constitució de la societat Vidal, Serra i Cia per a explotar-hi una filatura de cotó, els dos primers com a socis col·lectius i Parodi i la resta com a socis comanditaris.[4] A tal efecte, van fer construir una casa-fàbrica amb unes quadres de 60 pams d'ample i 200 de llarg junt amb la casa del majordom o director,[4] sota la direcció de l'arquitecte Josep Buxareu i amb la participació del mateix Planas com a carreter.[6] A finals del 1843, un cop acabada la fàbrica i col·locada la maquinària (subministrada per Vidal, Serra i Parodi), van formalitzar l'escriptura de la societat per un termini de cinc anys, amb Vidal com a administrador i Parodi com a majordom i amb habitació al mateix edifici.[7][5][8] Tanmateix, el negoci no va funcionar i la societat es va dissoldre a principis del 1845, quedant Vidal com a encarregat de la liquidació,[9] però l'abandonà poc després, essent substituït per Joan Casasas i Dalmau, que hi actuava com a fiador.[10]

El 1852 es va constituir la societat anònima La Industrial Cotonera, amb un capital de 12 milions de rals i dedicada a la filatura i tissatge del cotó,[11][12] la qual va ser aprovada per Reial Ordre l'any següent[13] i va assumir els actius de la societat col·lectiva Bernat Muntadas i Cañellas[a] i Cia.[15] Un dels socis era Casasas, que el 1853 vendria la fàbrica de Sant Andreu i la seva participació en la maquinària de la del carrer de la Reina Amàlia a la nova societat,[16][8] però Serra s'hi va oposar i va interposar-hi un litigi.[17][18][19] Aquell mateix any, el director Bernat Muntadas va obtenir del fabricant tèxtil Albert Prats i Baruta (que el 1849 havia adquirit a Pere Feliu els terrenys restants i els censos de diversos emfiteutes per 11.600 lliures)[20] l'establiment d'un hort d'unes 3 mujades i una casa al carrer d'Isabel II (actualment Otger) a cens de 4.000 lliures anuals, que s'unien a les 75 de l'anterior establiment.[21]

A les acaballes de la dècada del 1850, Muntadas abandonà l'empresa, a la que reclamaria el pagament del seu salari i la participació en els beneficis davant dels tribunals.[22][14] El 1860, participà a l'Exposició Industrial de Barcelona amb la gamma tradicional de gèneres de cotó: mussolines, percalines, guinees, retorts, semi-retorts i hamburgs; filats de cotó, ordim i trama del núms. 30 al 60.[23][14] Finalment, la societat (que mentrestant havia canviat el nom a La Industria Algodonera)[24] va ser dissolta el 16 de maig del 1877,[14] i el 1878, la comissió liquidadora va vendre la fàbrica a la societat Mas Germans, formada per Joan i Josep Mas i Esteve i dissolta el 1885 per la mort del darrer.[8] Aleshores, la fàbrica va continuar sota el nom social Vídua de Mas.[25]

El juny del 1915, Joan Mas i Amell, en nom propi i com a apoderat de la seva mare Anna Amell i Jordà, va hipotecar l'edifici com a garantia d'un préstec hipotecari, i el desembre del mateix any, va ser adquirit per Filatures Fabra i Coats per 245.000 pessetes.[26] En un primer moment, el faria servir com a magatzem general i dipòsit de carbó, i no seria fins al 1920, amb l'adquisició de la societat Hilandería Planas de Girona, que el Vapor del Rec se'n va integrar dintre de l'estructura productiva amb la instal·lació de la secció d'acabats i de la maquinària d'aquella.[27] Aquell mateix any, l'arquitecte Salvador Vinyals hi va projectar uns cossos annexos per a una escala i un muntacàrregues.[28]

El 1989, el complex fabril va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, que enderrocà totes les naus menys la principal.[29] El 1999 se n'iniciaren les obres de remodelació per a la creació d'una biblioteca pública, obra dels arquitectes Moisés Gallego, Tomàs Morató i Jaume Arderiu i enllestida el 2002.[29]

Descripció

És un edifici aïllat, envoltat per un parc i una plaça.[29] De planta baixa i tres pisos, té planta rectangular i unes dimensions de 71 x 19 m, amb una superfície de 6.000 m².[1] Les façanes, de maó vist, combinen finestres d'arc de mig punt amb motllures i d'altres rectangulars al pis superior i als laterals.[29][1] A la del carrer del Segre, es van transformar les finestres dels baixos en un porxo corregut que l'integra a l'espai públic i a la del carrer d'Otger, s'incorporà una marquesina que permetia instal·lar-hi les comunicadors verticals.[1]

La coberta és de teula romana, a dues aigües, i l'estructura està formada pilars de fosa que suporten jàsseres de fusta i voltes tensades amb tirants de ferro dolç.[1]

Notes

  1. ↑ Bernat Muntadas i Cañellas (Igualada, 1783-Barcelona, 1874) era fill d'Isidre Muntadas i Font i cosí germà dels germans Muntadas i Campeny, fundadors de L'Espanya Industrial. Segons Cabana, el 1849 es va vendre la participació a l'empresa familiar i va iniciar el seu propi negoci.[14]

Referències

  1. 1 2 3 4 5 «Filatures Fabra i Coats». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. ↑ AHPB, notari Josep Maria Òdena, manual 1.187/43, f. 366v-368v, 25-11-1839.
  3. ↑ «Don José Vilanova y Masó acude a la Junta para que le permita abrir una sangradera en la acequia y punto Campo de Gordi para recibir un cuarto y medio de diámetro de agua en un solo chorro». 1840/014. AMDSA, 22-06-1840.
  4. 1 2 3 AHPB, notari Josep Maria Òdena, manual 1.187/46, f. 205v-207, 17-05-1842.
  5. 1 2 Gascon i Soler, 2004, p. 192.
  6. ↑ AHPB, notari Josep Maria Òdena, manual 1.187/47, f. 194-194v, 06-05-1843.
  7. ↑ AHPB, notari Josep Maria Òdena, manual 1.187/47, f. 366-371v, 16-12-1843.
  8. 1 2 3 Colomer i Roma, 2014, p. 172.
  9. ↑ AHPB, notari Josep Maria Òdena (substituït pel seu fill Joaquim), manual 1.187/50, f. 115v-121v, 31-07-1845.
  10. ↑ AHPB, notari Josep Maria Òdena (substituït pel seu fill Joaquim), manual 1.187/50, f. 243v-246, 29-09-1845.
  11. ↑ AHPB, notari Montserrat Corominas, 25-06-1852.
  12. ↑ AHPB, notari Montserrat Coromines, 26-06-1852.
  13. ↑ Diario de Barcelona, 18-06-1853, p. 4358.
  14. 1 2 3 4 Cabana, 1992.
  15. ↑ Diario de Barcelona, 02-07-1853, p. 4667.
  16. ↑ AHPB, notari Montserrat Corominas, manual 1.308/15, f. 215-218, 26-02-1853.
  17. ↑ «Parte económica». Diario de Barcelona, 28-02-1853, p. 1420.
  18. ↑ «Parte económica». Diario de Barcelona, 03-03-1853, p. 1496.
  19. ↑ «Parte económica». Diario de Barcelona, 20-03-1853, p. 1981.
  20. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/10, f. 227-235v, 27-06-1849.
  21. ↑ AHPB, notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/17, f. 212-216v, 30-07-1853.
  22. ↑ Diario de Barcelona (edición de la mañana), 14-03-1863, p. 2060-2061.
  23. ↑ Orellana, Francisco José. Reseña completa descriptiva y crítica de la Exposición industrial y de productos del Principado de Cataluña, 1860, p. 197.
  24. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 113, 138, 140, 148, 237.
  25. ↑ Roca i Roca, Josep. Barcelona en la mano, 1895, p. 340.
  26. ↑ Colomer i Roma, 2014, p. 172-173.
  27. ↑ Colomer i Roma, 2014, p. 174-179.
  28. ↑ «Fernando Fabra en representació de "Hilaturas Fabra y Coats". Sant Adrià i Otger 37 (on ara està la plaça de Can Fabra). Practicar diverses obres a la fàbrica». Q127 Foment 1298/1920. AMCB, 01-05-1920.
  29. 1 2 3 4 «CAN FABRA, FÀBRICA DEL REC». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.

Vegeu també

Bibliografia

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.