Charles Mackerras
Sir Alan Charles Mackerras AC CH CBE (Schenectady, Nova York, 17 de novembre de 1925 - Londres, 14 de juliol de 2010) fou un director d'orquestra australià.
Biografia
Primers anys i formació
Mackerras va néixer a Schenectady (Nova York), de pares australians, Alan Mackerras i Catherine MacLaurin.[1] El seu pare era enginyer elèctric i quàquer.[1] Mackerras va créixer en una família musical i la seva mare tenia una gran cultura.[2]
El 1928, quan Charles tenia dos anys, la família va tornar a Sydney. Inicialment van viure al barri de Rose Bay i el 1933 es van traslladar al llavors suburbial i semirural Turramurra.[3] Mackerras era el gran de set germans. Els seus germans eren Alastair (1928–99), Neil (1930–87), Joan (1934–2020), Elisabeth (n. 1937) i els bessons Malcolm i Colin (n. 1939).[4] Descendien del compositor i músic jueu australià pioner Isaac Nathan.[1] Mackerras va començar a estudiar violí a set anys i més tard flauta.[1] A vuit anys ja musicava poemes i als dotze va escriure un concert per a piano.[3]
Mackerras va assistir inicialment a l’escola on havia estudiat el seu pare, la Sydney Grammar School, i també al St Aloysius College de Sydney.[1] Mentre era a la Sydney Grammar va mostrar un talent precoç component òperes i dirigint actuacions d’estudiants durant la primera adolescència, però els seus estudis no musicals se’n van ressentir.[3] Al St Aloysius, exclusivament masculí, va participar en les produccions escolars de Gilbert and Sullivan, interpretant els papers de Kate a The Pirates of Penzance, Leila a Iolanthe i Ko-Ko a The Mikado.[4]
No convençuts que la música fos una professió viable, els seus pares el van allunyar de la temptació enviant-lo intern a The King's School. L’èmfasi de l’escola en l’esport i la disciplina va portar el jove artista a fugir-ne diverses vegades i finalment en va ser expulsat.[3] A setze anys, Mackerras va estudiar oboè, piano i composició al NSW State Conservatorium of Music. També guanyava diners addicionals escrivint partitures orquestrals a partir d’enregistraments.[3]
Primers anys de carrera
Cap al 1941, mentre encara era al conservatori, Mackerras va començar a obtenir feines professionals a Sydney, en part perquè era massa jove per allistar-se a l’exèrcit mentre els músics més grans havien estat cridats a la guerra. El 1941 i el 1942 va tocar l’oboè per a la companyia J. C. Williamson durant una temporada de Gilbert i Sullivan, i també va ser pianista d’assaig per a la companyia de ballet Kirsova.[4] El 1943 es va incorporar a l'orquestra ABC de Sydney, sota la direcció de Malcolm Sargent, com a segon oboè i, amb 19 anys, en va esdevenir oboè solista.[3][5][6]
El 6 de febrer de 1947 va salpar cap a Anglaterra amb el RMS Rangitiki[1] amb la intenció de dedicar-se a la direcció.[3] Es va incorporar al Sadler's Wells Theatre com a oboista d’orquestra i intèrpret de corn anglès.[1] Posteriorment va obtenir una beca del British Council que li permeté estudiar direcció amb Václav Talich a l’Acadèmia de Música de Praga.[1][3] Allà va establir una estreta amistat amb Jiří Tancibudek, oboè principal de l'Orquestra Filharmònica Txeca, que li va descobrir les òperes de Leoš Janáček, iniciant així la seva passió vitalícia per la música d’aquest compositor.[7]
L’agost de 1947, poc abans que la parella marxés cap a Praga, Mackerras es va casar amb Judy Wilkins, clarinetista del Sadlers' Wells.[4] Van tenir dues filles, Fiona i Catherine.[3][8] Fiona va morir de càncer el setembre de 2006.[9] També era oncle del director australià Alexander Briger[10] i del director nord-americà d’origen britànic Drostan Hall, director musical de Camerata Chicago.[11]
En tornar a Anglaterra des de Praga el 1948, Mackerras es va reincorporar al Sadler's Wells com a director assistent i va iniciar la seva llarga vinculació amb la Sadler's Wells Opera, actual English National Opera, dirigint, entre d’altres, Janáček, Händel, Gluck, Bach i Donizetti.[1][3]
Als anys cinquanta, molt abans que el moviment d’“autenticitat” es generalitzés, Mackerras es va centrar en l’estudi i la pràctica de les tècniques d’interpretació d’època, culminant amb el seu enregistrament de referència de 1959 de la Music for the Royal Fireworks de Händel amb la instrumentació original de banda de vent. En la seva interpretació de 1965 de Les noces de Fígaro va afegir l'ornamentació en un estil històricament informat.
Mackerras també va defensar amb força la música de Janáček fora de Txecoslovàquia, i ell mateix considerava que el seu treball amb aquest compositor era el seu llegat més important a la música.[12] El 1951 va dirigir l’estrena britànica de Kàtia Kabànova. També fou una autoritat destacada en les òperes de Mozart i de Sir Arthur Sullivan. El seu ballet amb John Cranko, Pineapple Poll, és un arranjament de música de Sullivan amb una història basada en una de les Bab Ballads de W. S. Gilbert. L’obra es va estrenar el 1951, poc després de l’expiració dels drets d’autor de la música de Sullivan, i continua sent una peça popular de música lleugera als països angloparlants.[4] Mackerras també va arranjar música de Giuseppe Verdi per al ballet The Lady and the Fool. Així mateix va preparar una suite a partir de la música de John Ireland per al film de 1946 The Overlanders, després de la mort del compositor el 1962.
Va ser director principal de la BBC Concert Orchestra entre 1954 i 1956.[13] El 1962 va dirigir la South Australian Symphony Orchestra en l’estrena australiana de Ariadne auf Naxos de Richard Strauss dins l'Adelaide Festival,[14] amb la soprano nascuda a Adelaide Una Hale en el paper principal.
El 1963 va debutar al Covent Garden de Londres dirigint Katerina Izmailova de Dmitri Xostakóvitx. Va dirigir la Hamburg State Opera entre 1965 i 1969 i la English National Opera entre 1970 i 1977.[15] El 1972 va debutar al Metropolitan Opera de Nova York dirigint Orfeo ed Euridice de Gluck.
Mackerras va treballar estretament amb Benjamin Britten durant un temps fins al 1958, quan, durant els assajos de la primera representació de Noye's Fludde, va fer comentaris sobre la preferència de Britten per la companyia de nois prepuberals i el compositor va deixar de parlar-li.[1][3]
El 1973 va dirigir la Sydney Symphony Orchestra i Birgit Nilsson al concert inaugural de la sala de concerts de la Sydney Opera House, en presència de la reina Elisabet II.[6][16]
Etapa final de la carrera
Mackerras havia dirigit algunes produccions de Gilbert i Sullivan per a la English National Opera, però la seva primera experiència com a director convidat de la D'Oyly Carte Opera Company va ser amb Trial by Jury, The Pirates of Penzance i The Mikado durant la temporada del centenari de la D'Oyly Carte al Savoy el 1975. El 1976 va dirigir Patience als Proms, la primera òpera completa de Gilbert i Sullivan interpretada íntegrament en aquest festival.
El 1980 es va incorporar al D'Oyly Carte Opera Trust i posteriorment al seu consell de fiduciaris. A començaments dels anys vuitanta va dirigir dues retransmissions de Cap d’Any d’òperes Savoy per a la BBC, i els seus enregistraments de vuit òperes es van emetre el 1989 per BBC Radio 2 com a part d’una sèrie completa de Gilbert i Sullivan. També va dirigir una interpretació centenària de The Golden Legend de Sullivan a Leeds i la primera representació d’una òpera completa de Gilbert i Sullivan al Royal Opera House, The Yeomen of the Guard, amb la Welsh National Opera el 1995.[17]
També el 1980 es va convertir en el primer no britànic a dirigir la BBC Symphony Orchestra a la Last Night of the Proms.[1] El 1982 Mackerras esdevingué el primer australià nomenat director titular de la Sydney Symphony Orchestra, càrrec que va ocupar fins al 1985.[3] Va dirigir la Welsh National Opera entre 1987 i 1992, on les seves produccions de Janáček van rebre elogis especials. Un dels moments destacats de la temporada de 1991 va ser la reobertura del Teatre dels Estats de Praga, escenari de l’estrena original del Don Giovanni de Mozart, on Mackerras va dirigir una nova producció de l’òpera per commemorar el bicentenari de la mort del compositor.
Com a director emèrit de la Welsh National Opera, entre els seus èxits hi hagué Tristan und Isolde, The Yeomen of the Guard i La clemenza di Tito, totes elles portades posteriorment a Londres. Va ser director convidat principal de la Scottish Chamber Orchestra entre 1992 i 1995 i posteriorment en rebé el títol de director laureat. També fou director convidat principal de la Royal Philharmonic Orchestra entre 1993 i 1996, i durant el mateix període ho va ser igualment de la San Francisco Opera. Entre 1998 i 2001 va ser director musical de l'Orchestra of St. Luke's. Des de 1987 va dirigir regularment l'Orchestra of the Age of Enlightenment i el 2007 en fou nomenat director emèrit.
El 2004 esdevingué director convidat principal de la Philharmonia Orchestra. També fou director convidat principal de la Filharmònica Txeca. Amb el Royal Opera House va dirigir produccions de Roméo et Juliette de Gounod i Semele de Händel. Mackerras també va mantenir una llarga relació amb el Metropolitan Opera, on va dirigir El cas Makropoulos, Kàtia Kabànova, Le prophète, Lucia di Lammermoor, Billy Budd, Hänsel und Gretel i La flauta màgica.
L’agost de 2008 Mackerras fou nomenat nou president honorari de la Societat del Festival Internacional d'Edimburg.[18] Va ser només la segona persona a ocupar aquest càrrec, després de Yehudi Menuhin. Com a part original del festival d’arts més gran del món, l’Edinburgh International Festival va gaudir d'actuacions de Mackerras al llarg de sis dècades des de la primera el 1952.
Mackerras va resumir així la seva estratègia de treball amb una orquestra:
| « | Crec que és molt important editar les particel·les orquestrals de manera explícita i tan completa com sigui possible perquè els músics les puguin tocar sense gaire assaig. Per exemple, l’altre dia vaig dirigir totes les simfonies de Schumann amb molt poc assaig. Com que les parts estaven clarament marcades, especialment pel que fa a la dinàmica, vam poder tocar-les sense gaire treball preliminar i concentrar-nos en la interpretació més que no pas en qüestions tècniques com qui toca massa fort o massa fluix.[19] | » |
Mackerras fou president del Trinity College of Music de Londres.[5] També va exercir com a assessor musical de la City Opera of Vancouver, una companyia professional d’òpera de cambra dirigida pel director Charles Barber.[20] També fou patró de la Bampton Classical Opera.[21][22] Des de 1999 fou patró de l’organització australiana contra el càncer infantil Redkite.[23]
El 18 de desembre de 2008 Mackerras va dirigir l’últim concert públic d’Alfred Brendel amb la Filharmònica de Viena. La seva última actuació als BBC Proms va ser dirigint Patience de Gilbert i Sullivan.[4] La seva darrera aparició pública fou dirigint Così fan tutte a Glyndebourne l’estiu de 2010.[24]
Mort
Mackerras va morir a Londres el 14 de juliol de 2010 a 84 anys, després de patir càncer.[25][26] Durant la seva malaltia final havia continuat dirigint i tenia previst dirigir dos concerts dels BBC Proms el 25 de juliol i el 29 de juliol de 2010. També havia de dirigir la Scottish Chamber Orchestra interpretant Idomeneo de Mozart al Festival Internacional d'Edimburg l’agost de 2010, que hauria estat la seva 56a participació en el festival.[26][27]
El director dels BBC Proms, Roger Wright, va anunciar que un concert es dedicaria a la memòria de Mackerras.[27] Wright li va retre homenatge afirmant: «Sir Charles era un gran director i la seva pèrdua serà profundament sentida tant pels músics com pel públic»,[27] mentre que Rory Jeffes, de la Sydney Symphony Orchestra, va dir que Austràlia havia «perdut un tresor viu».[27]
Mackerras va deixar la seva esposa, Judy (1922–2014), i la seva filla Catherine.[1][3][28] El seu funeral es va celebrar a St Paul's (Covent Garden) el 23 de juliol de 2010.[29]
Repertori
Charles Mackerras fou un dels directors d'orquestra més estimats de la seva època. Se'l va considerar dipositari de la gran tradició de direcció orquestral txecoslovaca encarnada per Rafael Kubelík i Karel Ancerl i se'l considerà com l'expert per excel·lència en les òperes de Leoš Janáček, que va contribuir a difondre als escenaris occidentals. Però també fou un especialista en les operetes de Gilbert i Sullivan. Tanmateix, el seu renom internacional era sobretot per la seua llarga història d'amor amb el repertori barroc i clàssic. Com a especialista de les obres de Henry Purcell, Georg Friedrich Händel, Christoph Willibald Gluck i Wolfgang Amadeus Mozart va triomfar en una època en què les òperes de Janácek no eren més que curiositats. El seu enregistrament amb instruments d'època de El Messies de Händel (1969) va fer història, i va excel·lir com un enregistrament de gran qualitat gràcies als seus impressionants solistes (Janet Baker, Elizabeth Harwood, Robert Tear entre altres).
Distincions
- 1974: Cavaller de l'Orde de l'Imperi Britànic
- 1979: nomenat cavaller pels seus serveis a la música
- 1996: Medalla al Mèrit de la República Txeca
- 1997: Company de l'Orde d'Austràlia
- 2003: Company de la "Orde dels Companys d'Honor"
- 2005: Medalla d'Or de la Reial Societat Filharmònica
- 2005: Va ser el primer receptor de la Medalla de la Reina a la Música.[30]
Vegeu també
Referències
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 «Sir Charles Mackerras». The Daily Telegraph, 15-07-2010.
- ↑ Mackerras, Malcolm «Review of Patrick Mullins, The Divided Heart of Catherine Mackerras». Journal of the Australian Catholic Historical Society, vol. 45, 2024, 2024, p. 179–81.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Maunder, Patricia «Scion of an Australian dynasty conducted for the whole world». The Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 16-07-2010.
- 1 2 3 4 5 6 Simeone, Nigel. "Sir Charles Mackerras (1925–2010): A Lifetime of Gilbert and Sullivan" (Part I), Gilbert and Sullivan News, Vol. V, No. 9, Autumn/Winter 2015, p. 12–14, The Gilbert and Sullivan Society
- 1 2 «Sir Charles Mackerras dies». Classic FM. Global Radio, 15-07-2010. [Consulta: 15 juliol 2010].
- 1 2 Weaver, Matthew «Conductor Charles Mackerras dies». The Guardian, 15-07-2010.
- ↑ «Australasian Double Reed Society». Arxivat de l'original el 19 de febrer 2011. [Consulta: 17 novembre 2024].
- ↑ Blyth, Alan «Sir Charles Mackerras obituary». The Guardian, 15-07-2010.
- ↑ http://www.scotsman.com/news/conductor-led-concert-hours-after-death-of-his-daughter-1-1139314 "Conductor led concert hours after death of his daughter", The Scotsman, 8 September 2006. Retrieved 16 October 2014
- ↑ Meacham, Steve «A Dream Comes True». The Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 22-08-2006.
- ↑ «Camerata Chicago celebrates 10th anniversary». tribunedigital-chicagotribune, 15-05-2013. Arxivat de l'original el 21 May 2013. [Consulta: 13 desembre 2015].
- ↑ Moss, Stephen «The modest maestro». The Guardian, 20-08-2005.
- ↑ Cutler, David «Factbox – Orchestra conductor Charles Mackerras dies». Reuters, 15-07-2010. Arxivat 30 de juny 2018 a Wayback Machine.
- ↑ «S.A. Symphony Orchestra rehearsal». State Library of South Australia, 1962. [Consulta: 30 octubre 2019].
- ↑ Phelan 1987, p. 151, 166, 198
- ↑ «National treasure made music until the end». The Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 16-07-2010.
- ↑ Simeone, Nigel. "Sir Charles Mackerras (1925–2010): A Lifetime of Gilbert and Sullivan", Gilbert and Sullivan News, The Gilbert and Sullivan Society (London), Vol. V, No. 10, Spring 2016, p. 4–7
- ↑ «Edinburgh International Festival Society Announces Sir Charles Mackerras as New Honorary President». . Arxivat 2008-08-23 a Wayback Machine.
- ↑ Hurwitz, David «A Talk With Sir Charles Mackerras». Classics Today.
- ↑ «Who's Who». City Opera of Vancouver. Arxivat de l'original el 13 August 2011. [Consulta: 15 juliol 2010].
- ↑ Simeone, Nigel; Tyrrell, John. Charles Mackerras. Boydell & Brewer, 2015. ISBN 978-1-84383-966-8.
- ↑ Anderson, Martin «Sir Charles Mackerras: Energetic and perceptive conductor celebrated in particular for popularising the works of Janacek». The Independent, 16-07-2010.
- ↑ «Kids Cancer Charity & Family Support Australia». Redkite.org.au. [Consulta: 17 novembre 2024].
- ↑ Christiansen, Rupert «A tribute to Sir Charles Mackerras». The Daily Telegraph, 15-07-2010.
- ↑ Wilson, Ashleigh «Symphony mourns death of conductor Charles Mackerras». The Australian, 15-07-2010.
- 1 2 «Conductor Sir Charles Mackerras dies». The Sydney Morning Herald. Fairfax Media, 15-07-2010.
- 1 2 3 4 «Conductor Sir Charles Mackerras dies aged 84». BBC News. BBC, 15-07-2010.
- ↑ Wakin, Daniel J «Charles Mackerras, a Wide-Ranging Conductor, Dies at 84». The New York Times, 15-07-2010.
- ↑ «Charles Mackerras». The Times (personal announcements), 20-07-2010.
- ↑ «First winner of The Queen's Medal for Music announced at BBC Proms» (en anglès). BBC, 16-07-2005. [Consulta: 31 octubre 2012].