Christopher Rouse

Plantilla:Infotaula personaChristopher Rouse
Biografia
Naixement(en) Christopher Chapman Rouse III Modifica el valor a Wikidata
15 febrer 1949 Modifica el valor a Wikidata
Baltimore (Maryland) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 setembre 2019 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Baltimore (Maryland) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcàncer de ronyó Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Cornell
Conservatori de Música d'Oberlin
Gilman School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor clàssic, professor universitari, pedagog musical, musicòleg, compositor Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Michigan
Juilliard School
Escola de Música Eastman Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereSimfonia i Rèquiem Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsKarel Husa i George Crumb Modifica el valor a Wikidata
AlumnesCary Ratcliff Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webchristopherrouse.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm9809298 Musicbrainz: 579994f7-3cd9-4fec-a9fc-62218b211054 Discogs: 1229425 Allmusic: mn0000271963 Modifica el valor a Wikidata

Christopher Rouse (Baltimore, 15 de febrer de 1949 - Baltimore, 21 de setembre de 2019)[1][2][3] va ser un compositor nord-americà. Tot i que va escriure per a diversos conjunts, Rouse és conegut principalment per les seves composicions orquestrals, incloent-hi un Rèquiem, una dotzena de concerts i sis simfonies. La seva obra va rebre nombrosos reconeixements, com el Premi Kennedy Center Friedheim, el Premi Grammy a la millor composició clàssica contemporània i el Premi Pulitzer de música. També va ser el compositor de residència de la Filharmònica de Nova York del 2012 al 2015.

Biografia

Rouse va néixer a Baltimore, Maryland, fill de Christopher Rouse Jr., venedor de "Pitney Bowes",[4] i de Margorie o Margery Rouse, una secretària de radiologia.[3][5] Va estudiar amb Richard Hoffmann al Conservatori Superior de Música de l'Oberlin, graduant-se el 1971. Més tard, va completar els estudis de postgrau amb Karel Husa a la Universitat de Cornell el 1977.[3] Entremig, Rouse va estudiar en privat amb George Crumb.[3]

El primer reconeixement va venir dels premis "BMI Student Composer Awards" de la BMI Foundation el 1972 i el 1973. Rouse va ensenyar a la Universitat de Michigan del 1978 al 1981, on també va ser becari júnior a la "Society of Fellows" de la Universitat i a l'"Eastman School of Music" del 1981 al 2002. A partir del 1997, va ensenyar a la "Juilliard School".

La Simfonia núm. 1 de Rouse va rebre el "Kennedy Center Friedheim Award" el 1988,[6] i el seu Concert per a trombó va rebre el Premi Pulitzer de música de 1993.[7] El 2002, Rouse va ser elegit per a l'Acadèmia Americana d'Arts i Lletres. També aquell any va guanyar un premi Grammy a la millor composició clàssica contemporània pel seu Concert de Gaudí.[8] El 2009, Rouse va ser nomenat el compositor de l'any de "Musical America"[9] i el compositor en residència de la New York Philharmonic el 2012.[10] Rouse també va actuar com a compositor en residència amb lOrquestra Simfònica de Baltimore (1985-88), el "Tanglewood Music Festival" (1997), la Biennal de Hèlsinki (1997), el "Pacific Music Festival" (1998) i l'"Aspen Music Festival" (anualment), des del 2000).

Entre els seus estudiants destacats hi havia Kamran Ince, Marc Mellits, Michael Torke, Lawrence Wilde, Nico Muhly,[11] Robert Paterson, Jeff Beal, Jude Vaclavik, Kevin Puts, DJ Sparr i Joseph Lukasik.

Rouse va morir el 21 de setembre de 2019 a causa de complicacions del càncer renal a Towson, Maryland, als 70 anys.[3]

Vida personal

Rouse es va casar dues vegades, primer amb Ann Rouse (nascuda Jensen) el 1983 i després el 2016 amb Natasha Rouse (nascuda Miller).[3][12] Rouse va tenir quatre fills, Angela, Jillian, Alexandra i Adrian.[3]

Música

Rouse era un compositor neoromàntic. Algunes de les seves obres eren predominantment atonals ("Gorgon", Concert per a orquestra), mentre que altres són clarament tonals ("Karolju, Rapture, Supplica"). Molt sovint intentava integrar mons harmònics tonal i no tonal, com en els seus concerts per a flauta, oboè i guitarra. Tota la seva música va ser composta, segons les seves paraules, "per transmetre una sensació d'urgència expressiva". Rouse va ser elogiat per la seva orquestració, particularment amb percussió.[13] Sovint citava obres d'altres compositors (per exemple, la seva Simfonia núm. 1, composta el 1986, incorpora cites de Bruckner i Xostakóvitx.[14][15]

Les obres més antigues existents de Rouse són dues breus peces per a conjunt de percussions, ambdues inspirades en temes mitològics: Ogoun Badagris (1976, haitià) i Ku-Ka-Ilimoku (1978, pollinés); una partitura de percussió posterior inspirada en el tambor de rock, Bonham es va compondre el 1988.[15]

La mort de Leonard Bernstein el 1990 va ser la primera d'una sèrie de morts que van causar una profunda impressió a Rouse, i el seu Concert per a trombó (1991) es va convertir en la primera partitura del seu anomenat "Cicle de la mort", un grup de peces que van servir de reacció a aquestes morts.[16] Aquestes partitures van recordar William Schuman (Concert per a violoncel —1992),[17] l'assassinat de James Bulger (Concert per a flauta —1993),[18][19] el compositor Stephen Albert (Simfonia núm. 2 —1994),[20] i la mare de Rouse (Envoi —1995).[21] Després dEnvoi es va proposar deliberadament compondre partitures que estaven més "infuses de llum", treballs destinats a adoptar un repartiment menys fosc; les peces d'aquesta segona meitat dels anys noranta inclouen Compline (1996), Kabir Padavali (1997), el Concert de Gaudí (1999),[22] Seeing (1998),[23] i Rapture (2000).[24]

A partir del 2000, Rouse va crear obres de diferents estats d'ànim, des del seu espinós Concert per a clarinet (2001) fins a la seva Festa de Nevill (2003), amb el seu romàntic Concert per a oboe (2004).[25][26] La peça més significativa d'aquests anys va ser el seu Rèquiem de noranta minuts, compost durant els anys 2001 i 2002.[27][28] El mateix Rouse es va referir al Rèquiem com la seva millor composició.[29] Les principals composicions de la verema més recent van incloure el seu Concert per a orquestra (2008),[30] Odna Zhizn (2009),[31][32] Simfonia núm. 3 (2011),[33] Symphony No. 4 (2013), Thunderstuck (2013),[15] Heimdall's Trumpet (un concert de trompeta — 2012),[34][35][36] Concert per a orgue (2014), Symphony No. 5 (2015), Fagot Concert (2017) i Berceuse Infinie (2017).

A finals del 2006, Rouse va compondre la peça del conjunt de vent Wolf Rounds, que es va estrenar al Carnegie Hall el 29 de març del 2007.[37]

Heretat

Els fragments de les simfonies 1, 2 i 4 i Concert per corde es van utilitzar com a banda sonora de la pel·lícula de 2017 de William Friedkin The Devil and Father Amorth.[38]

Bibliografia

  • Shulman, Laurie. 1997. "Christopher Rouse: An Overview" Tempo, nova sèrie, núm. 199: 2-8
  • Shulman, Laurie. 2001. "Rouse, Christopher (Chapman)". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, segona edició, editat per Stanley Sadie i John Tyrrell. Londres: Macmillan Publishers.
  • Slonimsky, Nicolas, Laura Kuhn i Dennis McIntire. 2001. "Rouse, Christopher (Chapman)". Baker's Biographical Dictionary of Musicians, editat per Nicolas Slonimsky i Laura Kuhn. Nova York: Schirmer Books.

Referències

  1. ↑ Composer Christopher Rouse Dies At Age 70". BroadwayWorld.com.
  2. ↑ Smith, Harrison (September 22, 2019). "Christopher Rouse, expressionistic composer who won Pulitzer Prize, dies at 70". The Washington Post. Washington. Retrieved September 26, 2019.
  3. 1 2 3 4 5 6 7 Tommasini, Anthony (September 23, 2019). "Christopher Rouse, Composer of Rage and Delicacy, Dies at 70". The New York Times. New York City. Retrieved September 26, 2019.
  4. ↑ Pitney Bowes és una empresa de tecnologia nord-americana més coneguda pels seus comptadors de correus i altres equips i serveis de correu
  5. ↑ Oxenden, McKenna; Campbell, Colin (September 22, 2019). "Baltimore composer Christopher Rouse, 70, winner of Pulitzer Prize and three Grammy Awards, dies". The Baltimore Sun. Baltimore. Retrieved September 29, 2019
  6. ↑ Valdes, Lesley (November 1, 1988). "Christopher Rouse Symphony Wins A $5,000 Prize". The Philadelphia Inquirer. Philadelphia Media Network. Retrieved March 4, 2015
  7. ↑ Snow, Shauna (April 16, 1993). "The Pulitzers". Los Angeles Times. Retrieved March 4, 2015.
  8. ↑ Sheridan, Molly (February 28, 2002). "A Rousing Night At The Grammy Awards". NewMusicBox. Retrieved May 15, 2015.
  9. ↑ Horsley, Paul (2009). "Composer of the Year 2009". Musical America. Retrieved March 24, 2015
  10. ↑ Maloney, Jennifer (February 22, 2012). "Rouse Named Next N.Y. Philharmonic Composer-in-Residence". The Wall Street Journal. Retrieved March 4, 2015
  11. ↑ Ross, Alex (November 28, 2011). "The Long Haul: Nico Muhly's first two operas". The New Yorker. Retrieved May 23, 2015
  12. ↑ Nagle, Jeanne M. (December 24, 1999). "Christopher Rouse: A master in the classical composer's trade". Rochester Business Journal. Rochester. Retrieved September 27, 2019.
  13. ↑ Swed, Mark (August 16, 2008). "A percussionist cavorts alongside 'The Planets'". Los Angeles Times. Retrieved March 30, 2015.
  14. ↑ Rouse, Christopher. Symphony No. 1: Program Note by the Composer. 1986. Retrieved March 4, 2015.
  15. 1 2 3 Allen, David (October 10, 2014). "The Rock Beat of His Youth, Echoing Again in August Precincts: Rouse's World Premiere and Batiashvili Plays Brahms". The New York Times. Retrieved March 24, 2015.
  16. ↑ Rothstein, Edward (January 1, 1993). "Review/Music; A Mournful but Thunderous Trombone Concerto". The New York Times. Retrieved May 23, 2015.
  17. ↑ Rothstein, Edward (January 28, 1994). "Review/Music; Cello Piece Pays Tribute To Departed Composers". The New York Times. Retrieved May 15, 2015
  18. ↑ Tumelty, Michael (October 4, 2014). "Rouse's flute concerto is a perfectly formed arc". The Herald. Newsquest. Retrieved March 29, 2015.
  19. ↑ Maddock, Stephen (January 20, 2012). "Rouse: Symphony No. 2; Flute Concerto; Phaethon". BBC Music Magazine. Retrieved March 29, 2015
  20. ↑ Wigler, Stephen (May 3, 1997). "Four not-so-easy pieces, played well". The Baltimore Sun. Retrieved March 29, 2015.
  21. ↑ Tucker, Dan (August 14, 1999). "Repin's Ability Lacks Conviction". Chicago Tribune. Retrieved May 17, 2015.
  22. ↑ Smith, Tim (May 31, 2001). "Guitar Sharon Isbin, guitarist. Concertos by..." The Baltimore Sun. Retrieved June 11, 2015.
  23. ↑ Kozinn, Allan (May 10, 1999). "MUSIC REVIEW; A Bit of Adventuring In a Pianist's Repertory". The New York Times. Retrieved July 10, 2015.
  24. ↑ Druckenbrod, Andrew (May 5, 2000). "Classical Music Preview: Gloomy composer Christopher Rouse turns toward the light with 'Rapture'". Pittsburgh Post-Gazette. Retrieved March 24, 2015.
  25. ↑ Rhein, John von (May 19, 2001). "Composer Rouse and CSO are full of sonic audacity". Chicago Tribune. Retrieved March 24, 2015.
  26. ↑ Smith, Steve (November 17, 2013). "Shifting Gears to Explore the Realm of the Oboe: Liang Wang Performs Christopher Rouse's Oboe Concerto". The New York Times. Retrieved March 24, 2015.
  27. ↑ Swed, Mark (March 27, 2007). "At long last, a fitting American Requiem". Los Angeles Times. Retrieved March 5, 2015.
  28. ↑ Fonseca-Wollheim, Corinna Da (May 6, 2014). "A Festive Curtain er, Yes, But One With Somber Hues: New York Philharmonic Opens Spring for Music". The New York Times. Retrieved March 4, 2015.
  29. ↑ "New York Philharmonic Plays Rouse's Requiem". WQXR-FM. May 5, 2014. Retrieved March 5, 2015.
  30. ↑ Oteri, Frank J. (July 1, 2008). "Christopher Rouse: Going to Eleven". NewMusicBox. Retrieved April 22, 2015.
  31. ↑ Kozinn, Allan (February 11, 2010). "Finding Emotions Stark and Intimate in Works New and Familiar". The New York Times. Retrieved March 5, 2015.
  32. ↑ Puckett, Joel (August 19, 2010). "Guest blog post: composer Joel Puckett on Christopher Rouse's 'Odna Zhizn'". The Baltimore Sun. Retrieved May 3, 2015
  33. ↑ Smith, Tim (November 9, 2012). "BSO gives East Coast premiere of sensational symphony by Christopher Rouse". The Baltimore Sun. Retrieved March 4, 2015.
  34. ↑ Tommasini, Anthony (June 6, 2014). "A Work Is Rushed to a Debut, by Design: Christopher Rouse and EarShot Premieres From Philharmonic". The New York Times. Retrieved March 4, 2015
  35. ↑ Rhein, John von (December 22, 2012). "World ends with a jazzy bang in Rouse concerto for CSO's Martin". Chicago Tribune. Retrieved March 4, 2015.
  36. ↑ Johnson, Lawrence A. (December 21, 2012). "CSO's Christopher Martin scales the heights in Rouse's rousing trumpet concerto". Chicago Classical Review. Retrieved March 13, 2015
  37. ↑ Guy, Kingsley (April 15, 2007). "Frost winds to lift Wolf Rounds". Sun-Sentinel. Tribune Publishing. Retrieved May 15, 2015.
  38. ↑ The Devil and Father Amorth (2017) – IMDb, retrieved May 17, 2019

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.