Ciro in Babilonia

Ciro in Babilonia

Forma musical	òpera
Compositor	Gioachino Rossini
Llibretista	Francesco Aventi
Llengua	Italià
Creació	1812
Publicació	segle XIX
Gènere	Opera seria
Parts	Dos
País d'origen	Itàlia
Personatges	Baldassare, rei dels assiris a Babilònia (tenor) - Eliodoro Bianchi Ciro, rei de Pèrsia, disfressat d'ambaixador (contralto) - Marietta Marcolini Amira, dona de Ciro, presonera de Baldassare (soprano) - Elisabetta Manfredini-Guarmani Argene, confident d'Amira (soprano) - Anna Savinelli Zambri, príncep de Babilònia (baix) - Giovanni Layner Arbace, capità dels exèrcits de Baldassare (tenor) - Francesco Savinelli Daniello, profeta (baix) - Giovanni Fraschi Nen, no parla Cor, astròlegs i soldats
Instrumentació	Dues flautes (i flautí), dos oboès, dos clarinets, dos fagots Dues trompes, dues trompetes, trombó Timbales corda
Estrena
Estrena	14 de març de 1812
Escenari	Teatro Comunale de Ferrara,

Ciro in Babilonia, ossia la caduta di Baldassare és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Francesco Aventi, basat en la Bíblia, concretament en el Llibre de Daniel cap. 5,1-30. S'estrenà al Teatro Comunale de Ferrara el 14 de març de 1812.

Aquesta és la cinquena òpera composta per Rossini i malgrat que la primera actuació no va tenir cap èxit i va ser recordada pel compositor com un fiasco, va ser replicada en diverses ciutats italianes fins al 1827. Representa un primer intent de Rossini per crear un treball espectacular, que requeria una quantiosa posada en escena; per aquests motius hagués tingut una estrena en data incerta en forma d'oratori. Després de molts anys d'abandó va ser reviscuda en l'Opera Giocosa de Savona el 1988.^[1]

Durant la Quaresma era costum que els teatres d'òpera italians tanquessin o posaven en escena obres sobre temes de la Bíblia. Ciro in Babilonia és una de les dues òperes de Quaresma de Rossini (juntament amb Mosè a Egitto) i es basa en la història bíblica de l'enderrocament del rei babilònic Baltasar pel governant persa Cir el Gran. Cir és presoner del Gran Rei que li vol prendre la seva dona. Resisteix i està a punt de pujar al cadafal, però per un sorprenent gir de la fortuna, serà alliberat i regnarà en lloc de Baltasar.^[2]

Durant la Quaresma era costum als teatres d'òpera italians o bé tancar o bé posar en escena obres sobre temes de la Bíblia. Ciro in Babilonia és una de les dues òperes que Rossini va compondre per la Quaresma (juntament amb Mosè in Egitto) i es basa en la història bíblica de la caiguda del rei babiloni Baltasar (que en l'original d'aquesta obra s'anomena Baldassare) pel governant persa Cir el Gran (Ciro).

Tot i que Rossini solia minimitzar davant la seva mare tant els triomfs com els fracassos, en una carta enviada des de Ferrara el 18 de febrer de 1812 va deixar traspuar un cert optimisme: assegurava que el seu nou oratori avançava bé i que els cantants havien acollit amb entusiasme la música. El temps li donà la raó. El 14 de març, només deu dies després de l'estrena, escrivia de nou des de Venècia, on l'esperava un altre compromís: li anunciava amb satisfacció que el seu oratori havia tingut un èxit excel·lent.^[3] Perquè l'òpera pogués ser estrenada, havia de ser considerada un oratori. De fet, Rossini l'anomena dramma con cori per musica.^[4]

Fins aquell moment, Rossini no s'havia endinsat en el terreny de l'ópera seriosa. Quan era estudiant havia escrit, de manera força desordenada, Demetrio e Polibio sobre un llibret domèstic de Vincenzina Mombelli-Viganò, i ni tan sols havia participat en la seva primera representació a Roma el 1812. En preparar Ciro, però, li va mancar un element essencial: poder concebre l'obra en la seva totalitat i posar-la a prova a l'escenari, un pas imprescindible per aconseguir una estructura musical equilibrada. Els primers èxits de Rossini havien arribat en el camp de l'ópera còmica i semicòmica, amb farses com La cambiale di matrimonio (Venècia, 1810) i L'inganno felice (1811), així com amb l'ópera de dos actes L'equivoco stravagante (Bolonya, 1811). Tot i això, la seva reputació com a compositor havia de jugar-se, inevitablement, en el gènere seriós. Per això, l'encàrrec rebut a Ferrara per escriure una òpera destinada a la Quaresma de 1812 representava una oportunitat decisiva en la seva carrera.^[3]

Rossini no arribava a Ferrara com un desconegut. Ja durant la temporada de carnaval de 1809-1810 havia dirigit des del clavicordi l'ópera de Ferdinando Orlandi, Il podestà di Chioggia. Per a aquella ocasió havia compost una ària alternativa, Dolci Aurette che Spirate, destinada al tenor Monelli. Gràcies a aquesta intervenció, el director del Teatro Comunale, Francesco Aventi, es va fixar en ell i, probablement, fou qui va impulsar que Rossini fos convidat a escriure l'ópera de la Quaresma de 1812. Aventi també hauria recomanat la participació de la cantant Marietta Marcolini, per a qui Rossini havia creat el paper principal femení a L'equivoco stravagante i que estava cridada a assumir el rol protagonista de Ciro. El llibret, però, havia de respondre a més d'una exigència: no solament havia de satisfer les expectatives dels intèrprets i del públic segons les convencions dramàtiques de l'època, sinó que, a més, havia de respectar les restriccions de la Quaresma, quan només es permetia posar en escena obres de temàtica bíblica.

Que Francesco Aventi acabés escrivint el llibret de l'ópera no formava part dels plans inicials. A Ferrara s'ha conservat un manuscrit anònim d'un llibret de Ciro, en el qual, probablement de la mà del mateix Aventi, es pot llegir l'anotació següent: «llibret que havia estat destinat a Rossini i que, un cop rebutjat, Aventi va substituir amb la redacció de Ciro in Babilonia». Aventi, que fins llavors només havia provat sort en la confecció d'un text per a una cantata, no va crear una obra del tot nova, sinó que va limitar-se a reelaborar un esborrany incomplet que havia estat descartat. El resultat, però, deixava molt a desitjar: el llibret d'Aventi no destacava ni per la seva qualitat literària ni per la seva eficàcia dramàtica, i oferia a Rossini poques ocasions reals per desplegar el seu talent musical i teatral.^[5]

Tot i presentar-se com una òpera seriosa d'estil tradicional, Ciro in Babilonia combina, amb més audàcia que coherència, fonts bíbliques i històriques. L'argument gira entorn de l'amor entre Ciro i Amira, captiva i desitjada pel rei babiloni Baltasar. Aquesta línia sentimental s'entrellaça amb el relat de la caiguda de Babilònia narrada per Heròdot i a la Ciropèdia de Xenofont, reinterpretada a la Bíblia com a instrument de la justícia divina contra Baltasar. El punt culminant, tant en la història com en l'ópera, és l'episodi dramàtic del banquet de Baltasar, narrat al capítol 5 del Llibre de Daniel.^[3]

La seconda donna prevista per al repartiment de Ciro in Babilonia no destacava ni per la seva presència escènica ni per les seves qualitats vocals. Rossini, que tenia el costum de conviure amb els intèrprets abans de començar a escriure per tal de detectar-ne els punts forts i febles, va descobrir que aquella cantant posseïa només un do destacable: un si bemoll especialment ben col·locat. Amb la seva habitual enginyeria musical, va decidir compondre-li una ària en què aquesta nota aparegués de manera recurrent, camuflada dins l'acompanyament orquestral. Més endavant, Rossini solia recordar l'anècdota amb humor, referint-se a aquella intèrpret com la seva “cantant unitonal” en les converses amb Ferdinand Hiller.^[6]

La cantant en qüestió era Anna Savinelli, encarregada del paper d'Argene. Rossini li confià l'ària Chi disprezza gl'infelici, tot i que ben aviat s'hi van afegir passatges suplementaris amb vista a futures representacions, en cas que el rol recaigués en una intèrpret de més nivell. Aquesta versió ampliada circulà àmpliament en còpies de l'època i fins i tot aparegué al primer enregistrament modern de l'ópera, realitzat a Savona el 1988, amb la conseqüent sorpresa —i certa decepció— del públic que coneixia la famosa anècdota de la “cantant unitonal”. En canvi, a Wildbad, l'any 2004, es va optar per una solució fidel a la tradició: el material afegit el va interpretar només l'orquestra, mentre la veu mantenia la línia original reduïda a una sola nota. Es respectava així la versió per a piano del segle XIX publicada per Ricordi, i l'escena recuperava tota la seva autenticitat.^[7]

En forma de concert, l'estrena de l'obra al Regne Unit va tenir lloc el 30 de gener de 1823 al Theatre Royal Drury Lane de Londres.^[8] La quasi-òpera es va estrenar als Estats Units el 7 de juliol de 2012 al Caramoor Center for Music and the Arts com a part del Festival, protagonitzada per la contralt Ewa Podleś en el paper principal, el tenor Michael Spyres com a Baldassare i la soprano Jessica Pratt com a Amira, amb Will Crutchfield dirigint. Les actuacions amb els mateixos cantants principals es van repetir en una posada en escena més elaborada el 10 d'agost de 2012 al Festival Rossini de Pesaro.^[9]

Tot i oferir passatges d'una bellesa innegable, Ciro in Babilonia acostuma a ser considerada una obra menor dins el catàleg rossinià.^[10] No arriba a la categoria de gran obra mestra, però conté diversos moments dignes d'admiració: les dues àries d'Amira (mezzosoprano), el duo entre Amira i Baldassare (tenor), una ària de Ciro (contralt) i un finale del segon acte ben resolt. Entre els episodis més singulars hi ha la famosa ària escrita pràcticament tota en el si bemoll per al personatge d'Argene (mezzo), confidenta d'Amira, un experiment tan insòlit com polèmic. L’òpera, però, mostra també les seves limitacions. A penes hi trobem conjunts d'envergadura, la qual cosa delata que no era un projecte especialment ambiciós per a Rossini. L'escena del banquet, on Amira es prepara per casar-se amb Baldassare, és sorollosa i busca l'efecte dramàtic amb un primer intent de música de tempesta, però el primer acte resulta breu i poc aprofundit. En particular, l'ària de Daniel destaca negativament per la seva feblesa.^[11]

Per compensar les limitacions vocals dels intèrprets, Rossini va posar especial cura en les orquestracions. Un exemple notable és el preludi del segon acte, on l'orquestra evoca amb intensitat l'ambient opressiu de la presó. També destaca l'acompanyament seductor de cordes obbligato a l'ària ja esmentada, un detall que els aficionats a Rossini van arribar a apreciar i somriure’n durant dècades.^[11] La música conté moments bellíssims que demostren com Rossini estava madurant de pressa.^[12]

Rossini va prendre l'obertura de L'inganno felice i un número o dos de Demetrio e Polibio, que encara no s'havia estrenat. El profeta Daniel té una ària estranyament alegre profetitzant fatalitat.^[13]

Temps: 539 aC

Lloc: Babilònia^[14]

El compositor italià Pietro Raimondi (1786-1853) va escriure una òpera dedicada a aquest personatge.

• Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 9788475963570. 
• Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
• Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
• Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera (en italià). Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5. 
• Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «Ciro in Babilonia». A: Amanda Holden. The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam Press, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
• Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
• Osborne, Richard. «Ciro in Babilonia». A: The New Grove Dictionary of Opera (en anglès). Stanley Sadie. Londres: MacMillan Publishers, Inc., 1998, p. 873. ISBN 0-333-73432-7. 
• Osborne, Richard. Rossini (en anglès). Oxford University Press, USA, 2007. ISBN 978-0-19-972440-6. 
• Servadio, Gaia. Gioachino Rossini: Una vita (en italià). Feltrinelli Editore, 2015, p. 39. ISBN 978-88-588-2061-2. 
• Sutherland Edwards, Henry. The Great Musicians: Rossini and His School (en anglès). Library of Alexandria, p. 12. ISBN 978-1-4655-1961-0. 
• Vitoux, Frédéric. Rossini (en castellà). Madrid: Alianza, 1986. ISBN 84-206-8542-9. 
• Beyle, Marie Henri. Memoirs of Rossini, by the author of The lives of Haydn and Mozart (en anglès), 1824. 

• Llibret a rossinigesellschaft.de