Claude Autant-Lara
Claude Autant-Lara (Luzarches, 5 d'agost de 1901 - Antíbol, 5 de febrer de 2000)[1] va ser un director de cinema, guionista, escenògraf i dissenyador de vestuari francès que va treballar en cinema durant més de 50 anys. Va fer pel·lícules caracteritzades pel realisme burgès, l'anticlericalisme i la franquesa sexual, sovint de fonts literàries.[2] La seva carrera va estar sovint marcada per la controvèrsia. Tot i que va ser considerat d'esquerres durant la major part de la seva vida, a finals dels seus 80 anys va ser elegit al Parlament Europeu com a membre del partit d'extrema dreta Front Nacional: va dimitir dos mesos després després de fer declaracions antisemites.
Primers anys
Claude Autant-Lara va néixer el 5 d'agost de 1901 a Luzarches, a la Val-d'Oise. Édouard Autant, el seu pare, era arquitecte, i la seva mare, Louise Lara, era actriu de la Comédie-Française. Van ser fundadors del grup cultural "Art et Action", que va donar al seu fill una introducció inicial al teatre.[3] Durant la Primera Guerra Mundial, les activitats pacifistes de la seva mare li van causar tanta impopularitat que es va exiliar a Londres. Claude la va acompanyar i va continuar la seva educació durant dos anys a la Mill Hill School, al nord de Londres. Al seu retorn a França va estudiar a l'École nationale supérieure des beaux-arts i a l'École nationale supérieure des arts décoratifs de París.[4][5]
Carrera cinematogràfica
El 1919, Autant-Lara (a l'edat de 18 anys) va ser emprat pel cineasta Marcel L'Herbier com a escenògraf per a Le Carnaval des vérités.[6] L'Herbier va continuar contractant-lo per al disseny d'escenografia i vestuari en produccions posteriors i el 1923 li va donar l'oportunitat de dirigir el seu primer curtmetratge, Fait-divers, una "pel·lícula sense subtítols per a tres personatges" que comptava amb Louise Lara i Antonin Artaud.[3] Autant-Lara també va treballar per a altres cineastes destacats, com a ajudant de direcció de René Clair, i com a dissenyador de vestuari de Jean Renoir en la seva fastuosa producció de Nana (1926), en la qual també va actuar.[7] El 1927–28 va dirigir un altre curtmetratge experimental anomenat Construire un feu, basat en To Build a Fire de Jack London, per al qual va utilitzar per primera vegada lhipergonar, un sistema òptic anamòrfic per produir imatges de pantalla ampla inventat per Henri Chrétien. (El procés no es va tornar a utilitzar, però el 1952 20th Century Fox va comprar el dispositiu de Chrétien i va desenvolupar a partir d'ell el format CinemaScope.)[4][8]
Desanimat pel fracàs d'aquesta empresa i amb necessitat de diners, Autant-Lara va anar a Hollywood el 1930, on va trobar feina fent versions franceses de comèdies americanes, incloent-hi dues protagonitzades per Buster Keaton. No es va adaptar bé a l'estil de vida estatunidenc i després de dos anys va tornar a França. Allà la seva primera oportunitat de dirigir un llargmetratge va arribar el 1933 amb Ciboulette, una adaptació de l'opereta de Reynaldo Hahn per a la qual Jacques Prévert va col·laborar en el guió. La controvèrsia va sorgir quan un dels llibretistes originals de l'obra es va oposar públicament a algunes alteracions irreverents que els cineastes havien fet, i quan els productors van tallar i reeditar la pel·lícula, Autant-Lara la va repudiar. Durant gairebé una dècada després d'això, el seu treball es va limitar principalment a codirigir pel·lícules, especialment amb el productor Maurice Lehmann, però sovint no apareixia als crèdits.[4][3][9]
Durant l'ocupació alemanya de França a la Segona Guerra Mundial, Autant-Lara (ara més de 40 anys) finalment va trobar oportunitats per dirigir pel·lícules amb el seu propi nom i va començar una llarga col·laboració amb el guionista Jean Aurenche (posteriorment en associació amb Pierre Bost). Va fer tres pel·lícules d'èxit durant el període 1942-1944, totes elles drames de costums que encara portaven ressons de l'actualitat. El tercer d'ells, Douce, contenia retrats amargs d'una família burgesa i de la religió, guanyant-se una severa desaprovació per part de la influent Centrale Catholique du Cinéma.[10][11]
Després de la guerra va tenir un èxit internacional amb Le Diable au corps, basada en la controvertida novel·la de 1923 de Raymond Radiguet. La representació de la pel·lícula de l'aventura adúltera amb un escolar durant la Primera Guerra Mundial va causar un nou escàndol a França i va consolidar la reputació d'Autant-Lara per desafiar l'ordre moral imperant.[12]
Durant la dècada següent, Autant-Lara va tenir el seu període més reeixit amb diversos èxits comercials, molts dels quals adaptacions d'obres literàries amb ambientacions d'època, com ara Occupe-toi d'Amélie (Feydeau) el 1949, Le Blé en herbe (Colette) i Le Rouge et le Noir (Stendhal), ambdues el 1954. Aquest hàbit de confiar en guions i trames literàries va convertir Autant-Lara (i els seus guionistes habituals Aurenche i Bost) en l'objectiu de dures crítiques per part del jove François Truffaut en el seu influent atac a la "tradition de qualité" que considerava que sufocava d'originalitat en el cinema francès.[13] A mesura que les idees de la Nouvelle Vague prenien força, les pel·lícules posteriors d'Autant-Lara van començar a semblar cada cop més desfasades.[9][14]
Tanmateix, la seva pel·lícula de 1956 La Traversée de Paris, que va ser una de les primeres a adoptar una visió poc heroica de l'ocupació alemanya de França i el funcionament del mercat negre, va ser un èxit notable tant amb el públic com amb la crítica (inclòs Truffaut). En altres pel·lícules, Autant-Lara va continuar tractant temes sensibles o impopulars, com ara l'objecció de consciència a Tu ne tueras point (1961), i l'avortament a Journal d'une femme en blanc (1965) i Nouveau femme blanc (1965). No obstant això, altres pel·lícules posteriors van ser percebudes com una "vulgaritat agressiva" i una mena de "poujadisme que va confirmar la seva deriva cap al populisme sarcàstic".[12][15] Es va tornar cada cop més amarg amb els seus crítics i els productors que eren reticents a finançar les seves pel·lícules, i la seva última pel·lícula Gloria (1977) va ser ignorada en gran part. En comptes de continuar fent cinema, es va dedicar a l'escriptura i va produir una sèrie de llibres polèmics en què va ajustar comptes amb els seus oponents. El to d'aquests es va transmetre en el títol del seu volum de memòries, La Rage dans le cœur.[16][15]
Compromís polític i darrers anys
Sovint franc i provocador, Autant-Lara va estar durant gran part de la seva carrera associat a opinions esquerranes i antisistema. En la seva vida professional es va dedicar àmpliament a la defensa del cinema i va dur a terme una intensa activitat sindical amb la Fédération Nationale du Spectacle (president 1957-67), tractant les condicions laborals de diferents sectors de la professió i els seus convenis col·lectius, contractes de producció amb altres països i relacions amb les autoritats polítiques.[17][9] Va desafiar repetidament les normes de censura i va ser admirat pels papers positius que sovint donava a les dones de les seves pel·lícules.[18]
Després dels atacs perjudicials contra ell per part d'una generació més jove de crítics i cineastes, i les dificultats de producció de les seves pel·lícules posteriors, va mostrar una creixent disposició a culpar dels seus problemes a la decadència de "l'esquerra" i la seva afiliació a una "conspiració jueva".[19][20] A finals de la dècada de 1980 s'havia unit al Front Nacional d'extrema dreta liderat per Jean-Marie Le Pen, i el juny de 1989, als 87 anys, va ser elegit al Parlament Europeu com a eurodiputat del Front Nacional. A la sessió inaugural del Parlament al juliol, seguint la tradició que el membre electe de més edat ocupés la cadira del president durant els procediments inicials, Autant-Lara va aprofitar l'oportunitat per fer un discurs fortament antiestatunidenc, i un gran nombre d'altres eurodiputats, inclosos els socialistes i els democristians, van sortir de la cambra en protesta.[21] El setembre de 1989, la revista mensual Globe va publicar una entrevista amb Autant-Lara en què va fer declaracions ofensives i antisemites, dirigides particularment a Simone Veil, expresidenta del Parlament Europeu i supervivent del camp de concentració d'Auschwitz. La va acusar d'explotar les seves experiències als camps nazis per aconseguir simpatia per ella mateixa, i va continuar posant en dubte els fets acceptats sobre l'Holocaust.[22][23][24]
Degut al considerable escàndol que va sorgir després de la publicació d'aquests comentaris, es va veure obligat a dimitir del seu escó al Parlament. També va ser exclòs de l'Académie des Beaux-Arts, de la qual era vicepresident, quan els seus membres van votar per prohibir-li ocupar el seu escó.[19]
Després va viure tranquil·lament al sud de França i va morir a Antibes el 5 de febrer de 2000 als 98 anys. Va ser enterrat al Cementiri de Montmartre (secció 26) a París.[14]
Vida personal
Autant es va casar amb Odette Massonnet el 1926 (divorciats el 1935).[25] Més tard es va casar amb Ghislaine Auboin (1915–1967), que va treballar com a ajudant de direcció en moltes de les seves pel·lícules a partir de 1942.[26]
Filmografia
Director
Curtmetratges i migmetratges
- 1923 : Fait divers
- 1926 : Vittel (documental)
- 1928 : Construire un feu
- 1928 : Boul se met au verre (Soluble dans l'eau)
- 1932 : La Dame d'en face
- 1932 : Le gendarme est sans pitié
- 1932 : Invite Monsieur à dîner
- 1932 : Monsieur le duc
- 1932 : La Peur des coups
- 1932 : Un client sérieux
Llargmetratges
- 1931 : Buster se marie (remake de Parlor, Bedroom and Bath d'Edward Sedgwick)
- 1931 : Le Plombier amoureux (remake de The Passionate Plumber d'Edward Sedgwick)
- 1932 : L'Athlète incomplet (remake de Local Boy Makes Good de Mervyn LeRoy)
- 1933 : Ciboulette
- 1937 : L'Affaire du courrier de Lyon (codirigida amb Maurice Lehmann)
- 1938 : Le Ruisseau (codirigida amb Maurice Lehmann)
- 1939 : Fric-Frac (codirigida amb Maurice Lehmann)
- 1940 : The Mysterious Mr Davis
- 1941 : Le Mariage de Chiffon
- 1942 : Lettres d'amour
- 1943 : Douce
- 1946 : Sylvie et le Fantôme
- 1947 : Le Diable au corps, adaptat de la novel·la de Raymond Radiguet
- 1949 : Occupe-toi d'Amélie, d'après la pièce de Georges Feydeau
- 1951 : L'hostal vermell
- 1952 : Les 7 péchés capitaux (segment L'Orgueil)
- 1953 : Le Bon Dieu sans confession
- 1954 : Le Blé en herbe, adaptat de la novel·la de Colette
- 1954 : Le Rouge et le Noir, adaptat de la novel·la de Stendhal
- 1955 : Margarida de la nit
- 1956 : La Traversée de Paris, segons la novel·la de Marcel Aymé
- 1958 : Le Joueur, segons la novel·la de Fiódor Dostoievski
- 1958 : En cas de desgràcia, adaptat de la novel·la de Georges Simenon
- 1959 : La Jument verte, adaptat de la novel·la de Marcel Aymé
- 1960 : Les Régates de San Francisco, segons la novel·la de Pier Antonio Quarantotti Gambini
- 1960 : Le Bois des amants, segons la peça Terre étrangère de François de Curel
- 1961 : Tu ne tueras point (sorti en 1963)
- 1961 : Le Comte de Monte-Cristo, segons la novel·la d'Alexandre Dumas
- 1961 : Vive Henri IV, vive l'amour
- 1963 : Le Meurtrier, adaptat de la novel·la Patricia Highsmith
- 1963 : Le Magot de Josefa, segons la novel·la de Catherine Claude
- 1965 : Humour noir (segment La Bestiole)
- 1965 : Journal d'une femme en blanc, segons la novel·la d'André Soubiran
- 1966 : Nouveau journal d'une femme en blanc
- 1967 : Le Plus Vieux Métier du monde (segment Aujourd'hui)
- 1968 : Le Franciscain de Bourges, segons un poema de Marc Toledano
- 1969 : Les Patates
- 1977 : Gloria, segons la novel·la de Solange Bellegarde
Televisió
- 1973 : Lucien Leuwen (4 episodis)
Guionista
Dissenyador de vestuari
- 1926 : Nana de Jean Renoir
- 1947 : Le Diable au corps d'ell mateix
Director artístic i actor
- 1926 : Nana de Jean Renoir
Publicacions d'Autant-Lara
- 1981 : Télémafia. Nice : A. Lefeuvre, 1981. ISBN 2-902639-63-5.
- 1984 : La Rage dans le cœur. [Paris] : H. Veyrier, 1984. ISBN 2-85199-322-4. (Chronique cinématographique du 20e siècle [1])
- 1985 : Hollywood Cake-Walk 1930-1932. Paris : H. Veyrier, 1985. ISBN 2-85199-353-4. (Chronique cinématographique du 20e siècle [2])
- 1987 : Les Fourgons du malheur. Paris : Carrère, 1987. ISBN 2-86804-443-3. (Chronique cinématographique du 20e siècle [3])
- 1989 : Le Bateau coule : discours de réception à l'Académie des Beaux-arts. Paris: Libertés, 1989. ISBN 2-903279-14-4.
- 1990 : Le Coq et le Rat: chronique cinématographique du XXe siècle. Châtillon-sur-Chalaronne: Ed. le Flambeau, 1990. ISBN 2-908040-03-4. (In merdam salutis, 1)
Referències
- ↑ Algunes obres de referència més antigues indiquen que va naixement el 1903, però una còpia del seu certificat de naixement que conserva la Cinémathèque Suisse confirma que va ser el 1901: Bulletin de naissance, Cinémathèque suisse. Fonds CSL 005 - Fonds Claude Autant-Lara. Retrieved 27 December 2022.
- ↑ Thomson, David. The New Biographical Dictionary of Film: Completely Updated and Expanded. Knopf Doubleday, 2010, p. 46. ISBN 9780307594617.
- 1 2 3 Joël Magny, "Autant-Lara, Claude (1901–2000)", in Encyclopædia Universalis (online). Retrieved 27 December 2022.
- 1 2 3 Jean-Loup Passek [editor], Dictionnaire du cinéma français. Paris: Larousse, 1987. p. 21–22.
- ↑ Philippe Rège, Encyclopedia of French Film Directors. Lanham, MD: Scarecrow Press, 2010. p. 39–40.
- ↑ Jaque Catelain, Jaque Catelain présente Marcel L'Herbier. Paris: Vautrain, 1950. p. 41.
- ↑ Cinémathèque Française, Costume design for "Nana" (Renoir, 1925) by Claude Autant-Lara. Retrieved 27 December 2022.
- ↑ "Claude Autant-Lara" in 1895, no. 33, 2001 (Dictionnaire du cinéma français des années vingt). Retrieved 29 December 2022.
- 1 2 3 Claude Autant-Lara: notice biographique, Cinémathèque suisse. Fonds CSL 005 - Fonds Claude Autant-Lara. Retrieved 27 December 2022.
- ↑ Jean-Pierre Jeancolas, 15 ans d'années trente: le cinéma des français 1929-1944. Paris: Stock, 1983. p. 338-340.
- ↑ Jacques Siclier, La France de Pétain et son cinéma. Paris: Henri Veyrier, 1981. p. 453.
- 1 2 Dictionnaire du cinéma populaire français; sous la direction de Christian-Marc Bosséno et Yannick Dehée. Paris: Nouveau Monde, 2004. p. 48, 293.
- ↑ François Truffaut, "Une certaine tendance du cinéma français", in Cahiers du Cinéma, no. 31, January 1954.
- 1 2 "Claude Autant-Lara [obituary]", in The Times (London), 7 February 2000, p. 19.
- 1 2 Jean Tulard, Dictionnaire du cinéma: les réalisateurs. Paris: Robert Laffont, 1992. p. 42.
- ↑ "Claude Autant-Lara" at Première.fr. Retrieved 4 January 2023. Archived at the Wayback Machine.
- ↑ Ephraim Katz, International Film Encyclopedia. Londres: Macmillan, 1980. p. 60.
- ↑ Bertrand Tavernier, Interview with Jean Ollé-Laprune accompanying Le Voyage à travers le cinéma français, le série (DVD, Gaumont 2018).
- 1 2 Ronald Bergan, "'Claude Autant-Lara, obituary" in The Guardian, 7 February 2000. Retrieved 5 January 2023. Archived at the Wayback Machine.
- ↑ Michel Guilloux,"La deuxième mort de Claude Autant-Lara", in L'Humanité, 7 Février 2000. Retrieved 8 January 2023.
- ↑ "Socialist push for EC charter", in The Times (London), 26 July 1989, p.7.
- ↑ "Anti-Semite resigns", in The Times (London), 9 September 1989. p.8.
- ↑ Ronald Bergan, "'Claude Autant-Lara, obituary" in The Guardian, 7 February 2000: [Autant-Lara] told the left-wing magazine Globe: "She plays the violin about that. When I hear talk of genocide, I reply, 'Well, they missed old Weil.' Whether you like it or not, she is from an ethnic group that is political and tries to take root and dominate." Retrieved 5 January 2023. Archived at the Wayback Machine.
- ↑ "Dans le mensuel "Globe" les propos antisémites de M. Claude Autant-Lara député européen (FN)", in Le Monde, 8 septembre 1989: Comme Globe lui demande s'il est "pour le révisionnisme", il répond : "Oui, évidemment. Quand on regarde les choses d'un peu près, on voit bien qu'on est bourré d'histoires, de mensonges... Auschwitz... Le génocide, on n'en sait trop rien. Le prétendu génocide... Personne ne parle du génocide des Indiens par les Américains. N'est pas génocide qui veut !" (Asked by the Globe whether he is "in favour of revisionism", he replies, "Yes, of course. When we look at things closely, we see clearly that we are stuffed with stories, with lies... Auschwitz... The genocide, we don't know too much about it. The so-called genocide... Nobody talks about the genocide of the Indians by the Americans. It's not genocide just if you want it to be!") Retrieved 5 January 2023. Archived at Wikiwix.
- ↑ Archives de Paris (online). 1926. Mariages. 11e arrondissement. no. 2757 (vue 25/31). (Includes note of the divorce.) Retrieved 22 December 2022.
- ↑ Autant-Lara, Ghislaine: notice de personne in the Catalogue général of the Bibliothèque nationale de France. Retrieved 8 January 2023.