Coll de Maria Blanca

Coll de Maria Blanca

Tipus	port de muntanya
Lloc
Entitat territorial administrativa	Vilhèras (França)
43° 04′ 14″ N, 0° 30′ 27″ O / 43.07047°N,0.50755°O / 43.07047; -0.50755
Serralada	Pirineus
Característiques
Altitud	1.035 m
Hi passa	D 294

El coll de Maria Blanca (en francès col de Marie Blanque) és un pas de muntanya del Pirineu occità situat a la regió històrica del Bearn i actualment al departament francès dels Pirineus Atlàntics, regió de Nova Aquitània. Té una alçada de 1.035 m i es troba a la comuna de Vilhèras. Hi passa la carretera departamental D 294, la qual comunica Escot, a l'oest, amb Vièla, a l'est. Aquest coll uneix la vall d'Aspa amb la vall d'Aussau i està situat entre el pic d'Escurets (1.440 m), al nord, i el pic de l'Ourlène (1.813 m), al sud. Les aigües del seu vessant oest s'escolen a través del riu Barescou, el qual és un afluent per la dreta de la gave d'Aspa, mentre que les del seu vessant est van a parar a la gave d'Aussau. Aquests dos rius es troben a Auloron e Senta Maria, punt a partir del qual formen la gave d'Auloron.^[1]

El nom del coll prové del nom donat en bearnès pels pastors locals a l'aufrany, Maria Blanca. Es tracta d'una espècie de voltor amb el plomatge majoritàriament blanc i que a vegades vola prop dels ramats.^[2][3]

Altres fonts afirmen que el nom del coll prové de Maria Asserquet (1765–1849), coneguda com a Maria Blanca, considerada la darrera aurostaira de la vall d'Aspa, és a dir, la persona encarregada de recitar els cants fúnebres durant els enterraments. Tot i això, el nom de coll de Maria Blanca ja apareix en diversos mapes abans del naixement d'aquest personatge, com és el cas del mapa de Cassini.^[4][5]

L'ascensió pel vessant est, d'11,3 km de longitud, i que inclou el coll del Porteigt, comença al nord de la localitat de Vièla, té un pendent mitjà del 5,4 % i supera un desnivell de 613 m, amb un tram de pendent màxim de l'11,7 %. La primera meitat de l'ascensió, fins al coll del Porteigt, és la més difícil, amb pendents d'entre el 7 % i el 9 %, excepte els darrers 500 m abans d'aquest, els quals són gairebé plans (1 %). Un cop superat aquest coll s'entra al pla de Benou i després d'un curt tram de descens, els següents 1.000 m, entre els quilòmetres 6 i 7, continuen sent molt còmodes (1 %), seguits de 2 km al 5 % fins al quilòmetre 9, des d'on el pendent es mantindrà entre l'1 % i el 2 % fins al cim.^[6]

L'ascensió pel vessant oest és clarament més dura i comença a Escot, té una longitud de 9,2 km en què se superen 702 m de desnivell amb un pendent mitjà del 7,6 % i un tram de pendent màxim del 15,8 %. Els primers 500 m d'aquest vessant són completament plans, seguits de 4 km amb pendents moderats, d'entre el 3 % i el 6 %. A partir del quilòmetre 5 i fins al coll, el pendent no baixa del 9 %, i és particularment costerut entre els quilòmetres 6 i 8,5, on es troben un tram de 500 m al 13 %, dos sectors de 500 m al 12 % i els restants dos trams, de 500 m cadascun, a l'11 %. En els darrers 700 m, el pendent se suavitza al 9 % o 10 %.^[7]