Colom plumífer
Geophaps plumifera  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Dades | |
| Envergadura | 32,5 cm |
| Pes | 5,9 g (pes en néixer) 91 g (pes adult) |
| Cries | 2 |
| Incubació de l'ou | 17 dies |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Columbiformes |
| Família | Columbidae |
| Gènere | Geophaps |
| Espècie | Geophaps plumifera Gould, 1842 Geophaps plumifera |
| Distribució | |
| Endèmic de | |
El colom plumífer[1] (Geophaps plumifera) és una espècie d'ocell de la família dels colúmbids (Columbidae) que habita zones rocoses àrides de la meitat septentrional d'Austràlia i nord d'Austràlia Meridional.[2]
És una de les tres espècies d'ocells australians endèmiques dins del gènere Geophaps. Es troba dins d'un grup més ampli conegut com a coloms amb ales de bronze. Aquesta espècie està inclosa en la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) en la categoria de "risc mínim". Es troba amb més freqüència en hàbitats àrids i semiàrids que contenen plantes que generen monticles dels gèneres Triodia i Plectrachne.
Descripció
El colom plumífer és un colom petit i compacte, que pesa entre 80 i 110 g, té una longitud corporal mitjana de 200 a 235 mm i una envergadura de 300 a 350 mm. Els mascles són lleugerament més grossos que les femelles i, en general, són difícils de diferenciar visualment.[3][4]
El plomatge és distintivament marró vermellós amb fines barres negres a les ales i l'esquena. El front, els costats de la corona i les cobertores de les orelles són grisos i el bec és negre. Les marques facials són cridaneres i distintives, una màscara facial vermella brillant està vorejada per un supercili negre i una franja com bigotis. Una banda blanca s'estén des de la barbeta fins darrere l'ull i la gola és negra. Hi ha una franja blanca al pit, i les potes i els peus són grisos.[4] No hi ha variació estacional en el plomatge.[3][4]
Hi ha una variació geogràfica substancial en el color del plomatge del ventre, que es reflecteix en la separació dels ocells de ventre marró occidental de les altres subespècies reconegudes.[5]
Distribució i hàbitat
El colom plumífer es troba a gran part del nord i centre d'Austràlia àrid i semiàrid. Viu en hàbitats pedregosos àrids i semiàrids en turons rocosos i terrenys muntanyosos, congostos, llits de rierols rocosos secs i planes properes.[3][6][7][8] Ocupa ambients que sovint experimenten calor extrema durant el dia, fred extrem durant la nit, altes fluctuacions estacionals en les precipitacions i períodes prolongats de sequera extrema.[9] Aquesta espècie es troba més sovint en hàbitats que contenen herbes dels gèneres Triodia i Plectrachne conegudes per formar montícles, que col·loquialment es coneixen com a "herbes spinifex". Aquestes herbes poden formar extenses àrees de prats i comprenen el component del sotabosc de la sabana baixa i oberta i els boscos d'Allocasuarina decaisneana, eucaliptus i mulga (Acacia aneura). Tot i que s'ha reportat fortes associacions amb spinifex, en algunes zones rarament s'albira en spinifex i prefereix altres tipus de prats dispersos.[3]
La presència al voltant de zones urbanitzades és rara, però es troba en hàbitats naturals ocupats pels humans i s'ha reportat en almenys una ocasió que s'ha alimentat d'aliments proporcionats a ocells domèstics.[8]
El colom plumífer no fa llargues distàncies fins a l'aigua, i requereix aigua permanent a prop de les zones d'alimentació,[9] com poden ser fonts d'aigua tant naturals com artificials, inclosos els abeuradors i els cursos d'aigua i els abeuradors per al bestiar.[10][11]
Ecologia
Aquesta espècie es considera gregària i sedentària, restringida a hàbitats situats a pocs quilòmetres de subministrament permanent d'aigua superficial. Sovint es troben en parelles o petits grups d'entre quatre i vint ocells, però, en rares ocasions, s'ha registrat en grans estols.[10][11][12]
S'observa amb més freqüència congregant-se al voltant de fonts d'aigua en grups petits per beure abans i durant les hores més caloroses del dia cap a mig matí i el migdia.[8][13]
Les congregacions de grups més grans es produeixen durant condicions estacionals favorables, amb dispersió durant condicions menys favorables o quan el nombre augmenta en temporades propícies.[4][6] Els estols semblen tenir àrees de distribució regulars, viatjant des de i cap als punts d'alimentació i abeurador en grup. Es creu que els individus poden moure's entre estols, però la freqüència d'això és desconeguda.[4]
A vegades, aquesta espècie fa una exhibició espectacular tot inclinant-se on la cua s'estén erecta com un ventall, les ales plegades s'aixequen i les pupil·les es contrauen. Les taques brillants de les plomes secundàries apareixen al mateix temps que les plomes exteriors negres de la cua es fan visibles. L'exhibició no sempre es dirigeix a altres individus i pot ser simplement autoafirmativa.[14]
Aquesta espècie també fa una exhibició que consisteix en sacsejar el cap que sembla com una salutació entre parelles i en amenaça per a altres individus. L'ocell adopta una posició ajupida amb el cap cot i la cresta aplanada i s'impulsa cap endavant sacsejant el bec i el cap.[14]
Reproducció
La reproducció té lloc durant tot l'any, amb els nivells més alts durant la primavera i l'estiu, coincidint amb els períodes de pluges màximes i un augment del subministrament d'aliments.[15]
La còpula es realitza a terra.[16] El niu es construeix en una depressió folrada d'herba en un terreny pedregós i pot estar situat a la vista d'altres parelles nidificants.[10][11] La posta és de dos ous de color crema que són incubats durant 16 a 18 dies tant pel mascle com per la femella.[3][10] Les observacions d'ocells captius indiquen que les cries són independents entre quatre i sis setmanes.[3]
Es poden formar grans poblacions, però els ocells es dispersen i el nombre disminueix després de períodes prolongats de sequera extrema. Després de la pluja, quan augmenten els subministraments d'aliments, sovint hi ha una lenta recuperació del nombre a causa de la cria local.[6]
Recerca d'aliments i dieta
El colom plumífer és únic entre molts altres ocells del desert, ja que és especialista sedentari en hàbitats àrids d'spinifex. Són capaços de suportar condicions extremes i la disponibilitat de plantes amb llavors resistents a la sequera varia molt segons les condicions estacionals, sovint disminuint substancialment durant períodes de sequera prolongada.[6]
S'alimenta a terra sol, en parella o en petits grups de llavors, matèria vegetal i insectes, principalment en zones nues entre mates d'herbes i ocasionalment en cursos d'aigua rocosos secs o marges secs de zones humides.[3][6]
La dieta està gairebé completament formada per llavors d'herbes i herbes resistents a la sequera, i potser sorprenentment l'spinifex no és una font d'aliment important en general (Frith i Barker). Els animals i el material vegetal contribueixen a la dieta en quantitats mínimes.[6]
La recerca d'aliments es produeix principalment a primera hora del matí i al vespre durant els períodes més frescos del dia a prop de les fonts d'aigua.[3][9]
Defensa davant depredadors
El colom plumífer no és una espècie que voli llargues distàncies si no més aviat fa moviments verticals i horitzontals curts, que ajuden a escapar dels depredadors en hàbitats preferits com ara turons escarpats i congosts.[9] Els ocells que s'acosten són generalment audaços i poden romandre quiets fins que se'ls acosta a distàncies molt curtes. És una espècie predominantment terrestre i l'estratègia davant els depredadors es basa en escapar corrent en lloc d'evadir-se volant confiant en el camuflatge que proporciona el plomatge vermellós contra la sorra i les roques del desert, i sovint fugiran quan se'ls acosti en lloc d'enlairar-se.[8]
S'ha comprovat que en captivitat els adults responen defensant el niu i, en canvi, en estat salvatge abandonen els ous o les cries com a esquer per als depredadors.[3]
Vocalitzacions
El colom plumífer té un repertori complex de crits que inclou crits de presència, d'exhibició, de contacte, d'alarma i d'amenaça. En general, els crits van des d'un cuu o cuuluu-cuu suau i agut fins a un cuu-r-r-r profund.[17]
Adaptacions als ambients desèrtics
El colom plumífer habita en ambients desèrtics durs i ha de ser capaç de fer front a un estrès hídric i tèrmic substancial. La distribució geogràfica inclou un dels llocs més calorosos de la Terra, Marble Bar, Austràlia Occidental, on les temperatures de l'aire superen els 37,8 °C fins a cent seixanta dies a l'any.[9]
La hidratació s'aconsegueix mitjançant la beguda i la producció metabòlica d'aigua, ja que la ingesta d'aigua de les fonts d'aliments és baixa i el manteniment d'un balanç hídric positiu és crucial a causa de la importància del refredament evaporatiu per a la termoregulació a temperatures ambientals elevades. En conseqüència, es troba a prop de fonts d'aigua permanents.[9]
La capacitat del colom plumífer per suportar temperatures ambientals elevades temperatures és una combinació de baixa producció de calor corporal, la capacitat d'augmentar la pèrdua de calor no evaporativa per hipertèrmia i una conductància tèrmica seca elevada, i una pèrdua d'aigua evaporativa relativament alta.[9]
Amenaces i conservació
Hi ha informes inicials de colons que la substitució de les estabulacions de cavalls per pastures d'ovelles inicialment va provocar una reducció de l'extensió dels hàbitats adequats per a aquesta espècie.[11] Altres autors suggereixen, però, que és probable que l'àrea de distribució d'aquesta espècie s'hagi expandit des de l'assentament europeu a Austràlia, a causa de la instal·lació de punts d'abeurament permanents per al bestiar en zones que anteriorment no tenien aigua superficial.[13]
Les amenaces actuals són més probables que incloguin el sobrepasturatge per part del bestiar i els animals salvatges, règims d'incendis inadequats i augment de les temperatures ambientals i reducció de la disponibilitat d'aigua a causa del canvi climàtic.[6][18][19]
Actualment, l'espècie figura a la Llista Vermella de la UICN com a espècie en risc mínim i els seus hàbitats estan protegits en diversos parcs nacionals de tota l'àrea de distribució, com ara el Parc Nacional de Tjoritja/West MacDonnell, el Parc Nacional de Watarrka, el Parc Nacional de Purnululu, el Parc Nacional de Kakadu i el Parc Nacional dels Llacs Diamantina.[20]
Espècies similars
El colom bronzat crestat (Ocyphaps lophotes) és l'única altra espècie de colom australiana amb una cresta erecta. Tanmateix, el colom plumífer es pot distingir fàcilment per la mida més petita, el plomatge de color rovell, les marques facials distintives i la presència en hàbitats desèrtics.
Taxonomia
John Gould va descriure el colom plumífer l'any 1842 amb l'actual nom binomial Geophaps plumifera i la localitat tipus "240 quilòmetres amunt del riu Victòria, entre el cap Hotham i l'illa Depuch".[21]
Hi ha hagut diverses revisions tant pel que fa a espècie com de subespècie. La taxonomia actual es va determinar mitjançant un examen exhaustiu de dotze variables en 712 exemplars de 54 localitats.[5]
Es reconeixen tres subespècies:[22]
- G. p. ferruginea (Gould, 1865) ─ des del centre-oest fins al centre-est d'Austràlia Occidental.
- G. p. leucogaster (Gould, 1867) ─ des del Territori del Nord i nord-oest d'Austràlia Meridional fins l'oest de Queensland.
- G. p. plumifera (Gould, 1842) ─ nord-est d'Austràlia Occidental i oest del Territori del Nord.
La divergència de la subespècie reconeguda s'ha relacionat amb l'aïllament causat per l'aridesa de les oscil·lacions climàtiques durant el Plistocè.[5] Es creu que G. p. plumifera estava originalment present a l'interior d'Austràlia i a gran part del nord i centre d'Austràlia en un període menys àrid. Es creu que l'aridesa posterior va provocar l'aïllament d'un grup occidental, ara reconegut com a G. p. ferruginea, seguit d'una divisió posterior d'un grup septentrional, actualment reconegut com a G. p. leucogaster. Sembla que la divisió posterior va provocar menys divergència.[5]
Es creu que les oscil·lacions climàtiques posteriors van provocar un cert grau d'hibridació entre els grups, amb una divisió posterior que va conduir a la presència d'ocells de ventre marró (G. p. ferruginea) a la zona occidental de Kimberly i gens residuals d'ocells de ventre marró a la part occidental del grup de ventre blanc del centre-est (les altres dues subespècies).[5]
Referències
- ↑ «Colom plumífer». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 17 desembre 2025].(català)
- ↑ «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 17 desembre 2025].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Higgins, Peter Jeffrey; Davies, Stephen J. J. F.. Handbook of Australian, New Zealand & Antarctic birds. Melbourne: Oxford university press, 1996, p. 912–921. ISBN 978-0-19-553070-4.
- 1 2 3 4 5 Crome, Francis; Shields, James. Parrots & pigeons of Australia. Pymble, NSW, Australia: Angus & Robertson, 1992, p. 293–296. ISBN 978-0-207-15437-9.
- 1 2 3 4 5 Crome, Fhj; Carpenter, Sm; Frith, Hj «Geographic Variation and Taxonomy of the Spinifex Pigeon, Geophaps Plumifera.» (en anglès). Australian Journal of Zoology, 28, 1, 01-02-1980, p. 135–150. DOI: 10.1071/ZO9800135. ISSN: 0004-959X.
- 1 2 3 4 5 6 7 Frith, Hj; Barker, Rd «Food of the Plumed Pigeons, Geophaps Plumifera and G. Ferruginea.» (en anglès). Wildlife Research, 2, 1, 01-02-1975, p. 63–76. DOI: 10.1071/WR9750063. ISSN: 1035-3712.
- ↑ Le Souef, D. «Protective colouration of Australian birds and their nests. Part 1.» (en anglès). Emu, 1, 3, 1901, p. 128. DOI: 10.1071/MU901128. ISSN: 0158-4197.
- 1 2 3 4 Lord, E. A. R. «Notes from the Murphy's Creek District, Queensland» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 57, 5, 12-1957, p. 338–340. DOI: 10.1071/MU957338. ISSN: 0158-4197.
- 1 2 3 4 5 6 7 Withers, Philip C.; Williams, Joseph B. «Metabolic and Respiratory Physiology of an Arid-Adapted Australian Bird, the Spinifex Pigeon». The Condor, 92, 4, 11-1990, p. 961. DOI: 10.2307/1368732.
- 1 2 3 4 Whitlock, F. Lawson «Notes on Birds Observed on the Pilbarra Goldfield, North-Western Australia» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 8, 4, 4-1909, p. 173–194. DOI: 10.1071/MU908173. ISSN: 0158-4197.
- 1 2 3 4 McGilp, J. Neil «Birds of the Musgrave Ranges» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 34, 3, 1-1935, p. 163–176. DOI: 10.1071/MU934163. ISSN: 0158-4197.
- ↑ Hyett, Jack «Flocking of Spinifex Pigeon» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 67, 2, 10-1967, p. 132–132. DOI: 10.1071/MU967132a. ISSN: 0158-4197.
- 1 2 Fisher, Charles D.; Lindgren, Eric; Dawson, William R. «Drinking Patterns and Behavior of Australian Desert Birds in Relation to Their Ecology and Abundance». The Condor, 74, 2, 7-1972, p. 111–136. DOI: 10.2307/1366276. ISSN: 1938-5129.
- 1 2 Goodwin, Derek «Notes on Behaviour of some Australian Birds» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 66, 3, 2-1967, p. 237–251. DOI: 10.1071/MU966237. ISSN: 0158-4197.
- ↑ Frith, Hj; Carpenter, Sm; Braithwaite, Lw «Sexual cycles of pigeons in arid and semiarid Australia» (en anglès). Australian Journal of Zoology, 24, 3, 01-09-1976, p. 331–351. DOI: 10.1071/ZO9760331. ISSN: 0004-959X.
- ↑ Frith, H. J. «SOME DISPLAY POSTURES OF AUSTRALIAN PIGEONS» (en anglès). Ibis, 119, 2, 4-1977, p. 167–182. DOI: 10.1111/j.1474-919X.1977.tb03534.x. ISSN: 0019-1019.
- ↑ Pizzey, G.; Knight, Knight F. Field Guide to the Birds of Australia. HarperCollins, 1997. ISBN 978-0-207-19691-5.
- ↑ Clarke, Michael F. «Catering for the needs of fauna in fire management: science or just wishful thinking?» (en anglès). Wildlife Research, 35, 5, 19-08-2008, p. 385–394. DOI: 10.1071/WR07137. ISSN: 1035-3712.
- ↑ Walther, Gian-Reto; Post, Eric; Convey, Peter; Menzel, Annette; Parmesan, Camille «Ecological responses to recent climate change» (en anglès). Nature, 416, 6879, 3-2002, p. 389–395. DOI: 10.1038/416389a. ISSN: 0028-0836.
- ↑ «Geophaps plumifera: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2019, 29-07-2019. DOI: 10.2305/iucn.uk.2019-3.rlts.t22690682a154796719.en..
- ↑ Gould, John. The birds of Australia. v.5. Londres: R. and J. E. Taylor, 1840. DOI 10.5962/bhl.title.105698.
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Pigeons – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 17 desembre 2025].