Cucal faisà
| Centropus phasianinus | |
|---|---|
![]() | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Dades | |
| Hàbitat | bosc, matollar i zona humida |
| Temps de generació | 3,8 anys |
| Cries | 3,9 |
| Incubació de l'ou | 15 dies |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Cuculiformes |
| Família | Cuculidae |
| Gènere | Centropus |
| Espècie | Centropus phasianinus (Latham, 1801) Centropus phasianinus |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Cuculus phasianinus |
El cucal faisà[1] (Centropus phasianinus) és una espècie d'ocell de la família dels cucúlids (Cuculidae) que habita en zones amb herba, matolls, pantans, manglars i ciutats de les illes Petites de la Sonda orientals, est de Nova Guinea, Arxipèlag D'Entrecasteaux, nord i est d'Austràlia.[2][3] La població de les illes Kai (Cucal negre de les Kai) és considerada per alguns autors, una espècie de ple dret.
Descripció
El cucal faisà fa de 50 a 70 cm de longitud, és un ocell gros i corpulent adaptat a viure a terra, amb una forma que recorda a un faisà. Els ocells en plomatge nupcial tenen el cap, el coll, el pit i el ventre negres, les ales castanyes barrades i les cues llargues barrades de color negre, marró i crema. Fora de la temporada de cria, el cap i les parts inferiors negres muden a un color castany amb ratlles blanques.[4]
La veu d'estiu del cucal faisà és un "bup bup bup" greu i descendent. La d'hivern és un xiuxiueig agut.[5]
Distribució i hàbitat

El cucal faisà es troba a l'est i el nord d'Austràlia, des de la costa sud de Nova Gal·les del Sud fins al nord de Cap York, i a la part superior d'Austràlia fins a Pilbara, així com a Timor oriental i les terres baixes de Nova Guinea.[6] L'hàbitat preferit té un sotabosc dens com a component, normalment sotabosc arbustiu al bosc, o herbes altes a les praderies o zones pantanoses, així com canya de sucre a les plantacions de canya i espais de vegetació de males herbes com ara móres o lantana.[4]
Ecologia
Alimentació
El cucal faisà és predominantment carnívor, s'alimenta de petits rèptils i amfibis, ous i cries d'ocells, petits mamífers i grans insectes.[4] Són depredadors oportunistes i se sap que ataquen ocells atrapats en xarxes japoneses.[7]
Reproducció
El niu és una estructura desordenada en forma de bol feta d'herbes i fulles. Està situat a l'herba alta o als arbustos, i les tiges del cap d'amunt sovint estan lligades per formar una capçada. Pon de dos a sis ous ovalats blancs que mesuren 38 per 29 mm.[8] El període d'incubació és de quinze dies, i les cries romanen al niu durant tretze dies més.[4] El mascle s'encarrega de la major part de la incubació dels ous i de l'alimentació de les cries, així com de la construcció del niu.[9]
Taxonomia
L'any 1801, l'ornitòleg John Latham va descriure el cucal faisà com a Cuculus phasianinus, basant-se en un dibuix de Thomas Watling[10] i la localitat tipus "Nova Holanda, restringida a Nova Gal·les del Sud".[11]
El cucal negre de les Kai (C. spilopterus) de les illes Kai, a Indonèsia, abans es considerava coespecífic, però les principals autoritats taxonòmiques excepte la llista Clements[2] el van separar com a espècie diferent l'any 2021[12] basant-se en el plomatge distintiu i la distribució al·lopàtrica seguint Eaton et al. (2021).[13]
Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen sis subespècies:[13]
- C. p. mui (Mason & McKean, 1984) ─ Timor Oriental (est de les illes Petites de la Sonda).
- C. p. propinquus (Mayr, 1937) ─ nord de Nova Guinea (riu Mamberamo fins a la badia d'Astrolabe).
- C. p. nigricans (Salvadori, 1876) ─ sud-est de Nova Guinea i illa de Yule.
- C. p. thierfelderi (Stresemann, 1927) ─ sud de Nova Guinea i nord-est d'Austràlia (nord de les illes de l'estret de Torres).
- C. p. melanurus (Gould, 1847) ─ nord-oest d'Austràlia (regions de Pilbara i Kimberley, nord del Territori del Nord).
- C. p. phasianinus (Latham, 1801) ─ est d'Austràlia (sud de les illes de l'estret de Torres i península del Cap York, Queensland, fins al nord de Nova Gal·les del Sud).
Referències
- ↑ «Cucal faisà». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 13 desembre 2025].(català)
- 1 2 «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 13 desembre 2025].
- ↑ Blakers. The Atlas of Australian Birds. Carlton: Melbourne University Press, 1984. ISBN 978-0-522-84285-2.
- 1 2 3 4 «Pheasant Coucal». Birds in backyards. [Consulta: 13 desembre 2025].
- ↑ Simpson & Day. Field Guide to the Birds of Australia. Ringwood: Penguin Books Australia., 1999. ISBN 978-0-670-87918-5.
- ↑ Mason, I.J.; Mckean, J.L.; Dudzinski, M.L. «Geographical Variation in the Pheasant Coucal Centropus Phasianinus (Latham) and a Description of a New Subspecies from Timor» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 84, 1, 3-1984, p. 1–15. DOI: 10.1071/MU9840001. ISSN: 0158-4197.
- ↑ van Eeden, Pieter. «Notes on the feeding behaviour, Ageing and Biometrics of Burchell's coucal Centropus burchelli» (PDF). [Consulta: 13 desembre 2025].
- ↑ Beruldsen, Gordon. Australian Birds: Their Nests and Eggs. Kenmore Hills, 2003, p. 260. ISBN 978-0-646-42798-9.
- ↑ Maurer, Golo «Who Cares? Males Provide Most Parental Care in a Monogamous Nesting Cuckoo» (en anglès). Ethology, 114, 6, 6-2008, p. 540–547. DOI: 10.1111/j.1439-0310.2008.01498.x. ISSN: 0179-1613.
- ↑ «Subspecies Centropus (Polophilus) phasianinus phasianinus (Latham, 1801)». Department of the Environment, Water, Heritage and the Arts, 01-12-2008. [Consulta: 13 desembre 2025].
- ↑ Latham, John. Supplementum Indicis ornithologici, sive systematis ornithologiae. Londres: Prostat apud G. Leigh, J. et S. Sotheby, York-Street, Covent-Garden, 1801, p. 30.
- ↑ «Species Updates – IOC World Bird List». IOC Version 11.2, 10 juliol 2021. [Consulta: 13 desembre 2025].
- 1 2 Gill, Frank; Donsker, David. «Turacos, bustards, cuckoos, mesites, sandgrouse – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 13 desembre 2025].
