Cucut becllarg
Chalcites megarhynchus  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Dades | |
| Hàbitat | bosc |
| Temps de generació | 4,2 anys |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Cuculiformes |
| Família | Cuculidae |
| Gènere | Chalcites |
| Espècie | Chalcites megarhynchus G. R. Gray, 1858 Chalcites megarhynchus |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Rhamphomantis megarhynchus
Chrysococcyx megarhynchus |
El cucut becllarg[1] (Chalcites megarhynchus) és una espècie d'ocell de la família dels cucúlids (Cuculidae) que sovint s'ha inclòs al monospecífic gènere Rhamphomantis. Habita la selva humida d'alguns indrets de Nova Guinea, illes Raja Ampat i illes Aru.[2] Aquesta espècie es classificava anteriorment al gènere Chrysococcyx.
Descripció
El cucut becllarg és un cucut poc conegut de la selva tropical de terres baixes, esvelt, de mida mitjana, que mesura 18 cm de llargada i pesa aproximadament 31 g. Presenta dimorfisme sexual. Els mascles adults es caracteritzen per tenir les parts superiors de color marró fosc, el cap negre i les parts inferiors de color marró grisenc apagat, juntament amb un anell ocular, l'iris vermells, i el bec llarg i negre corbat cap avall. Les femelles es diferencien per les parts superiors de color canyella fosc, el cap de color marró grisenc fosc i el pit i el ventre de color beix vermellós, finament barrats, que passen a canyella a la part inferior del pit; l'iris és de color marró fosc amb un anell exterior blanquinós estret. Els juvenils presenten parts superiors de color canyella, una cara de color gris pàl·lid i marró, un anell ocular fosc i un iris de color marró fosc.[3][4]
És semblant al menjamel de ventre cremós (Xanthotis flaviventer), però el cucut becllarg és molt menys actiu i amb franges a la part inferior de la cua. També es diferencia del cucut capnegre (Microdynamis parva) per la manca de marca blanca a la cara i el bec més llarg i prim.[4]
Distribució
El cucut becllarg es distribueix per les illes occidentals de Papua (Waigeo, Misool), illes Aru i Nova Guinea (Vogelkop i interior de la costa nord a l'est fins al riu Kumusi; també la part alta del riu Fly i la zona de Port Moresby).[3]
Hàbitat general
L'hàbitat del cucut becllarg són els boscos alts (mínim 70 m d'alçada) i clarianes; es dóna a terres baixes.[3]
Dieta i alimentació
Principalment s'alimenta d'insectes, sobre tot erugues, també formigues voladores. Captura les preses del fullatge, les branques o l'escorça.[3]
Taxonomia
El cucut becllarg va ser descrit per primer cop l'any 1858 pel zoòleg anglès George Robert Gray amb el nom binomial Cuculus megarhynchus i la localitat tipus "illa Aru".[5]
Anteriorment es col·locava en el gènere monotípic Rhamphomantis, però les dades genètiques l'agrupen amb membres del gènere actual. Posteriorment, el cucut becllarg, juntament amb la resta de cucuts australasiàtics es van traslladar del gènere Chrysococcyx al present Chalcites basant-se en diferències morfològiques (divergència osteològica, dimorfisme sexual mínim i diferències en el plomatge adult i juvenil) avalades per la separació biogeogràfica i la filogènia de l'ADNmt principalment constades en l'estudi de Sorenson & Payne (2005).[6][7]
En una filogènia molecular, els dos gèneres Chrysococcyx i Chalcites semblen ser germans.[3]
Referències
- ↑ «Cucut becllarg». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 15 novembre 2025].(català)
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 15 novembre 2025].
- 1 2 3 4 5 Payne, Robert B. Long-billed Cuckoo (Chalcites megarhynchus) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2024-10-22. DOI 10.2173/bow.lobcuc1.01.1.
- 1 2 «cucut becllarg». eBird. [Consulta: 15 novembre 2025].
- ↑ George Robert Gray. Proceedings of the Zoological Society of London. pt.26, 1858, p. 184 (Proceedings of the Zoological Society of London).
- ↑ Payne, Robert B. A molecular genetic analysis of cuckoo phylogeny (en anglès). Oxford University PressOxford, 2005-07-14, p. 68–94. DOI 10.1093/oso/9780198502135.003.0005. ISBN 978-0-19-850213-5.
- ↑ The Howard and Moore complete checklist of the birds of the world. 2: Passerines / ed. by Edward C. Dickinson. 4. ed. Eastbourne: Aves Press, 2014. ISBN 978-0-9568611-2-2.