De Fluviis
| (grc) Περὶ ποταμῶν καὶ ὀρῶν ἐπωνυμίας καὶ τῶν ἐν αὐτοίς εὑρισκομένων (la) De fluviorum et montium nominibus et de iis quae in iis inveniuntur  | |
|---|---|
| Tipus | obra literària |
| Autor | Pseudo Plutarc |
| Llengua | grec antic |
| Sèrie | |
| Part de | Escrits d'ètica pràctica |
Plutarchi Chaeronensis quae extant opera (en)  | |
De Fluviis («Sobre els rius») o també Dē fluviōrum et montium nōminibus et dē iīs quae in illīs inveniuntur («sobre els noms dels rius i les muntanyes i les coses que s'hi troben») és un llibre atribuït a l'antiguitat a Plutarc que s'havia inclòs a la seva obra Moralia, i després es va veure que en realitat era del Pseudo Plutarc. Va ser escrit durant el segle ii. Tracta sobre vint-i-cinc rius de Grècia, Àsia Menor, Índia, Gàl·lia, Egipte, Escítia i Armènia. Els capítols s'inicien gairebé tots amb un mite sobre el riu, donen informació sobre la flora i els minerals locals i acaben explicant detalls sobre alguna muntanya propera.[1] Els estudiosos actuals classifiquen aquesta obra dins de la paradoxografia,[a]
L'obra
Aquesta obra de Pseudo Plutarc explica que 22 dels 25 rius dels que parla van prendre el nom de persones que s'hi van suïcidar. Sis dels rius van ser rebatejats dues vegades, a causa dels suïcidis que hi van tenir lloc. També algunes de les muntanyes que descriu van rebre els seus noms de suïcides.
La majoria de les plantes i pedres que descriu tenen qualitats místiques i màgiques, des de l'expulsió d'esperits i déus hostils fins a provocar i curar la bogeria, o posar en evidència els mentiders i els lladres.
El llibre cita diverses fonts, com ara el Tractat dels rius d'Aquelau, el Segon Llibre dels rius de Sòstrat de Fanagòria, el Tercer Llibre de les muntanyes de Dercil, el Tercer Llibre de les plantes de Ctesifont i la Història de Beòcia de Leont de Bizanci.
El llibre es considera una obra pseudoepigràfica, és a dir, s'atribueix a algú que no n'era l'autor real,[3] en aquest cas, Plutarc. Només es conserva un text còdex Palatinus gr. Heidelbergensis 398 del segle ix, que incorpora una nota marginal que diu: «Això és pseudoepigràfic, ja que el nivell intel·lectual i la dicció estan lluny del geni de Plutarc. A menys que sigui algun altre Plutarc».[4]
Llista dels rius descrits[5]
- Hidaspes a l'Índia
- Ismenos
- Hebros, a Beòcia
- Ganges, a l'Índia
- Fasis, a Escítia
- Arar, a la Gàl·lia
- Pactol, a Lidia
- Licormas, a Etòlia
- Meandre, a Turquia
- Màrsias, a Frígia
- Estrímon, a Tràcia
- Sangari, a Frígia
- Escamandre, a la Tròada
- Tànais, a Escítia
- Termodont, a Escítia
- Nil, a Egipte
- Eurotes, a Lacònia
- Ínac, a Argos
- Alfeu, a Arcàdia
- Eufrates, a Partia
- Caïc, a Mísia
- Aqueloos, a Etòlia
- Araxes, a Armènia
- Tigris, a Armènia
- Indus, a l'Índia
Notes
Referències
- ↑ Calderon Dorda, Esteban (et al.) (eds.). Fiumi e monti. Nàpols: M. D'Auria, 2003, p. 30-44. ISBN 9788870922240.
- ↑ Gómez Espelosín, F. Javier. Paradoxógrafios griegos: rarezas y maravillas. Madrid: Gredos, 1996, p. 7. ISBN 842491807X.
- ↑ «Pseudoepígraf». GEC. [Consulta: 15 agost 2026].
- ↑ «Cod. Pal. graec. 398». Manuscrit col·lectiu (Sammelhandschrift ). Universitätsbibliothek Heidelberg. [Consulta: 15 agost 2026].
- ↑ Pseudo Plutarc. «Hydaspes, etc I- XXV». De fluviis. [Consulta: 15 agost 2026].