Paradoxografia

La paradoxografia és un gènere literari que va néixer a principis de l'època hel·lenística, i que relata els esdeveniments i els fenòmens extraordinaris i paradoxals. Acostumen a estar recollits en antologies i compilacions.^[1]

Nascuda com a subgènere de la historiografia, va tenir un èxit considerable a l'època hel·lenística, aprofitant l'interès popular pels costums i tradicions exòtiques i extravagants, i pels esdeveniments naturals extraordinaris o fabulosos. Una característica comuna de la temàtica és la improbabilitat i l'absurditat d'aquests mirabilia o coses admirables. Amb les conquestes d'Alexandre el Gran es van conèixer nous territoris fins llavors desconeguts, i els descobriments de fenòmens naturals ignorats sobre rius, fonts, llacs i muntanyes, pedres diverses, animals i plantes van interessar ràpidament als habitants del món hel·lènic. Els pobles misteriosos dels nous territoris també es prestaven a recopilacions fantàstiques i imaginatives.^[1]

Els temes més tractats eren els costums dels pobles bàrbars o exòtics, i els hàbits dels animals inusuals i llegendaris. Aquest gènere s'associa normalment amb la recopilació d'anècdotes extraordinàries i sovint improbables. La paradoxografia també incideix en altres àrees de la literatura grega, i s'acostumen a trobar relats paradoxogràfics incloses en obres de naturalesa històrica, etiològica i mitològica.^[1]

Anton Westermann dona al llibre on analitza i enumera els paradoxògrafs grecs, una llista d'autors d'aquest gènere:^[2]

• Agatàrquides
• Alexandre Mindi
• Antígon de Carist
• Arquelau de Quersonès
• Arístocles de Messana^[3]
• Bolos de Mendes
• Damasci
• Diòfanes de Nicea^[4]
• Filó Heracliotes
• Filostèfan
• Isígon de Nicea
• Lisímac d'Alexandria
• Mònim de Siracusa
• Mirsil
• Nicolau Damascè
• Nimfodor de Siracusa
• Protàgoras Periergeta.^[5]
• Sotió d'Alexandria

Entre els paradoxògrafs grecs més coneguts, hi ha Palèfat (Històries increïbles, en grec Περὶ ἀπίστων), Antígon de Carist (Recull d'Històries Increïbles ἱστοριῶν παραδόξων συναγωγὴ, Historiae Mirabiles)), Mirsil de Metimna (al segle iii aC) i, sobretot, Cal·límac amb la seva obra Παραδοξογραφία, «Textos sobre coses meravelloses» recollides de tot el món i ordenades per localitats. Durant l'Imperi, destaca Claudi Elià, amb obres no estrictament paradoxals, com ara «Sobre la natura dels animals» (Περὶ ζῴων ἰδιότητος De natura animalium) i «Història vària» (Ποικίλη ἱστορία Varia historia), Apol·loni el Paradoxògraf, i, durant la Dinastia antonina, Ptolemeu Quennos (περὶ παραδόξου ἱστορίας 'Sobre les històries paradòxiques') i Flegont (Περὶ θαυμασίων 'Sobre les coses admirables').

Entre els romans, Aulus Gel·li a Les nits àtiques^[6] i Plini el Vell, a la Naturalis Historia,^[6] van proposar com a certes moltes llegendes paradoxals, en un context pseudocientífic.