Destructor Mitragliere

En proclamar-se l'armistici el 8 de setembre, el vaixell es trobava a la base de La Spezia, des d'on, sota el comandament del capità de navili Giuseppe Marini, va salpar a les 03:00 del matí del 9 de setembre^[11][12][13] amb la resta d'unitats presents a la base, per complir amb les clàusules relatives a la flota, que preveien el trasllat immediat dels vaixells italians a llocs que serien designats pel comandant en cap aliat, on els vaixells italians romandrien esperant per conèixer el seu destí.

La formació naval va salpar cap a l'illa de La Maddalena, on tot estava a punt per a l'amarratge dels vaixells i on hi serien el rei Vittorio Emanuele III i el govern, amb els cuirassats Roma amb la bandera de l'almirall Bergamini, Vittorio Veneto i Italia que constituïen la IX Divisió , amb els creuers Montecuccoli, Eugenio di Savoia i Attilio Regolo, que en aquell moment constituïen la VII Divisió, els destructors Fuciliere, Carabiniere i Velite que amb el Mitragliere constituïen la XII Esquadró , els destructors Legionario, Oriani, Artigliere i Grecale de la XIV Esquadró i un esquadró de torpedineres format per la Pegaso, l'Orsa, l'Orione, l'Ardimentoso i la Impetuoso, vaixell insígnia de l'esquadró. El creuer Attilio Regolo també va servir com a vaixell comandament del grup de destructors, amb la bandera del capità de navili Franco Garofalo, qui però, a causa d'un retard en la preparació del Regolio, va ser autoritzat per Bergamini a embarcar-se a l'Italia.

Unes tres hores després de sortir, la formació es va reincorporar al grup naval de Gènova, format per les unitats de la VIII Divisió , que comprenia el Garibaldi, Duca d'Aosta i Duca degli Abruzzi, el vaixell insígnia de l'almirall Luigi Biancheri, precedit per la torpedinera Libra, comandat pel capità de corbeta Nicola Riccardi. Després de la reunificació de les dues formacions navals, per aconseguir l'homogeneïtat en les característiques dels creuers, el Duca d'Aosta va passar de la VIII a la VII Divisió, substituint l'Attilio Regolo , que va ser transferit a la VIII Divisió.

La formació naval, passant entre Imperia i el cap Cors, es va dirigir cap al sud, mantenint-se a uns vint quilòmetres de la costa occidental de Còrsega, després les unitats es van dirigir cap a l'est, en direcció a l'estret de Bonifacio. Durant la navegació, hi va haver tres avisos d'atac aeri, moment en què els vaixells van començar a fer zigzagueig. A la desembocadura de l'estret de Bonifacio, prop del Cap Testa, la flota va formar una línia, amb els sis torpediners al capdavant, després els sis creuers, seguits pels tres cuirassats, i finalment els vuit destructors.

Tot i que l'almirall Bergamini havia sol·licitat una escorta aèria, gairebé tots els esquadrons de caça de Sardenya i Còrsega anaven de camí a Roma, i només quatre Macchi M.C.202 van enlairar-se de Vena Fiorita, un aeròdrom militar ara en desús prop d'Òlbia,^[14] per a l'escorta, però com que no s'indicava que la flota navegava cap a l'oest i no cap a l'est de Còrsega, la van buscar sense èxit durant més d'una hora.^[15] Entre les 14:30 i les 14:45, quan la flota estava a punt d'arribar al punt més estret de l'estret de Bonifacio, l'almirall Bergamini va rebre un missatge de Supermarina que indicava que La Maddalena havia estat ocupada pels alemanys i se li va ordenar que canviés de rumb i es dirigís cap a Bona, a Algèria.^[16] Bergamini va ordenar un gir immediat de 180° i, després que la maniobra es fes a gran velocitat, es va descobrir que la línia d'ordre de batalla era exactament la contrària a l'anterior, amb els destructors al capdavant i les torpedineres a la cua.

Durant el dia, avions alemanys havien dut a terme un atac sense èxit contra la formació italiana, amb un atac de bombardeig en picat, i un avió de reconeixement Ju-88 ja havia albirat la flota cap a les 10:50 i havia informat que es dirigia cap a l'Asinara.

A les 15:15 del 9 de setembre, però, la formació va ser atacada per bombarders alemanys Dornier Do 217: primer el cuirassat Italia va ser lleugerament danyat per una bomba que va caure prop del buc, després, a les 15:42, el cuirassat Roma va ser impactat per una bomba coet que, havent perforat totes les cobertes, va explotar sota la quilla causant greus danys, com ara un forat al buc, danys als canons antiaeris i una sala de màquines fora de servei (amb una reducció de velocitat a 16 nusos); deu minuts més tard, el mateix vaixell va ser impactat per una segona bomba en correspondència amb un dipòsit de municions: devastat per una explosió colossal, el Roma va bolcar i es va enfonsar, trencant-se en dos, en 19 minuts, emportant-se amb ell 1393 homes.^[17] Sense esperar ordres, el Mitragliere i el Carabiniere van invertir immediatament el rumb per recuperar els supervivents, seguits del Regolo i el Fuciliere. Aquestes unitats van ser seguides per aquestes unitats. S'hi van afegir les torpedineres Pegaso , Orsa i Impetuoso. Per al rescat. Dels nàufrags, totes les ordres es van emetre pocs minuts abans de l'enfonsament del cuirassat Roma i a les 16:07 es van destacar dos grups navals per al rescat: un format pel creuer Attilio Regolo i tres unitats del XII Esquadró de Destructors: Mitragliere,)^[18] Carabiniere i Fuciliere; l'altre incloïa tres torpedineres: Pegaso, Impetuoso i Orsa. El primer grup va ser posat sota el comandament del capità de vaixell Giuseppe Marini, mentre que l'esquadró de torpedineres estava comandat pel capità de fragata Riccardo Imperiali di Francavilla, comandant de la Pegaso.^[19] Fins a 1352 mariners del Roma van perdre la vida.^[20] I Els nàufrags, recuperats per les unitats navals enviades al seu rescat, van ser 622, dels quals 503 van ser salvats pels tres destructors, 17 per l'Attilio Regolo i 102 per les tres torpedineres Orsa, Pegaso i Impetuoso.

L'almirall Oliva, el més veterà dels almiralls de la formació i comandant de la VII Divisió amb la bandera a l'Eugenio di Savoia , va prendre el comandament de la flota després de l'enfonsament del cuirassat Roma.^[20][21] Mentre els set vaixells s'havien aturat per recuperar els morts i ferits del vaixell insígnia, la resta de l'esquadró va continuar navegant cap a Bona, on esperaven mar endins vaixells anglesos, que van escortar les unitats italianes cap a Malta, la destinació escollida pels aliats, on la formació s'hauria unit al grup procedent de Tàrent liderat per l'almirall Da Zara.

El rescat dels nàufrags va acabar poc abans de les 18:00.^[22] Giuseppe Marini, comandant del Mitragliere, cap d'esquadró del XII esquadró , tenint en compte els nombrosos ferits greus a bord, havent perdut el contacte amb la formació sota el comandament de l'almirall Oliva, que no va respondre als seus missatges, va demanar al Regolo , vaixell comandament del grup de destructors, autorització per dirigir-se a gran velocitat cap a Livorno, però va ser informat pel comandant del Regolo, el capità de fragata Marco Notarbartolo di Sciara, que el comandant del grup de destructors, el capità de vaixell Franco Garofalo, no era a bord, ja que havia estat autoritzat per Bergamini a embarcar-se al cuirassat Italia, a causa d'un petit retard en la preparació del Regolo^[23] però la seva bandera havia romàs al Regolo i en aquell moment el comandant superior al mar del grup de set vaixells, com a oficial de més alt rang, era el mateix Marini,^[17] que de sobte es va trobar havent de prendre algunes decisions, mancant de la informació necessària per a aquest propòsit.^[24]

El grup es va trobar incapaç de contactar amb la formació sota el comandament de l'almirall Oliva i amb Supermarina, sense rebre cap resposta als missatges; a més, la intercepció d'alguns missatges de Supermarina va demostrar la impossibilitat de tornar als ports italians per desembarcar els ferits que necessitaven urgentment atenció hospitalària i, per aquest motiu, en aquell moment era necessari arribar a les costes neutrals més properes per desembarcar els ferits que no podien ser tractats a bord a causa de la gravetat del seu estat i, a més, els vaixells ara tenien una autonomia reduïda a causa de la reducció del subministrament de combustible.^[17]

Marini va donar llibertat de maniobra a les torpedineres sota el comandament del capità de fragata Riccardo Imperiali, comandant del Pegaso, assumint el comandament de la resta de la formació composta per Regolo i els tres destructors.^[25] Marini va decidir dirigir la seva formació cap a les illes Balears, considerant que Espanya era neutral, esperant que permetria el desembarcament dels ferits i proporcionaria els subministraments necessaris de combustible i aigua potable, sense procedir a l'internament dels vaixells; les Balears també tenien l'avantatge d'estar situades centralment respecte a qualsevol moviment posterior cap a Itàlia, Toló o el nord d'Àfrica .

Les tres torpedineres sota el comandament del capità de fragata Imperiali al llarg de la ruta van ser atacades repetidament per avions alemanys, i havent perdut tot contacte amb els altres vaixells, aquest grup també va decidir dirigir-se independentment cap a les Balears, arribant el matí del 10 de setembre a la badia de Pollença, a l'illa de Mallorca.

A les 7:10 del 10 de setembre, Marini va enviar un missatge a la VII Divisió de Creuers en què informava que salparia cap a Maó, a l'illa de Menorca, on les altres unitats van arribar a les 08:30^[26] desembarcant els nàufrags del Roma.^[27]

L'11 de setembre, el Mitragliere, el Fuciliere, el Carabiniere i el Regolo van ser internats al port de Maó, on van romandre fins al 21 de gener de 1945, quan van poder tornar a Itàlia i l'Orsa va patir una sort similar , mentre que el Pegaso i l'Impetuoso van preferir enfonsar-se.^[8][28]

Un cop acabada la guerra, el tractat de pau va preveure l'assignació del Mitragliere a França com a compensació pels danys de guerra

El 15 de juliol de 1948, el Mitragliere va ser cedit amb les inicials M2^[29] a la Marine Nationale,^[8] on va ser rebatejat com a Jurien de la Graviere.^[8] Desmantelat el 1956, va ser enviat a desballestament.^[8]