Destructor Velite

Infotaula de vaixellDestructor Velite
Noms
RN Velite

Duperré
Modifica el valor a Wikidata
Epònimvèlit i Guy-Victor Duperré Modifica el valor a Wikidata
DrassanaOdero-Terni-Orlando (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
País de registre
   Regne d'Itàlia
   França Modifica el valor a Wikidata
Historial
Col·locació de quilla
19 abril 1941
Avarament
31 agost 1941
Assignació
31 agost 1942 Modifica el valor a Wikidata
Operador/s
   Regia Marina
   Marina de França Modifica el valor a Wikidata
Destítransferit a la Marina francesa com a reparació de guerra el 1948[1]
Característiques tècniques
Tipusdestructor Modifica el valor a Wikidata
Classedestructor classe Soldati Modifica el valor a Wikidata
DesplaçamentStandard: 1850 tones
Càrrega normal: 2.140 tones
Càrrega plena: 2.580 tones
Eslora106,7 m Modifica el valor a Wikidata
Mànega10,2 m Modifica el valor a Wikidata
Calat4,35 m Modifica el valor a Wikidata
Propulsió
3 calderes Yarrow
2 turbines de vapor
2 hèlices
Potència44.000 CV Modifica el valor a Wikidata
Velocitat37 kn Modifica el valor a Wikidata
Autonomia2200 mn a 20 kn Modifica el valor a Wikidata
Tripulació13 oficials, 202 sotsoficials i mariners
Característiques militars
Armament

El Velite va ser un dels dinou destructors de la classe Soldati construïts per a la Regia Marina a finals dels anys 30 i principis dels 40. Completat a mitjans de 1942, va formar part del segon lot de set vaixells.

Disseny i descripció

Els destructors de classe Soldati eren versions lleugerament millorades de la classe Oriani anterior.[2] Tenien una longitud entre perpendiculars de 101,6 metres[3] i una longitud total de 106,7 metres. Els vaixells tenien una mànega de 10,15 metres i un calat mitjà de 3,15 metres i 4,3 metres amb càrrega profunda.[4] El Soldatis desplaçaven 1.830–1.850 tones mètriques (1.800–1.820 tones llargues) amb càrrega normal, i 2.450–2.550 tones mètriques (2.410–2.510 tones llargues) amb càrrega profund.[5] El seu complement durant la guerra era de 13 oficials, 202 sotsoficials i mariners.[3]

El Velite estava accionat per dues turbines de vapor d'engranatge Parsons, cadascuna impulsava un eix d'hèlix utilitzant vapor subministrat per tres calderes Yarrow.[3] Dissenyats per a una potència màxima de 44.000 cavalls de potència (33.000 kW) i una velocitat de 33 nusos (59-61 km/h; 39-40 mph) en servei, els vaixells de la classe Soldati van assolir velocitats de 34-36 nusos (63–67 km/h; 39–41 mph) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera. Portaven prou fuel oil per donar-los una autonomia de 2.500 milles nàutiques (4.600 km; 2.900 milles) a una velocitat de 14 nusos (26 km/h; 16 mph) i 885 nmi (1.639 km; 1.018 milles) a una velocitat de 34 nusos (63 km/h; 39 mph).[5]

La bateria principal del Velite constava de quatre canons de 120 mil·límetres de calibre 50 en dues torretes de dos canons, una a davant i a darrere de la superestructura, i el cinquè canó (de bengales) estava muntat sobre una estructura al mig del vaixell.[6] La defensa antiaèria (AA) del Soldatis era proporcionada per vuit canons Breda Model 1935 de 20 mil·límetres.[5] Els vaixells estaven equipats amb sis tubs de torpedes de 533 mil·límetres en dos muntatges triples al mig del vaixell. Tot i que no tenien un sistema de sonar per a tasques antisubmarines, estaven equipats amb un parell de llançadors de càrrega de profunditat. Els vaixells podien portar 48 mines.[3]

Història

Un cop operatiu, el Velite va ser assignat a missions d'escorta a les rutes cap a Líbia i Tunísia.

El 4 de novembre de 1942 va salpar de Nàpols per escortar fins a Trípoli –juntament amb els destructors Maestrale, Grecale, Oriani, Gioberti i les torpedineres Clio i Animoso, els vaixells a motor Giulia i Chisone i el vapor Veloce : malgrat els continus atacs aeris, el comboi va ser un dels últims a poder arribar il·lès a Líbia.[7]

El 21 de novembre va escortar els grans i moderns vaixells a motor Monginevro i Sestriere des de Bizerta fins a Nàpols juntament amb els bessons Legionario i Bombardiere , però a les 15.04 del 21 de novembre, a unes 18 milles al sud-oest d'Ischia, en la posició 40°30' N i 13°33' E, va ser impactada i immobilitzada per un torpede llançat pel submarí HMS Splendid: amb la popa destruïda, el Velite va ser remolcat fins a Nàpols pel Bombardiere.[8][9]

La nau va passar diversos mesos en construcció, durant els quals la popa va ser substituïda per la del seu vaixell germà Carrista , en construcció.[10] També estava equipat amb un radar EC3/ter "Gufo".[11]

Després de la proclamació de l'armistici, el vaixell va partir de La Spezia amb la resta de la flota naval (cuirassats Itàlia, Vittorio Veneto i Roma, creuers lleugers Giuseppe Garibaldi, Attilio Regolo, Duca degli Abruzzi, Eugenio di Savoia, Duca d'Aosta, Montecuccoli, destructors Artigliere, Fuciliere, Mitragliere, Carabiniere, Legionario, Grecale, Oriani) lliurant-se als Aliats a Malta, on va arribar l'11 de setembre, amarrant a Marsa Scirocco.[10][12][13] El 12 de setembre va reposar a La Valletta i el 14 de setembre va abandonar l'illa, juntament amb part de l'esquadra ( Itàlia , Vittorio Veneto , Eugenio di Savoia , Duca d'Aosta , Montecuccoli , Cadorna , Da Recco , Artigliere , Grecale ) i es va traslladar a Alexandria, Egipte , on va arribar el 16.[14][15]

El 26 de setembre de 1943 va salpar de Tàrent juntament amb el seu vaixell bessó, l'Artigliere , i, després de fer escala a Alexandria, Egipte , va transportar municions destinades a la guarnició de l'illa a l'illa de Leros (sota setge alemany).[15]

Comandants
  • Capitano di fregata Ernesto De Pellegrini Dai Coi (31 d'agost de 1942 - maig de 1943)
  • Capitano di vascello Ernesto Forza (15 de juliol de 1943 - agost de 1943)
  • Capitano di fregata Antonio Raffai (agost de 1943 - desembre de 1944)

La cessió a França

Després de la guerra, el tractat de pau va preveure la seva cessió a França com a reparació pels danys de guerra.[10] El 24 de juliol de 1947, el Velite va ser cedit a la Marine Nationale, amb les inicials V3[16] Després d'unir-se a la Marina Francesa, va ser rebatejat com a Duperre.[10] Desmantellat el 1961,[10] va ser enviat al desballestament.

Referències

  1. ↑ Dades preses de , Arxivat 2020-06-21 a Wayback Machine. i
  2. ↑ Brescia, p. 127
  3. 1 2 3 4 Roberts, p. 300
  4. ↑ Whitley, p. 169
  5. 1 2 3 Brescia, p. 128
  6. ↑ Fraccaroli, p. 55
  7. ↑ Giorgio Giorgerini, La guerra italiana sul mare. La marina tra vittoria e sconfitta 1940-1943, p. 532
  8. ↑ Giorgio Giorgerini, La guerra italiana sul mare. La marina tra vittoria e sconfitta 1940-1943, p. 542
  9. ↑ «Allied Warships of WWII - Submarine HMS Splendid - uboat.net».
  10. 1 2 3 4 5 «Trentoincina». Arxivat de l'original el 2020-06-21. [Consulta: 13 maig 2026].
  11. ↑ «Ct classe Soldati», 18-02-2012.
  12. ↑ Enzo Biagi, La seconda guerra mondiale – parlano i protagonisti, fasc. 9 – L'Italia si arrende
  13. ↑ J. Caruana su Storia Militare n. 204 – settembre 2010, pp. da 48 a 52
  14. ↑ J. Caruana su Storia Militare n. 204 – settembre 2010, p. 52-53
  15. 1 2 «Levant, Admiralty War Diary 1943, including British Aegean Campaign», 1º gennaio 2011. [Consulta: 28 gener 2011].
  16. ↑ Els vaixells que Itàlia havia de lliurar en virtut del tractat de pau abans del seu lliurament s'identificaven amb un codi alfanumèric.
    Els vaixells destinats a la Unió Soviètica s'identificaven amb dos dígits decimals precedits per la lletra «Z»: Cesare Z 11, Artigliere Z 12, Marea Z 13, Nichelio Z 14, Duca d'Aosta Z 15, Animoso Z 16, Fortunale Z 17, Colombo Z 18, Ardimentoso Z 19, Fuciliere Z 20; els vaixells lliurats a França s'identificaven amb la lletra inicial del nom seguida d'un número: Eritrea E1, Oriani O3, Regolo R4, Scipione Africano S7; per als vaixells lliurats a Iugoslàvia i Grècia , el codi numèric anava precedit de les lletres «Y» i «G» respectivament: l' Eugenio di Savoia, poc abans del seu lliurament a Grècia, tenia el codi G2. Els Estats Units i la Gran Bretanya van renunciar a la quota total de vaixells que se'ls havia assignat, però van exigir la seva demolició. Vegeu Bagnasco, Erminio «La Marina Italiana. Quarant'anni in 250 immagini (1946-1987)». supplemento "Rivista Marittima", 1988. ISSN: 0035-6984.

Bibliografia

  • Brescia, Maurizio. Mussolini's Navy: A Reference Guide to the Regina Marina 1930–45. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2012. ISBN 978-1-59114-544-8. 
  • Dodson, Aidan; Cant, Serena. Spoils of War: The Fate of Enemy Fleets after Two World Wars. Barnsley, UK: Seaforth Publishing, 2020. ISBN 978-1-5267-4198-1. 
  • Fraccaroli, Aldo. Italian Warships of World War II. Shepperton, UK: Ian Allan, 1968. ISBN 0-7110-0002-6. 
  • Roberts, John. «Italy». A: Chesneau, Roger. Conway's All the World's Fighting Ships 1922–1946. New York: Mayflower Books, 1980, p. 280–317. ISBN 0-8317-0303-2. 
  • Rohwer, Jürgen. Chronology of the War at Sea 1939–1945: The Naval History of World War Two. Third Revised. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2005. ISBN 1-59114-119-2. 
  • Smigielski, Adam. «Italy». A: Chumbley, Stephen. Conway's All the World's Fighting Ships 1947-1995. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 1995, p. 195–218. ISBN 1-55750-132-7. 
  • Whitley, M. J.. Destroyers of World War 2: An International Encyclopedia. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 1988. ISBN 1-85409-521-8. 
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.