Dones a l'Iran

Les dones a l'Iran han estat històricament subjectes a un sistema de lleis i pràctiques socials que han limitat els seus drets i llibertats en diversos àmbits. Des de la Revolució Islàmica de 1979, el règim de la República Islàmica ha imposat una sèrie de lleis que regulen la seva vestimenta, conducta i llibertats individuals, com la llei que obliga a portar el vel o hijab en públic.[1] Aquestes lleis han estat objecte de resistència per part de moltes dones a l'Iran, que han lluitat per aconseguir una major igualtat i llibertat. Figures com Shirin Ebadi, Premi Nobel de la Pau 2003, han estat claus per denunciar aquestes injustícies i per promoure la lluita pels drets de les dones en un país marcat per la interpretació inflexible i conservadora de l'Islam.[2]

Lluites contra l'obligatorietat del vel

Una de les formes més visibles de protesta és la lluita contra l'obligatorietat del vel. Al llarg dels anys, moltes dones a l'Iran han desafiat aquesta norma, utilitzant la desobediència civil com a eina per expressar el seu desacord amb les lleis discriminatòries. Aquest desafiament ha estat especialment intensificat a principis dels anys vint del segle xxi, amb l'aparició de moviments de protesta com el que va començar després de la mort de Jina Mahsa Amini el 2022, a mans de la policia de la moral.[3] La seva mort, després de ser arrestada per no portar el hijab segons els estàndards governamentals, va generar una onada de protestes massives a tot el país, amb un fort lideratge femení en la lluita per la igualtat de drets i per la llibertat personal. Aquest moviment ha estat un dels majors desafiaments al règim teocràtic instaurat el 1979.[4]

Aquestes protestes, conegudes com el moviment Dona, Vida, Llibertat, han estat un dels majors desafiaments al règim. Les dones a l'Iran han liderat accions simbòliques i reivindicatives, que inclouen el retirament públic del vel, l'exhibició de cabells lliures i altres formes de desafiament contra les lleis que imposen la castedat i el control sobre el cos femení. Aquest moviment ha estat un clar senyal de la persistència i la resistència de les dones iranianes davant d'un sistema que busca controlar la seva autonomia.[5] Aquestes lluites s'enfronten sovint a l'oposició dels sectors més conservadors i extremistes, que acusen les activistes de ser "enemigues de l'Islam" o d’"heretgia".[2]

La discriminació legal i les desigualtats socials que pateixen les dones a l'Iran van molt més enllà de l'obligatorietat del hijab. Després de la Revolució Islàmica de 1979, les lleis iranianes van institucionalitzar una discriminació que impacta profundament les seves vides. Segons aquestes normatives, el testimoni d'una dona té un valor legal equivalent a la meitat del d'un home, i els seus drets hereditaris també són significativament inferiors. Aquestes desigualtats es fan igualment paleses en molts altres àmbits: tot i que les dones constitueixen el 63% de la població universitària, la seva taxa d'atur triplica la dels homes, evidenciant que el talent femení continua sent exclòs i menystingut en el món laboral.[2] Aquestes lleis perpetuen la creença que les dones no són capaços de prendre decisions racionals sobre les seves pròpies vides i les seves famílies.[6]

Tot i que les dones a l'Iran han aconseguit algunes millores en els seus drets, com ara l'accés a l'educació i a certs sectors laborals, continuen lluitant contra un sistema de lleis que continua establert per mantenir el seu sotmetiment.[7] Gràcies a la pressió de la societat civil i de les activistes, s'han aconseguit alguns avenços. La prohibició que una dona fos jutgessa va ser revocada. També es va reformar una llei que obligava els fills a abandonar la mare després del divorci per anar a viure amb el pare.[2]

El règim iranià, però, va intensificar el control sobre les dones amb la creació de noves unitats de policia moral formades per agents de paisà, que supervisen el compliment de l'estricte codi islàmic en la indumentària i el comportament. Aquestes forces no fan detencions directes, sinó que recopilen informació sobre presumptes infraccions per informar les autoritats, dificultant que les dones puguin esquivar la repressió. Les mesures, que van generar crítiques dins i fora del país, reflectien la tensió entre sectors conservadors i defensors de les llibertats, i responien a la por de les elits reaccionàries a perdre poder en un context de canvis socials.[8]

Les dones a l'Iran s'enfronten a un clima de por generat per les accions repressives del govern, com es va evidenciar en els atacs a les escoles, on moltes alumnes van ser enverinades després de les protestes. Aquests actes de càstig col·lectiu, tot i que no se sap amb certesa qui els va dur a terme, van crear un ambient de temor generalitzat, especialment entre les noies joves, que no només temen la repressió política, sinó també la violència a les seves institucions educatives.[6]

Perspectiva feminista interseccional

Un aspecte fonamental en l'anàlisi de l'opressió de les dones a l'Iran és la perspectiva feminista interseccional, que revela que les experiències de discriminació són diverses i varien segons factors com el gènere, l'ètnia, la classe social i la religió. Per exemple, les dones azerbaidjaneses, que parlen una llengua diferent del persa, enfronten dificultats addicionals per accedir a la justícia i als serveis socials. La seva situació es complica per les barreres lingüístiques i culturals, que no només dificulten la seva integració al sistema legal, sinó que també les exposen a una doble opressió: la de gènere i la discriminació ètnica. En un context en què el persa és la llengua oficial, aquestes dones pateixen una marginació extra, ja que el sistema legal no facilita l'accés a la defensa dels seus drets ni una comunicació efectiva. Així, la necessitat de comunicar-se en una llengua estranya les posa en una situació de vulnerabilitat encara més gran.[6]

Persèpolis de Marjane Satrapi
Persèpolis de Marjane Satrapi

Les dones iranianes han tingut un paper fonamental en la cultura popular del país, destacant en el cinema, la literatura i l'activisme. A la literatura gràfica, Persèpolis de Marjane Satrapi tracta les dificultats de créixer en un Iran marcat per la Revolució i la repressió.[9] La seva adaptació cinematogràfica va obtenir un gran reconeixement internacional, tot i la controvèrsia sobre com l'adaptació de la novel·la abordava els temes relacionats amb el context polític i social del país.[10]

Després de Persépolis, Satrapi va continuar sent una veu rellevant, especialment amb la seva obra de 2024, Dona vida llibertat, una novel·la gràfica que il·lustra la lluita feminista i la resistència, i que explora la història contemporània de l'Iran a través d'una obra col·lectiva que ella mateixa va dirigir.[11]

Pel que fa al cinema, pel·lícules com Offside del director Jafar Panahi reflecteixen la resistència femenina, tot narrant la història d'una jove que es disfressa d'home per poder assistir a un partit de futbol, una activitat prohibida per a les dones a l'Iran. Tot i que la pel·lícula no es va distribuir al país, va rebre el premi del jurat al Festival de Berlín, destacant les lluites de les dones iranianes per la igualtat.[12] D'altres cineastes com Solmaz Gholami i Elika Abdollahi han donat a conèixer les realitats de les dones iranianes en curtmetratges com Seven minutes and thirty-one seconds (2021) i Pass (2022).[13][14]

El crit de les dones iranianes ha ressonat més enllà de les seves fronteres, utilitzant la música, la poesia i les arts visuals com a canals per visibilitzar les seves reivindicacions.[15] El documental Nosaltres, les dones iranianes, dirigit per Sabina Fedeli i Anna Migotto, recull els testimonis de les protestes per la mort de Mahsa Amini, posant de manifest la brutalitat policial i el paper de les dones exiliades en aquest context de resistència.[16]

D'altra banda, Spotify va llançar la llista Dones de l'Iran, amb cançons d'artistes com Shervin Hajipour i Sevdaliza, per donar visibilitat a la lluita de les dones iranianes.[17]

Dones a l'Imperi Aquemènida

Les dones aquemènides són aquelles que van viure a l’Imperi Aquemènida, actual zona de l'Iran, l'Iraq, el Turkmenistan, l'Afganistan, l'Uzbekistan, Turquia, Xipre, Síria, el Líban, Israel i Palestina i Egipte, entre els anys 550 aC i 330 aC, des del regnat de Cir el Gran a la zona, fins al regnat de Darios III, quan l’Imperi Aquemènida és absorbit per l’Imperi d’Alexandre Magne.

L’Imperi Aquemènida, durant la seva època de màxima esplendor, va ser una gran potència en el Mon Antic i un territori força pròsper, amb gran poder comercial i militar. Tot i que no es tenen moltes fonts provinents del mateix territori que parlin sobre la vida de les dones dins aquest, és probable que gaudissin de més drets o llibertats que les seves contemporànies originàries d’altres zones, com per exemple les dones gregues, les quals es trobaven força limitades en el seu dia a dia.

LA DISTORSIÓ DE LA VISIÓ GREGA

Gran part de la visió que es té de l’Imperi Aquemènida i el seu modus vivendi prové de fonts gregues i babilòniques, especialment de les descripcions fetes a la Història d’Heròdot i a la Ciropèdia de Xenofont, ja que les fonts originàries en molts casos són més aviat escasses, reduint-se més a material arqueològic, les Tauletes de Persèpolis i la iconografia que ha sobreviscut de l’època. Tot i que cal mencionar que és possible que aquesta manca de fonts per part dels aquemènides sigui deguda al fet que aquestes no hagin sobreviscut el pas del temps, no al fet que no hagin pas existit.

En el cas de la Història d’Heròdot, el tractat que ens parla més a fons de l’Imperi seria el llibre I, Clío, tot i que autors moderns estan d’acord que les descripcions fetes en aquest llibre poden ser en molts casos exagerades o poden donar una visió esbiaixada de la realitat, aquest podria ser el cas amb la descripció de la figura de la reina Atossa, a la qual se li atorga potser més influència en la política de Darios I de la que segurament va tindre en realitat.

Així doncs, cal no oblidar tampoc la visió que el poble grec tenia de la dona, els grecs creien que en política una dona no es podia veure involucrada si no era com a figura conspiradora, i aquest és precisament el paper que Heròdot dona a la figura de la reina Atossa en el seu relat. Tot i que ens pot ajudar a entendre una mica millor la figura reial femenina en Imperi Aquemènida, cal llegir aquestes fonts primàries amb una certa consideració.

D’altra banda, ha estat demostrat que la Ciropèdia consta de bastants errors en els seus relats històrics, així doncs, tot i ser rellevants, en ser les fonts més elaborades amb les que es conta per descriure l’Imperi Aquemènida, tampoc es poden prendre amb literalitat al 100%.

TIPUS DE DONES

Podem distingir diversos tipus de dones respecte als papers que tenien a la societat i el poder que tenien. Com a distinció principal farem les dones que formaven part de la reialesa i de la cort, i les dones que no formaven part d’aquest grup. Ambdues tenien diferents graus d’importància i funcions relatives a la seva posició social.

DONES DE LA REIALESA I LA CORT

Les dones de la cort persa eren identificades segons la seva relació amb el monarca. Tot i que la majoria d’elles tenen una manca força rellevant de representació en les fonts aquemènides que es conserven avui dia, sí que en podem trobar mencions d’autors grecs, i cal recordar que és possible que hi hagués més informació o representacions pròpies dels perses que s’hagin perdut en el temps.

Així doncs, segons la seva relació amb el rei, les dones de la cort persa es poden separar en 3 grans categories: “La dona del rei”, “Les filles del rei” i les concubines. Amb una breu menció a altres dones nobles, de les quals sembla haver-hi manca de representació, però que sabem en molts casos podien arribar a tindre força influència en la cort depenent del seu estatus, tot i que no tanta influència en afers polítics.

LA DONA DEL REI

Tot i que segons les fonts gregues es dona a entendre que la figura de la dona del rei, o la reina (el terme reina és utilitzat de forma molt escassa tant en el cas persa com en el grec), podria haver tingut un nivell d’influència política i presa de decisions força elevat per la seva època, és possible que la realitat de les reines aquemènides fos diferent de com la descriuen els grecs.

La figura de la “dona del rei”, sembla no estar definida per les relacions que una dona mantenia amb aquest, sinó per la descendència que li atorgava al monarca, així doncs, la dona del rei seria la persona que ha donat a llum al pròxim príncep persa i futur rei del Imperi Aquemènida, sent aquest últim un requisit indispensable. Finalment, tot sembla indicar que la dona del rei havia de ser d’origen persa per poder ser considerada com a tal i poder donar descendència legítima al tron, (o aquest era l’ideal aquemènida, ja que es té evidència que no en tots els casos es compleix aquesta norma).

No hi ha evidències clares que ens indiquin que la “dona del rei” fos un títol que s’utilitzés per descriure la reina aquemènida dins l’Imperi, ja que quan aquestes són mencionades, molts cops és amb diferents títols depenent del text o sinó directament per nom. Del que si es tenen més evidències és del fet que la reina en molts casos era propietària de diverses terres i palaus, possiblement alguns regalats pel mateix rei, i gestionats per la mateixa reina, amb diverses mencions en les tauletes de Persèpolis d’entregues de racions o pagaments fets al nom de diverses dones de la reialesa.

La menció d’una figura específica destaca dins les fonts gregues, especialment en Heròdot, i és la de la reina Atossa, esposa de Darios I, a la qual se li atribueix haver ajudat al seu marit en l’ascens al tron i a haver influenciat a aquest per entrar en guerra amb els grecs (Guerres Mèdiques). Tot i que sabem que la reina Atossa va ser una persona que realment va existir, ja que el seu nom surt mencionat a les Tauletes de Persèpolis, més enllà del que diuen les fonts gregues, no hi ha evidència que la seva influència política sobre el seu marit fos tan gran com diu Heròdot.

Una altra figura que es menciona en les històries de Xenofont és la de Parisatis, dona de Darios II, la qual sembla haver tingut alguna influència en les decisions preses dins l’Imperi, sent una persona de confiança per Darios II, el podria haver aconsellat en la presa de certes decisions, tot i que la decisió final hauria recaigut exclusivament sobre el monarca; fins i tot se li atorguen diverses execucions, de les quals sembla haver-hi més proves, ja que és mencionat per diversos autors.

Així doncs, sembla que la influència de les reines perses durant l’Imperi Aquemènida varia segons el cas, de totes maneres es pot afirmar que tot i que en general no comptaven amb molt poder quant a la presa de decisions polítiques, ja que aquest poder era exclusiu del rei, si podien arribar a tindre força influència dins la cort, sobretot en el repartiment de càstigs, sent capaces d’apel·lar les sentències, però la decisió final recauria sobre el monarca.

Les reines perses també tenien una presència notable en la vida del rei, fent els menjars amb ell i acompanyant-lo en viatges i fins i tot en campanyes militars. Es té també constància de la seva presència en esdeveniments religiosos i festivitats del poble.

També es parla en alguns casos dels ritus funeraris en el cas de la mort d’una reina, els quals duraven dies i contar d’una complexitat religiosa força rellevant, amb tot el poble sent partícip. Aquests tot i no ser atorgats tanta rellevància com els d’un monarca masculí, també eren unes celebracions importants, i a les reines també se’ls retia culta i se les honorava un cop difuntes.

LA FILLA DEL REI

Dins les fonts Babilònies i Perses, es veu també una distinció a l’hora de parlar en el terme “la filla del rei”, el qual sembla ser un càrrec distintiu dins les dones de la cort. Així doncs, es pot afirmar que clarament ser una filla del rei dins la cort persa atorgava un cert prestigi i alguns privilegis, així i tot, no es té gaire constància de la vida d’aquestes princeses perses més enllà d’alguna menció escassa en les Tauletes de Persèpolis, on s’indica l’entrega de racions a algunes “filles del rei”.

Així doncs, sembla que el rol de la princesa persa no agafa realment rellevància suficient dins la cort per ser esmenat fins al moment en què aquesta és donada en matrimoni. Com pot ser el cas de la reina Atossa o la reina Artistone les quals són conegudes per la seva relació amb els seus marits, però que abans de ser casades ja eren princeses aquemènides, filles d’un rei persa.

CONCUBINES

La història de les concubines de l’Imperi Aquemènida és una de força complicada, ja que cada autor antic en sembla tindre una idea diferent sobre la vida d’aquestes dones a la cort, les fonts perses són escasses i també ho és l’evidència arqueològica, tot i que si existeix evidència que indica la presència d’harems dins la cort persa. També hi ha força debat sobre l’extensió d’aquests harems, dels quals en molts casos s’exagera el nombre de participants.

Les concubines de l’Imperi Aquemènida semblen diferir de la reina pel seu origen. Segons l’ideal monàrquic, el rei havia de ser d’ascendència completament persa (tot i que en la realitat no sempre era el cas), així doncs, tot i que les concubines de la cort persa en alguns casos són d’ascendència noble, el distintiu que les impediria accedir al títol de reina seria tindre un origen estranger, o per les que no eren d’ascendència noble, tenir un estatus social més baix.

Aquest ideal es pot també deduir de la història de la filla del rei egipci Amosis II, el qual en ser reclamada la seva filla per matrimoni amb el rei persa Cambises II, va enviar en el seu lloc una filla del seu predecessor, el faraó Apries, tement que la seva filla fos destinada a ser concubina del rei persa. El fet que Amosis II tingués aquesta por tot i que la seva filla era d’ascendència reial ens podria ser un petit confirmant de la teoria que per ser reina persa, cal ser d’origen persa.

Pel que fa a la seva presència dins la cort, formaven part d’alguns banquets reials i segons algunes fonts acompanyaven el rei en les seves caceres, també hi ha mencions d’algun cas en què alguna concubina acompanya el rei en les seves campanyes militars. També participaven en esdeveniments públics i religiosos, sempre en un grau de rellevància menor al de la reina.

Així doncs, la naturalesa de l’harem reial aquemènida, tot i disposar d'alguna representació, encara és tot un misteri i sembla haver estat una estructura més complexa del que ens ha quedat constància.

DONES CASADES

El matrimoni formava una part important a la societat aquemènida. Depenent de l’estatus social de les persones participant en el matrimoni, aquest podia canviar la seva funció, però en tots els casos aquesta era una institució patriarcal on la dona jugava un paper secundari davant a l’home.

En el cas dels matrimonis reials, aquests complien diverses funcions, com per exemple es donaven casaments per assegurar tractats de pau o aliances, o també podien donar legitimitat a nous governants. Cal dir, que les dones es veien en aquest context com a moneda de canvi o com a eina política, servint els interessos de les famílies de les quals provenien, i per tant servint els interessos dels homes que les controlaven.

Com a aspecte important cal remarcar que en certa manera es produïen matrimonis intrafamiliars, tot i que no eren la majoria i no eren vistos amb mals ulls davant de la societat del moment. Alguns exemples serien el de Dari III que es va casar amb la seva germana (Plut., Alex. 30.3) o incomptables governants que es van casar amb filles, nebodes, cosines o altres membres de la seva família. També cal dir que aquest aspecte ha estat molt criticat pels autors grecs contemporanis. En una font citada es parla del fet que el motiu pel qual es produïen els matrimonis és perquè hi havien herències matrilineals, i per tal d’evitar pagar els dots i mantenir la riquesa a la família aquesta era una de les maneres d’aconseguir-ho.

Una característica important del matrimoni és que els homes podien tenir diverses esposes, com s’ha descrit en l’apartat anterior amb les concubines. També cal destacar que això no només era cert a la cort, però trobem més registres perquè en aquest àmbit és on es prenien més.

Respecte als drets de la dona al matrimoni, aquests no eren limitats, almenys en els registres que tenim, ja que podem trobar nombrosos exemples de dones no només exercint el seu poder a la cort un cop ja casades, com per exemple les dones dels reis, com també dones que tenien dret a la propietat. Aquest aspecte dels drets i poder de les dones al matrimoni va ser molt criticat pels autors grecs contemporanis, ja que a la societat grega les dones no tenien gaires drets.

DONES TREBALLADORES

Les dones també treballaven a l’Imperi Aquemènida, tot i que no sempre eren tractades de la mateixa manera que als homes. Aquesta distinció es feia a diversos nivells de la vida quotidiana.

A les tauletes de la Fortalesa de Persepolis ens parlen del fet que les dones eren incloses en moltes tasques diferents, tant especialitzades com no. Depenent del grau d’especialització de la feina que cada individu feia sel recompensava de manera diferent amb menjar, depenent de la tasca acomplida. Tot i que a les feines més especialitzades a les dones se les recompensava amb la mateixa quantitat de racions que als homes, a les que eren de caracter més general hi havia una diferència clara entre les racions proporcionades entre dones i homes, tant per a adults com a infants.

També hi havia dones que ocupaven posicions de lideratge en els grups de treballadors i treballadores, anomenades arraššara pašabena. Aquestes rebien millor compensació per la seva feina que la resta de treballadors del seu grup, i lideraven grups de treball que eren majoritàriament femenins encara que hi va haver casos on lideraven a homes, dones i infants.

A les tauletes de la Fortalesa de Persèpolis se'ns parla també del tracte que rebien les dones que havien estat mares quant a les racions que se'ls donaven. Aquesta distinció també s’aplicava a les persones que havien ajudat la mare a donar a llum. En aquests documents es poden veure racions especials que es donen a les mares per al primer mes després d’haver donat a llum, i es dona en repetides ocasions el cas que a aquelles que han donat a llum a un nen se’ls dona el doble de racions que a aquelles que han donat a llum a una nena, tant de vi, com blat i cervesa (PF1202, PF1220 i PF1224). Aquesta diferència en les racions donades a les dones que havien donat a llum a un nen ja remarca la importància que reben els homes a la societat i la diferenciació que es fa entre els dos sexes.

Tot i que hi havia una clara diferenciació i discriminació cap a les dones en molts aspectes de la societat aquemènida, les dones, encara que no fossin de la família reial, també tenien el dret a la propietat privada i en molts casos administraven personalment aquesta. On es tenen més registre és a les dones que treballaven a la cort, que tot i que estiguessin en contacte amb la família reial no formaven part d’ella.

Dones a l'Imperi Part

Imperi Part

L’imperi part sorgeix a causa de la desintegració de l’imperi creat per Alexandre el Gran. Després de la seva mort, l’any 323 aC, el seu territori va ser dividit entre els seus generals, fet que va donar lloc als anomenats regnes hel·lenístics. L’Imperi Part es va originar a la regió de Pàrtia (al nord-est de l’Iran) al voltant del segle III aC.

El fundador d’aquest imperi va ser Arsaces I, que va liderar una revolta contra els selèucides i va establir una monarquia independent coneguda com la dinastia arsàcida. A partir del segle II aC, l’imperi va iniciar una gran expansió sota el lideratge de Mitridates I (171-138 aC), que va conquerir regions com Mesopotàmia. Aquestes conquestes van permetre als parts controlar importants centres urbans i rutes comercials.

L’imperi va assolir el seu màxim apogeu entre els segles I aC i I dC. Durant aquest període, l’Imperi Part va arribar a la seva màxima extensió i estabilitat, i es va consolidar com una potència comparable a l’Imperi Romà, amb el qual va mantenir relacions tant conflictives com diplomàtiques. A partir del segle II dC, l’imperi part va començar a experimentar un afebliment progressiu. Aquest debilitament es devia a les pressions militars dels romans, la inestabilitat dinàstica i les lluites internes.

Finalment l’any 224 d.C, l’últim rei Part va ser derrotat per Artaxerxes I, qui va fundar l’Imperi Sassànida. Aquest nou imperi va heretar gran part del territori part però amb un millor sistema. (Farrokh, 2024)

Societat i estructura social

Organització de la societat parta

La societat parta s’estructurava sota una jerarquia rígida encapçalada per una elit dominant. Al capdamunt d'aquesta piràmide hi trobem la noblesa i l’aristocràcia, juntament amb la dinastia regnant, els Arsàcides. Tot seguit se situaven les elits administratives i burocràtiques encarregades de la gestió de l’imperi, mentre que a la base hi havia la gran majoria de la població, formada principalment per camperols i classes treballadores dedicades a l'agricultura, l'artesania i el comerç. Així mateix, l'esclavitud exercia un paper fonamental en l’engranatge d'aquesta societat.

Tot i que no es disposa de la mateixa quantitat d'informació sobre les dones en aquest període —a causa de la manca de registres generals per la destrucció de l’imperi[18]—, es pot deduir, a partir de les dades d'altres etapes, que gaudien d'un tracte i un nivell de respecte similars als de les èpoques anteriors.

Matrimoni i família

El matrimoni i la vida familiar eren pilars essencials de l'imperi, on els sistemes de parentesc i els nuclis familiars exercien un paper clau en la cohesió social. Les línies matrilineals tenien una presència destacada en la societat; en aquests sistemes, la descendència i l'herència es transmetien directament a través de la branca femenina de la família.

Pel que fa a les famílies aristocràtiques d'aquest període, la poligàmia era una pràctica comuna, tot i que només una de les esposes era l'encarregada de regentar el nucli familiar. En aquest context, totes les dones del rei —des de l'esposa "principal" fins a les concubines— residien a la cort i formaven part del seguici reial.[19] Les dones escollides per a aquests matrimonis solien pertànyer a la mateixa família reial o a l'alta noblesa, amb excepcions notables com la filla de Demetri II Nicàtor o la reina Musa.

La documentació indica que les esposes dels reis rebien el títol de "reina", mentre que el terme "dama" s'emprava com una fórmula de cortesia per referir-s'hi. Algunes fonts gregues utilitzen l'expressió "germanes del rei del mateix pare" (homopatriai adelphai), terminologia que podria suggerir l'existència de matrimonis incestuosos, tot i que no hi ha proves concloents que permetin confirmar-ho de manera definitiva.[19]

Diferències socials

La limitació de les fonts durant aquest període genera diversos debats historiogràfics sobre el paper de la dona. Algunes investigacions suggereixen que les dones gaudien de certs drets i privilegis, com ara la capacitat de posseir propietats i de participar en activitats religioses i econòmiques. No obstant això, altres fonts indiquen que durant aquest primer mil·lenni, amb l’establiment del primer govern iranià, el rol femení en els àmbits social, econòmic, polític i cultural continuava totalment supeditat als homes, que eren considerats els "actors principals".

La seva posició depenia estrictament de la classe social i del rol dins l'estructura familiar (parentesc i matrimoni). Les dones de l'alta noblesa disposaven de més capacitat econòmica, podien ser propietàries de béns i, en determinats casos, actuar com a administradores de patrimonis.

D'altra banda, algunes fonts assenyalen que la norma social predominant era la segregació per sexes. A diferència d'altres dinasties, es diu que els reis parts no permetien la intervenció de les dones en els afers d'estat, amb l'única excepció de la reina consort. Aquesta separació comportava, en certs contexts, l'eliminació de la presència femenina de l'esfera pública i la restricció d'accés a diverses formes d'entreteniment. Segons algunes interpretacions, les dones no podien ni tan sols menjar en presència del seu marit.[20]

Malgrat aquestes limitacions, les dones exercien un paper crucial en la continuïtat dinàstica i, en circumstàncies específiques, tenien el dret de divorciar-se i tornar-se a casar. En definitiva, tot i l'existència de certs drets, la dona parta s'enfrontava a restriccions severes, com l'accés limitat a càrrecs polítics, el predomini de l'autoritat masculina i una forta dependència legal.

Epigrafía

L’Imperi Part comprèn un conjunt d’escriptures produïdes durant el domini de la dinastia arsàcida, que va governar un extens territori de l’actual Iran i Mesopotàmia. L’epigrafia de l’Imperi Part és essencial per a l’estudi d’aquest imperi, del qual es conserven poques fonts literàries.

Les inscripcions de l’Imperi Part es caracteritzen principalment per la seva diversitat lingüística i cultural. Les llengües utilitzades eren el part i el grec, aquest últim heretat de la influència hel·lenística posterior a les conquestes d’Alexandre el Gran; en èpoques posteriors també s’han documentat textos en persa mitjà. Aquestes inscripcions s’han trobat en diversos suports materials, com ara monedes, monuments i edificis públics, així com en inscripcions rupestres. El seu contingut inclou genealogies reials, dedicacions religioses, textos commemoratius i documents administratius.

Entre les troballes més importants es troba l’estela d’Artabà IV, una de les peces més representatives de l’Imperi Part, que tracta sobre el regnat del rei Artabà IV (segle III). Artabà IV va ser un dels últims reis abans de la caiguda de l’imperi davant dels sassànides. L’estela és un document de pedra amb inscripcions que combinen text i iconografia. El text està escrit en part, amb un alfabet derivat de l’arameu.[21]

Dones a la família reial

Paper polític i simbòlic de les reines partes

Pel que fa a la documentació, és possible trobar una llista de reines o noms influents equiparable a la llista de reis masculins, fins al punt de comptar amb representacions en monedes. Tot i això, existeixen debats historiogràfics que conclouen que aquestes dones no tenien un rol actiu en la política del territori. Malgrat la dificultat per establir una jerarquia precisa sobre els rangs de la reialesa i la seva influència o llibertat política, l'analogia amb altres períodes permet afirmar que les dones reials eren propietàries de terres, finques i manufactures.[19]

No obstant això, destaquen figures rellevants com la de Musa, una esclava que August va regalar a Fraates IV per celebrar els acords diplomàtics, amb la intenció inicial d’augmentar el nombre de concubines reials. Tanmateix, Musa, poc disposada a acceptar el paper de simple concubina dins del gynaeceum, va aconseguir incrementar el seu poder i influència fins a assolir el tron. Segons les cròniques, va enverinar el seu marit i va governar com a corregent al costat del seu fill.[19]

Intervenció de les dones en conflictes de poder i legitimitat

Les esposes reials i les dones de palau havien d’acompanyar el rei en les seves campanyes militars, fet que les exposava constantment al risc de segrest o, fins i tot, a la mort; un exemple d’això és el cas de la filla d'Osroes I. Pel que fa al seu paper en l'àmbit polític de la cort, les dones eren utilitzades com a peces clau per establir i consolidar relacions i aliances estratègiques.[19]

A més, s'ha trobat evidència de l'existència de dones guerreres a través de tombes excavades i proves d’ADN en restes òssies. Un cas concret és el d'un esquelet trobat amb una espasa al nord-est de l'Iran; les anàlisis genètiques han confirmat que les restes pertanyen a una dona que va viure durant l’era parta.

Figures destacades

Algunes figures femenines destacades d’aquest període són la reina Musa (també referida com a Mooza), mare de Fraates V i la primera reina a aparèixer representada en una moneda. També cal esmentar Artadokht, una secretària que va ascendir a ministra de Finances durant el regnat d’Artaban IV de Pàrtia, i que va conduir el territori cap a la prosperitat (Gregoratti, 2012).

Fora de l’àmbit estrictament governamental, trobem la guerrera més famosa d’aquesta època, Sura, filla d'Artaban IV. Així mateix, destaca la filla d'Osroes I, qui fou presa com a ostatge per Trajà durant l'ocupació de Ctesifont i, posteriorment, retornada al rei part gràcies a la mediació d’Adrià.[18]

Representacions culturals i artístiques

Es poden trobar algunes representacions excepcionals de dones de la reialesa en monedes, com és el cas de la reina Musa, que apareix amb corona i diadema. El cas de Musa és extraordinari no només pel fet de trobar una dona representada en la numismàtica, sinó també per la singularitat del seu matrimoni i el seu ascens al poder.

Pel que fa a la imatge pública, la representació de les dones reials és limitada; pràcticament no apareixen en els relleus que s'han conservat i la gran majoria de les estàtues i escultures —tant les femenines com les dels reis masculins— no han sobreviscut al pas del temps.

En l'àmbit artístic, la representació de les dones reflecteix una clara influència grega barrejada amb la visió pròpia de les diferents regions de l'Imperi Part. En el cas de la reialesa, ciutats com Elimais, Dura Europos i Hatra ens aporten informació valuosa: el seu art reflecteix la vestimenta de les dones nobles i la seva presentació pública, des de les expressions facials fins als detalls de les seves joies.

Vestimenta i ornaments

La vestimenta de les dones a l’Imperi Part es caracteritzava per una indumentària ampla, dissenyada per cobrir pràcticament tot el cos, tant per complir amb les normes socials com per adaptar-se a les condicions climàtiques.

La peça bàsica consistia en una túnica llarga amb mànigues. Aquesta es podia combinar amb altres peces, com ara capes, especialment utilitzades per les dones de classe alta. En algunes regions, les dones també portaven pantalons sota la túnica, un costum heretat de les cultures nòmades i de l’altiplà iranià. Un element distintiu era el vel, emprat per cobrir el cap i, en ocasions, part del rostre. Pel que fa als materials, les dones de l'elit feien servir seda i lli, i solien decorar les peces amb brodats elaborats i pedres precioses.

L’ús d’ornaments i joies era molt comú en la vestimenta femenina; destaca l'ús de collarets, arracades, braçalets i cinturons decoratius. Així mateix, les dones de l’aristocràcia utilitzaven diademes per reforçar la seva posició i estatus social.[22]

Religió a l'Imperi Part

L’Imperi Part va desenvolupar un marcat sincretisme religiós; és a dir, una síntesi de creences i divinitats de diversos orígens, fruit de la seva herència hel·lenística i del contacte amb diferents pobles. Les pràctiques religioses eren molt variades i depenien, en gran manera, de cada regió de l’imperi.

D'una banda, hi havia els cultes iranians vinculats al zoroastrisme, on es retia culte a divinitats com Ahura Mazda, Mithra i Anahita. Els rituals d’aquestes creences incloïen sacrificis, ofrenes i cerimònies del foc.

D'altra banda, a causa de la influència d’Alexandre el Gran i dels regnes hel·lenístics posteriors, en molts territoris de l’Imperi Part es van continuar practicant cultes grecs, on es veneraven principalment déus com Zeus, Apol·lo i Àrtemis. Finalment, també persistien els cultes mesopotàmics, especialment en els antics temples de la regió, on es retia homenatge a Ishtar i Shamash mantenint els rituals tradicionals.

Inclusió de les dones a la religió

Un dels àmbits més rellevants pel que fa al paper de la dona en el culte era la llar. Les dones exercien un paper central en el manteniment dels altars domèstics, la realització d'ofrenes i la transmissió de les tradicions. Tot i que no hi ha evidències que les dones tinguessin un paper sacerdotal tan predominant com el dels homes a escala imperial, és molt probable que exercissin com a sacerdotesses en temples locals, guardianes de santuaris o assistents en diversos ritus.

Les dones de l'aristocràcia podien tenir una influència religiosa més elevada; per exemple, mitjançant el finançament de temples, la seva aparició en representacions artístiques amb atributs sagrats o, fins i tot, influint directament en la política religiosa de la cort. Així mateix, la feminitat posseïa un alt valor simbòlic associat a conceptes com la fertilitat, la protecció de la llar i la continuïtat de la vida.[19]

Dones a l'Imperi Sassànida

Principis del zoroastrisme en relació amb la dona

La religió a l’Imperi Sassànida es fonamentava en el zoroastrisme, una religió monoteista que va jugar un paper essencial en el rol de la dona en la societat sassànida; durant aquest període, l’estatus social de la dona va disminuir considerablement.

Respresentació del faravahar, principal símbol del zoroastrisme

Tot i això, els textos originals de l’Avesta presenten una visió igualitària de la dona dins del zoroastrisme. Les dones tenien agència moral i espiritual equivalent a la dels homes, amb capacitat de ser reconegudes per les seves accions justes. També es testimonia que les dones rebien una educació religiosa comparable a la dels homes, amb accés al coneixement sagrat i a la participació en rituals.[23]

Segons el zoroastrisme, l’univers es regeix pel principi Aixa, que representa l’ordre, la veritat i l’harmonia còsmica[24] i sovint relacionat amb els atributs masculins, i el seu oposat és Druj que representa la falsedat i el caos, sovint relacionat amb els atributs femenins.[25] En el món terrenal, Aixa es tradueix en el principi Xweshkarih, que és l’extensió social d’aquesta veritat i ordre. El Xweshkarih estructura la societat i designa les obligacions i drets de cada persona segons la seva jerarquia social.[26] En aquest sentit, les obligacions de l’home són dirigir la família i les de la dona, obeir a l’home.[27] Per tant, a través del Xweshkarih les dones havien de complir una sèrie d’obligacions religioses i socials, especialment en relació amb el matrimoni, la reproducció i l'obediència, per tal de mantenir l'ordre establert.

En el text sagrat Rivayat-i Pahlavi explicita aquesta obligació d’obediència i el dret de l’home de torturar o inclús matar a la seva dona en cas de desobediència,[28] alhora que la dona té la possibilitat d’una retribució econòmica per part del marit si aquesta és obedient.[29] L’obediència es basava també en una dependència del marit; segons el Saddar Nasr, havien d’estar pendents dels pensaments del marit i de complir els seus desitjos.[29] Judicis similars fan altres textos sagrats com Peyman-i Kadxudaei o Saddar Bundahesh. Segons aquestes obligacions (Xweshkarih), les dones tenien prohibit governar, és per això que els governs de les dones sassànides van ser tan repudiat, inclús atribuint la caiguda dels sassànides al regnat de les dones.[30]

Impuresa i control del cos femení

Aquelles dones que no complien amb aquesta submissió eren designades Jeh, que vol dir prostituta. El zoroastrisme planteja una altra dicotomia dins del seu sistema dual, el Jeh contra el Naryg (la dona obedient).[31] Segons la religió, totes les dones són potencialment Jeh, sobretot les que s’allunyen dels seus deures basats en Aixa, però en certs textos totes les dones són considerades Jeh, siguin obedients o no. Per exemple, en el Bundahishn, el déu suprem Ohrmazd (Ahura Mazda) es dirigeix a les dones com a una raça de persones vicioses creades únicament perquè poden engendrar.[32]

El concepte Jeh prové de Jehi (o Jahi), que segons la tradició zoroàstica escrita en el Bundahixn, va ser una dona que va contribuir en la creació de la menstruació relacionant-se amb Ahriman,[33] un personatge que, segons la mitologia, és l’esperit del dimoni. Aquest mite explica que la menstruació és originària de la maldat de la dona, justificant així rituals entorn el cicle menstrual.[33] Segons el Saddar Nasr, les dones quan menstruaven eren considerades Jeh, impures, i eren forçades a ser excloses de totes les activitats quotidianes, com per exemple no parlar amb homes, no caminar descalces, no menjar assegudes, entre d’altres. També es limitava la higiene personal durant els primers dies de la menstruació, fins a estar completament purificades altre cop.[34] Aquests rituals comporten un aïllament social, tant dels homes com d’altres dones.

Les normes de puresa menstrual no només regulaven el cos femení dins del zoroastrisme, sinó que actuaven com a marcadors de diferenciació religiosa i social. En aquest sentit, el cos de la dona es convertia en un espai central de control ideològic, ja que la puresa física es considerava imprescindible per la puresa de l’ànima.[35] Un altre aspecte que limitava les dones era l’accés a la medicació. Eren considerades Jeh si en prenien, pel fet que hi havia la creença que amb la medicació es podia avortar, i era mal vist pel zoroastrisme.[36]

Farrah-e, el poder diví

Un altre concepte important del zoroastrisme sassani és el farrah-e, que simbolitzava la glòria divina que tot rei havia de tenir. Tenir aquest poder sagrat no depenia únicament del rei, sinó que s’aconseguia a través del matrimoni sagrat, en el qual era la dona sagrada era la transmissora de la santedat divina.[37] El ritual estava relacionat al culte de la gran deessa mare, que durant l’època sassaniana era la deessa Anahita.[38] Era aquesta deessa qui transmetia el farrah-e als reis, tot i que ocasionalment les dones també van poder governar com a posseïdores del farrah-e, com les reines sassanianes Boran  i Azarmiduxt.[38]

El declivi de les deesses en època sassànida

Dins del panteó preislàmic trobem diferents deesses que van tenir gran importància, com per exemple Anahita, deessa de la fertilitat, l’aigua i la salut,[39] que va tenir un paper principal durant l’època aquemènida i parta.[40] Tot i això, la seva popularitat va disminuir durant l’època sassànida i es va convertir en arcàngel.[39] Altres deesses importants com Ashi o Pari també van patir el mateix declivi, inclús Pari va ser considerada el dimoni.[41] Aquest canvi es deu en part a una transformació del zoroastrisme, que va passar  de ser una religió orientada a la natura, venerant a deesses que representaven forces naturals, cap a una mitologia més social i moral, on la natura es considera corrompuda i calia controlar-la i dominar-la.[41]

Context social i cultural

Dins l’estructura de l’Imperi Sassànida, les dones exercien diferents activitats depenent del seu estatus, es diferencien entre aquelles pertanyents a la reialesa, i aquelles que no en formaven part. És per això que existia una classificació de les dones a l’imperi sassànida: Padishah-zan (esposes del rei), Chagar-zan (esposes serventes), Yog-zan, Sater-zan i Khudsar-zan (esposes “independents” o que es defensen a si mateixes) . Del tipus de dona que en tenim més informació és de la Padishah-zan, eren aquelles esposes principals que gaudien de drets com l’herència (tot i que rebien menys que un home), portar al marit als tribunals i dirigir la família (si calia).[42]

Dones de baix rang social

Pel que fa a les dones que pertanyien a classes socials baixes, se’n té poca informació, atès que no tenim testimonis que ens parlin d’elles i la seva situació. Les dones que s’exposaven al públic i eren representades en les fonts a les quals recorrem nosaltres eren exclusivament dones de l’alta esfera[43]

Dones d'elit i el poder polític

Moneda encunyada durant el regnat de Boran

Les dones reials guanyen publicitat en l’època dels sassànides, les trobem esmentades en inscripcions, com la de Shapur I. També tenim constància de pràctiques on se les retien honors públics, és el cas dels focs reials encesos per a familiars del rei, també en sacrificis. Les dones amb alt estatus també eren representades mitjançant l’art, en joies, vasos, segells, fins i tot en relleus reials formant part de la cort. En algun cas excepcional, han estat representades en monedes, és el cas de la figura de la reina Boran.

Boran fou una de les figures més importants en el cas de les dones sassànidas que gaudiren de poder, regnà entre els anys 630 i 631. Ella fou una de les filles de Còsroes II, que succeí al seu pare, agafant el rol de reina. El seu mandat fou breu, tot i això, les seves polítiques destacaren pel seu esforç en millorar l’economia sassànida en ple moment de crisis. Entre les seves accions polítiques trobem l’emissió de noves monedes (on se la representa a ella), una rebaixada dels impostos i la reconstrucció d’edificis públics, com ponts de pedra. El gest més reconegut de la reina fou el del retorn de la Santa Creu a Jerusalem.

La germana de Boran, Azarmigduxt, va tenir un regnat més breu, de només sis mesos. Durant aquest període també encunyà monedes amb el seu nom, però no amb el seu rostre, el rostre de la moneda normalment s’identifica amb el del seu pare o el de Farrok-Hormozd. No conservem gaire més del seu regnat, ja que va ser assassinada per un dels fills de Farrok-Hormozd, Rostam.[44]

També tenim la figura d’Adur-Anahid, reina de l’Imperi Sassànida al segle iii. Se l’anomenava “reina de les reines”. En tenim constància d’ella, ja que se l’esmenta en una inscripció del seu pare Shapur I, en el que se'ns parla d’una institució d’un foc en nom seu, acte que anava pensat en el seu benefici. També se l’esmenta en una llista de prínceps i destinataris de la cort, als que se'ls donaven regals en espècie a causa dels sacrificis.[43]

Títol de Denag

Moltes de les dones importants de l’imperi Sassànida rebien el nom o títol de Denag, “reina de les reines”. Aquest títol no era necessàriament femení per derivació, normalment l’ostentaven els reis, però s’ha vist que sovint era utilitzat per a denominar a reines sassànides. Una de les primeres dones a les quals se'ls atorga aquest títol és a la mare del rei Babak, en una inscripció.

Aquest nom també el va heretar una de les filles de Babak, esposa del seu germà de sang Ardasir. Ella aconseguí el títol a partir la mort del seu marit. Trobem diverses representacions d’ella amb aquest nom, la trobem en segells i en el relleu de la investidura d’Ardasir.

Una de les reines del regne de Mesene també obtingué aquest títol de Denag, aquest títol li va atorgar el seu suposat marit Sapur. És molt possible que, com que ella posseïa aquest títol, regnés el territori després la mort del seu marit. Tenim constància que va tenir molta descendència, de la qual en tenim certesa de 7 fills seus, fet que els historiadors discuteixen.[45]

Matrimoni

El matrimoni a l’imperi Sassànida era una obligació motivada per costums socials i religiosos. Les dones es casaven segons els costums del zoroastrisme i tenien el deure de tenir fills per mantenir un cert ordre dins la comunitat i exercir el seu paper com a esposa, mare i responsable de la llar.[46] És per això que les dones de l’imperi Sassànida, independentment del seu estatus, tenien poca autonomia i veu en aquestes decisions, que normalment les prenia el pare de la família.[47] Un cop casada, la dona passava a formar part de la família de l’home. Tot i que les dones només podien casar-se un cop, els homes podien gaudir d’esposes secundàries, creant una jerarquia matrimonial que era socialment acceptada.[47] A més, l’home gaudia del dret de divorciar-se i presentar a la seva dona davant dels tribunals, tot i que només es donava el divorci en casos com el d’adulteri (per part de la dona), pràctiques de màgia, esterilitat o si ocultava la menstruació al marit.[42]

Algunes dones podien arribar a contribuir en l’economia familiar i les que sobretot tenien més autonomia en aquest sentit eren les vídues.[48]

Els matrimonis podien ser de dos tipus, els convencionals, que unien a dues famílies, i els xwedodah, que eren unions dins una mateixa família. Aquesta pràctica tenia un rerefons religiós, i sobretot la veiem practicada en les altes esferes socials. És comú veure que les estirps reials practicaven aquests matrimonis, molt sovint entre germans o pare i filla, amb la idea de mantenir la puresa de l’estirp.[39][40]

Referències

  1. ↑ «Irán: Leyes abusivas imponen el uso del velo y someten la vida de las mujeres a control policial» (en castellà). amnesty.org. [Consulta: 16 desembre 2024].
  2. 1 2 3 4 «Shirin Ebadi: “L’Islam només sotmet la dona quan es malinterpreta”». l'Hdigital, 06-07-2004. [Consulta: 17 desembre 2024].
  3. ↑ «ی کی از فرماندهان سابق سپاه: منبع موثق در پزشکی قانونی» (en persa), 29-09-2022. [Consulta: 16 desembre 2024].
  4. ↑ Urrutia Arestizábal, Pamela «La revolta de les dones a l'Iran: ¿un punt d'inflexió? Claus des de l'anàlisi de conflictes amb perspectiva feminista». Apunts ECP de Conflictes i Pau, 3-2023.
  5. ↑ «Les dones iranianes poden enfrontar-se a la pena de mort per desafiar la nova llei moral», 11-12-2024. [Consulta: 16 desembre 2024].
  6. 1 2 3 «L'opressió de les dones a l'Iran i la necessitat d'un enfocament feminista interseccional». eureporter.co, 20-10-2023. [Consulta: 17 desembre 2024].
  7. ↑ «Un mes de la revolta de les dones a l'Iran». [Consulta: 16 desembre 2024].
  8. ↑ Membrado, Zahida. «Una nova policia moral reprimirà encara més les dones a l'Iran». Ara Andorra, 03-05-2016. [Consulta: 17 desembre 2024].
  9. ↑ Baile López, Eduard. «Una mostra de la traducció de còmics al català: el cas de Maus. Relat d'un supervivent». A: Romanisches Seminar. Albert-Ludwigs-Universität, 2012.
  10. ↑ dones, Observatori de les. «Els mitjans de comunicació i la lluita de les dones iranianes», 18-12-2007. [Consulta: 17 desembre 2024].
  11. ↑ Montoya, Aida. «‘Dona vida llibertat’, Marjiane Satrapi». L'Escriba, 15-09-2024. [Consulta: 17 desembre 2024].
  12. ↑ «La pel·lícula 'Offside' explica la repressió de les dones a l'Iran al cicle de cinema d'autor». Cugat Media. [Consulta: 17 desembre 2024].
  13. ↑ «Cinema: Veus de les dones iranianes». Octubre. [Consulta: 17 desembre 2024].
  14. ↑ «Les veus de les dones iranianes». Octubre, 09-12-2022. [Consulta: 17 desembre 2024].
  15. ↑ «Iran: dona, vida i llibertat». Teatre Nacional de Catalunya, 09-03-2023.
  16. ↑ CCMA. «"Nosaltres, les dones iranianes": morir per voler tenir una vida normal». [Consulta: 17 desembre 2024].
  17. ↑ NTC, À Punt. «Spotify estrena una llista de reproducció en defensa de les dones de l'Iran», 30-01-2023. [Consulta: 17 desembre 2024].
  18. 1 2 Mark, Joshua J. «Women in Ancient Persia» (en anglès). World History Encyclopedia, 30-01-2020.
  19. 1 2 3 4 5 6 «WOMEN i. In Pre-Islamic Persia» (en anglès americà). [Consulta: 26 maig 2026].
  20. ↑ Advances in Environmental Biology, 15, 1, 01-01-2007. DOI: 10.22587/aeb.2021.15.1. ISSN: 1995-0756.
  21. ↑ «EPIGRAPHY ii. Greek inscriptions from ancient Iran» (en anglès americà). [Consulta: 26 maig 2026].
  22. ↑ «Client Challenge». [Consulta: 26 maig 2026].
  23. ↑ «WOMEN ii. In the Avesta» (en anglès americà). [Consulta: 9 abril 2026].
  24. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 44.
  25. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 45.
  26. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 46.
  27. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women, 2018, p. 47.
  28. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 49.
  29. 1 2 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 50.
  30. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women, 2018, p. 54-55.
  31. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 51.
  32. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 51-52.
  33. 1 2 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 52.
  34. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 53-54.
  35. ↑ «Sohrab-Dinshaw Vevaina, Y. (2024). Purity and Polemics: Zoroastrian Women’s Bodies as Sites of Difference and Contestation in Early Islamic Iran. Iran, 62(1), 62–78.». DOI: 10.1080/05786967.2021.1945421. [Consulta: 9 abril 2026].
  36. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women, 2018, p. 54.
  37. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 58.
  38. 1 2 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 61.
  39. 1 2 3 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 55.
  40. 1 2 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 56.
  41. 1 2 Sadeghi, F. The Sin of the women. De Gruyter, 2018, p. 57.
  42. 1 2 «Emami Namin, M. (2018). Legal status of women in the Sassanid’s Era (224–651 AD). Cogent Arts & Humanities, 5(1).». DOI: 10.1080/23311983.2018.1540962. [Consulta: 9 abril 2026].
  43. 1 2 «ĀDUR-ANĀHĪD» (en anglès americà). [Consulta: 9 abril 2026].
  44. ↑ «WOMEN i. In Pre-Islamic Persia» (en anglès americà). [Consulta: 9 abril 2026].
  45. ↑ «DĒNAG» (en anglès americà). [Consulta: 9 abril 2026].
  46. ↑ Sadeghi, F. The Sin of the women, 2018, p. 48-49.
  47. 1 2 Maksymiuk, K. Marriage and divorce law in preislamic persia. Legal status of the Sassanid woman (2024-651 AD). Cogent Arts and Humanities, 2019, p. 3-4.
  48. ↑ Maksymiuk, K. Marriage and divorce law in preislamic persia. Legal status of the Sassanid woman (2024-651 AD), 2019, p. 4-5.

Bibliografia

  • Encyclopaedia Iranica (s.d.) ‘Adur Anahid (3rd century A.D.)’. Disponible a: [https://www.iranicaonline.org/articles/adur-anahid-3rd-century-a/] (Consulta: 22 març 2026).
  • Encyclopaedia Iranica (s.d.) ‘Denag’. Disponible a: [https://www.iranicaonline.org/articles/denag/] (Consulta: 22 març 2026).
  • Encyclopaedia Iranica (s.d.) ‘Women I’. Disponible a: (https://www.iranicaonline.org/articles/women-i/) (Consulta: 22 març 2026).
  • Iuris. «Manifest sobre els drets de les dones a l'Iran», 25-11-2022. [Consulta: 16 desembre 2024].
  • Maksymiuk, K. (2019). Marriage and divorce law in preislamic persia. Legal status of the Sassanid woman (224-651 AD). Cogent Arts & Humanities, 6(1), article 1703430. DOI: 10.1080/23311983.2019.1703430.
  • Mirbakhsh, M.; Mohamad, M.; Heravi, J. (2021) [Article acadèmic]. The Ancestry of Iranian Women in the Sassanid Court based on Illustrated and Written Historical Sources (en anglès).  DOI: 10.22034/ias.2021.259917.1452. ISSN: 1735-708X. (Consulta: 22 març 2026).
  • Price, M. (s.d.) Women’s Lives in Ancient Persia.
  • Sadeghi, F. (2018) [Article acadèmic]. Cogent Social Sciences. Disponible a: [https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/23311983.2018.1540962] (Consulta: 22 març 2026).
  • Sadeghi, F. (2018) The Sin of the Woman. Berlin/Boston: De Gruyter.
  • Carney, E. D. (2021). Women in Antigonid monarchy. In E. D. Carney & S. Müller (Eds.), The Routledge Companion to Women and Monarchy in the Ancient Mediterranean World (1st ed., Vol. 1, p. 307–318). Routledge.
  • Xenofont, Albafull, N., Fundació Bernat Metge., Fons J.V. Foix, Fons Joan Salvat, & Col·lecció Reserva Catalana Aguiló. (1966). Xenofont, 430 aC-354 aC. [Ciropèdia. Català i grec]. Ciropèdia. Fundació Bernat Metge.
  • Heròdot, & Montañés, R. J. (2002). Heròdot, 480 aC-420 aC. [Històries. Català]. Història. La Magrana.
  • Achaemenid Women: Putting the Greek Image to the Test. Yazdan Safaee.
  • Xenofont, Albafull, N., Fundació Bernat Metge., Fons J.V. Foix, Fons Joan Salvat, & Col·lecció Reserva Catalana Aguiló. (1966). Xenofont, 430 aC-354 aC. [Ciropèdia. Català i grec]<br>Ciropèdia. Fundació Bernat Metge.
  • Yazdan Safaee. Achaemenid Women: Putting the Greek Image to the Test. Talanta, 2016, 48-49, p. 101-132.
  • Brosius, M. (1998). Women in ancient Persia, 559-331 Bc. Clarendon Press.
  • Massoume Price. (22/3/2026)- History of Iran: Women’s lives in ancient Persia. Iran Chamber Society: Iran Chamber Society: History of Iran: Women's lives in ancient Persia
  • Marie Brosius. (22/3/2026). Women: i. In Pre-Islamic Persia. Enciclopaedya Iranica. https://www.iranicaonline.org/articles/women-i/
  • Halloc, R. (1969) Persepolis Fortification Tablets. The University of Chicago Press
  • Brosius, Maria. (2020, January 1). "WOMEN i. In Pre-Islamic Persia." Encyclopaedia Iranica. (https://www.iranicaonline.org/articles/women-i/)
  • Mark, J. J. (2020, January 30). Women in Ancient Persia. World History Encyclopedia. (https://www.worldhistory.org/article/1492/women-in-ancient-persia/ )
  • Stiles, Kendall W. (2024, December 15). “Supplanting Empires: Power Transitions Across Human History (p.185-195)
  • Narcis Mehr Afshan, Role of Women in Ancient Persia. Adv. Environ. Biol., 8(12), 1291-1300, 2014
  • Gregoratti, Leonardo. (2012). “Parthian Women in Flavius Josephus”, 183- 192
  • CURTIS, Vesta Sarkhosh, „The Parthian Costume and Headdress“
  • Huyse, P. (1998). Epigrafía II. Inscripciones griegas del antiguo Irán. Encyclopaedia Iranica, VIII(5), 488–490