Draco daci

Draco daci representat a la columna de Trajà

El draco era un estendard militar usat per les tropes de l'antic poble daci, que sostenen els soldats de Decèbal en diverses escenes representades a la Columna de Trajà a Roma. Aquest instrument de vent té la forma d'un drac amb boca oberta amb diverses llengües metàl·liques.[1] [2] [3] El cap de drac buit estava muntat en un pal amb un tub de tela fixat a la part posterior. En ús, el draco es sostenia contra el vent, o per sobre del cap d'un genet, on s'omplia d'aire i donava la impressió que estava viu mentre feia un so agut quan el vent passava a través de les seves tires de material.[4] [5] [3]

Nom i etimologia

Draco (llatí) i Drakon (grec) volen dir "serp", "drac". L'arrel d'aquestes paraules significa "vigilar" o "guardar amb un ull agut".[6] És un derivat del grec drakōn, que significa "mirar fixament".[7]

Orígens

Es desconeix l'origen d'aquesta mena d'estàndard i encara és objecte de debat entre els estudiosos; i és difícil determinar un origen específic i cert. En la historiografia específica s'han proposat orígens dacis, tracis, escites, sàrmates [8] [9] [10] o parts.[11] Segons Lucreţiu Mihăilescu-Bîrliba al segle II dC, és a dir, un cop acabades les Guerres Dàcies, el símbol del draco fou assimilat al món grecoromà amb l'ètnia dàcia.[12] Segons Jon N. C. Coulston, els romans associaven aquest estàndard amb els bàrbars danubis dels segles I i II.[13] L'historiador romà Arrià va escriure que els romans van prendre el draco dels escites, probablement un terme per als sàrmates contemporanis.[8]


El propòsit original probablement fos el de proporcionar la direcció del vent per corregir el tir amb arc.[14]

Importància

Draco daci a la Columna de Trajà

Entre els dacis, el draco era sens dubte vist per l' exèrcit com un símbol protector especial, alhora que també jugava un paper important en la vida religiosa del poble.[3]


El draco mostra un sincretisme religiós entre el llop i el drac, així com entre la serp. Se suposava que havia d'animar els dacis i espantar els seus enemics.[15]

  • Un llop es representava al cap de l'estendard, animal simbòlic del poble carpat des de la fase B del període Hallstatt (segles X – VIII aC). L'animal es mostra en una postura agressiva similar a la de certs monstres hitites .[16] Una de les primeres associacions religioses del drac amb el llop o el lleó està documentada al voltant de l'any 1120 aC, en una estela de Nabucodonosor I, on es representa el símbol del drac daci al quart quarter.[16] Això podria indicar que el draco daci prové de l'art de l'Àsia Menor, on la simbologia religioso-militar del drac s'estenia tant cap a l'est fins als indoiranians com cap a l'oest fins als traci-cimmeris-getes/dacis.[17] [16]

Durant la fase D del període Hallstatt (segles VIII – VI aC), el patró decoratiu d'un cap de drac o una serp havia esdevingut força comú a la Dàcia. En el període de La Tène (segle III aC – segle I dC), serví d'estendard per als dacis.[18] La imatge del draco apareix en una peça de ceràmica del segle IV aC descoberta a la municipi de Budurească, a la Província de Prahova, Romania.[19] [15]

Els dacis portant el draco a la columna de Trajà
  • El cos de l'estendard, que representa un balaur semblant a un drac o una serp gran, era vist pels dacis com una manifestació del dimoni del cel o "drac celestial".[20] [21] Això es relaciona amb el seu déu suprem Zalmoxis, que possiblement era un déu del cel (cf. també Tomaschek [22] ).[23] En el període "propi" Hallstatt, el patró decoratiu d'un cap de drac o una serp es va tornar força comú a la Dàcia. El símbol del drac també està representat als braçalets dacis de plata del període clàssic.[24] Els braçalets amb forma de serp i altres ornaments similars mostren no només la propagació de la serp com a motiu decoratiu, sinó també la seva importància en la civilització material dàcia.[25] [26]

Draco daci en la guerra

El draco apareix per primer cop a la Columna de Trajà a Roma, un monument que representa les guerres dàcies del 101–102 dC i del 105–106 dC. L'historiador alemany Conrad Cichorius assenyala que, tot i que els dacis porten el draco, s'anomenava draco escita a la Tàctica d'Arrià, escrita cap al 136 dC.[27] Segons Ellis Minns els estendards de drac d'Arrià eren els dels dacis.[28]

Representacions del draco daci

Els anomenats genets-déu dacis porten un draco ( c. Segle II dC, Museu d'Antiguitats de Bucarest).[29]

Tauletes votives

Un dels Genets Danubis, deïtats natives dàcies, porta un estendard draco en una placa danubiana atribuïda a les dues primeres dècades del segle IV.[30] Degut a la gran importància d'aquest símbol en la vida religiosa i militar dels dacis, alguns escriptors creuen que el draco devia ser adoptat i reproduït directament a les anomenades plaques danubianes que daten dels segles III - IV.[3] Segons alguns investigadors com Dumitru Tudor, la presència d'aquesta ensenya militar a les plaques danubianes s'explica simplement d'una manera atzarosa; com el resultat d'una combinació fortuïta de temes de genets i déus del cel a través de la imaginació d'escultors nadius.[21]

Columna de Trajà a Roma

El draco és portat per la cavalleria dàcia creuant el Danubi (Columna de Trajà)

A la columna de Trajà (113 dC), els soldats dacis són representats portant un draco en 20 escenes. Una representa el draco portat per la cavalleria dàcia creuant el Danubi nedant amb els seus cavalls.[3] En un altre, el draco està plantat al centre d'una ciutadella dàcia i envoltat pels cranis de diversos presoners romans.[3] A la columna de Trajà, el draco és la imatge simbòlica de la victòria, tot i que està absent de les imatges de la columna que il·lustren la segona guerra de Trajà contra els dacis, quan els romans van conquerir aproximadament el 18% dels territoris de la Dàcia en una recerca d'or per pagar les seves legions.[3]

Monedes romanes de Dàcia

Dàcia amb draco sobre Antonini de Trajà Deci, 250-251 dC

El draco apareix a les monedes de l'emperador romà Antoni Pius (r.138–161 dC), cosa que indica que encara era un emblema típic al segle II.[31] [32] L'any 250 dC en una moneda de Deci, la província romana de Dàcia té un estendard de llop o gos-drac.[33] El mateix tipus també apareix a les monedes antonines de Claudi Gòtic (r. 268 – 270) i Aurelià (r. 270 - 275).[34]

Arc de Galeri a Tessalònica

L'emblema característic del drac daci és portat per un grup de genets dacis representats a l'Arc de Galeri i la Rotonda de Tessalònica, Grècia.[35]

Monument funerari esculpit de Chester

Genet daci o sàrmata amb draco de Deva Victrix, exposat al Museu Grosvenor

Es representa un draco sobre una gran pedra trobada a Deva Victrix (Chester, Anglaterra) al Mur Nord (Oest) el 1890 (el 1955 R. P. Wright sosté que és de tipus daci o sàrmata).[12] La bandera del drac es representa horitzontalment, com si la sostingués el cavaller, però el seu cap no es conserva degut al deteriorament de la pedra. La majoria dels estudiosos consideren que el genet és un sàrmata, que porta un casc i un estendard sàrmata.[9] Mihăilescu-Bîrliba (2009) no dubta de la representació de l'estendard daci i es poden trobar representacions semblants als monuments més importants que celebren el triomf romà sobre els dacis.[36] Un diploma militar datat l'any 146 dC i trobat a Chester esmenta entre les unitats dels soldats alliberats el nom de cohors I Aelia Dacorum.[37] Per tant, el genet representat a la làpida de Chester podria ser un genet daci, pertanyent a una vexillatio de la cohors I Aelia Dacorum.[38] P. A. Holder suggereix que la cohort es va crear l'any 102 o una mica abans, amb els dacis establerts a l'Imperi, i que va rebre el nom d'Aelia més tard.[37]

Tanmateix, alguns autors qüestionen l'atribució de l'estela a un guerrer daci. El draco no era el símbol exclusiu dels dacis, sinó també dels sàrmates. Els dacis solien portar un barret frigi lleuger, però a l'estela, el genet porta un casc alt i cònic tipus Spangenhelm d'origen sàrmata. S'han trobat alguns cascs metàl·lics d'origen daci, i són considerablement diferents del que hi ha representat a l'estela. Els dacis presumiblement portaven els cabells llargs i solts i barbes gruixudes, però el genet de Chester sembla imberbe i amb els cabells curts. Els dacis es caracteritzaven per l'espasa falcata corbada com a element peculiar de l'armament, però el genet de Chester duu una espasa recta. A més, la Cohors I Aelia Dacorum va informar que com a prova de la presència dels dacis a Britània hi havia una unitat d'infanteria, i els dacis no tenien cap tradició com a unitat de cavalleria. Tampoc hi havia unitats dàcies en servei al castrum de Deva Victrix, on es va trobar l'estela.[39]

Ús a l'exèrcit romà

La primera representació escultòrica d'un draco dut per un soldat romà data de l'època de l'emperador Marc Aureli (regnat del 161 al 180 dC).[40]

Els estudiosos creuen que el draco fou adoptat per l'exèrcit romà després de la conquesta sobre els dacis.[5] [41] [42] Alguns estudiosos com Osborne (1985) i Ashmore (1961) consideren que els romans van adoptar el draco dels dacis.[43] [44] Es va convertir en l'estendard de la cohort de la mateixa manera que l'aquila o àguila imperial era l'estendard de la legió romana.[41] L'estendard adoptat a la cavalleria romana el portava un draconarius. Més tard, el draco esdevingué una ensenya imperial.[43] L'única còpia que queda és un cap daurat amb forma de drac de l'estàndard romà tardà trobat a Niederbieber, Alemanya.[45]

El draco era específic no només de la Dàcia ocupada pels romans, sinó també de les regions sàrmates i partes. Com a resultat, s'han proposat alguns orígens alternatius per al draco de l'exèrcit romà.[40] Segons Franz Altheim,[46] l'aparició d'aquestes banderes a l'exèrcit romà va coincidir amb el reclutament de tropes nòmades de l'Àsia Central i Meridional, i fou des d'aquesta regió que la imatge va passar a l'Iran i posteriorment a Europa. Així, segons la teoria d'Altheim, els dacis i germànics l'haurien heretat del poble sàrmata.[40]

En comparació amb els dels dacis i els romans, el draco sàrmata tenia un aspecte més oriental, amb orelles prominents, dents semblants a les d'un gos i fins i tot aletes.[45] Normalment no tenia escates ni la cresta distintiva del cap daurat semblant a un drac d'un estendard romà tardà trobat a Niederbieber, Alemanya.[45] El seu cap podria haver estat representat pel llegendari simurgh iranià (mig llop, mig ocell).[45] Basat en el tòtem del clan, també podria haver estat un cap de peix. A la Columna de Trajà, els genets sàrmates roxalans no porten cap draco.

Els caps dels estendards draco dels dacis representats a la columna de Trajà també són canins. Però són d'un tipus completament diferent, amb musells curts i rodons, ulls sortints, orelles dretes, mandíbules circulars obertes i aletes sense brànquies.[47]

Mihăilescu-Bîrliba (2009) suggereix que a finals del segle I dC, els romans associaven el draco amb els dacis.[48] Draco era una icona que simbolitzava els dacis (de la mateixa manera que la falcata dàcia).[49]

El draco es generalitzà com a estàndard romà al segle IV .[50]

Llegat

Carolíngis del segle IX amb un estendard draco
Un draco daci representat en un bitllet romanès de 5.000 lei de 1992-1993

Quan Constantí va col·locar el símbol cristià a les ensenyes militars en lloc del draco, el nom va sobreviure al canvi, i el portaestendard va romandre com a draconarius. De vegades el símbol antic es troba unit al nou, i el drac es col·loca sota la creu.[51] Els genets carolingis continuaren aixecant el draco que havia adoptat anteriorment l'Imperi Romà sobre les seves forces durant els segles VIII, IX i X.[52]


És factible que el draco es continués usant a la Gran Bretanya post-romana i anglosaxona; el tapís de Bayeux mostra el portaestendard de Harold sostenint-ne un.[53] El llegendari rei Artús i els seus cavallers poden tenir els seus orígens en la cavalleria pesada sarmàcia estacionada a Britània, el cognom "Pendragon" que portaven Artús i el seu pare Uther pot referir-se a l'estàndard draco.[54]


El Drac Vermell de la bandera nacional gal·lesa moderna pot derivar del draco que portaven les unitats de cavalleria romana, i presumiblement romana-britànica, estacionades a Britània, és a dir, els sàrmates estacionats a Ribchester.

Art i literatura

Michel-François Dandré-Bardon inclogué el draco daci en el seu Costume des anciens peuples, à l'usage des artistes [55] L'artista romanès Adam Nicolae va crear l'escultura Steagul Dacic 'La bandera dàcia' que es pot veure a Orăștie, Romania.[56]

Segons l'etnògraf saxó Teutsch, els romanesos transsilvans podrien haver heretat alguna cosa del "culte a la serp" dels antics dacis, que se sap que tenien un drac (o serp) com a "estendard de la victòria". Esmenta que alguns picaportes tenen forma de caps de serp (protectores en aquest cas). A més, als pobles romanesos de la regió de Brașov estudiats per Teutsch, les voltes de certes portes tenen serps esculpides en forma de garlandes amb els extrems que representen la "roda solar".[57]

Mitologia

Segons l'historiador Vasile Pârvan la bandera de guerra dàcia, que representava un llop amb cos de serp, representava el balaur. El balaur no és idèntic a l'altra criatura del mite romanès, [58] el zmeu. La diferència més gran és que el zmeu, tot i que té alguns trets de llangardaix, és una figura semblant a l'humà, mentre que el balaur és la veritable forma del drac. Normalment, en tots els mites, llegendes i contes de fades romanesos, el balaur sempre té tres, cinc, set, nou o dotze caps. El balaur de vegades és una figura malèfica, però la majoria de cops és una figura neutral, que custodia diversos llocs, objectes o coneixements. A més, en diversos mites i tradicions, hi haurà una sèrie de dracs que hauran de ser derrotats per obtenir els objectes preciosos o l'entrada als llocs custodiats, normalment tres dracs, amb escates de ferro, plata i or respectivament, o plata, or i diamant respectivament, cadascun més fort que l'anterior, i el nombre dels seus caps augmentarà amb la dificultat. Alguns motius desenvolupats en la tradició popular que defineixen la serp com a protectora de la llar corresponen, en certa manera, a la interpretació d'un símbol protector de "drac" daci.[59]

Vegeu també

Galeria

Notes

  1. ↑ Bury, Cook i Adcock, 1954, p. 546.
  2. ↑ Pârvan, 1928, p. 124-125.
  3. 1 2 3 4 5 6 7 Tudor, 1976, p. 115.
  4. ↑ Janicke, 2006, p. 379.
  5. 1 2 Toynbee, 1934, p. 149.
  6. ↑ Lioi, 2007, p. 21.
  7. ↑ Palmer, 1882, p. 472.
  8. 1 2 Coulston, 1991, p. 106.
  9. 1 2 Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 146-147.
  10. ↑ Brzezinski, 2002, p. 38-39.
  11. ↑ Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 147.
  12. 1 2 Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 149.
  13. ↑ Coulston, 1991, p. 105-106.
  14. ↑ Brzezinski, 2002, p. 38.
  15. 1 2 Sîrbu, 1997, p. 89.
  16. 1 2 3 Pârvan, 1928, p. 125.
  17. ↑ Pârvan, 1926, p. 521.
  18. ↑ Pârvan, 1928, p. 124.
  19. ↑ Crisan, 1986, p. 413.
  20. ↑ Pârvan, 1926, p. 520.
  21. 1 2 Tudor, 1976, p. 114.
  22. ↑ Tomaschek, 1883, p. 410.
  23. ↑ Pârvan, 1926, p. 161.
  24. ↑ Florescu i Miclea, 1979, p. 87.
  25. ↑ Ispas, 1980, p. 279.
  26. ↑ Pârvan, 1928, p. 141.
  27. ↑ Milner, 1997, p. 20.
  28. ↑ Minns, 2011, p. 78.
  29. ↑ Pârvan, 1926, p. 337.
  30. ↑ Tudor, 1976, p. 82 and 141.
  31. ↑ Toynbee, 1934, p. 148-149.
  32. ↑ Damian, 2002, p. 1.
  33. ↑ Speidel, 2004, p. 191.
  34. ↑ Toynbee, 1934, p. 80.
  35. ↑ Makaronas, 1970, p. 41.
  36. ↑ Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 151.
  37. 1 2 Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 155.
  38. ↑ Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 156.
  39. ↑ Nicolini, 2021, p. 1–9.
  40. 1 2 3 Tudor, 1976, p. 116.
  41. 1 2 Yust, 1953, p. 570.
  42. ↑ Scott-Giles, 1957, p. 16.
  43. 1 2 Osborne, 1985, p. 301.
  44. ↑ Ashmore, 1961, p. 570.
  45. 1 2 3 4 Brzezinski, 2002, p. 39.
  46. ↑ Altheim Franz (1938) Die Soldatenkaiser, Frankfurt
  47. ↑ Haynes, 1995, p. 147.
  48. ↑ Mihăilescu-Bîrliba, 2009, p. 147-148.
  49. ↑ Hunter, 2009, p. 798.
  50. ↑ Den Boeft i Den Hengst, 1987, p. 97.
  51. ↑ McClintock, 1889, p. 299.
  52. ↑ Dupuy, 1993, p. 948.
  53. ↑ Nicolle, 1984, p. 35.
  54. ↑ Nicolle, 1984, p. 3541.
  55. ↑ Dandré-Bardon, 1774, pl. X.
  56. ↑ Scorobete, 2008, p. 42.
  57. ↑ Poruciuc, 2000, p. 75.
  58. ↑ Pârvan, 1926, p. 522.
  59. ↑ Ispas, 1980, p. 277-279.

Bibliografia

  • Ashmore, Harry S. Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, 1961. 
  • Den Boeft, J.; Den Hengst, D. Philological and historical commentary on Ammianus Marcellinus XX: Volume 4 edited by H. C. Teitler. John Benjamins Pub Co, 1987. ISBN 978-90-6980-012-7. 
  • Brzezinski, Richard. The Sarmatians, 600 BC-AD 450. Osprey Publishing, 2002. ISBN 978-1-84176-485-6. 
  • Bury, John Bagnell; Cook, Stanley Arthur; Adcock, Frank Ezra. The Cambridge ancient history: Volume 8. Cambridge University Press, 1954. 
  • Crisan, Ion Horatiu. Spiritualitatea geto-dacilor: repere istorice. Editura Albatros, 1986. 
  • Coulston, Jon C. N.. «The Architecture and Construction Scenes on Trajan's Column». A: Martin, Henig. Architecture and architectural sculpture in the Roman Empire. Oxford University Committee for Archaeology, 1990, p. 39–50. 
  • Coulston, Jon C. N. «The 'draco' standard». Journal of Military Equipment Studies, vol. 2, 1991, p. 101–114.
  • Damian, Paul Cristian. «Teza de doctorat: Geto-dacii în configuratia demografica a Daciei romane (SURSE NUMISMATICE)», 2002. Arxivat de l'original el July 27, 2012.
  • Dandré-Bardon, Michel-François. Costume des anciens peuples, a l'usage des artistes. Paris: Alexandre Jombert the younger, 1774. 
  • Dupuy, Trevor N. International Military & Defense Encyclopedia, 2. Brassey's, 1993. ISBN 978-0-02-881062-1. 
  • Everitt, Anthony. Hadrian and the Triumph of Rome. Random House Trade Paperbacks, 2010. ISBN 978-0-8129-7814-8. 
  • Florescu, Radu; Miclea, Ion. Tezaure Transilvane (en romanian). Kunsthistorisches Museum Wien. Ed. Meridiane, 1979. 
  • Haynes, Denys. The Portland Vase: A Reply p. 146-152.. The Journal of Hellenic studies edited by Percy Gardner, Max Cary, Ernest Arthur Gardner, 1995. 
  • Hunter, Fraser. «Barbarians and their equipment on Roman provincial sculpture». A: Les ateliers de sculpture régionaux : techniques, styles, et iconographie : actes du Xe Colloque international sur l'art provincial romain, Arles et Aix-en-Provence, 21-23 mai 2007. Musée départemental Arles antique, 2009. ISBN 978-2-916504-05-6. 
  • Ispas, Sabina. «Considerations on the Ballad "The Snake" in the Romanian Folklore pp.277-288». A: Actes du IIe Congrès international de thracologie: Linguistique, ethnologie (ethnographie, folkloristique et art populaire) et anthropologie. Editura Academiei, 1980. 
  • Janicke, Paul M. Modern Patent Litigation: Cases, Comments, and Notes. Carolina Academic Pr, 2006. ISBN 978-1-59460-207-8. 
  • Lioi, Anthony. Of Swamp Dragons. University of Georgia Press, 2007. ISBN 978-0-8203-2886-7. 
  • Makaronas, Ch. J. The Arch of Galerius at Thessaloniki. Institute for Balkan Studies, 1970. 
  • McClintock, John. Cyclopaedia of Biblical, theological, and ecclesiastical literature, Volume 12. Harper and Brothers, Publishers, 1889. 
  • Mihăilescu-Bîrliba, Lucreţiu «A Funerary Sculptured Monument of Chester and its Representation». Studia Antiqua et Archaeologica. Editura Universitatii "Alexandru Ioan Cuza", vol. XV, 2009, p. 149–176. ISSN: 1224-2284.
  • Milner, N.P.. Epitome of Military Science by Vegetius. Liverpool University Press, 1997. ISBN 978-0-85323-910-9. 
  • Minns, Ellis Hovell. Scythians and Greeks: A Survey of Ancient History and Archaeology on the North Coast of the Euxine from the Danube to the Caucasus. Cambridge University Press, 2011. ISBN 978-1-108-02487-7. 
  • Nicolini, Giuseppe. «The Cavalryman of Chester, a Dacian or Sarmatian Warrior?», 2021.
  • Nicolle, David. Arthur and the Anglo-Saxon Wars (en anglès). Bloomsbury USA, 26 March 1984. ISBN 978-0-85045-548-9. 
  • Osborne, Harold. The Oxford Companion to the Decorative Arts. Oxford University Press, 1985. ISBN 978-0-19-281863-8. 
  • Palmer, Abram Smythe. Dictionary of verbal corruptions or words perverted in form or meaning, by false derivation or mistaken analogy. George Bell and Sons, 1882. 
  • Pârvan, Vasile. Getica (en ro, fr). București, Romania: Cvltvra Națională, 1926. 
  • Pârvan, Vasile. Dacia: An Outline of the Early Civilization of the Carpatho-Danubian Countries. The University Press, 1928. 
  • Poruciuc, Anneliese. «Protective Snakes and Frightening Fairies A Transylvanian Saxon's view on Romanian folklore of the early twentieth century page 73-79». A: Romanian civilization. The Romanian Cultural Foundation, 2000. 
  • Scorobete, Miron. «In memoriam Nicolae Adam». A: Cetatea Culturala 'Cultural Fortress' , Revistă de cultură, literatură şi artă 'Journal of Culture, Literature and Art' (en romanès). S.C. SEDAN CASA DE EDITURĂ S.R.L., 2008. 
  • Scott-Giles, Charles Wilfrid. The romance of heraldry. Dutton, 1957. 
  • Sîrbu, Valeriu. Imaginar şi imagine în Dacia preromană. Editura Istros, 1997. 
  • Speidel, Michael. Ancient Germanic Warriors: Warrior Styles from Trajan's Column to Icelandic Sagas. Routledge, 2004. ISBN 0-203-47587-9. 
  • Tomaschek, Wilhelm. Les restes de la langue dace (en francès). Le Muséon, 1883. 
  • Toynbee, Jocelyn M. C. The Hadrianic school: a chapter in the history of Greek art. Cambridge University Press, 1934. 
  • Tudor, Dumitru. Corpus Monumentorum Religionis Equitum Danuvinorum: The Analysis and Interpretation of the Monuments. Brill Academic Pub, 1976. ISBN 978-90-04-04493-7. 
  • Vere, Nicholas de. The Dragon Legacy: The Secret History of an Ancient Bloodline. Book Tree, 2004. ISBN 1-58509-131-6. 
  • Yust, Walter. Encyclopædia Britannica: a new survey of universal knowledge. Encyclopædia Britannica, 1953. 

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.