EarthBound Beginnings

EarthBound Beginnings
Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Publicació
Nintendo Entertainment System: 27 juliol 1989 (Japó)
Game Boy Advance: 20 juny 2003 (Japó)
Wii U: 14 juny 2015
Nintendo Switch: 9 febrer 2022 (Amèrica del Nord)
Nintendo Switch: 10 febrer 2022 (Japó, Europa) Modifica el valor a Wikidata
Gènerevideojoc de rol Modifica el valor a Wikidata
PersonatgesNinten (en) Tradueix i Giygas (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
País d'origenJapó Modifica el valor a Wikidata
Característiques tècniques
PlataformaNintendo Entertainment System, Game Boy Advance, Wii U i Nintendo Switch Modifica el valor a Wikidata
Modesun jugador Modifica el valor a Wikidata
Formatdescàrrega digital Modifica el valor a Wikidata
Equip
Desenvolupador(s)Nintendo Modifica el valor a Wikidata
EditorNintendo Modifica el valor a Wikidata
DirectorShigesato Itoi Modifica el valor a Wikidata
ProductorShigeru Miyamoto Modifica el valor a Wikidata
DistribuidorNintendo eShop Modifica el valor a Wikidata
Qualificacions
ESRB
USK
CERO
OFLC
Més informació
Lloc webnintendo.co.jp… (japonès) Modifica el valor a Wikidata
MobyGamesearthbound-beginnings Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0208331 Musicbrainz (obra): ec4aab89-3d70-413d-a5c1-f4375b3a0cad
Youtube (canal): UCVNne08T_EUS9Dnb3FinkTQ Modifica el valor a Wikidata
Sèrie: Mother Modifica el valor a Wikidata
Imatges externes
Portada

EarthBound Beginnings, publicat originalment al Japó com a Mother,[nota 1] és un videojoc de rol del 1989 desenvolupat per Ape Inc. i Nintendo i publicat per Nintendo per a Family Computer. És la primera entrega de la sèrie Mother i es va publicar per primera vegada al Japó el 27 de juliol de 1989.[1] El joc es va reeditar al Japó juntament amb la seva seqüela en el cartutx recopilatori Mother 1+2 per a Game Boy Advance el 2003.[2] El joc segueix un noi estatunidenc anomenat Ninten, que utilitza els estudis del seu besavi sobre poders psíquics per posar fi a una sèrie de fenòmens paranormals que estan sumint el país en el caos.

L'escriptor i director Shigesato Itoi va presentar el concepte de Mother a Shigeru Miyamoto mentre visitava la seu de Nintendo per altres motius professionals. Tot i que Miyamoto va rebutjar inicialment la proposta, finalment va proporcionar a Itoi un equip de desenvolupament. Inspirat en la jugabilitat de la sèrie Dragon Quest, Mother subvertia els videojocs de rol de fantasia de l'època situant-se en una paròdia excèntrica dels Estats Units de finals del segle XX.[3] Itoi volia incorporar elements habituals dels videojocs de rol dins el marc d'una ambientació contemporània, amb una paròdia de la cultura occidental i l'americana. Així, al llarg del joc, els jugadors fan servir medicaments i hospitals per recuperar la salut, utilitzen bats de beisbol i pistoles de joguina per combatre enemics, i s'enfronten a extraterrestres, robots, objectes posseïts i animals i humans controlats mentalment. Mother utilitza trobades aleatòries per iniciar combats per menús en primera persona.

Mother va vendre unes 400.000 còpies en el seu llançament japonès. Va ser elogiat per les seves similituds amb la sèrie Dragon Quest i per la seva paròdia simultània dels tòpics del gènere, però la seva dificultat elevada i els problemes d'equilibri van dividir la crítica.[4][5] Una localització nord-americana de Mother va ser completada i prevista per publicar-se amb el títol Earth Bound, però es va abandonar perquè es va considerar comercialment inviable. Més endavant se'n va trobar un prototip complet, que va circular públicament per Internet amb el títol informal EarthBound Zero.[6]

El 1994 es va publicar al Japó la seva seqüela, Mother 2: Gīgu no Gyakushū, per a Super Famicom. La seqüela es va localitzar i publicar a Amèrica del Nord el 1995 amb el títol EarthBound. EarthBound va fracassar inicialment als Estats Units, però amb el temps va desenvolupar un culte de seguidors. La sèrie va continuar amb Mother 3, publicat només al Japó per a Game Boy Advance el 2006. Per commemorar el vintè aniversari del llançament estatunidenc d'EarthBound, Mother es va publicar mundialment com a EarthBound Beginnings per a la Consola Virtual de Wii U el juny del 2015, i el febrer del 2022 es va afegir, juntament amb EarthBound, al servei Nintendo Classics.[7][8]

El 15 de juny de 2025, el Projecte Ce Trencada va publicar una traducció catalana no oficial del port per a Game Boy Advance del joc.[9][10]

Jugabilitat

EarthBound Beginnings és un videojoc d'un sol jugador i videojoc de rol ambientat en uns Estats Units de finals del segle XX «lleugerament excèntrics», segons la mirada de l'autor japonès Shigesato Itoi.[1][3] Al llarg del joc, el jugador lluita contra hippies, zombis, objectes animats, vehicles, éssers extraterrestres, robots i humans i animals controlats mentalment.[5] El món del joc està format principalment per pobles, deserts, aiguamolls, boscos i coves que el jugador ha de recórrer. El joc evita deliberadament alguns trets dels videojocs de rol japonesos contemporanis: no s'adhereix estrictament ni a la fantasia ni a la ciència-ficció, tot i contenir-ne nombrosos elements.[3] El jugador lluita en magatzems i laboratoris en lloc de masmorres tradicionals, i, en comptes de desplaçar-se sempre a peu d'un poble a un altre, pot utilitzar trens per viatjar entre zones. En lloc d'espases, armes d'assalt i màgia, els personatges utilitzen bats de beisbol, pistoles de joguina, paelles, ganivets i poders psíquics innats.[3] Els protagonistes principals del joc són Ninten, Lloyd i Ana, que tenen aproximadament entre onze i dotze anys.[11] Lloyd i el quart membre del grup, Teddy, no tenen poders psíquics innats, a diferència de Ninten i Ana.[12] El jugador pot prémer un botó perquè Ninten examini o parli amb persones, animals i objectes propers. El joc comparteix diverses característiques amb la seva seqüela, EarthBound: hi ha una opció de desar la partida trucant per telèfon al pare de Ninten, la possibilitat de guardar objectes amb una de les germanes bessones de Ninten a casa seva, i l'ús d'un caixer automàtic per gestionar els diners. Els membres del grup de Ninten són visibles alhora a la pantalla del món exterior, i són anàlegs als personatges jugables d'EarthBound pel que fa a estil i funció. A diferència de les sèries Final Fantasy i Dragon Quest, el mapa del món de Mother no separa clarament les localitzacions, sinó que connecta totes les àrees en un sol món de joc.[4][5] Les estructures del paisatge es representen amb una projecció obliqua, una decisió presa a petició d'Itoi a partir d'un suggeriment d'un programador.[12]

Com la sèrie Dragon Quest, EarthBound Beginnings utilitza un sistema de combat amb trobades aleatòries. El jugador explora el món des d'una perspectiva zenital i, ocasionalment, entra en una seqüència de batalla en primera persona, on tria accions a partir d'una sèrie de menús.[3] Durant el seu torn, el jugador pot lluitar, defensar-se, examinar els atributs de l'enemic, fugir, utilitzar objectes o emprar poders psíquics ofensius, defensius o curatius. També pot posar la batalla en pilot automàtic amb l'opció «auto». Un cop assignades les ordres, els membres del grup ataquen seguint un ordre determinat per un generador de nombres aleatoris i per l'atribut de velocitat del personatge. Els cops crítics apareixen amb el text i el so característics de la sèrie, «SMAAAASH!!».[5] Si els punts de vida d'un enemic o d'un personatge arriben a 0, la batalla es guanya o el personatge queda inconscient. En alguns casos, aquest estat només es pot revertir mitjançant l'ús de poders PSI. Si tots els personatges queden inconscients, el joc passa a una pantalla en blanc i pregunta al jugador si vol continuar. Una resposta afirmativa torna Ninten, conscient, a l'últim punt de desament, però amb la meitat dels diners que duia en el moment de la derrota. En guanyar batalles, el jugador pot obtenir punts d'experiència, nous poders psíquics i altres increments d'estat. Quan s'acumulen prou punts d'experiència, el personatge puja de nivell, cosa que influeix en l'augment dels seus punts físics i psíquics. També hi ha la possibilitat d'obtenir objectes en derrotar enemics. Quan es guanya una batalla, el pare de Ninten diposita diners en un compte, que es poden retirar d'un caixer automàtic. Als pobles, els jugadors poden comprar armes, objectes i menjar en restaurants de menjar ràpid i grans magatzems. Les armes i equipaments, com penjolls, medallons i braçalets, es poden equipar per augmentar la força i la defensa dels personatges. Els objectes tenen diverses funcions, com curar, eliminar obstacles i obrir portes. Els pobles també inclouen instal·lacions útils com hospitals, on els jugadors poden ser curats pagant; en un dels pobles, el cost és la meitat dels diners que el jugador té en aquell moment.

Argument

A començaments del segle XX, un matrimoni jove desapareix misteriosament del seu poble rural estatunidenc. Dos anys més tard, el marit, George, torna inexplicablement i comença un estudi estrany en complet aïllament. De la seva dona, Maria, no se'n torna a saber res. El 1988,[nota 2] la casa d'un noi anomenat Ninten[nota 3] és atacada per un poltergeist. Després que Ninten el repel·leixi, el seu pare li explica que el seu besavi havia estudiat els poders psíquics i li demana que investigui diverses crisis que estan succeint arreu dels Estats Units. Després de resoldre alguns incidents a la seva ciutat natal, Mother's Day,[nota 4] Ninten es teletransporta al regne de Magicant. Allà, la reina Mary li demana que reculli les vuit melodies d'una cançó que apareix als seus somnis i que les toqui per a ella. Ninten torna a la Terra i fa amistat amb Lloyd,[nota 5] un nen prodigi que pateix assetjament a l'escola primària de Tinkle.[nota 6] Tots dos viatgen al poble de Snowman per lliurar un barret perdut a Ana,[nota 7] una noia amb poders psíquics. Ana explica a Ninten que l'ha vist en una visió i s'uneix al grup amb l'esperança de trobar la seva mare desapareguda.

Mentre troba les parts de la cançó de la reina Mary, Ninten és assetjat en una sala de música en directe del poble de Valentine[nota 8] per un líder de banda anomenat Teddy.[12] Després de rendir-se en una baralla a cops de puny, Teddy s'uneix al grup de Ninten per venjar la mort dels seus pares, assassinats per animals salvatges a Holy Loly Mountain.[nota 9] Teddy obliga Lloyd a quedar-se enrere. En una cabana a la base de la muntanya, Ana aparta Ninten i li demana que es quedi amb ella per sempre. Tots dos ballen i es declaren el seu amor. Aleshores, un robot gegant[nota 10] ataca el grup. Lloyd arriba en un tanc per destruir-lo; el robot és derrotat, però és massa tard: Ninten i Ana queden cremats i Teddy queda greument ferit, cosa que permet a Lloyd tornar al grup. Els personatges surten en barca per un llac proper, però un remolí els arrossega fins a un laboratori submarí. Allà troben un robot anomenat EVE, que afirma haver estat construït per George per protegir Ninten. Quan el laboratori s'inunda i el grup és expulsat de nou al llac, els personatges es dirigeixen cap al cim de la muntanya. Un robot encara més poderós apareix i els ataca, i EVE s'autodestrueix per destruir-lo, deixant enrere la setena melodia de la cançó de la reina Mary. Quan el grup arriba al cim de la muntanya, troba la tomba de George, i la seva ànima proporciona la vuitena melodia. El grup és transportat a Magicant, on Ninten toca la cançó completa a la reina Mary amb una ocarina. En recordar la cançó, Mary explica a Ninten la història d'un extraterrestre anomenat Gyiyg[nota 11] que havia criat i estimat com si fos el seu fill. Després de revelar que és Maria, la dona de George, la reina Mary desapareix; Magicant, que en realitat era un miratge creat per la seva consciència, desapareix amb ella.[nota 12]

El grup torna a Holy Loly Mountain. Les grans roques que bloquejaven l'accés al cim han estat retirades per la consciència de Maria. Allà, el grup troba la nau nodrissa on es troba Gyiyg, ja adult. L'extraterrestre expressa gratitud a la família de Ninten pel fet que Maria l'hagués criat, però explica que George havia robat informació sobre les habilitats PSI de la seva espècie, cosa que els podia trair, i acusa Ninten d'interferir en els seus plans. Gyiyg ofereix salvar només Ninten si puja a la nau nodrissa. El grup comença a cantar la cançó de bressol de Maria mentre Gyiyg intenta fer-los callar amb els seus atacs. Els personatges persisteixen i acaben la cançó, cosa que aclapara emocionalment Gyiyg amb el record de l'amor maternal de Maria. Gyiyg jura que es tornaran a trobar i fuig amb la nau nodrissa. Un epíleg mostra què ha passat amb tots els personatges després del viatge i dona pas als crèdits. El nom del jugador també apareix als crèdits, on se li agraeix que hagi jugat.[11] A la versió japonesa, el grup simplement mira cap a la pantalla mentre els crèdits passen al fons.[nota 13]

Desenvolupament

EarthBound Beginnings va ser desenvolupat per Ape i publicat per Nintendo.[1] El 1987, el redactor publicitari Shigesato Itoi es va interessar pels videojocs de rol després que un company li presentés la sèrie Dragon Quest.[11][13] Mentre jugava a Dragon Quest II a la Famicom, Itoi va concebre un videojoc de rol ambientat en temps contemporanis, ja que no tenia gaire coneixement de l'edat mitjana —base habitual de sèries com Final Fantasy i Dragon Quest— i trobava més interessant una ambientació moderna.[12] Sense experiència prèvia en la indústria del videojoc, Itoi esperava que alguna empresa produís la seva idea.[12][13] Després de defensar públicament els videojocs en un programa nocturn de tertúlia, el president de Nintendo, Hiroshi Yamauchi, es va interessar per la seva feina i va ordenar al director de projecte Yoshio Sakamoto que convidés Itoi a treballar en la publicitat de Nakayama Miho no Tokimeki High School per al Famicom Disk System.[13]

Durant aquella visita, Itoi va organitzar una reunió i va presentar la seva idea, aleshores titulada ESP1, a Shigeru Miyamoto. Considerava que l'ambientació seria única per la seva incongruència amb les convencions del gènere de rol: la vida quotidiana no tenia la premissa natural dels poders màgics, i tampoc no es podia donar simplement armes de foc als personatges infantils. La proposta d'Itoi suggeria maneres de superar aquestes limitacions naturals. Tot i que a Miyamoto li agradaven les idees d'Itoi, va reaccionar amb indiferència, en lloc de l'elogi que Itoi esperava.[12][13] No estava segur que Itoi fos capaç de dur-ho a terme, i li va explicar que els conceptes de videojoc necessitaven persones disposades a «fer» el producte, a diferència de la publicitat, on les propostes conceptuals podien precedir la formació de l'equip. Miyamoto va insistir en la quantitat de feina personal que exigiria el projecte i va preguntar a Itoi si podia començar de nou i «fer-ho més senzill».[12] Itoi es va sentir envaït per una sensació d'impotència, tot i que va mantenir la compostura; més tard ploraria de frustració al tren bala de tornada a casa. Després de rumiar com podria fer un joc que impressionés la gent, va rebre una trucada de Miyamoto, que li comunicava que havia trobat un equip de desenvolupament per al projecte.[13]

Miyamoto també era reticent a treballar amb Itoi en un moment en què les empreses pressionaven per obtenir grans acords publicitaris amb celebritats, ja que la implicació d'Itoi podia semblar precisament això. Quan es van tornar a reunir, Miyamoto va portar la documentació d'un joc d'aventura textual i va dir a Itoi que hauria d'escriure una documentació semblant ell mateix. Miyamoto va dir que, per experiència pròpia, sabia que el joc seria tan bo com l'esforç que Itoi hi invertís, i que també sabia que Itoi no podia invertir-hi prou temps amb la seva feina a jornada completa. Itoi va reafirmar el seu interès i va reduir la seva càrrega de feina, i Miyamoto va reunir un equip de desenvolupament. Després d'avaluar-ne la compatibilitat, la producció va començar a Ichikawa, a la prefectura de Chiba, un mes després que Nintendo donés llum verda al joc.[12] Itoi havia dit abans que volia que l'ambient de treball semblés un club extraescolar format per voluntaris i instal·lat en un apartament, cosa que Miyamoto va intentar facilitar.[13] Itoi va escriure el guió del joc[3] i es desplaçava des de Tòquio, un procés que trobava esgotador però que alhora li feia venir ganes de continuar-hi cada vegada més.[13] Tot i que havia demanat a Itoi que prioritzés el procés de desenvolupament, Miyamoto va rebre crítiques per cedir davant d'una celebritat i per contractar un redactor publicitari que, segons alguns, no estava preparat per a la tasca. Miyamoto va afirmar que la seva decisió de tirar endavant el projecte es basava en la confiança que tenia en Itoi.[13] L'equip de desenvolupament es mostrava escèptic amb Itoi, ja que assumia que s'implicaria poc en el projecte i que el joc seria un exercici de vanitat semblant a altres títols associats a celebritats.[12] Itoi els va sorprendre implicant-s'hi profundament i establint-hi una relació estreta.[13]

La base del projecte d'Itoi era crear un joc al qual ell mateix voldria jugar, i imaginar què faria si creés un videojoc.[12] Va inspirar-se en diverses obres, algunes de Steven Spielberg, perquè volia crear un joc com si l'hagués fet Spielberg.[13] Poltergeist va inspirar la seqüència inicial del joc, i la idea de contactar amb extraterrestres mitjançant la música, així com la importància de Devils Tower a Close Encounters of the Third Kind, van influir en l'acte final.[14][11] Itoi considerava que el joc necessitava un element de misteri, de manera que es va establir el món de Magicant per convertir-lo en una fantasia d'època contemporània.[14] Més endavant, Itoi va assenyalar les semblances de Magicant amb conceptes de The Talisman, tot i afirmar que eren involuntàries.[14] El títol Mother es va decidir en una fase avançada del desenvolupament i procedia de diverses influències, inclosa la paraula anglesa «mothership»[15][12] i la cançó homònima de John Lennon, que havia emocionat Itoi fins al punt d'inspirar-lo a crear un joc que commogués els jugadors de la mateixa manera.[15] També s'inspirava en la seva pròpia vida: durant la infantesa, la seva mare havia estat absent a causa del divorci dels seus pares, i Itoi s'havia prohibit pensar-hi. Amb el joc, va dir que finalment havia trobat l'oportunitat de cridar aquella paraula que s'havia prohibit dir: «mare».[15] El disseny del logotip de Mother es va inspirar en 2001: A Space Odyssey i en el disc Blood & Chocolate, d'Elvis Costello.[14] El planeta que representa la lletra O es va dibuixar perquè semblés una versió irreconeixible del familiar planeta Terra.

El desenvolupament de Mother va durar dos anys complets, i el concepte inicial del joc es va mantenir sense canvis respecte de la primera proposta d'Itoi.[12] La companyia Ape va assistir en les fases finals de desenvolupament.[13] Ape s'havia fundat arran de la preocupació de Yamauchi per l'estat general de la indústria del videojoc: creia que s'estancaria si no s'hi incorporava nou talent. Yamauchi va proposar a Itoi una empresa pensada per fomentar aquest talent, i Ape es va fundar el març de 1989, amb Itoi com a director.[13] El nom i el logotip de la companyia es van inspirar en 2001: A Space Odyssey.[14] Mother es va publicar al Japó el 27 de juliol de 1989 per a Famicom, coneguda fora del Japó com a Nintendo Entertainment System.[16][1]

Música

La banda sonora del joc va ser composta per Keiichi Suzuki i Hirokazu Tanaka. Tanaka era compositor de videojocs a Nintendo i ja havia compost per a títols com Super Mario Land i Metroid, mentre que Suzuki era compositor i músic en bandes de gèneres diversos.[17] Tanaka es va incorporar a l'equip de Mother per ordre dels seus superiors[13] i inicialment no entenia què volia Shigesato Itoi de la banda sonora; al llarg del projecte, però, va arribar a comprendre la visió d'Itoi i entre tots dos es va construir una relació de confiança.[12] Suzuki va ser contractat personalment per Itoi, que hi confiava per altres projectes en què havien treballat junts. Suzuki havia gaudit jugant a la Famicom, però mai no s'havia plantejat compondre música per a un videojoc.[6] Mentre Tanaka programava la música i els efectes sonors de Mother, Suzuki n'escrivia la banda sonora.[6] Itoi va demanar a Suzuki que basés les seves composicions en la música pop i que escrivís les cançons del joc amb lletres reals, una cosa poc habitual als jocs de Famicom d'aquell moment.[18] Suzuki considerava que l'atmosfera estatunidenca del joc era fàcil d'escriure, i trobava divertit esquivar les limitacions sonores de la Famicom per produir sons que no s'havien intentat abans.[18]

Suzuki i Tanaka van compondre la banda sonora de Mother principalment a casa de Suzuki, on Tanaka es desplaçava des de la seu de Nintendo a Kyoto. Suzuki tocava una peça al piano, i Tanaka la convertia manualment en dades en un ordinador que portava cada dia des de l'hotel.[6] Itoi estava especialment entusiasmat amb la idea d'utilitzar la música per ampliar i aprofundir el món del joc.[12] La Famicom només podia reproduir tres notes alhora, cosa que Suzuki i Tanaka van assenyalar com una gran limitació, ja que no podien crear alguns dels sons que volien.[18] Suzuki també va treballar amb el músic francès Louis Philippe en una cançó titulada «Flying Man», anomenada així pels habitants amb aspecte d'ocell de Magicant que poden actuar com a membres temporals del grup. La cançó finalment no es va utilitzar al joc, però apareixeria més endavant a EarthBound en diverses formes.[19]

Un àlbum d'onze pistes basades en la banda sonora del joc es va enregistrar a Tòquio, Londres i Bath i va ser publicat per CBS/Sony Records en disc compacte i casset el 21 d'agost de 1989. L'àlbum es va produir als Crescent Studios d'Anglaterra per Tanaka, Suzuki i Itoi mentre Mother encara s'estava programant. Durant la gravació, Suzuki i Tanaka van treballar amb Louis Philippe, el violinista japonès Takeshi «Neko» Saito i els compositors anglesos David Bedford i Michael Nyman. Diversos artistes van enregistrar versions vocals de moltes cançons del joc, inclosa la cantant londinenca Catherine Warwick, Jeb Million del grup Blazer Blazer, i els nens tenors Jeremy Holland-Smith i Jeremy Budd del St. Paul's Cathedral Choir. La interpretació de Budd i Holland-Smith de la pista «Eight Melodies» es va utilitzar àmpliament en el material promocional del joc. «Flying Man» també apareix a l'àlbum.[19] L'àlbum va ser escrit i enregistrat en anglès per Linda Hennrick sota la direcció d'Itoi amb la intenció de publicar-lo internacionalment, cosa que no passaria fins al 2015.[20] El crític Patrick Gann, de RPGFan, va comparar l'àlbum amb composicions dels Beatles i de programes infantils de televisió.[21] Va considerar que les lletres eren «cursis i trivials», però va apreciar les «afirmacions senzilles» d'«Eight Melodies» i el caràcter «excèntric i meravellós» de «Magicant». Només l'última cançó de l'àlbum és en chiptune. Gann va recomanar finalment la reedició remasteritzada del 2003 per damunt d'aquesta versió.[21] La banda sonora del joc conté diverses peces que es reutilitzarien en entregues posteriors de la sèrie.[5]

Localització anglesa

Una localització anglesa de Mother, titulada Earth Bound, va començar el 1990 i es va completar el setembre d'aquell mateix any.[6] La localització va ser dirigida per Phil Sandhop, que havia treballat prèviament en la versió anglesa de Final Fantasy.[6] D'acord amb les polítiques de contingut de Nintendo of America, es van eliminar tota la iconografia religiosa, la sang, els mugrons, les cigarretes,[nota 14] i les referències a la violència i l'alcohol.[22] A més, els personatges no jugadors semblants als de Peanuts van ser modificats per evitar possibles problemes legals.[6] La localització va afegir diverses característiques i millores respecte de l'original, com un botó per córrer, diverses opcions dins del joc i un final ampliat.[6] Els noms de pobles basats en festivitats es van canviar perquè apel·lessin a un públic més adult, i alguns mapes i gràfics van ser redissenyats per motius de dificultat o estètica.[6] Aquests canvis van ser implementats per Sandhop, que va reescriure ell mateix el guió del joc. El text es va enviar després a Nintendo Co., Ltd., on va ser aprovat per Shigesato Itoi, Shigeru Miyamoto i l'equip de desenvolupament de Mother abans de ser programat i retornat a Nintendo of America per fer-hi més proves.[6][22] Phil Sandhop també va encunyar el títol anglès Earth Bound perquè el joc resultés atractiu al públic estatunidenc.[6] Nintendo of America va registrar també el títol Space Bound com a possible nom per a la seqüela del joc.[6] Els plans finals per a Earth Bound incloïen una publicació anglesa de l'àlbum de la banda sonora de Mother, juntament amb un manual d'instruccions de 80 pàgines amb l'estil del diari personal de George, que acabaria amb una pàgina estripada després d'acompanyar el jugador aproximadament fins a la meitat del joc.[6]

Tot i que Earth Bound va ser anunciat i previst per a la tardor del 1991, es va endarrerir i finalment es va arxivar.[3] La cancel·lació s'ha atribuït posteriorment al fet que el departament de màrqueting de Nintendo of America va considerar que el joc no era rendible: hi havia poc interès pel gènere de rol al mercat, el cost d'augmentar la mida del cartutx i d'incloure materials suplementaris dificultava la promoció i fabricació del producte, i el llançament quedava massa tard dins del cicle de vida de la NES davant l'arribada imminent de la Super NES als Estats Units.[6] El 1994 es van reprendre els esforços per publicar Earth Bound als Estats Units i al Canadà, però també es van cancel·lar a causa dels costos percebuts del projecte.[6] Segons Phil Sandhop en una entrevista amb LostLevels.org, el projecte Mother i la seva localització van obrir els ulls a diverses persones de Nintendo. L'empresa va començar a treballar més estretament amb Nintendo of America i les altres filials per produir art per als jocs que fos ben rebut internacionalment i que no requerís localització posterior.[6] El nom Earth Bound es reutilitzaria més endavant, amb petites modificacions, com a títol anglès de Mother 2, EarthBound.[6]

Prototip

El cartutx «TK-69», enviat a Nintendo of Canada el 1994 perquè se n'avalués un possible llançament canadenc, és notable per ser el primer joc fet per Nintendo que va estar disponible públicament mitjançant l'abocament de la ROM.[23] El 1998, un cartutx prototip complet d'Earth Bound va ser descobert per un grup de traducció d'aficionats anomenat Neo Demiforce, o simplement Demiforce, que havia estat treballant en una traducció anglesa preliminar de Mother abans que es trobés el prototip.[23] El cartutx havia estat venut aquell mateix any per 125 dòlars a un comprador desconegut anomenat «Kenny Brooks» per un col·leccionista de videojocs anomenat Greg Mariotti, que l'havia descobert anys abans en una botiga de videojocs.[6][23] Interessat a adquirir el cartutx per abocar-ne públicament la ROM amb finalitats de preservació, Steve Demeter, cap de Demiforce, va pressionar Mariotti perquè li revelés l'adreça electrònica de Brooks. Mariotti finalment va trencar relacions amb Demiforce.[6] Un aficionat de Mother anomenat «EBounding», que estava en contacte amb Brooks, va facilitar aviat la informació a Demiforce perquè ell mateix també volia jugar al joc.[23] Demiforce va entrar aleshores en negociacions amb Brooks, i, com a part d'aquestes, la comunitat d'aficionats d'EarthBound va reunir 400 dòlars perquè Demiforce pogués obtenir temporalment el cartutx de Brooks i abocar-ne la ROM. Per distingir el prototip de EarthBound, la seqüela traduïda de Mother, la pantalla de títol del prototip es va modificar per mostrar el nom «EarthBound Zero».[3] El títol era un homenatge de Demeter a Street Fighter Alpha, conegut al Japó com a Street Fighter Zero.[6]

El 27 d'abril de 1998, EarthBound Zero es va publicar públicament juntament amb una còpia original de seguretat del codi d'Earth Bound.[23] Perquè Earth Bound funcionés en un dels emuladors de NES més estesos de l'època, NESticle, es va modificar un sol byte de codi a la ROM. Tanmateix, això activava una comprovació d'integritat en diversos moments del joc, que el bloquejava indefinidament en una pantalla anticòpia.[23] Es va modificar un altre byte per desactivar completament aquestes pantalles, i la ROM es va distribuir públicament de nou. Aviat van sorgir dubtes dins la comunitat d'aficionats d'EarthBound sobre l'autenticitat del cartutx, amb teories alternatives sobre com havia aparegut. Amb el temps, però, es va considerar real, sobretot després que Phil Sandhop en confirmés la probable autenticitat i després que els canvis presents a Earth Bound apareguessin també a Mother 1+2.[23][5] El prototip va ser venut posteriorment per Brooks a un col·leccionista anomenat Andrew DeRouin per 1.000 dòlars. DeRouin el va donar a un amic, que el va conservar durant catorze anys; més tard, DeRouin el va recuperar gratuïtament.[6] El cartutx, anomenat prototip «TK-69», es va abocar de nou el 2020, ja que la còpia de seguretat original de Demiforce havia desaparegut des del llançament inicial.[23] Des del descobriment del cartutx «TK-69», han aparegut diversos prototips fora de Nintendo, i un prototip confirmat es conserva a la seu de Nintendo of America.[23]

Llançament

Vendes i promoció

Mother va ser el sisè joc més venut del 1989 al Japó, on va vendre unes 400.000 còpies.[4] El llançament va estar acompanyat d'una campanya publicitària que destacava la implicació d'Itoi com a celebritat, inclòs un vídeo promocional en què demanava als possibles jugadors que no es precipitéssin a completar el joc.[24] La campanya també girava al voltant d'un anunci televisiu d'acció real en què actors infantils que representaven Ninten, Ana i Lloyd destruïen un robot gegant amb atacs psíquics abans d'emprendre el camí cap a Mt. Itoi.[24]

Rebuda

Mother va rebre de la revista japonesa Famitsu una puntuació de 31 sobre 40, cosa que li va valdre l'entrada al seu «Silver Hall of Fame».[16] La crítica va destacar les similituds del joc amb la sèrie Dragon Quest i la seva paròdia simultània dels tòpics del gènere.[3][5] Diversos crítics van considerar que la seqüela, EarthBound, era molt semblant però aplicava millor les idees de joc de Mother.[5][25] També van criticar-ne la dificultat elevada i els problemes d'equilibri.[3][5][25]

Jeremy Parish, d'USgamer, va descriure el joc com una paròdia amable —entre la sàtira i el pastitx— del gènere de rol, especialment de la sèrie Dragon Quest.[3] Va assenyalar que Mother, com molts videojocs de rol japonesos, imitava l'estil de Dragon Quest: la interfície de finestres, la perspectiva en primera persona dels combats i els gràfics, però se'n distingia per l'ambientació contemporània i per una història no fantàstica. Parish va comentar que Digital Devil Story: Megami Tensei, d'Atlus, també s'ambientava en el present, però derivava cap a la ciència-ficció i la fantasia d'una manera que Mother no feia. Segons Parish, el joc té una sensació de meravella i realisme màgic en el context de la imaginació infantil: Ninten pot semblar més algú que «juga a fer» d'heroi de Dragon Quest que no pas un heroi en si mateix.[3] Això fa que el jugador es pregunti quins esdeveniments del joc són reals i quins formen part de la imaginació de Ninten. Parish va citar l'interès d'Itoi per entrar a la indústria del videojoc amb un joc de rol satíric com a prova de la ràpida popularització del gènere al Japó en només cinc anys.[3] Satoshi Tajiri va escriure a Famicom Hisshoubon que Mother era un joc molt cinematogràfic pel que fa a guió i presentació, i que contenia moltes idees noves que no s'havien vist mai abans en un joc de rol.[26] Tres ressenyes de Famitsu van comentar que inicialment no estaven segures de la qualitat del joc, però que es van sentir recompensades després de completar-lo.[16]

Cassandra Ramos, de RPGamer, va elogiar-ne els gràfics i la música, i el va considerar entre els millors títols de la consola, amb visuals rics i detallats, personatges d'estil Peanuts i àudio senzill però efectiu.[5] En canvi, va trobar les seqüències de combat estèticament força insulses i les va considerar l'aspecte menys interessant del joc. Globalment, va descriure Mother com sorprenentment complex per a la seva època i va considerar-ne la història superior —tot i que menys esbojarrada— a la de la seqüela.[5] Va recomanar especialment el joc als seguidors d'EarthBound. Dues ressenyes de Famitsu van elogiar la música, i una va assenyalar que els monstres del joc eren especialment simpàtics.[16]

A Famicom Hisshoubon, Akihito Tomisawa va escriure que el joc hauria estat superior si Itoi hagués estat l'únic responsable del projecte.[26] Parish va atribuir a Itoi la visió del joc i va comparar la seva sensibilitat literària amb la de l'autor estatunidenc Garrison Keillor. Segons Parish, el bagatge d'Itoi com a escriptor i redactor publicitari era especialment adequat per al mitjà limitat dels videojocs de rol de 8 bits, i això situava Mother per davant d'altres jocs escrits per persones alienes a l'escriptura.[3] Parish va observar també que els personatges no jugadors del joc reflexionen sobre qüestions profundes i trivials en lloc de limitar-se a repetir informació sobre la trama activa.[3] Va afegir que la manca d'un llançament oficial nord-americà havia reforçat la reputació i la veneració de la seva seqüela immediata.

Tot i considerar que el guió de Mother era tan afilat com el d'EarthBound, Parish va trobar que les mecàniques del joc original no assolien el mateix nivell. Mother no tenia el comptador de punts de vida gradual ni les trobades no aleatòries per les quals serien conegudes les entregues posteriors de la sèrie.[3] També va considerar que l'equilibri del joc era irregular, ja que els atributs estadístics dels personatges i el nivell de dificultat no escalaven correctament amb el progrés de la partida. Rose Colored Gaming, una empresa que va fabricar reproduccions personalitzades del cartutx de NES, va assenyalar que el llançament japonès era més difícil que la localització anglesa inèdita.[27] Ramos, de RPGamer, també va trobar problemes d'equilibri, amb un nombre elevat de combats, enemics difícils, dependència de pujar nivells repetidament i alguns nivells massa grans.[5] Parish havia escrit anteriorment a 1UP.com que, en comparació amb EarthBound, Mother era pitjor gairebé en tots els aspectes, un clon on la seqüela seria una desconstrucció satírica dels jocs de rol.[25] Segons ell, la importància històrica del joc no rau tant en la qualitat de l'obra mateixa com en l'interès que va generar per l'emulació de videojocs i per la preservació de jocs inèdits.[25]

Llegat

Comunitat d'aficionats

Starmen.net va organitzar el 2014 un esdeveniment pel vint-i-cinquè aniversari de Mother amb una transmissió en directe del joc i plans per a una banda sonora remesclada.[28] Més tard aquell mateix any, els aficionats van publicar una edició del vint-i-cinquè aniversari en forma de modificació de ROM que actualitzava els gràfics, el guió i l'equilibri de la jugabilitat.[29]

El documental no oficial Mother to Earth, desenvolupat pel grup cinematogràfic 54&O Productions, va ser finançat a Kickstarter el 2016[22] i publicat el 19 d'octubre de 2019.[23] El documental va sorgir d'una entrevista amb el productor de la localització de Mother, Phil Sandhop, feta com a part d'un projecte retrospectiu descartat. El director Joshua Bone-Christian va proposar al productor Christian Deitering convertir aquella entrevista en un documental, ja que Sandhop responia moltes preguntes formulades per la comunitat d'aficionats d'EarthBound en aquell moment.[22] El documental se centra en el camí cap a la localització de Mother i la seva publicació eventual com a EarthBound Beginnings a Amèrica del Nord, i inclou entrevistes amb persones clau del procés i amb figures destacades de la comunitat de videojocs.[22][23] Durant la producció, altres cineastes van animar l'equip de Mother to Earth a intensificar el drama en algunes parts, però l'equip s'hi va resistir perquè considerava que el contingut del projecte ja era prou interessant per si mateix.[22] Mother to Earth es va publicar a Vimeo el 31 d'agost de 2020 i va arribar als cinemes el 22 de gener de 2021.[23] També es va publicar en DVD i Blu-ray, i el web del projecte ofereix marxandatge i suports físics relacionats amb el documental.[22]

Seqüeles i reedicions

El 1994 es va desenvolupar i publicar al Japó una seqüela titulada Mother 2: Gīgu no Gyakushū per a Super Famicom,[30] que es va localitzar i publicar per a Super NES el 1995 com a EarthBound.[6] EarthBound va tenir inicialment una recepció crítica i comercial pobra als Estats Units, però des d'aleshores ha reunit una comunitat d'aficionats dedicada i ha estat reavaluat críticament com un clàssic de culte influent.[6] El desenvolupament del tercer joc de la sèrie, Mother 3, va començar el 1994 per a Super Famicom[13] abans de passar el 1996 al 64DD, el perifèric magnetoòptic de la Nintendo 64, on es va anunciar a Amèrica del Nord com a seqüela d'EarthBound amb el títol EarthBound 64.[31] Mother 3 va tenir dificultats per fixar una data de llançament a causa dels problemes de desenvolupament, i el 1998 es va canviar al format de cartutx estàndard de Nintendo 64 arran del fracàs comercial del 64DD. El projecte va ser cancel·lat el 2000 perquè el desenvolupament continuat desviava recursos de la GameCube.[6] El 2001, el desenvolupament de Mother 3 es va reprendre per a Game Boy Advance i es va anunciar oficialment el 2003. Aquell mateix any es va publicar el cartutx recopilatori Mother 1+2, només en japonès,[5] que conservava molts dels canvis presents a la localització anglesa inèdita de Mother.[6] Tot i que Mother 3 es va convertir a gràfics 2D, la seva premissa i escenari es van mantenir respecte de l'etapa de Nintendo 64. Es va publicar al Japó el 2006 amb èxit crític i comercial. Nintendo no el va publicar a Amèrica del Nord malgrat la gran demanda, i el 2008 es va publicar una traducció d'aficionats encapçalada per Clyde Mandelin, que va rebre elogis de fans i crítica.[32] Shigesato Itoi ha afirmat des d'aleshores que no té plans de crear una quarta entrega de la sèrie, cosa que en la pràctica dona per tancada la franquícia.[33]

Des del seu llançament, Mother, juntament amb les seves seqüeles, EarthBound i Mother 3, ha estat reclamat constantment per aficionats, crítics i periodistes de la indústria perquè rebés reedicions comercials oficials. El 1999, Starmen.net va organitzar una petició perquè Mother es publiqués per a Game Boy Color, però Nintendo la va ignorar en gran part.[34] Starmen.net també va demanar una publicació anglesa de Mother 1+2, que tampoc no es va produir, possiblement perquè el web va abandonar la campanya massa aviat.[6] Tot i que els lectors de Nintendo Power van situar Mother com el quart joc més desitjat per a la Consola Virtual de Wii —amb EarthBound com el més desitjat— el 2008, la publicació no es va materialitzar aleshores. Inspirant-se en l'èxit del llançament d'EarthBound a la Consola Virtual i per commemorar el vintè aniversari del llançament estatunidenc d'EarthBound, Nintendo va reeditar Mother a la Consola Virtual de Wii U al Japó el 14 de juny de 2015, i internacionalment el mateix dia com a EarthBound Beginnings.[7] Mentre que la publicació japonesa de Mother a la Consola Virtual conservava molts dels canvis aplicats al port de Mother dins de Mother 1+2, la publicació internacional a la Consola Virtual utilitzava la mateixa ROM que la localització inèdita de NES, Earth Bound, sense modificacions inherents.[7]

Notes

  1. ↑ En japonès: マザー, Mazā.
  2. ↑ La data prové de la versió japonesa original; algunes versions posteriors presenten variacions de dates o denominacions.
  3. ↑ El nom del personatge es pot canviar en començar la partida.
  4. ↑ Podunk en traduccions posteriors.
  5. ↑ També anomenat Roid o Loid en altres traduccions.
  6. ↑ Twinkle Elementary School en traduccions posteriors.
  7. ↑ També Anna en algunes traduccions.
  8. ↑ Ellay en traduccions posteriors.
  9. ↑ Mt. Itoi en versions posteriors.
  10. ↑ R7038 en algunes versions.
  11. ↑ Giegue o Giygas en altres traduccions.
  12. ↑ Aquesta revelació vincula Magicant directament amb els records i la consciència de Maria.
  13. ↑ La localització anglesa inèdita va ampliar el final respecte de la versió japonesa original.
  14. ↑ Segons algunes explicacions, aquests canvis responien a les polítiques de contingut de Nintendo of America i a la legislació californiana sobre continguts en videojocs en aquell moment.

Referències

  1. 1 2 3 4 Nintendo Life. «Mother (NES) News, Reviews, Trailer & Screenshots» (en anglès). Nintendo Life, 21 desembre 2009. [Consulta: 7 agost 2026].
  2. ↑ «Game Boy Advance March 2001 – January 2005 Releases Section» (en japonès). Nintendo. [Consulta: 7 agost 2026].
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 Parish, Jeremy. «Daily Classic: 25 Years Ago, Mother (aka EarthBound Zero) Skewered JRPGs, and America» (en anglès). USgamer, 21 agost 2014. [Consulta: 7 agost 2026].
  4. 1 2 3 «Mother» (en anglès). Hardcore Gaming 101, 8 gener 2011. [Consulta: 7 agost 2026].
  5. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Ramos, Cassandra. «Mother 1+2 (Mother 1)» (en anglès). RPGamer. [Consulta: 7 agost 2026].
  6. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 Wirth, Jonathan. «Spotlight: EarthBound» (en anglès). Lost Levels. [Consulta: 7 agost 2026].
  7. 1 2 3 Osborn, Alex. «EarthBound Beginnings Brings Mother to Wii U» (en anglès). IGN, 14 juny 2015. [Consulta: 7 agost 2026].
  8. ↑ McFerran, Damien. «EarthBound And EarthBound Beginnings Out Now On Nintendo Switch Online» (en anglès). Nintendo Life, 9 febrer 2022. [Consulta: 7 agost 2026].
  9. ↑ Projecte 'Ce Trencada'. «NOU VIDEOJOC EN CATALÀ: Mother». Instagram, 15 juny 2025. [Consulta: 7 agost 2026].
  10. ↑ «Mother 1». Comunitat 'Ce Trencada'. [Consulta: 7 agost 2026].
  11. 1 2 3 4 Mother Encyclopedia (en japonès). Shogakukan, 1989. ISBN 4-09-104114-0.
  12. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 «Interview with Shigesato Itoi» (en japonès). Weekly Famitsu. Enterbrain, 31-03-1989, p. 165.
  13. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Tanaka, Keiichi. «Keiichi Tanaka explores the history behind Nintendo's now-legendary MOTHER» (en anglès). Denfaminicogamer, 9 gener 2018. [Consulta: 7 agost 2026].
  14. 1 2 3 4 5 (en japonès) Famicom Hisshoubon. Takarajimasha, 19-05-1989.
  15. 1 2 3 Bevan, Rhiannon. «Mother Director Finally Reveals Where The Name Came From» (en anglès). TheGamer, 23 febrer 2024. [Consulta: 7 agost 2026].
  16. 1 2 3 4 «MOTHER» (en japonès). Famitsu. [Consulta: 7 agost 2026].
  17. ↑ Tanaka, Keiichi. «Keiichi Tanaka explores the history behind Nintendo's now-legendary MOTHER» (en anglès). Denfaminicogamer, 9 gener 2018. [Consulta: 7 agost 2026].
  18. 1 2 3 «The Making of Mother Music» (en japonès). Mother Party. [Consulta: 7 agost 2026].
  19. 1 2 Philippe, Louis. «Flying Man» (en anglès). Louis Philippe. [Consulta: 7 agost 2026].
  20. ↑ «Mother Original Soundtrack» (en anglès). Ship to Shore PhonoCo.. [Consulta: 7 agost 2026].
  21. 1 2 Gann, Patrick. «Mother» (en anglès). RPGFan. [Consulta: 7 agost 2026].
  22. 1 2 3 4 5 6 7 «Mother to Earth» (en anglès). Mother to Earth. [Consulta: 7 agost 2026].
  23. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Mattise, Nathan. «Mother to Earth: When an NES prototype lands on eBay and inspires a documentary» (en anglès). Ars Technica, 14 març 2021. [Consulta: 7 agost 2026].
  24. 1 2 «MOTHER Commercial (subtitled)» (en anglès). YouTube. [Consulta: 7 agost 2026].
  25. 1 2 3 4 Parish, Jeremy. «Hall of Fame: Earthbound Zero» (en anglès). 1UP.com, 22 abril 2007. [Consulta: 7 agost 2026].
  26. 1 2 Tomisawa, Akihito; Tajiri, Satoshi «Fami-Com. Soft Scramble» (en japonès). Famicom Hisshoubon, 04-08-1989, p. 7.
  27. ↑ Corriea, Alexa Ray. «Earthbound Zero localized and housed in this pretty fan-made NES cart» (en anglès). Polygon, 1 juliol 2013. [Consulta: 7 agost 2026].
  28. ↑ Latshaw, Tim. «Mother 25th Anniversary Fanfest Teleports in this 5th July» (en anglès). Nintendo Life, 1 juliol 2014. [Consulta: 7 agost 2026].
  29. ↑ Mandelin, Clyde. «ROM Hack: MOTHER 25th Anniversary Edition» (en anglès). EarthBound Central, 6 novembre 2014. [Consulta: 7 agost 2026].
  30. ↑ «MOTHER 2 ギーグの逆襲» (en japonès). Nintendo. [Consulta: 7 agost 2026].
  31. ↑ «EarthBound 64» (en anglès). IGN. [Consulta: 7 agost 2026].
  32. ↑ Mandelin, Clyde. «Mother 3 Fan Translation Released» (en anglès). Mother 3 Fan Translation, 17 octubre 2008. [Consulta: 7 agost 2026].
  33. ↑ «Shigesato Itoi on Mother 4» (en anglès). Nintendo Life, 2015. [Consulta: 7 agost 2026].
  34. ↑ «The Legacy Behind The Game» (en anglès). Starmen.net. [Consulta: 7 agost 2026].

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.