Edmond Haraucourt

Plantilla:Infotaula personaEdmond Haraucourt
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 octubre 1856 Modifica el valor a Wikidata
Bourmont (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 novembre 1941 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri del Père-Lachaise, 89 48° 51′ 44″ N, 2° 23′ 50″ E / 48.862328°N,2.397317°E / 48.862328; 2.397317
Grave of Haraucourt (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
54è President de la Société des gens de lettres
1920 – 1922
← Georges Lecomte – Charles Le Goffic →
Conservador Musée national du Moyen Âge
1903 – 1925
Conservador Musée des monuments français (en) Tradueix
1894 – 1903 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Lloc de treball París (1880–1941) Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptor, llibretista, periodista, dramaturg, poeta, compositor, dramaturg Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaSire de Chambley Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
19 novembre 1941funeral (Notre-Dame de París) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 183c2204-430c-47eb-a3f8-bbd4cb1f3ec0 Discogs: 1421209 IMSLP: Category:Haraucourt,_Edmond Goodreads (autor): 4870802 Modifica el valor a Wikidata

Edmond Marie Félix Haraucourt, (Bourmont (Alt Marne), 18 d'octubre, 1856 - París,[1] 17 de novembre, 1941), va ser un poeta i novel·lista francès, a més de compositor, lletrista, periodista, dramaturg i conservador de museus.

Biografia

Edmond Haraucourt va començar la seva carrera d'escriptor amb la publicació d'una col·lecció de sonets eròtics considerats escandalosos per a la seva època, La Légende des sexes, poèmes hystériques et profanes (La llegenda dels sexes, poemes histèrics i profans), publicada el 1882 amb el pseudònim "Le Sire de Chambley", i que contenia el "Sonet punxegut", que prefigurava els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire.

Va ser conservador del Museu d'Escultura Comparada del Palais du Trocadéro (París) de 1894 a 1903 i del Museu de Cluny de la mateixa ciutat de 1903 a 1925. Un retrat seu està gravat a la base de Força brutal sufocant el geni, una obra de marbre de Cyprien Godebski (1888, Museu d'Art de Toulon). Va ser membre dels Hydropathes i col·laborador de La Jeune France. Va ser president de la Société des gens de lettres de 1920 a 1922.

Louis Baudier de Royaumont va llogar l'antic apartament de Balzac al carrer Raynouard, al districte de Passy, el 16 de maig de 1908, i el va convertir en un museu, que va ser inaugurat oficialment el 16 de juliol de 1910, amb Edmond Haraucourt representant el ministre de Belles Arts.[2] Va viure a Saint-Dizier, a la regió nord de l'Alta Marne, en una casa situada al centre del carrer del Docteur Mougeot.

Va llegar la seva propietat, situada a l'illa de Bréhat (Côtes-d'Armor), a la Cité internationale universitaire de Paris.[3]

Està enterrat a París al cementiri de Père-Lachaise (89a divisió).

Distincions

Rondel de comiat

Un dels seus poemes més coneguts, "Rondel de comiat", publicat a Seül el 1890, va ser musicat per Paolo Tosti el 1902.

« "Partir, c'est mourir un peu,

C'est mourir à ce qu'on aime:
On laisse un peu de soi-même
En toute heure et dans tout lieu.

C'est toujours le deuil d'un vœu,
Le dernier vers d'un poème;
Partir, c'est mourir un peu.
C'est mourir à ce qu'on aime.

Et l'on part, et c'est un jeu,
Et jusqu'à l'adieu suprême
C'est son âme que l'on sème,
Que l'on sème à chaque adieu...
Partir, c'est mourir un peu."

»

La versió impresa del llibre "Perles de la poésie Française contemporaine" (Perles de la poesia francesa contemporània), Brussel·les 1906, difereix en dos aspectes del manuscrit original. A la segona línia, "qu'on" se substitueix per "que l'on", i aquesta línia s'afegeix com a vuitena línia. Això resulta en un rondel francès perfecte.

Manuscrit autographe du Rondel de l'adieu.
  • La Légende des sexes, poèmes hystériques et profanes, 1882
  • L’Âme nue, 1885
  • Amis, roman, 1887
  • Seul, roman en vers, 1890
  • L'Antéchrist, 1893
  • L'Effort. La Madone. L'Antéchrist. L'Immortalité. La Fin du monde, 1894
  • Don Juan de Mañara, 1898
  • Jean Bart, 1900
  • Les Naufragés, 1902
  • Les Benoît, 1904
  • La Peur, 1907
  • Trumaille et Pélisson, 1908.
  • Dieudonat, roman, 1912
  • Daâh, le premier homme, roman, 1914
  • La Démoralisation par le livre et par l'image, 1917
  • Choix de poésies, 1922
  • L'Oncle Maize, 1922
  • Vertige d'Afrique, roman, 1922
  • L'Histoire de la France expliquée au musée de Cluny, 1922
  • L'Amour et l'Esprit gaulois à travers l'histoire du siècle XV a XX, 4 vol., 1927-1929
  • Autre temps, lithographies et dessins de Charles Léandre, 1930
  • Le Livre de mon chien, 1939
  • Mémoires des jours et des gens, 1946

Obra dramàtica i musical

  • Shylock, comèdia en tres actes i set escenes, en vers, després Shakespeare, música de Gabriel Fauré, París, théâtre de l'Odéon, 14 desembre 1889
  • La Passion, misteri en dues cançons i sis parts, París, sala de "Cirque d'hiver", 4 abril 1890
  • Héro et Léandre, poema dramàtic en tres actes, música de P. L. Hillemacher, París, Le Chat noir, 24 de novembre de 1893. Disponible a
  • Don Juan de Mañara, drama en cinc actes, en vers, romanç i música incidental de Paul Vidal, París, "théâtre de l'Odéon", 8 març 1898
  • Jean Bart, nou drama en 5 actes i 7 escenes, París, "Théâtre de la Porte-Saint-Martin", 5 d'abril 1900
  • Les Oberlé, obra en 5 actes, basada en la novel·la de René Bazin, París, "Théâtre de la Gaîté", 17 novembre 1905
  • Quatre Poèmes d'Edmond Haraucourt, música de Charles Koechlin, Obres vocals amb orquestra, opus 7, 1905
  • Circé, poema líric en 3 actes, música de P. L. Hillemacher, París, Teatre Nacional de l'Opéra-Comique, 17 d'abril 1907
Lletra de la cançó
  • Ouvre, cançó (lletra i música), interpretada per Suzy Solidor, 1933
  • Le Bleu des bleuets, interpretada per Mathé Altéry
  • Chanson de l'adieu, interpretada per Mathé Altéry

Premis

  • Va guanyar el Premi de Poesia de l'Acadèmia Francesa el 1891 per La mort del viking i el 1901 per El segle XIX.[4]
  • Va guanyar el Premi Archon-Despérouses el 1899 per Les edats, l'esperança del món.[5]

Referències

  1. ↑ Acte de décès n° 2401 (vue 11/31). [archive] Archives en ligne de la Ville de Paris, état-civil du 4e arrondissement, registre des décès de 1941.
  2. ↑ Louis Étienne Baudier de Royaumont, "Pro domo" (la Maison de Balzac) : histoire et description, catalogue du Musée, Paris, E. Figuière, 1914, 40 p. (disponible en línia [arxiu]).
  3. ↑ La Fondation Haraucourt à l'île de Bréhat. [archive] Cité internationale universitaire. Bulletin d'information, juin 77, n° 2, p. 2, lire en ligne sur Gallica.
  4. ↑ Edmond HARAUCOURT [archive] », sur academie-francaise.fr (consulté le 3 décembre 2024).
  5. ↑ Prix Archon-Despérouses [archive] », sur academie-francaise.fr (consulté le 1er mai 2023).