Eduard Heusch Schmal

Plantilla:Infotaula personaEduard Heusch Schmal
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Eduard Friedrich Hugo Heusch Schmal Modifica el valor a Wikidata
13 gener 1865 Modifica el valor a Wikidata
Aquisgrà Modifica el valor a Wikidata
Mort7 maig 1937 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Bad Reichenhall Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióenginyer, emprenedor Modifica el valor a Wikidata

Eduard Heusch Schmal (Aquisgrà, 13 de gener de 1865 - Bad Reichenhall, 7 de maig de 1937), també conegut com a Eduard Hugo Heusch, fou un industrial alemany.

Biografia

Era fill de Ludwig August Hugo Heusch (1836-1908) i Klara Maria Heusch (nom de soltera Schmal; 1847-1879), i va tenir dos germans i tres germanes.[1] Juntament amb el seu germà Karl Hugo Heusch (1867-1945), va dirigir a Aquisgrà l'empresa Hugo Heusch & Co. i amb el seu fill des de 1908 varen dedicar-se a la fabricació de productes tèxtils. A finals del segle xix, va marxar a París, on el 1897 es va casar amb Camille Pommereau (1868-1934), la seva primera esposa, amb qui va tenir dos fills, Edouard Camille Heusch (1889-1961) i Maurice Fernando Heusch (1890-1963).[1] A París va crear l'empresa Société des perles des Indes E. Heusch & Co., amb la producció artificial de perles. Eduard Heusch va desenvolupar un procediment, patentat internacionalment el 1890. La producció tèxtil a França va ser abandonada posteriorment.

El 1892, Eduard i Karl Heusch varen fundar a Barcelona una empresa de nom La Metalúrgica Española SA (LME), fabricant d'agulles de cosir, imperdibles, fermalls, didals, cremalleres, pinces per als cabells, calçat de treball i altres articles, sota diferents noms comercials com Reina Victoria i El Drac, entre d'altres.[2] Més tard, va quedar la fàbrica a Espanya en possessió exclusiva d'Eduard, mentre que Karl va portar l'empresa Hugo Heusch & Co. a Alemanya.[3] El 1902, Heusch va instal·lar a Manacor la fàbrica de la societat anònima Indústria Espanyola de Perlas Imitación, fabricant de perles d'imitació, la seu de la qual era a Barcelona. Per a establir una comunicació per ràdio entre ambdues, Heusch va fer instal·lar emissors/receptors que varen resultar inútils a causa del monopoli que l'Estat va establir per les radiocomunicacions, en mans de Telefónica Nacional de España SA[4][5][6] Després de la seva mort, l'empresa va passar a mans dels fills del fundador, canviant-li el nom a Perlas Majorica SA.

Heusch va aprofitar l'equipament radioelèctric per a entrar en el negoci de la radiodifusió, creant l'empresa Sociedad Radio Catalana, presidida per Rufino de Orbe, aleshores vicepresident de Radio Ibérica SA de Madrid,[7] i una emissora comercial en quant va rebre la llicència concedida pel Ministeri de Comunicacions de Madrid, amb el nom de Ràdio Catalana (EAJ-13),[8] activa des de la seva fundació el 1925 fins a l'extinció el 1930.

Heusch i la seva família varen residir al barri de la Bonanova de Barcelona, en una torre inspirada en el Petit Trianon de Versalles. Del segon matrimoni amb Louise Bernard (1881-1918), no va tenir fills; el tercer matrimoni amb Antònia Fernández (1898-1987), varen néixer dos nens que moriren en edat infantil: Carlos Heusch (1924-1935) i Hugo Heusch (1925-1931), i el 1936, a l'esclat de la Guerra Civil, Heusch va tornar a Alemanya amb els seus fills més petits: Consuelo Manuela Heusch (1927-1979) i Alberto Carlos Heusch (1932-2007).[1] Va morir el 1937 a Bad Reichenhall.

Empreses

  • Société des perles des Indes E. Heusch & Co, París
  • La Metalúrgica Española SA (LME), Barcelona
  • Indústria Española de Perlas Imitación SA (IEPISA), Manacor
  • Sociedad Radio Catalana SA, Barcelona

Referències

  1. 1 2 3 «HEUSCH family - Genealogy» (en anglès). Arxivat de l'original el 2012-09-04.
  2. ↑ «Eduard Heusch, el fabricant de perles artificials que va crear Ràdio Catalana». Ara Empreses, 19-09-2023.
  3. ↑ «La Metalúrgica Española» (en anglès). archive.is. Arxivat de l'original el 2013-10-07.
  4. ↑ Salillas, Josep Manuel. Radio Catalana. Al cumplirse 50 años de su desaparición (en castellà). Terrassa: Salillas, 1980, p. 15. ISBN 8472285499.
  5. ↑ Faus Belau, Àngel. La radio en España (1896-1977) Una historia documental (en castellà). Madrid: Santillana, 2007, p. 331. ISBN 9788430606504.
  6. ↑ «Notas locales. La Compañia Telefónica Nacional de España». La Vanguardia, 16-10-1924, p. 9.
  7. ↑ Faus Belau, Àngel. LA RADIO EN ESPAÑA (1896-1977) Una Historia Documental (en castellà). Madrid: Santillana, 2007, p. 332. ISBN 978-84-306-0650-4.
  8. ↑ Franquet i Calvet, Rosa. Història de la ràdio a Catalunya al segle XX (de la ràdio galena a la ràdio digital). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Direcció General de Radiodifusió i Televisió, 2001, p. 32. ISBN 8439354509.

Vegeu també

Enllaços externs