En ales de la dansa
| Swing Time | |
|---|---|
![]() | |
| Fitxa | |
| Direcció | George Stevens |
| Protagonistes | |
| Producció | Pandro S. Berman |
| Dissenyador de producció | Van Nest Polglase |
| Guió | Howard Lindsay i Allan Scott |
| Música | Jerome Kern |
| Fotografia | David Abel |
| Muntatge | Henry Berman |
| Productora | RKO Pictures |
| Distribuïdor | RKO Pictures i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units |
| Estrena | 1936 |
| Durada | 103 min |
| Idioma original | anglès |
| Versió en català | |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | cinema musical i comèdia romàntica |
| Lloc de la narració | Nova York |
En ales de la dansa (títol original en anglès Swing Time)[1] és una pel·lícula musical estatunidenca de George Stevens estrenada el 1936 i doblada al català.
La famosa crítica de dansa, Arlene Croce, considera En ales de la dansa el millor musical de dansa d'Astaire i Rogers;[2] una visió compartida per John Mueller i Hannah Hyam.[3][4] A més a més, compta amb una de les millors valoracions de la crítica cinematogràfica de la dècada del 1930.[5]
Argument
Per protegir la seva carrera de ballarí, els amics de Lucky Garnett (Fred Astaire) l'empenyen a casar-se amb Margaret Watson (Betty Furness) robant-li els seus pantalons. Arribat al matrimoni, aconsegueix reconciliar-se amb el seu futur sogre, el jutge Watson (Harry Bernard), a condició que vagi a Nova York a fer fortuna i no torni fins que hagi ajuntat 25.000 dòlars.
Acompanyat de Pop (Victor Moore), va doncs a Nova York, senseres a la butxaca (havia apostat que aconseguiria casar-se). Coneix Penny Carroll (Ginger Rogers), qui li ensenya a ballar. Per conquerir-la, juga i guanya fins al moment en què s'apropa a la suma fatídica.[6]
Repartiment
- Fred Astaire: John "Lucky" Garnett
- Ginger Rogers: Penelope "Penny" Carroll
- Victor Moore: Edwin "Pop" Carderi
- Helen Broderick: Mabel Anderson
- Eric Blore: Mr Gordon
- Betty Furness: Margaret Watson
- Georges Metexa: Ricardo Romero
- Harry Bernard: el jutge Watson
Producció
Inicialment, els títol de la pel·lícula era I Won't Dance i Never Gonna Dance, però els executius de l'estudi es preocuparen pensant que ningú no vindria a veure un musical on ningú ballés i el títol es canvià.[7] Pick Yourself Up també es va considerar com un possible títol, així com també hi havia altres 15 opcions.[8]
La partitura de Jerome Kern, la segona de les dues que va compondre especialment per a Astaire,[9] conté tres de les seves cançons més memorables.[10]
Referències
- ↑ Títol en català a Ésadir.cat
- ↑ Croce, pp.98-115
- ↑ Mueller, pp.100-113
- ↑ Hyam, Hannah. Fred and Ginger – The Astaire-Rogers Partnership 1934–1938. Brighton: Pen Press Publications, 2007. ISBN 978-1-905621-96-5.
- ↑ Hischak, Thomas. "Swing Time". The Oxford Companion to the American Musical, Oxford University Press 2009. Oxford Reference Online, accessed September 25, 2016 (requires subscription)
- ↑ «Swing Time». The New York Times.
- ↑ Hischak, Thomas S. The Jerome Kern Encyclopedia. Lantham, Md.: Scarecrow Press, 2013, p. 211. ISBN 978-0-8108-9167-8.
- ↑
Swing Time a Catàleg de l'American Film Institute (anglès) - ↑ L'altra era You Were Never Lovelier, mentre que Roberta de Kern originalment es va escriure per al musical Roberta
- ↑ Mueller, p.101n: "En una carta del 1936 George Gershwin feia una crítica de la música: "Tot i que no crec que Kern hagi escrit cançons d'èxit destacades, aquí va fer un treball musical molt creïble, bastant encantadora. Per descomptat, no és realment l'ideal per a Astaire i caldria tenir-ho en compte".
