Epíclera

Plantilla:Infotaula geografia políticaEpíclera
ἐπίκληρος (el) Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Una secció del codi legal de Gortina, circa V ae
Tipusherència Modifica el valor a Wikidata
Lloc

Epíclera (ἐπίκληρος) (epíkleros, plural epikleroi) era el terme emprat en l'antiga Atenes, i en altres ciutats estat gregues, per a referir-se a l'hereva d'un pare que, en el moment de la seua mort, no deixava hereus hòmens. A Esparta i Gortina eren denominades patruxoi (πατρούχοι).

A les dones ateneses no se'ls permetia la possessió de propietats al seu nom, la qual cosa derivava en possibilitats diferents respecte a l'herència d'una epíclera: si estava casada i tenia un fill home, el marit havia d'actuar com a administrador del patrimoni del sogre fins que el fill tingués prou edat per a manejar l'herència; si era soltera, havia de casar-se amb el familiar més proper al seu pare, per a donar a llum un hereu. Aquest familiar no estava obligat a acceptar el matrimoni i, en previsió tant d'aquest cas com del de l'existència de molts candidats, hi havia una seqüència prèviament definida per a l'elecció de l'espòs. Si l'epíclera estava casada però no tenia fills hòmens, l'evidència indica que podia ser-li requerit el divorci si el marit no complia amb certes obligacions. En tots els casos el patrimoni era propietat del fill i a ell s'adjudicava; el pare del xiquet, fos alié a la família o familiar, havia d'actuar com a administrador temporal, i l'epíclera, com a transmissora de l'herència paterna.[1]

Les espartanes, a diferència de les ateneses, sí que tenien dret a la possessió de propietats al seu nom, per això l'herència a Esparta estava subjecta a regles molt menys restrictives. El coneixement del que succeïa en altres ciutats estat és més fragmentari, i deriva sobretot de Gortina i Reggio de Calàbria.

Plató, en les Lleis, tractà aquest cas, i un gran nombre de dones mitològiques i històriques semblen haver-se trobat en aquesta situació. Foren epícleres, entre altres, Agarista de Sició i Agiatis, vídua del rei espartà Agis IV. L'existència d'epícleres s'ha utilitzat per a explicar la quantitat de gendres que heretaren directament dels seus sogres en la mitologia grega. La Tercera guerra sagrada es va originar, en part, per una disputa sobre epícleres.

Etimologia

La paraula epikleros, transliterada del grec al català com a epíclera, significa 'juntament amb l'hereva' (epi: junt; kleros: hereva).[2][3]

El terme era utilitzat en l'Antiga Grècia per a designar la filla d'un home que havia mort sense deixar hereus hòmens. En la majoria de les ciutats estat gregues, la dona no posseïa propietats al seu nom.[4] Tot i que epikleros sol traduir-se com a 'hereva' (kleros), els termes no són estrictament equivalents en tant que la dona no era propietària dels béns ni qui en disposava.[5][6]

Atenes

Atenes és la ciutat estat més ben documentada, tant en termes d'epikleroi com en tots els aspectes de la història legal. La creació de la llei atenesa per als casos d'epikleroi s'atribueix a Soló. Aquesta indicava que les dones sense germans havien de casar-se amb el familiar home més proper del costat de la branca paterna, començant pel germà del pare i continuant pel parent home següent més proper al pare;[7] en condicions d'igualtat de dos candidats, se'n triava el més vell.[8] L'historiador John Gould ressalta que el grup de candidats a casar-se amb l'epikleros coincidia amb el dels requerits per a venjar un assassinat,[9] i a Atenes es denominava anchisteia (ἀγχιστεία).[10] Els béns heretats podien constituir deutes, i això no alterava pas el tractament rebut.[8]

Definició del terme a Atenes

Si bé el terme s'utilitzà sobretot en el cas de les filles sense germans vius en el moment de la mort del pare, també es feia servir en altres ocasions.[8] L'enciclopèdia Suïdas (Σοῦδα, gran enciclopèdia bizantina, de caràcter històric, sobre el món mediterrani antic, escrita en grec en el segle X) n'ha donat altres definicions, com ara les hereves casades després de la mort de son pare o les filles divorciades sense germans hòmens que encara vivien a la casa paterna. Aquesta enciclopèdia fins i tot assenyala que el terme es podia emprar en el cas d'una filla amb germanes vives. És curiós que, sent totalment irrellevant per al cas legal si la mare d'una epikleros vivia o no, Suïdas fes èmfasi en el fet que, en l'ús normal del terme, l'hereva era òrfena de tots dos pares. Aquesta afirmació pot, però, trobar sentit en un context diferent per al qual també s'usava el terme, perquè a vegades era usat com la forma femenina del terme grec orphanos (orfe).

Sia com fos, el terme a Atenes sembla haver estat sovint interpretat de manera ambigua durant els procediments legals.[8] Apol·lodor d'Acarnes, en un dels seus discursos com a litigant intentà fer servir una llei atenesa sobre el matrimoni per a convertir sa mare en epikleros. Hi al·legava que la llei definia l'epikleros com una dona sense pare, germà o avi patern. L'orador Iseu de Calcis va construir el seu discurs com a oponent sobre la base que la mare d'Apol·lodor només podia haver estat epikleros en el moment de la mort del seu jove germà després de la defunció del pare. No es coneix la postura que finalment van prendre les autoritats en aquest cas.[8]

Evolució de la pràctica

No és clar si hi havia lleis relacionades amb epikleroi abans de l'activitat legislativa de Soló (circa 594 abans de la nostra era) Segons Plutarc, Soló fou el primer a crear lleis que considerassen el tema, i intentaven prevenir la combinació patrimonial per casament d'hereves.[11] Alguns historiadors moderns han considerat aquestes lleis com un intent de mantenir un nombre estable de llars. Segons Plutarc, Soló també creà una llei per la qual l'espòs d'una epikleros havia de tenir relacions sexuals amb ella si més no tres vegades al mes perquè aquesta pogués donar a llum fills que heretassen els béns del seu pare,[7][12] però amb Pèricles (circa 429 ae) aquesta llei fou finalment aprovada.[13] Si l'espòs no complia amb aquest deure, l'hereva adquiria el dret de tenir un fill amb el familiar corresponent del llinatge patern.[7] No hi ha certesa de si el familiar més proper podia o no, en tots els casos, dissoldre el matrimoni d'una epikleros per a casar-se amb ella.[14][15] La historiadora Sarah Pomeroy ha indicat que la major part dels erudits s'inclinen per l'opinió que el parent més proper només podia dissoldre el matrimoni anterior si l'hereva no havia donat a llum un fill, tot i que també aclareix que aquesta versió no ha pogut ser provada.[16] D'altra banda, la llei establia que si el familiar indicat no es casava amb l'hereva, havia de proveir-li un dot i lliurar-la en matrimoni al següent candidat segons la seqüència establerta.[17][18][19]

Procediments legals

En convertir-se una dona en epikleros després de la mort de son pare o del darrer germà home, adquiria l'estat de epidikos ('adjudicable') en un procés d'epidikasia (ἐπιδικασία, 'adjudicació'), supervisat per l'arcont, que consistia en el lliurament de l'hereva en matrimoni al familiar millor qualificat del llinatge patern. En cas d'existir més d'un demandant, l'assumpte es duia a un tribunal especial presidit per l'arcont.[20][21] El judici es feia en la cort de l'arcont epònim si l'epikleros era atenesa; si, en canvi, era estrangera (meteca), el judici es feia sota la presidència de l'arcont polemarc.[22] No és pas clar si un candidat casat podia mantenir el seu matrimoni alhora que reclamava una epikleros com a esposa. Malgrat que l'evidència apunta al fet que els antics atenesos eren monògams, hi ha dos discursos de Demòstenes que duen a creure que sí que era possible que un home casat normalment contragués matrimoni per epidikasia.[14] L'arcont, així com en el cas de vídues i òrfenes, era responsable de supervisar el tracte donat a les epikleroi.[23]

Quan els fills d'una epikleros creixien, adquirien els drets sobre la seua herència.[24] A Atenes, aquesta edat era establerta per llei, als dos anys de la pubertat. Després de l'apropiació de l'herència per part del fill, la llei establia que aquest havia de mantenir la mare. Si bé la llei no regulava qui era l'amo del patrimoni abans que el fill en prengués possessió, certes fonts indueixen a creure que no era el marit de l'epikleros, en contrast amb el procediment comú atenés pel qual el marit era amo de qualsevol propietat de l'esposa i podia disposar d'ella a voluntat. Alguns discursos de l'època determinen que els béns eren considerats propietat de l'epikleros, malgrat que ella mancava de la potestat per a disposar-ne. Probablement era l'espòs qui administrava aquests béns fins que el fill n'adquiria legalment la possessió. Per tant, el paper de l'espòs d'una epikloros era d'alguna manera semblant al d'un epitropos —administrador dels béns d'un orfe fins que aquest complia l'edat establerta per a posseir-los—. D'altra banda, igual que en el cas de la propietat d'un orfe, els béns d'una epikleros es trobaven exempts de liturgies o imposts per a finançament d'obres públiques.[25]

D'altra banda, el marit d'una epikleros es podia permetre l'adopció pòstuma del fill com a fill del mort pare de la dona. Aquesta pràctica impedia que el fill pogués heretar qualsevol bé del seu pare natural; en canvi, li permetia preservar l'oikos del pare de l'epikleros.[25] Si bé aquesta preservació és considerada per alguns historiadors com la raó de la pràctica de l'epiklerate,[26] uns altres, com David Schaps, creuen que la principal raó no era aquesta, sinó la creació d'un mecanisme que encoratjàs les òrfenes a casar-se.[27] La historiadora Cynthia Patterson considera que s'ha prestat massa atenció als aspectes patrilineals de l'oikos i que, probablement, això tenia menys importància per als atenesos que la preservació de la llar en tant que «unitat productiva».[28]

Robert Just, d'altra banda, pensa que l'epiklerate nasqué del desig de Soló de mantenir constant el nombre de llars atenenques i que, abans de la legislació instaurada per ell, les epikleros eren considerades part de la propietat, mentre que després de les reformes van passar a ser transmissores de la propietat i el seu fill l'hereu del patrimoni patern.[23]

Seqüència de selecció en l'anchisteia

La seqüència de selecció entre els familiars considerats candidats per a casar-se amb una epikleros seguia aquest ordre:[29]

  1. Oncles paterns i hereus seus.
  2. Fills de les ties paternes i hereus seus.
  3. Nets dels oncles paterns del pare.
  4. Nets de les ties paternes del pare.
  5. Mig germans del pare amb mare en comú.
  6. Fills dels mig germans materns del pare.
  7. Nets dels oncles materns del pare.
  8. Nets de les ties maternes del pare.

Possibilitats d'esdevenir epíclera

Les estimacions modernes probabilístiques afirmen que, si fa no fa, un de cada set pares morien sense fills biològics hòmens. La llei atenesa, però, permetia a un home adoptar un home en el testament, per la qual cosa no totes les filles sense germans biològics hòmens esdevenien epikleroi.[30] La majoria d'historiadors moderns pensen que el 20% de les famílies atenenques tenien sols descendència femenina i que un altre 20% no tenien fills. La historiadora Cynthia Patterson afirma que l'existència d'epikleroi no era estranya.[31]

Epícleres en matrimoni previ

Si era possible o no demandar el divorci d'una epikleros casada en el moment de la mort de son pare no és pas clar. La majoria d'historiadors moderns han arribat a la conclusió que això era possible sempre que l'epikleros no tingués ja un fill home que pogués heretar el patrimoni de l'avi.[32] La millor evidència d'això la constitueix l'obra Adelphoe de Terenci. En un passatge, Mici li fa una broma al seu fill adoptat Aeschinus, dient-se amic d'un suposat anchisteus de la jove que Aeschinus ha seduït i amb qui es vol casar. Davant el fet que probablement el seu amic es casaria amb ella i se n'anirien a Milet, Aeschinus respon que la xica ja ha tingut un fill amb un altre (referint-se a ell mateix), per la qual cosa l'amic de Mici no podria casar-se amb ella.[32] Si bé l'obra és del segle II abans de la nostra era, Terenci solia adaptar-ne els temes a les primeres comèdies ateneses, i això dona a aquest passatge una força molt més significativa com a font.[32] L'historiador David Schaps assegura que en cas que l'epiklera tingués un fill, poc de sentit tenia buscar-li un familiar proper. L'avi, en aquest punt, ja tenia un hereu home.[32]

Altres ciutats estat

Si alguns aspectes de l'eplikerate a Atenes no estan del tot clars, altres ciutats estat és encara molt més incert i es basa en informació dispersa i fragmentada.

Esparta

En l'antiga Esparta, li eren reconeguts a la dona una sèrie de drets dels quals no gaudien les ateneses; entre aquests, tenien dret a heretar béns i administrar tant les propietats pròpies com les de l'espòs.[33] En aquesta ciutat estat, les epícleres eren conegudes amb el nom de patroiouchoi, que significa 'titulars del patrimoni'.[34] Les patroiouchoi heretaven terres per si mateixes, i tenien dret a administrar-les. La llei d'epikleros era només aplicable en dones no casades,[16] i els reis espartans eren responsables de cercar esposos a les epícleres que no havien contret matrimoni abans de la mort del pare.[35] Heròdot, en la seua llista de prerrogatives reials espartanes, semblava reafirmar-ho,[36] de manera vaga.

Gortina

A Gortina, les hereves eren també anomenades patroiokos i, en general, se les tractava millor que a Atenes.[16][37] El terme patroiokos es pot traduir per 'posseir la propietat paterna', i això descriu la condició que de fet tenia l'hereva.[34] En cas de no existir candidats que reunissen les condicions necessàries, la patroiouchoi restava lliure de triar espòs a la seua voluntat.[38]

Altres ciutats estat

Reggio de Calàbria aplicà les lleis d'epikleroi redactades per Andròdames de Reggio, les observacions del qual sobre aquest tema eren, segons Aristòtil, molt valorades.[39] A Catània, amb les lleis de Carondes, una epikleros tenia dret a rebre un dot si el familiar més proper no desitjava casar-se amb ella.[40] En temps d'Alexandre el Gran, les lleis de Tègea consideraven la qüestió de les exiliades que retornaven a la ciutat, i limitaven el dret d'herència patrimonial a les dones que havien passat a ser epikleroi durant l'exili. Les ciutats estat de Naupacte i Termo permetien que la dona heretàs; no sabem encara, però, quina era la manera de conducta en el cas de les epikleroi.[38]

Història posterior

L'any 318 ae, Cassandre de Macedònia designà Demetri de Falèron governador d'Atenes. Aquest decretà un conjunt de lleis, conegudes, de manera fragmentària, per obres literàries posteriors: no tractaven la qüestió de les epikleroi.[41] Menandre centrà l'argument d'Apsis en la disputa sorgida entre dos oncles per una hereva per als seus respectius fillastres,[42] i això dona força a la hipòtesi que l'epiklerate es continuava practicant. D'altra banda, Menandre va escriure a més dues obres diferents denominades específicament Epikleros.[43]

Epícleres conegudes

En les llegendes de l'antiga Grècia, la successió real solia passar de sogre a gendre, i alguns historiadors veuen en això una mostra primerenca de l'epiklerate. Un exemple se'n troba en Arete de l'Odissea, hereva única casada amb el seu oncle Alcínous, rei dels feacis.[44] No totes les successions reals d'aquesta època, però, s'adeqüen a aquest patró; tal és el cas de Menelau, que en casar-se amb Helena hereta el tron de Tindàreu, malgrat que aquest tenia descendència masculina.[45]

Aristòtil relata que la revolta de Mitilene contra Atenes l'any 428 ae tenia l'origen en una disputa per epikleroi. La Tercera Guerra sagrada dels 356-346 ae entre Tebes i Fòcida també començà, en part, per un problema d'aquesta mena.[46] Pel que sembla, Agarista de Sició, casada amb Mègacles II d'Atenes, també era una epikleros.[47] La vídua del rei espartà Agis IV, Agiatis, fou obligada a contraure matrimoni amb Cleòmenes III, fill de qui va executar a Agis, Leònides II.[48] Un altre exemple de matrimoni per epiklerate el protagonitza l'espartana Gorgo, filla única del rei espartà Cleòmenes I, que es va casar amb el seu germà, Leònides I.[49]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Schaps, 1979, p. 29.
  2. ↑ Segons Inés Calero Secall; tot i que el prefix epi es tradueix, estrictament, com a 'sobre' o 'damunt de', "la connotació que aporta el prefix és una noció d'acompanyament 'junt al kleros', en què el prefix s'usa en sentit abstracte».
  3. ↑ Calero Secall, Inés «Los oradores áticos y algunos términos jurídicos: condicionamientos distribucionales y prefijales» (en castellà). Emerita. Revista de Lingüística y Filología Clásica. Universidad de Málaga, 75, 1, 2007, p. 115. ISSN: 0013-6662 [Consulta: 20 març 2010].
  4. ↑ Grant, 1989, p. 31.
  5. ↑ Lacey, 1968, p. 24.
  6. ↑ Cantarella, Eva. Michael Gagarin i David Cohen. Gender, Sexuality, and Law (en anglés). Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 248-249.
  7. 1 2 3 Grant, 1989, p. 49.
  8. 1 2 3 4 5 Schaps, 1979, p. 25-26.
  9. ↑ Gould, 1980, p. 44.
  10. ↑ Gould, 1980, p. 43-44.
  11. ↑ Lacey, 1968, p. 89.
  12. ↑ «Family and Property». A: Women in Athenian law and life. Nueva York: Routledge, 1989. ISBN 0-415-00346-6.
  13. ↑ Schaps, 1998, p. 165-166.
  14. 1 2 Lacey, 1968, p. 139-145.
  15. ↑ «Apollodoros' Mother: The Wives of Enfranchised Aliens in Athens» (en inglés). The Classical Quarterly (New Series) [Cambridge], 41,  1991. ISSN: 0009-8388.
  16. 1 2 3 Pomeroy, 1975, p. 60-62.
  17. ↑ Lape, Susan «Solon and the institution of the “Democratic” Family Form» (en anglés). Classical journal. Classical journal, 98, 2, 2003, p. 133. ISSN: 0009-8353.
  18. ↑ Just, Roger. «Family and Property». A: Women in Athenian law and life (en anglés). Nova York: Routledge, 1989, p. 97. ISBN 0-415-00346-6.
  19. ↑ Carey, Chris «Apollodoros' Mother: The Wives of Enfranchised Aliens in Athens» (en anglés). The Classical Quarterly (New Series). Cambridge University Press [Cambridge], 41, 1991, p. 88. ISSN: 0009-8388.
  20. ↑ Op. cit., p. 95-98.
  21. ↑ Lacey, 1968, p. 106.
  22. ↑ Schaps, 1979, p. 33-35.
  23. 1 2 Just, Roger. Op. cit., p. 95-98.
  24. ↑ Hodkinson, 1986, p. 395.
  25. 1 2 Schaps, 1979, p. 26-28.
  26. ↑ Pomeroy, 1997, p. 25.
  27. ↑ Schaps, 1979, p. 41-42.
  28. ↑ Patterson, 1998, p. 25.
  29. ↑ Patterson, 1998, p. 98.
  30. ↑ Roy, 1999, p. 11-12.
  31. ↑ Golden, Mark «‘Donatus’ and Athenian phratries» (en anglés). The Classical Quarterly, New Series. Cambridge University Press [Cambridge], 35, 1985, p. 10.
  32. 1 2 3 4 Schaps, 1979, p. 28-29.
  33. ↑ Grant, 1989, p. 98.
  34. 1 2 Patterson, 1998, p. 92.
  35. ↑ Lacey, 1968, p. 202-203.
  36. ↑ Hodkinson, 1986, p. 394.
  37. ↑ Pomeroy, 1975, p. 53 cita al pie nº 87
  38. 1 2 Schaps, 1979, p. 42-47.
  39. ↑ Grant, 1989, p. 260.
  40. ↑ Lacey, 1968, p. 225.
  41. ↑ Patterson, 1998, p. 188-191.
  42. ↑ Patterson, 1998, p. 212-214.
  43. ↑ Fantham "Roman Experience" Transactions of the American Philological Association p. 305–306 footnote 27.
  44. ↑ Patterson, 1998, p. 91.
  45. ↑ Finkelberg, Margalit «Royal Succession in Heroic Greece» (en anglés). The Classical Quarterly (New Series). Cambridge University Press [Cambridge], 41, 1991, p. 305. ISSN: 0009-8388.
  46. ↑ Lacey, 1968, p. 229.
  47. ↑ Lacey, 1968, p. 276.
  48. ↑ Hodkinson, 1986, p. 398.
  49. ↑ Patterson, 1998, p. 99-101.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.